Cop d'estat civil...

Quan parlem de cops d'estat sovint ens ve al cap una imatge: la sortida de exèrcit, i tancs al carrer; la presa de mitjans de comunicació, la liquidació d'opositors de manera violenta, l'empresonament en massa, etc..etc.

Però aquest tipus de colps d'estat tant sorollosos, i visuals, han passat, de moment a la història.. Resulten poc aconsellables en l'actual situació d'hipocresia, domini de les formes, i de la imatge que marquen les regles del món actual. Causen rebuig les imatges de repressió, i massacres davant d'uns mitjans de comunicació, i un poder polític internacional, instal·lat en el bucòlic principi dels drets humans, les llibertats civils, la justícia, la democràcia, i bla, bla, bla..

És més efectiva una altra modalitat de cop d'estat que té els mateixos efectes, i encara resulta neta com una patena.. És una mica la comparativa: abans a les manifestacions la policia disparava bales de veritat, i matava.. Ara, com molt dispara bales de goma, i apallissa.. Sempre hi ha el que ells consideren accidents: ulls buidats, timpans trencats, nafres de tots tipus.. Avui les coses es fan bé; es mata lentament, i sense que ningú no se'n assabenti.

El Partido Popular esta perpetrant un colp d'estat civil des que va arribar al poder el 20N del 2011.. De fet sembla casualitat, però no ho és.. Que el dia que se celebrava el 36 aniversari de la mort del dictador Franco, comences edificar-se una altra dictadura.. O potser podríem dir, la continuïtat civil d'aquella.

Fent memòria, el procés iniciat pel PP, amb el suport de gran part de la població. Una població que podrien qualificar de sedada, i tant ignorant com per donar un xec en blanc a uns grups de poder que desmantellaran els propis drets d'aquesta població. Recorda molt els processos de cops d'estats civils a Llatinoamèrica, concretament l'Uruguai, el Paraguai, o l'Argentina.. On les guerres brutes, i els buidatges de drets van començar amb la presa de poder per via electoral dins d'un marc constitucional.. ¿Què sap la gent d'aquí del que va passar allà? Res.. Però la història es repeteix, i si em pregunten diré: molt del que sé del futur ho he aprés mirant el passat..

Sabem que els militars van prendre el poder a l'Uruguai, o l'Argentina.. Però ningú no parla que abans amb els partits peronista, o el partido colorado. No parlem pas del Paraguai amb Alfredo Stroessner, també del Partido Colorado.. Els casos d'Isabelita Peron o Bordaberry van donar pas a règims militars que van suspendre les constitucions, però Stroesser ni tant sols va suspendre cap constitució, i va continuar com a general, i com a cap del Partit Colorado.

El Partido Popular ha entrat en la mateixa dinàmica del peronisme dretà, i dels partits colorados d'Uruguai, i de Paraguai. Suspensió de drets, anar fregant per la part més feixista la constitució.. I se'n està sortint..

La llei del ministre Gallardon va suposar, davant d'una població que no va protestar massa, o gens. Que la justícia passes a ser finca privada només de qui la pot pagar.. Gallardon va crear una justícia elitista que margina la majoria de la població, més en una època de crisi, i conflicte.. Muts i la gàbia.. A callar mentre t'esclafen.. Aquesta és la idea Gallardoniana.. No és estrany veient d'on ve. Relacionat amb sectors de la dictadura franquista; el seu sogre Utrera Molina, va ser ministre de la dictadura de Franco; avui cap de la Fundación Franco, i possible reclamat per crims contra la humanitat. Si prospera la querella que hi ha engegada a l'Argentina..

Tot plegat, per rematar, arriben unes lleis de seguretat ciutadana, i de seguretat privada portades endavant per un altre hereu del franquisme, Jorge Fernández Diaz. Suposen la instauració d'un estat policial-autoritari al servei del poder. Exterminen drets universals civils, i converteixen la societat en un trinxera tutelada segons convingui al poder polític o econòmic. Fins i tot, suposen un atac a la llibertat d'expressió que es converteix en susceptible de ser multada o perseguida per la llei.

Tot ha tornat, quan les coses s'ha posat difícils per les elits, aquestes tornen a fer servir els ressorts que mai han estat desactivats.. Els pinochets, videlas, milosevichs, aquí han gaudit d'impunitat. Ara es troben en la seguretat de que si tornen a repetir els seus actes macabres, ningú no els farà res.. El Partido Popular amb les lleis que esta tirant endavant els aplana el camí. Tot plegat és un llarg cop d'estat civil, de moment amb dos anys de recorregut, però molt eficaç. Falta saber si després, esclafada tota oposició, caldrà una solució final o se l'estalviaran.

Per la meva part també m'estalvio parlar d'altres drets com: els dels treballadors, els dels funcionaris, o els drets de vivenda, o d'estalvi. Els avanços nacionals o lingüístics.. No cal dir que han seguit el mateix camí: aniquilar tots els drets de les majoritàries classes mitjanes, i menys afavorides. Per imposar la dictadura del capital, i de les elits econòmiques, o del sempitern poder centralitzador.. Tot plegat, molt ràpidament, tant que quan la població s'adoni ja estarà tancada dins un reixat, com un camp de concentració, o d'extermini. No calen forns crematoris, perquè aquí l'extermini té la forma de llanguiment.. 

Independència a curt plaç.. Cada dia ho veig més difícil..

Per començar s'ha de dir que Catalunya és un país diferent d'Espanya, no per qüestions institucionals, sinó socialment. I no ho és des de fa poc, sinó des de sempre que han existit aquestes dues realitats.. Per tant, és una qüestió que ni tan sols mereix discussió, i el que no ho accepti és que no viu  la realitat, sinó en una projecció teòrica del seu nacionalisme. Em refereixo al nacionalisme espanyol, que existeix, i amb molta força, sobretot des del franquisme. Aquest, sempre ha existit, encara que no havia pres un caire ideològic tan clar com des de la dictadura..

El més probable és que el govern espanyol, perquè és la lògica secular que ha seguit aquest estat, i aquesta societat des de segles enrere. El més probable és que impedeixi qualsevol consulta, o procés d'autodeterminació. És el fatal error que sempre comet Espanya, impulsada per un radicalisme absolutista, molt en sintonia amb el catolicisme que ha impregnat la societat espanyola des de l'anomenada reconquesta, i amb les conseqüents expulsions d'àrabs, jueus, conversos, etc.. De fet la bel·ligerància contra el que es diferent ha estat la principal font se cohesió d'Espanya, davant una tendència atomitzadora que ha lluitat contra aquesta essència absolutista, i d'imposició vers les diferències, dins la societat espanyola..El cantonalisme ha estat sempre present, fins i tot dins del que podríem anomenar territoris essencialment espanyols.

Però d'exemples de processos que van desembocar en la separació definitiva també en podem trobar moltíssims: els processos independentistes d'Amèrica Llatina, inclòs l'espetec final de la guerra de Cuba, i Filipines. 

Si observem aquests processos ens adonem que no van ser cosa d'un dia, sinó que van anar madurant després de fracassos i impediments, durant dècades.

La societat catalana s'ha fet políticament independentista molt recentment; no fa ni cinc anys que s'han condensat idees disperses basades en greuges continus per convergir en un plantejament independentista.

Conquerir la independència no dependrà dels espanyols, o millor dit. Aquests ajudaran, com ho han estat fent fins ara. Però en el fons, si la independència s'aconsegueix, vindrà de la mà d'un procés de maduració d'idees, i no pas d'un escalfament temporal. La tendència al creixement, que una prohibició, o una acció radical de força per part de l'estat espanyol, imprimirà a les idees independentistes, anirà madurant cap una majoria política incontestable.  Els partits que siguin corretja de transmissió de partits espanyols, esdevindran residuals. Amb pocs anys, la generació educada sota l'autoritarisme, i el nacionalisme franquista, desapareixerà; sense aquesta serà socialment insostenible una posició d'auto-flagel·lació constant. Ningú apostarà per polítiques que condueixen al patiment a costa de mantenir situacions de corrupció, i subsidi, aparellades a un caciquisme polític o plutocràtic.

El procés de separació social fa temps que va començar, i es troba força avançat. El procés polític potser trigarà una mica més del que alguns es pensen..

Els mitjans de comunicació o el control del cabdal del riu..

Sovint he pensat en la dificultat que ha trobat sempre la societat a l'hora de crear una informació alternativa, que sigui la base per assentar de manera fàcil, una visió de la realitat allunyada d'interessos conservadors, o de poder. La informació al llarg de la història ha estat el camp ideal per la manipulació, i la mentida; les quals permeten sotmetre la població, posant-la disposició dels qui s'apropien de qualsevol tipus de poder sobre la col·lectivitat..

Conforme la humanitat ha evolucionat, amb l'aparició de diferents disciplines que estudien els individus, i la societat. Aquests qui han pogut controlar la informació, i la opinió; fins arribar controlar la manera de viure, d'actuar, d'escollir, de manifestar-se, etc.. Han anat perfeccionant, i ampliant les seves capacitats.

Avui la informació no és només la notícia; és psicologia, és sociologia, és antropologia, etc.. Són moltes disciplines les que s'apleguen a l'hora de construir un discurs informatiu, que ha d'estar en constant reconstrucció, i re-elaboració. Car l'opinió, anomenada pública, ha d'estar sota control, ha de tenir una aparença dinàmica, perquè sinó restaria obsoleta en un curt espai de temps. Si no hi hagués una pressió constant, una aparent invenció, i intervenció constants, un consum constant; és perdria la partida. La informació entraria en un estat de caos, i d'anarquia, que el poder no es pot permetre.

És necessari aquest aparent dinamisme; aparent perquè es basa en una mena d'envàs canviant que evita tocar la substància. La substància és la ideologia que persisteix sempre darrera la informació. El dinamisme superficial evita la petrificació del control informatiu. Si no hi hagués aquest dinamisme, no sols la ideologia del poder, i dels mitjans esdevindria un fòssil; la societat també seria superada per altres dinàmiques que els qui tenen interès en controlar, no podrien controlar.

Per definir-ho de manera més visual i entenedora: la informació és com el cabdal d'un riu, flueix en un sentit. De vegades de manera pausada, i d'altres de manera que sembla descontrolada. Aquest riu té una mena de pantans on l'aigua s'estanca temporalment, és allà on s'administra el cabdal. Els mitjans són els encarregats de tirar cubells de pintura per donar color l'aigua, que baixarà un cop se la deixi fluir, en les dosis que es creguin oportunes a cada moment. Tampoc cal oblidar els diferents afluents del riu principal, que són l'origen de la informació. En aquest cas són sempre els canals oficials que venen directament del poder polític o econòmic oficialitzat.

La societat es constitueix en una mena d'aparences que són: la política, i la informació. En una situació, com he mencionat abans, de constant dinamisme, o aparent dinamisme. Tot plegat és una mena de teatre que distreu la població, i dona una sensació de realitat. Darrera aquesta suposada realitat s'oculten el poder, i els interessos reals, que són els qui de veritat dominen les vides de tots nosaltres..

Sovint sentim fal·làcies que formen part de l'engany a l'hora de diagnosticar el present. No necessàriament aquestes fal·làcies són fruït de la perversió o de la traïdoria de qui les pronuncia. Ans el contrari, són l'única opció que sembla oferir-se per presentar una mena de diagnòstic, el qual, sovint cau en les garres de la generalització.

S'afirma fent una comparativa en una suposada realitat anterior: avui hem retrocedit, o avui hem avançat. Sens mostren números, suposades realitats històriques.. És una trampa coartada del discurs present, per refermar la raó sobre el passat. La intenció pot ser: crítica o favorable vers societat present.. Però esdevé fal·làcia perquè s'ignoren la majoria dels paràmetres del passat..Les opinions se centren en una parcialitat, la de valorar només un sol aspecte de la realitat actual, comparat amb un sol aspecte de la realitat passada. Ambdós sotmesos a una idea que els ha desenvolupat, idea que moltes vegades acaba fregant el tòpic o es converteix en tòpic obertament a base de fer-la costum de les majories.

La informació juga a ser el present permanent, per tant reescriu el present a cada minut, deixant el passat en una situació d'incertesa absoluta. El present és una situació angoixant perquè parteix de la idea de superació constant. Qui no juga, o no competeix, resta vençut. Perquè la raó ja no és reflexió pausada, i dilatada en el temps, la raó és l'últim titular.

Si mirem el passat des de l'època en que es van constituir les societats humanes, passant pel naixement de les ciutats, i l'agricultura. L'aparició del comerç, del poder, i de la religió. Tot plegat ha anat constituint una ideologia que persisteix en l'actualitat. De manera que fa que la informació s'hagi de limitar a uns canals o un cabdal que es consideren acceptables.

En l'actualitat, l'aparença ens vol fer creure que hem arribat a l'estat democràtic mitjançant la implosió de la informació, que reitera el bombardeig del titular. Titular que sembla ser a l'abast de la capacitat de tothom, en el sentit de poder-se crear democràticament.. En realitat són davant una crisi creativa molt important. Perquè el que se'ns ven com a creació, només és repetició. No pot haver-hi creació perquè no es dona espai a la reflexió per l'elaboració de noves idees.. Avui, com en períodes crítics pel poder, és més important el que és calla que el que s'esbomba constantment als quatre vents.. La nostra és la societat que ha institucionalitzat en l'opinió pública les cortines de fum.

El riu s'ha convertit en tant cabalós, que ens arrossega a tots avall. Nedar contra corrent sembla més impossible que mai. És la marginació de l'opinió contraria al cabdal. Ni l'atac transversal permet creuar el riu informatiu. 
En resum, tot depen, més encara, del capital. Però avui l'ús del capital ja no pot ser només instrumental, esdevé totalment ideològic des del principi. Això se'n diu estar lligats de mans..

La crisi tot just ha començat...

És molt lamentable qui hi hagi tanta gent que viu d'esquenes a la realitat econòmica, tantes persones refugiades en mils d'activitats, i reflexions que només serveixen d'escapament. Certament són actituds molt irresponsables, perquè en comptes d'intentar comprendre el que esta passant en el món avui dia, es deixen portar per les opinions d'uns suposats experts, o responsables polítics que l'únic que intenten és conduir la societat com si tots fóssim un ramat de xais.

No intentar deduir que passarà amb les nostre vides en el futur, o no voler saber-ho, és convertir-se, sens remeï, en carn de canó. Atendre només els fets puntuals de la quotidianitat que afecten les nostres butxaques, és tenir punts de mires molt limitats. Aïllar-se només en la realitat personal, intentant creure que no formem part d'un procés global, és condemnar-se com un nàufrag que ignora les tempestes, i la sed que l'esperen. Però caure en mans de discursos de manual, i de les aplicacions teòriques de segles passats, dominats per altres realitats socials, econòmiques, i sobretot principis filosòfics que dominaven en altres moments. És aplicar un tel, portar unes ulleres de fusta que encara fan molt més difícil comprendre el que esta passat, i el que ens espera..

LA CRISI NO ÉS TEMPORAL, UN FENOMEN PASSATGER, COM MOLTS, FINS I TOT EN L'ESQUERRA, ENS VOLEN FER CREURE.

Primer de tot crec que hauriem de veure que la crisi no es una cosa temporal, i la manera de veure-ho seria posar nom al procés econòmic, i social catastròfic en el que em entrat. Per tant, tots els qui fan una oposició o lluiten des de la perspectiva de que tot és un procés temporal, que només es basa en la reestructuració de capitals o l'estafa. Els qui tenen aquests plantejaments, sovint de sectors d'esquerra, no s'adonen que són les principals víctimes de la manipulació, i el que és pitjor: víctimes d'un miratge anomenat societat del benestar que té moltes coses positives, però que no deixa de ser un mecanisme del poder per derrotar qualsevol perill que pogués amenaçar el poder econòmic, i polític-funcionarial.

Però anem a les dades concretes que ens ajudaran més que el discurs, i la teoria.

A partir dels anys vuitanta amb l'arribada dels capdavanters de l'anomenat neo-liberalisme. Que tenien com a màxims exponents polítics en l'avantguarda política mundial a Thatcher, i Reagan. Inspirats en aquells cavalls de l'apocalipsi de l'escola de Chicago, amb el diable en persona: Milton Freedman. Utilitzo aquests termes perquè són els que han popularitzat certs sectors de la intel·lectualitat progressista. A partir de llavors, comencen aplicar unes polítiques lògiques de desenvolupament del capitalisme. Polítiques que posen l'accent, no sols en el benefici d'uns sectors de grans capitals, sinó que fan doctrina del capitalisme, una doctrina social que té com a objectiu sumar capes socials amplies en el joc. Creen una mena de capitalisme popular que derrota idees com la lluita de classes, o dilueix la frontera entre capitalistes, i treballadors. A aquesta visió  contribueix la transmigració de gran part de la indústria més explotadora cap països llunyans, on la criminalitat de les seves pràctiques és infinitament superior, i fora de la vista de l'Occident feliç. 
La idea de capitalisme popular no deixa de ser un miratge, amb una càrrega ideològica, i de conte de fades, que realment ha funcionat de manera devastadora a l'hora de crear una nova filosofia social. I és tal la seva penetració en el subconscient social, que avui dia fa molt difícil tornar a paràmetres anteriors. Diguem que els ésser humans han canviat tant que ignoren com eren els seus avantpassats, o millor dit, com pensaven, i la consciencia del seu patiment. Però tampoc es tracta de mitificar. 
Les polítiques dels Chicago-boys van tenir un gran èxit; no tant en l'economia de molts sectors la societat mundial; com en la transformació social, i filosòfica de tota societat de món. Ja sabem que darrera aquelles polítiques hi havia la bestialitat de la marginació d'amples capes socials, i sobretot l'accentuació de les diferencies entre els països desenvolupats, i els països esclavitzats, sotmesos al neo-colonialisme (un neo-colonialisme que ja no era només econòmic, era propagandístic, i d'exportació de principis, comportaments, etc..) En aquest sentit, mai s'havia anat tant lluny en la transformació, i la colonització mundial, o de manera tant ràpida, i global.

L'ENDEUTAMENT IMPARABLE QUE NO TÉ ATURADA.

Però anem cap aspectes econòmics interessants que ens afecten de manera més visual, car d'altres sembla que la gent no se'n ha adonat: les seves pròpies transformacions ideològiques. 

Amb Reagan al poder, Estats Units comença un endeutament públic, i privat imparable. Aquest és quantitativament proporcional al creixement de l'anomenat capitalisme financer, que vola per sobre els caps dels habitants de la Terra, en un globus anomenat butllofa financera.  Aleshores apareix allò que a molta gent d'esquerra no els agrada sentir: viure per sobre de les possibilitats. Perquè no és un retret personal sobre un suposat falç esforç de cadascú, és una visió global que només es pot aconseguir visualitzant com viu gran part de la humanitat: en la precarietat absoluta. En resum, els primers que es van creure el miracle de Freedman, són alguns que després es vindiquen com a progressistes o fins i tot, com a revolucionaris. Quina paradoxa, uns revolucionaris que no saben que són els principals defensors del capitalisme popular.

El món ha viscut els darrers trenta anys un creixement fictici, que al mateix temps era ben real, però basat en l'endeutament, i la creació de miratges econòmics. Evidentment el model Nord-Americà era el model de tots. Però per visualitzar-ho millor, el deute fiscal dels Estats Units (deute de l'administració-deute públic) ha passat de dos bilions de dòlars de finals dels anys vuitanta, a setze bilions de dòlars en l'actualitat. Avui, el govern nord-americà s'enfronta de nou al congrés per intentar elevar de nou aquest deute.

Seria interessant no deixar-se enganyar pels mitjans de comunicació; tots semblen decididament partidaris de seguir fent créixer l'endeutament dels Estats Units, com si l'estat fos el gran taumaturg que fabrica dòlars sense parar, eternament. Sectors majoritaris de l'esquerra europea defensen també aquestes polítiques, per anar trampejant. Ignorant premeditadament que cada punt d'endeutament del primer món, ensorra els països subdesenvolupats encara més avall. Incapaços de competir financerament: en crèdits, en moneda; o tecnològicament. Al final acaben sota la garra dels voltors financers del primer món; acaben pagant el deute del primer món, a costa de misèria, i desmembrament de les seves societats. De vegades sembla que l'única opció revolucionaria que sens proposa des del món desenvolupat, és una que no arriba més enllà de la caritat, o fins i tot, la falsa caritat, que amaga més negoci pel qui engendra aquesta falsa caritat, transformada visualment sota el nom de solidaritat. 
Sincerament, crec que aquestes opressions foranes interessen a molt pocs. L'únic que sembla importar és mantenir un tren de vida superior, i si s'ha d'ofegar els pobres del món, no importa, simplement s'ignora. La tendència és adolorir-se només del mal que hom pateix, i fotre's de l'aliè, de vegades mitjançant discursos hipòcrites o cínics que engreixen l'ego de qui els pronuncia. Sempre se'ns recomana que és millor mirar cap un altre lloc, per no carregar-nos de culpabilitat.

És clar que no es pot seguir pel camí de l'etern endeutament, i amb aquestes butllofes financeres que van explotant, per aparèixer amb més gas en una altra reencarnació. Però Occident és el campió de la doble moral, sobretot entre sectors que s'anomenen progressistes.

El terrabastall del deute, només s'està aplaçant, pegat darrera pegat. L'economia mundial estat condemnada a un cataclisme, molt pitjor del que fins ara ha suposat aquesta bombeta atribuïda a Leeman Brothers.. Qualsevol pot veure que l'endeutament no pot ser etern, amb aquest pegats periòdics que el van fent cada vegada més immens.

L'economia espanyola és en el mateix camí, l'endeutament de l'estat creix cada dia més, i de moment es va fintant amb els bons: una forma de crèdit financer en mans dels grans bancs, els especuladors, i els fons financers. Això comporta el desmantellament dels serveis públics, l'atur, els final dels ajuts socials, les pensions, i moltes altres coses que vindran. No crec que la societat estigui preparada per dir no, perquè un plantada financera comportaria també el final de molts serveis, i l'empobriment general. Però com he dit abans, la filosofia de les nostres societats no té res a veure amb la d'altres temps. La societat dels ciutadans té la trampa de fer creure que el capitalisme popular és una mena de socialisme perfecte. I no és pot demanar sacrificis a una societat acostumada a tenir moltes coses de les desitjades a l'instant, per això sembla, que només el cataclisme despertarà molts del miratge. Ben trist.

ELS BANCS PREPAREN CONFISCACIONS DE CAPITALS DELS ESTALVIADORS PARTICULARS.

Els propers rescats bancaris aniran a compte dels estalviadors.. Tothom que tingui un compte corrent en un banc, amb actiu líquid d'una quantitat superior als 100.000 euros, potser veurà com es reté una part del seu capital. Això ja ho vàrem veure amb gran rebombori a Xipre fa un mesos. Però Itàlia, i Polònia ho ha aplicat després amb més discreció, o silenci còmplice dels mass-mèdia. Els bancs de Canadà, i Nova Zelanda, sembla que seran els següents en confiscar dipòsits dels estalviadors per garantir el procés del que s'anomena despalanquejament, o sigui: assegurar-se un capital líquid per fer front al deute o per reduir-lo. L'engany de les Preferents va ser una mena d'estafa bancaria a la espanyola, que va molt aparellada a la mentalitat autoritària, i mentidera del poder econòmic, i polític espanyol.

Tot plegat són pegats per sostenir l'insostenible, un sistema econòmic de capitalisme popular que té com a cara amable l'anomenada societat del benestar, però que no pot continuar vivint més a costa de l'endeutament, i d'uns països subdesenvolupats, que ja no poden ser més el contrapès del desenvolupament del primer món.

No es pot tornar enrere, les condicions del benestar seran cada dia més oneroses, i plenes de sacrifici.. Però el problema no és tant econòmic com de mentalitat, perquè s'hauria de re-equilibrar la societat. Començar a renunciar al que no es estrictament necessari, i sobretot, tenir en compte que en el món no només vivim els qui fins ara hem gaudit de privilegis econòmics respecte la resta. 

Dissortadament no es canviarà res per voluntat, i només les dures condicions que ens imposarà el terrabastall econòmic obligaran els sectors de població més irreductibles en el capitalisme popular a replantejar-se les coses. Aquí no hi ha esquerra o dreta, tots van de la mà del mateix model de desenvolpament social, i econòmic, el motor del qual és la disposició d'abundància de capital. Però tot i així, no hi ha res segur. Ben bé podríem caure en una foscor social, política, i econòmica que redueixi la humanitat a conceptes de poder, i supervivència, no vistes des de fa temps. No vistes a Occident, perquè a l'anomenat tercer món, mai han deixat de ser-hi presents, i de vegades amb un domini absolut. 

Aquí hi ha molt més en joc que la independència...

En aquests moments Catalunya s'ha convertit en la punta de llança internacional entre dues perspectives.. La dominant, que s'aferra a l'autoritarisme del poder, i de les lleis fetes en clau restrictiva. I la participativa, i democràtica, que planteja que la societat, els ciutadans han de decidir..

Vull plantejar-ho ben clar, per tots aquells que no es veuen massa seduïts per la idea d'un procés d'autodeterminació, al final del qual hi ha la independència política, i la creació d'un nou estat.

Si es perd aquest procés, no sols entrarem en el camí del retrocés nacional (Catalunya), sinó que entrarem en un voràgine de desmantellament de la democràcia, dels drets socials, i de descomposició social. És una agressió que ha començat fa temps, i que tots personalment, hores d'ara notem o patim.

Per imposar la seva, el poder autoritari utilitzarà tots els mitjans que tingui a l'abast, i el primer és la por. La por és un mecanisme que fa temps que les forces més conservadores, i retrogrades venen utilitzant per coartar les llibertats i la democràcia, els drets, i el progrés social. Tots sabem com s'ha utilitzat a Estats Units des de l'època Bush l'amenaça del terrorisme, per exemple. Per no parlar d'Espanya.

Avui el poder polític d'Espanya ens amenaça amb un hipotètic aïllament, i decadència econòmica, si optem per continuar pel camí d'exercir uns drets democràtics.. Però, tothom, o almenys mils i mils de persones s'adonen que és la política dels governs actuals la que ens porta per un camí macabre d'autodestrucció social, i personal.

Les amenaces no crec que acovardeixin un moviment en marxa, ans el contrari sembla com si encara tiressin més combustible per accelerar la marxa, i afermar les conviccions.

Tant de bo seguim en aquest camí, i no caiguem en aquella divisió que trenca tota lluita, quan una part decideix deixar-ho corre, i acceptar una sortida personal o grupal, basada en les engrunes que el poder ofereix com a consolació d'una traïció..

Condemnar la massacre.? Som de vacances, tornem al setembre..

A Egipte es massacra els pobres...

Ara no se sent ni piu, fora d'aquestes posicions "diplomàtiques" dels governs. Encara recordo com els anomenats; indignats espanyols, s'emmirallaven en la revolta televisada, piulada, facebookitzada, i esmarfonitzada de la Plaça Tahrir.

A Egipte hi ha una massacre amb permís dels Estats Units, mai aquells militrontxos haguessin mogut un dit utilitzant l'armament, i la munició made in USA, per polvoritzar la població. 

El que passa és que la política, a banda de la que tenim a prop que és plena de rucs, és l'art de la manipulació, i l'engany. La hipocresia de fer veure que s'està contra una acció impopular, però que per darrera s'està fomentant el contrari. S'entén?

La revolució a Egipte va ser una cosa d'aliança entre la burgesia, la petita burgesia, i la plebs. Amb la connivència dels interessos estrangers: Europa, Estats Units, Israel, i les dictadures petrolier-medievals de Qatar i Aràbia Saudita.  Aquests darrers països s'han convertit en el contrapès d'Israel per a controlar la població, i els negocis dels països àrabs. Armen grups, creen exércits mercenaris, i juguen amb la torrentada de capitals que posseeixen.

Tothom tenia els seus interessos en la revolució d'Egipte, interminable enumerar-los.

Al final Mubarak va caure, però el poder de l'exercit no. S'havia de passar pantalla, perquè mantenir la mateixa suposava un perill; els virus se l'estaven menjant.

I el joc estratègic va funcionar: trencar les aliances, i dividir l'enemic. Fins i tot enfrontar-lo.

Eleccions que guanya l'Islamisme: això significa que la petita burgesia es desenganxa del procés. Com carregar-se un grup, Germans Musulmans, l'organització més important, organitzada, i antiga d'Egipte.? Un grup que des de l'oposició era un perill..? Deixar-lo passar al govern perquè entri en contradicció, desgast, i finalment apunyalar-lo per l'esquena.

L'estat mubarakià continua incòlume: exèrcit, justícia, funcionaris, etc.. La burocràcia fa el seu joc; com en tota revolució acaba imposant el seu criteri, aliada als sectors de la burgesia, i de la petita burgesia.

Cop d'estat que despenya els Germans Musulmans, i les classes pobres que els donen suport.

Avui a Egipte es massacra els pobres, davant el silenci de gran part de la intel·ligència social progressista. Ja se sap que els musulmans discriminen a la dona, ja se sap que els musulmans estan contra la llibertat, etc.. Arguments de pes per callar mentre als carrers d'Egipte la població cau a mils sota les bales dels de sempre.

Per tot plegat calia una revolució..? Per fer una volta de 360 graus i quedar-se en un Mubarakisme sense Mubarak..? Els poders de sempre els convenia, les potències estrangeres, tots guanyen. I es donen passos per fer entrar Egipte, i qui sap si els països que els seguiran, en un model econòmic liberal, que és el que interessava a una part dels revolucionaris de la plaça Tahrir.

ELS EXPERTS RADICALS ANTI-ISLÀMICS DE LA TELEVISIÓ ESPANYOLA.

Aquest dies la televisió espanyola s'està lluint perquè treu entrevistats que només els falta dir: muy bien que los maten a todos esos musulmanes de m... Tant els residents a Egipte, com els experts. No va faltar ahir una opinió realment radical, un tal Serafin Fanjul (net del general Fanjul, afusellat per la república espanyola per aixecar-se al Cuartel de la Montaña de Madrid). Aquest home, arabista, professor d'una universitat madrilenya, va començar llençar diatribes contra els musulmans, va aprofitar per repassar tots els països; des de Turquia a Tunísia. Amb un llenguatge radical, des de l'antena de la TVE, va fer un panegíric dels cops d'estat, i les massacres. Aquests són els experts que treu la TVE, un mostra que de tal pal tal estella. Aquí com a Egipte, els feixistes continuen enquistats al poder, o són el poder.

Descarrila Espanya..

Sempre les grans tragèdies "accidentals" són la porta, o l'advertiment, de les grans tragèdies polítiques, i socials. Espanya des de fa ja anys (el temps passa ràpid) es troba en estat d'excepció econòmica, com a conseqüència de les diferents explosions que s'han produït en els camps financer,i, immobiliari. Sense comptar amb la situació agònica del món industrial espanyol.

La veritat és que no estic dient res que la gent no sàpiga hores d'ara.

Però a banda de les crisis econòmiques, s'ha generat una enorme crisi política, i social. L'estructura política-partidària vol controlar, i encanalar aquesta crisi, amb l'ajut dels mitjans, convertits en simples creadors de la realitat a partir de la mentida, i de la manipulació.

Aquesta crisi s'ha emportat moltes vides, i se'n emportarà moltes més. No sols pel binomi estat d'ànim, estat de salut. Més enllà hi ha dos fets que s'anomenen negligència, i manca de mitjans; aquests venen, i vindran, exponencialment augmentats, camuflats sota altres arguments. Però la degradació social, i la suspensió de l'estat real, no aparent, de l'estat de dret; és a dir, parlant molt simplement: la substitució del concepte ciutadà, per súbdit, gradualment s'imposa. Esta arrossegant cap una realitat molt crua aquesta societat que havia perdut tot tipus de valors ètics, i ideològics, substituïts pels diners, i el consum; els qui abans dissimulaven la seva manca de principis, amb aquella bassa d'oli econòmica d'abundància, ara es veuen a si  mateixos, o simplement, ni s'han pensat a mirar-se, en l'acció de combat: trepitjar abans que et trepitgin. Els taurons oloren la sang, i es comencen a mossegar uns els altres. Alguns dirien que reneix l'estat salvatge, la societat salvatge; terme acceptable si ens referim a feres maltractades, no pas a individus de societats primitives. Aquests individus anomenats primitius, en molts casos gaudien d'unes normes de comportament, i uns principis molt més arrelats, i sòlids; fonamentats en el principi de col·laboració col·lectiva. Gaudien de molts principis que la societat moderna ha perdut fa temps; uns principis que la societat espanyola en concret, pretén dissimular amb una suposada solidaritat familiar-política. Tot no deixa de ser un entramat que amaga l'interès, de vegades més pèrfid; latent en les famílies, i els grups polítics. Tothom sap que les pitjors matances que podem constatar al llarg de la història peninsular s'han produït dins les famílies. 

Aquesta situació interior familiar apareix avui radicalitzada; una de les raons és que el poder de transmissió de la conducta del comportament dels individus, ha anat caient en mans d'estructures polititzades, i comercialitzades. Exaltació del poder, el triomf, el diner, el consum, i la imatge.

Un accident de tren, catastròfic, ens posa de manifest com el poder tracta, des de fa temps, les contingències degudes a deficiències que ell mateix genera. Es tracta d'individualitzar la responsabilitat per amagar la perfídia ideològica que genera una submissió al interès econòmic més radical.

Però és fàcil donar la culpa el poder sense adonar-se de la penetració d'aquests principis en la majoria dels individus que composen la societat. Podrem dissimular el diable que portem dins emborratxant-nos, però en despertar de la ressaca, i mirar-nos al mirall, el monstre farà pampellugues davant els nostres ulls.

El poder gaudeix amb aquest tipus de tragèdies, les aprofita per legitimar-se, engegant la màquina de la mobilització de la població. La paraula solidaritat, mal usada, serveix per sotmetre els individus al poder, i a la ideologia dominant: en la societat, i en el grup. Discursos polítics es catapulten per prestigiar institucions, grups i individus desprestigiats, idees desprestigiades. Solidaritats internacionals arriben, i són rebudes pel poder polític que s'apropia de la tragèdia dels dissortats, de les víctimes. Com si aquests afectats fossin la justificació del seu discurs passat, i present. La justificació que referenda el seu poder, i la manera com s'ha exercit, s'exerceix, i s'exercirà. El poder usa les fibres sensibles dels individus, el poder que envia la llàgrima, i el que la recull.

Si una cosa he aprés darrerament és que darrera de molts demanadors de drets socials, s'amaga la consolidació d'uns drets personals, i tribals, defensats amb molta ràbia.

Les classes socials més paupèrrimes no tenen qui les defensi, ni qui les representi. S'han d'abraçar de nou a la caritat, mentre alguns discursegen sobre principis que només amaguen els seus privilegis, i el seu benestar que els allunya cada dia de la timba social on milions han caigut.

Evidentment no són millors els cínics que utilitzant la sensibilitat és giren d'esquena, o fomenten el racisme de la pobresa.

En una ocasió en un contacte accidental amb un grup ètnic antic d'Amèrica Llatina, vaig adonar-me que allà regien uns estrictes principis comunitaris molt sòlids, sense alienar la individualitat. Eren en si, la constatació d'un sistema social més just que res tenia a veure amb els discursos polítics sota epígrafs altisonants d'igualtat, que amaguen els interessos de poder d'unes castes polítiques.

Per això puc constatar que en els caus on tothom mira per la seva, difícilment, tot i conrear discursos de repartiment, els individus han tingut la capacitat individual de transformar al seva individualitat en el sentit cooperatiu no egoista. Més aviat hi ha molt egoisme radical, en el sentit de que es vol el que tenen els qui tenen més tenen, a poder ser arrabassant-lo per gaudiment propi. L'acció no és suficient per transformar l'individu, es necessita un procés de rentatge, i desinfecció, davant una societat agressiva que ha imprès el xip depredador econòmic en la ment dels individus.

Però com aquest procés no es produirà per voluntat, serà de manera traumàtica que alguns l'aprendran. Potser a costa de moltes vides que s'escolaran dissimulades en finals naturals, o accidents fatals. Molt pitjor seria despertar en una societat pitjor, com la que ara sembla encarrilar el  nostre futur. Una societat plena de prescindibles, raó exclusiva del poderós, i  d'una resistència individualitzada que comporta sortir a matar per sobreviure; matar a qualsevol altre. Fins i tot fills a pares, homes i dones a la parella, o grans hecatombes d'extermini. Tant de bo la política no opti per aquesta darrera opció d'extermini. Per ara, de moment, serà amb compta gotes, però amb constància.

Tots funcionaris...

Fa molts anys en aquella primera Catalunya Ràdio dels anys vuitanta, hi havia un programa que va fer llegenda. S'emetia a la nit conduït per l'inoblidable Jordi Vendrell. El programa es deia: El lloro, el moro, el mico, i el senyor de Puerto Rico (Puertu Ricu). Entre els col·laboradors d'aquell programa, juntament amb el desaparegut Jordi Vendrell, hi havia el també desaparegut Ramon Barnils, que va crear escola en el periodisme català. També, l'escriptor Quim Monzó formava part de l'equip del programa, potser en la seva primera experiència radiofònica continuada, i primera experiència en mitjans no escrits, que li va obrir posteriorment les portes de la ràdio, i la televisió.

El programa era un d'aquells programes políticament incorrectes que el Pujolisme havia de suportar dins casa seva, però que alguns sectors de convergència i unió, no s'empassaven gaire de bon gust. Però com al cap i la fi s'havia de donar imatge de democràcia, que millor que tenir uns torracollons, i rebels a casa per justificar la gran tolerància del règim Pujolista; que ja s'havia convertit en règim català. En aquells anys, qui no era convergent o Pujolista, li costava justificar-se com a català. Diguem que potser si, justificar-se com a català més enllà de les fronteres del seny, només hi havia tot un territori marginal de bojos, de radicals, i d'arrauxats.. És curiós, ara que tots s'han tornat independentistes, veure els sinònims que s'aplicaven darrera d'aquest qualificatiu, independentista, en el nostre país durant aquells anys.

Eren anys de principis, encara. Potser una mica romàtics. Alguns estaven disposats atracar bancs per normalitzar la llengua. Vull dir, no pels calers sinó per cridar: Mans enlaire! Això és un atracament! No us moveu o us mato! I és que els catalans no feien por, i els atracaments en català no sovintejaven. Sempre feia més por cridar: Hijo Puta! Que te mato! Que no pas: Fill de Puta! Que et mato!. De fet, això darrer potser no feia gens de por.

Però no volia parlar d'aquest tema ara, i ja m'he menjat part de l'espai, i no vull fer-me més pesant encara.

Escoltant una nit una entrevista al programa del Jordi Vendrell, em va quedar una resposta del convidat d'aquella nit. Aquesta: El pitjor que li pot passar a un jove és convertir-se en funcionari, és matar-li l'esperit.

Si, el convidat venia a dir que era com sedar-lo, donar-li una droga, això de fer-lo funcionari. Em sap greu no recordar qui era l'entrevistat d'aquella nit. Però més o menys l'entrevista deia que la gent havia de ser creativa i no esperar que l'estat els facilités les coses. I molt menys acabar morint d'avorriment en un despatx d'una institució pública, amb un sou acceptable. En aquella època els funcionaris van començar a gaudir de bones avantatges, i bons sous. Sumada a una seguretat de per vida, que sempre havien tingut des del franquisme: lloc de treball fix fins la jubilació.

Aquesta opinió del convidat no va prosperar. Tot el contrari, i sortejant diferents opcions polítiques, l'ampli ventall de ciutadans polititzats, des de l'extrema esquerra, passant per l'esquerra, el centre, la dreta i l'extrema dreta. Tots somniaven en un lloc de treball a l'administració pública. Per no parlar de la immensa majoria no polititzada. De fet es va convertir en habitual que la gent s'acostés als partits polítics per aconseguir un lloc de treball a l'administració pública. Si no era com a polítics, era com endollats per ser funcionaris en qualsevol lloc.

Si ara fessin un anàlisi sobre el motiu, podríem estendre l'article fins a l'infinit. Podríem aportar des de la mentalitat paternalista que va crear en la societat la dictadura franquista, que no és poca aquesta influència, però si poc estudiada. Podríem parlar de la crisi de la indústria, la pobresa de la societat, l'atur sempre present des dels anys setanta. Podríem parlar de la política clientelar que va inaugurar la democràcia espanyola, on des d'un alcalde fins el president d'una comunitat autònoma, fins el ministres etc.. és convertien en mags que fomentaven no sols la construcció, sinó la cultura, l'educació, etc.. Era una mica com aquell cartell de la marina nord-americana: la marina et necessita, ingressa en els Marins. Aquí el polític feia la seva campanya amb: Espanya o Catalunya o Igualada, o Ampolles de Vall et necessita, fes-te funcionari.

En el fons si hom estudia la història d'aquesta estructura peninsular anomenada Espanya, s'adona que la cultura anava encaminada cap l'estatalisme des de l'edat mitjana. Si no era en la guerra contra els àrabs, i els jueus, era en la conquesta d'Amèrica. Però sempre, avui com abans, totes aquestes estructures, i aventures s'havien de sostenir amb diners de fora, que obligaven Espanya a comprar tot perquè no produïa res.

Anglesos, Holandesos, Venecians, Alemanys, es dedicaven a produir productes. Els bancs d'aquests països a prestar diners per les aventures espanyoles. Espanya, en comptes de canviar el xip, senyorejava, i sempre acabava expulsant als qui formaven una incipient burgesia, o generaven riquesa creant, o fins i tot, acumulant diners.. 

Fossin moriscos, jueus, etc. Artesans, banquers, industrials, etc..Veien les seves propietats confiscades, un eufemisme de robatori. L'estat era al servei exclusiu del grans propietaris, i dels terratinents. Al seu torn, una multitud de desclassats es donaven cops de colze per convertir-se en flamants funcionaris, potser no gaire ben pagats, però una mala paga sempre podia suplir-se amb uns bons privilegis, i un bon grapat de corrupció.

Passaren els anys, i tots els intents per crear una economia diferent van fracassar, o van fer-se fracassar. Fora d'unes quantes illes amb certs graus de desenvolupament industrial a Catalunya, Euskadi, Zones de València, etc..La resta seguia essent: o submissió al terratinent i el gran propietari, o el funcionariat. El franquisme va industrialitzar l'estat amb polítiques que barrejaven l'interès privat, i la intervenció de l'estat.. Al cap i la fi, la política econòmica feixista des de Hitler a Mussolini, passant per Franco, suposa el control de la societat per part de l'estat, i un grau important de nacionalisme estatista.

Els demòcrates post franquistes, sobretot amb l'entrada a la UE, es van veure amb les butxaques plenes de diners, i van fer funcionar el ventilador. La idea era la mateixa del franquisme, fomentar l'economia mitjançant la inversió pública. Això comportava des de l'obra pública que beneficiava a les grans empreses constructores, fins la funcionarització de la societat espanyola. La funcionarització no sols va acabar amb la iniciativa de milers i milers de persones que van renunciar a crear, i a participar socialment en la econòmica. Si no que va exterminar l'associacionisme, i la idea de que per fer coses en les que hom creu, no s'ha d'esperar a parar la mà de les institucions públiques, com si aquestes fossin la làmpada d'Aladí, que en fregar-la surt el mag i et diu: demana un desig que jo te'l acompliré.

Present, i passat. La dinàmica, i les alternatives que alguns proposen semblen sempre les mateixes. Esperar que les solucions les doni el paternalisme. Terratinents, dictadors, grans banquers, polítics, han estat o són els pares que subjuguen el pensament, i la capacitat de crear, i d'associar-se.

No és només una cosa de política, és una cosa de mentalitat, de psicologia, d'educació. Però quanta raó tenia aquell entrevistat del programa: el lloro, el moro, el mico i un senyor de puerto rico. No hi ha res pitjor que ser enterrat en vida dins una institució pública com a membre d'un exèrcit d'escalfa seients..

Es prepara un cop de mà polític a Espanya..?

El problema de la majoria de la militància política d'esquerres a Europa és que segueix veient l'extrema dreta amb els mateixos ulls que fa cent anys. Per la militància d'esquerres, l'extrema dreta només és el paramilitar que porta simbologia feixista, i nazi, i que actua violentament al carrer apallissant negres, rojos, verds, roses, etc.. Aquest símbol satànic amb esvàstiques al braç, una mena de gos de dos caps dels inferns, no deixa de ser fruït del proletariat.. Aquestes tropes de xoc del feixisme surten dels barris populars, de la gent sense futur, sense ideologia, sense educació, sense diners.. La seva violència, manipulada sempre des del darrera, és fruït de la seva desesperació, i ràbia per l'exclusió social.. És fàcil veure doncs que des de fa uns anys el terreny esta abonat per aquest tipus d'acció radical violento-política..

Però la candidesa o caducitat de molts sectors d'esquerra, potser fruït de la seva poca evolució política, si s'aturen en simbologies icòniques, i desitjos no confessats de dictadures del proletariat, revolucions armades etc.. Esta en no veure que el conservadorisme avui no vesteix amb uniformes paramilitars. L'extrema dreta avui porta corbata, i té discursos constitucionals.. Per entendre això alguns haurien d'estudiar tot una sèrie de governs que van minar Amèrica Llatina durant els anys 60 i 70. Governs de civils, però que en l'acció política, social, i militar, eren iguals a una dictadura castrense..

Aquests dies El Mundo treu una sèrie d'escàndols, que alguns diaris van treure mesos abans sense massa ressò. Quina ideologia té El Mundo..? Un diari molt conservador lligat al funcionariat espanyol més immobilista. Quina maniobra es prepara..? Que es pretén..? Som de nou davant dels salvadors de la pàtria..? I aquesta falsa esquerra que és més funcionarial, i patriòtica, que té tan poc d'esquerra..? Quin paper han fet sempre els socialistes a Europa..? No diu Ariquistain que van aplanar el camí a Hitler..? Ho explica, certament.

El silenci de la societat esta covant un nou monstre a la península, el terreny ja esta abonat, ja només cal una petita empenta.. Per no parlar de la 4 revolució industrial, de la que la gent encara no s'ha adonat.. El qui viu de l'estat es pensa que l'estat és un pare Deu que tot ho pot; més dramàtic serà el seu despertar, perquè no hi ha res pitjor que t'estigui passant un camió de gran tonatge per sobre, i tu pensis que és un somni temporal..

Corrupció política a Espanya..? Ara surt, i alguns l'esbomben. Quan el sistema polític espanyol des del franquisme, i amb la monarquia, s'ha basant en això: un estat global i permanent de corrupció, des de la porta de casa, a la sala del consell de ministres, i el palau de la monarquia..

Quin paper jugarà l'esquerra en aquest cop de mà.? Cap. Serà un mer instrument dels sectors més conservadors, jugarà uns passos calculats per la dreta radical. La seva militància, si surt al carrer, serà part de l'atretzzo que arrossega Espanya cap un govern nacional-conservador. 

Falta saber com afectarà al procés de Catalunya, però no crec que en resulti massa beneficiat.. Tot dependrà del grau d'enfrontament al que estiguin disposats els catalans, perquè està clar que els qui prenguin el poder a Espanya, buscaran un xoc de trens radicalitzant la postura nacionalista espanyola.

Econòmicament potser s'aprofitarà per prémer l'accelerador neo-lliberal a fons. Desmuntant l'escenari actual, per plantar-nos davant, ja sense maquillatge, la quarta revolució industrial..

Espanya, alcohòlics ben coneguts..

Espanya és potser el país del món amb més bars per metre quadrat, amb més bars per habitant.. No sempre ha estat així; és a partir del franquisme, i de la transició que es passa de tres o quatre bars per poble, a tres, quatre, cinc, o més bars per carrer.

Si pensem en èpoques anteriors; els pobles tenien una taverna, un o dos bars culturals, i un parell o dos de fondes.. En els pobles petits encara es pot comprovar..

Aleshores que ha passat..? És un fenomen aparellat amb el turisme..? No, els principals clients del 90 per cent dels bars espanyols (estat espanyol), són ciutadans espanyols.

Evidentment, els bars, on més abunden és en els barris de treballadors, algú se'n ha preguntat el motiu..

La beguda, el beure forma part de la cultura dels espanyols.? Depèn com s'entengui.. Els pobles mediterranis sempre han estat grans productors de vi, i d'aigua ardent.. Fins i tot, grans exportadors de begudes espirituoses..

Però aquesta cultura que s'ha imposat a partir del franquisme, lligada al concepte de felicitat, i de festa; té una clara funció de control de la població, i de creació d'un tipus de ciutadà dòcil que es desfoga en el bar, i després no fa cap acció compromesa contra el poder..

Per endavant, s'ha de dir que hi ha una autèntica perversió de la paraula; del concepte "cultura".. L'alcoholisme no és cultura, ni és reivindicació política.

És estrany que el feminisme mai hagi entrat en aquest camp de desmuntar aquest mite masclo-fetitxista de la beguda..

Des del final del franquisme s'ha confós festa amb lluita política, amb acció reivincativa; quan en realitat  no té res de reivindicatiu.. Van sortir del franquisme fent festes polítiques, on beure, i potser drogar-se, eren considerades actituds rebels.. En realitat el poder sabia que no era així, i que millor deixar forces vàlvules d'escapament per diluir el pensament, i l'acció crítica. És un error associar transformació social o alternativa política amb l'alcoholisme..

Amb els anys es va configurar una esquerra etílica, que era una forma falsa de radicalisme.. Si hom a conegut, per exemple, persones que van pertànyer als moviments polítics més avançats durant la república o anteriors aquesta, s'adona de que aquells moviments d'aleshores tenien una militància molt disciplinada; una militància que feia la guerra al que consideraven vicis de la classe treballadora.. Ells consideraven que l'alcoholisme, i la droga eren formes per desmobilitzar, i per controlar els treballadors..

Què va passar ?  Per què a partir de la transició van aparèixer actituds totalment oposades? Per què la majoria dels moviments radicals, i fins i tot alguns de no tant radicals d'esquerres, van adoptar com a bandera el que abans es considera vici..?

En tot això s'ha de tenir molt en compte la influència nord-americana. A partir dels moviments hippys, i musicals, que es presentaven com alternativa al poder conservador d'Estats Units; és va crear el mite de que la principal manera de desafiar el poder, i canviar la societat, era el camí del nihilisme de les substàncies alucinògenes..etc..

Aquí vull afegir que durant la dictadura, Espanya es va convertir en un dels principals alumnes dels Estats Units.. Els nord-americans van salvar la dictadura franquista; la dreta mai ha deixat d'agrair-los aquest gran cop de mà.  No sols era un us de bases, era un lineament continu amb tota aventura nord-americana.. Fins i tot, els socialdemòcrates, tan fidels a Alemanya, mai van dubtar en donar suport en tot, als Estats Units, encara que aquesta actitud els comprometés davant la resta del món, i dels socis europeus, en particular..

Espanya és un país totalment colonitzat per la cultura, l'economia, i la forma de viure d'Estats Units.. Si aquesta colonització no ha arribat fins a tots el punts de la vida dels espanyols, és perquè som entre Àfrica, i Europa.

Els moviments polítics que sorgeixen a les espanyes pequen de temporalitat, i de manca de continuïtat. Perquè són el ferment d'una societat que es mou per rampells, una mica com l'alcohòlic que té un punt àlgid, i després passa a dormir la mona..

És probable que a nivell de canvis socials, i polítics; Espanya sempre anirà a remolc d'altres països que se la jugaran fins el final per canviar les coses..

I mentre els espanyols seguiran vivint entre la festa, i l'entreteniment.. Si un espanyol ha d'escollir entre pa i circ; sembla que primer escollirà el circ..Encara que tot plegat; pa i circ formin part de la mateixa oferta de control social, i polític..

Ho entenc quan alguns diuen: "a l'estranger ens envegen perquè sempre estem de festa, i cantant lloances al rei  Bacus".. Els que ho diuen tenen una idea estereotipada de tot el que passa fora de les espanyes.. Vull dir que a fora saben diferenciar entre festa, i política. Entre temps per escapar de la realitat, i acció social.

Però potser hauriem de pensar que el que s'anomena Espanya és un país condemnat a ser una mena de reserva lúdica, un parc temàtic per servir els ciutadans de primera que venen a passar-ho bé..

Del Botellón al 15-M passant per la Puerta del Sol

Quan es mira Espanya des de fora es té la sensació de veure la Cuba Batistiana d'Europa; una mena d'antre putiferi de corrupció, de prostitució, i de "fiesta".

Els nacionalistes espanyols posaran  el crit al cel amb aquesta afirmació. Deuen ser més nacionalistes, i batistians que no pas d'esquerres.. Saben on s'ubiquen..?

No es poden vendre discursos colonials d'esquerres cara a fora, i a dins tenir un comportament reaccionari.

Els fills del Botellón van donar pas a un immadur, inconsistent, superficial, i sense masses agalles moviment polític.  Va ser així que  es va desmuntar com un castell de cartes; després d'aquelles assemblees de carrer on tothom demanava la lluna, sense saber que per anar la lluna és necessari molt de treball, i molta tecnologia..

Però és que Espanya ha parit una nova classe: aquells universitaris que creuen que per tenir la carrera ja són la re-pera.. I precisament la vida comença quan es brega en el dia a dia d'una responsabilitat. Tenir una carrera no és res, aleshores és quan has de començar a guanyar-te un espai demostrant que vals.. Així funciona a la majoria dels països avançats del món. I s'ha de començar cobrant sous de merda, no demanat salaris de executiu. És per això que molts dels joves "re-titulats" i "re-masteritzats" espanyols estan fent feines de cambrers, i xatxes a Europa o d'altres països. Després que tants anys d'orgia,  Botellon, i irresponsabilitat política hagin deixat Espanya feta un símil de la Cuba de Batista.

Però, si el Caudillo ja va fomentar l'ignorància, i l'endeutament als bancs : "para que todo español tenga propiedad y se olvide de aventuras comunistas".

Però tranquils, ja s'han posat d'acord PP i PSOE,  per seguir donant suport als grans bancs, i a les multinacionals de la "patria".. Europa, i els mitjans ens prometen unes misseres dues dècimes de relaxament del límit de deute.. Només és un caramel per que la gent s'empassi el que ara vindrà.. Ara entraran a sac amb les pensions, els ajuts socials, els impostos, etc..

Crec que aquesta altures tothom hauria de saber que el deute no sols no és pot rebaixar, sinó que cada vegada serà més gran. De fet és el gran ressort per desmuntar tot el sistema públic.. Us penseu que els aturareu?

Diguem que l'esperança de canvi s'ha perdut, i en part perquè la irresponsabilitat política va ser hàbilment utilitzada, per veure la realitat distorsionada mitjançant un got de birra.

Espanya està al seu lloc.. 

Fa poc en vaig trobar dos xecs de Pilsen (res a veure amb el botellón). Em deien que al seu país no volen l'euro ni en pintura.. I que Txèquia era plena d'espanyols que havien emigrat allà per treballar.. Suposo que els que marxen aprendran moltes coses, moltes més de les que aprenen els queden pasmats esperant un canvi de ventada de la Comissió Europea, per retornar a l'orgia espanyola de la construcció, i de les infraestructures, a base de crèdits, i fons de cohesió europeus. Pastiferi de les corrupteles dels partits amb connivència amb els constructors.. El Partido Podrido és el principal exemple, però els altres partits no pas són innocents.

El problema pels espanyols és que molts dels que marxen només tornaran de vacances, a gaudir com qualsevol turista de la "fiesta". No pas per canviar les coses.. I els que es queden somnien amb que la lluna els baixarà a buscar, entre pilotada, i pilotada de futbol.

Una relació imperial..

Sempre me'n adono, mai es veuen igual les coses des del que podríem anomenar centres desenvolupats, que des dels territoris, i estats socials perifèrics.. Aquests darrers anys s'han accentuat les visions de dominador, o cultura "superior", sobre les que s'havien fet un espai durant els anys seixanta, setanta, i part dels vuitanta.

L'actitud és la d'un centre imperial, que s'imposa en tots els aspectes socials, i humans. Un plantejament que frega, o obertament és racista.

La mateixa actitud que tenien els romans de Roma, respecte els pobles perifèrics del seu imperi, o els que anomenaven bàrbars, és l'actitud que avui marca el comportament de gran part de la població.

La majoria dels qui interaccionen del centre cap a la perifèria no semblen disposats a fer-se gaires preguntes. Com tampoc se les fan les classes "imperialitzades" de la perifèria, que en el fons no deixen de ser una expressió absolutament colonitzada pel centre.

Els treballadors, els pobles originaris, els pobres són tan lluny del contacte amb el centre imperial, com de les classes perifèriques colonitzades..

Fins i tot, hi ha aquell aparent món progressista de la cultura, la intel·lectualitat o la universitat que acaba aplegant centre imperial, i perifèria colonitzada. De vegades s'aplica a si mateixa una capa pintada de "tradicions i pobreses", que sols serveix per justificar una mena progressisme, art o intel·ligència, sense mai admetre un compromís real amb les majoritàries capes pobres, o menystingudes que poblen majoritàriament la perifèria. En aquest món perifèric el classisme s'exerceix amb tota brutalitat per part dels qui no són o no volen ser: "masses embrutides"..

El centre imperial també exerceix aquest classisme, però amaga el racisme sota uns papers que declaren igualtat fictícia de drets..

Es parteix d'un desconeixement absolut de la realitat per part dels centres imperials, i les perifèries colonitzades. Tot coneixement passa per un filtre "cultural" que només accepta l'admès per la ideologia del centre imperial. Tan desconeixedors, manipulats o manipuladors, són els qui basen el coneixement de la perifèria en base un cultura de suposats caires universals. Doncs en el fons només accepten el que els reflecteix, mai trenquen el mirall per saber el que realment hi ha darrera. El consumidor cultural del centre imperial, i la perifèria colonitzada en té prou amb el que acontenti o amplií l'únic camp admissible..

Són actituds massa difícils de canviar, perquè no es volen canviar.. Tan senzill com saber que viure millor que la majoria és considera un dret, i no importa massa si aquest dret s'exerceix a costa de sotmetre els "inferiors"..

En això, res te a veure una definició ideològica esquerra-dreta, es tracta d'un concepte de dominador contra subjugat,  no importa si es vol endolcir amb ideologia.

El valor de la vida dels individus de les masses perifèriques, sempre filtrat pels mitjans centro-imperials, no deixa de ser semblant al d'una formiga. N'hi ha tantes que res significa esclafar-ne mil o un milió.

Espanya a un tobogan..

Espanya es troba des de fa mesos dins un tobogan econòmic de forta pendent, i de conseqüències imprevisibles; car no es veu l'instant de tocar terra.. De moment s'ha intentat dissimular el que inevitablement ha de passar: estavellar-se contra el ferm.

A mesura que passin els mesos, la crisi, que ja es nota, s'anirà notant encara més.. Hores d'ara afecta de manera greu a persones que mai havien tastat l'atur, o la pobresa. Qualsevol pot adonar-se mirant el seu entorn proper. Però aquesta situació no és el final; la degradació econòmica anirà en augment, afectarà molta més població. S'agreujaran els problemes dels qui en l'actualitat van aguantant amb els subsidis, que evidentment s'aniran consumint.

El proper consell de ministres del dia 26 d'abril aprovarà més retallades, que poden arribar a ser espectaculars.. El govern dona voltes, però no trigarà; aquest 26 potser entrarà a sac amb una retallada de les pensions, o de les prestacions d'atur.. És previsible també, l'acomiadament massiu de funcionaris, per etapes o sectors. Per no parlar de que seguirà el càstig a l'educació, i les sanitat públiques..

Fa temps que tinc en ment aquella pel·lícula de Roman Polanski: El Pianista. Fa mesos que penso en el protagonista; amagat, quan s'escapa del gueto de Varsòvia, veu com cada dia té menys per posar-se a la boca. Al final només troba una patata podrida.. Més endavant troba una llauna de cogombres que no sap com obrir..

La situació econòmica espanyola porta aquest camí, comença a sentir-se un estat de territori econòmicament, i industrialment devastat. Evidentment enmig d'aquest territori arrasat hi ha gent que viu bé, i molt bé.. 

Els qui hem conegut la devastació d'altres continents sabíem que el model cap on avançàvem era aquell. Perquè aquesta història no és nova, tot el que succeeix aquí ja es va viure abans. Europa ho va viure fa massa temps perquè la gent en tingui memòria, però d'altres continents ho han viscut 30 o 40 anys enrere.. I al contrari del que molts poden pensar, aquí sempre és pitjor. Perquè les crisi en els centres del món són molt més greus, car es parteix d'una situació de riquesa, de producció, i industrialització infinitament més desenvolupada.. Per tant la caiguda és més brutal, i la població no sap acomodar-se fàcilment. 

El qui ha estat pobre tota la vida, ja no li ve d'aquí ser-ho una mica més; el seu comportament econòmic, social, i ètic no pateix un trastorn excessivament greu. En canvi, el qui ha viscut bé no sap acomodar-se a l'escassetat, i el pitjor és que perd qualsevol principi ètic. Hi ha un factor que entre nosaltres agreuja aquesta situació: moltes persones han nascut, i viscut tenint-t'ho tot, la societat de consum ha consumit els principis de molta gent. D'altres senzillament s'ha educat en aquest permanent comprar sense haver de valorar l'esforç d'un treball.  

A Europa els temps de crisi acostumen a conduir a experiències racistes, feixistes, i sagnats. No hem d'oblidar que darrere el racionalisme europeu perdura, com a moll de l'ós, unes idees intolerants que sovint han devastat el continent, i s'han apoderat de les societats. Mai abans havien tingut aquestes generacions de fàcil accés als seus desitjos, i al consum. Si no hi ha cap mecanisme educatiu ideològic o ètic que pugui apaivagar la frustració en trencar-se la voracitat de consum personal; aquests individus sense metodologia existencial, poden convertir-se en qualsevol cosa: caníbals econòmics, o carn de canó d'ideologies extremes.

Les dictadures a Europa, solen ser més dogmàticament perfectes en l'extermini de les dissidències, i el control de les societats. El feixisme quan es vesteix d'un cert racionalisme, du a una mena d'indústria efectiva que es fa amb el control de tots els racons de la societat, i de la vida dels éssers humans.  

Aquesta obsessió absurda europea cap a la seguretat, que tenen la majoria dels ciutadans, acaba essent la porta del control, i la dissolució de la llibertat. Però curiosament, quan més control, més inseguretat en tots els àmbits.. Al final no es tracta de protegir les majories, sinó de sotmetre-les al designi de les minories dominants.

La foto més visitada..

http://www.panoramio.com/photo/4339095

Aquesta foto que vaig fer l'any 2006 a la ciutat de Maracaibo, més aviat passant l'infinit pont sobre el llac Maracaibo. A dia d'avui, hores d'ara, ha estat vista 56.862 vegades.. Se'ns dubte que arreu del món.. Fins i tot a mi em sorprèn. És el fenomen de la comunicació global que els entorns liliputiencs no acaben d'entendre, i posen  en qüestió.. Vàries fotos de les meves pàgines de Panoramio passen les 38.000 visites.. Panoramio les seleccionà pel Google Earth.. Després diverses pàgines locals de diferents països les han enllaçat. Per això es multipliquen les visites..
De vegades m'han trucat o escrit desconeguts que volen saber coses dels llocs que he fotografiat; si són recomanables, o com si pot arribar-hi. M'agrada compartir-los les meves experiències o coneixements.. En aquest sentit em salvo de la mesquinesa general, i majoritària d'aquells que només volen treure algun profit de cada pas que donen, i abans de donar passos fan càlculs de beneficis.. La nostra societat contemporània és plena de caníbals arreu, més en el món occidental, i urbà. Per això no crec que el futur sigui massa esperançador, però també volia dir que molts se l'han buscat, i fan esforços cada dia pel desenllaç final.
No hi ha res més estult que el gregarisme, tots aquells que s'apleguen en un ramat buscant l'escalfor massiva, per trobar el que no aconsegueixen trobar com a persones.. Sempre acaben dirigits, i algú més "llest" els acaba treien tot el suc. Entre els ibèrics és pitjor que en d'altres llocs del món..Aquest més llest del ramat, acostuma a ser el més mediocre, i només pensa en empastifar a qui tem li pot fer ombra o prendre-li el lloc. 
Els ibèrics sempre esperen que les coses cauran per si soles, però només cauen de podrides, mils d'anys després del que havien d'haver caigut. Res cau, arreu del món, sense un bona empenta, i de vegades s'ha de repetir, i insistir.. Però el gregarisme és un estat de jocs de forces on els que s'aprofiten de la massa tenen un pacte per sustentar un estatus. Això vol dir que es teatralitza una cosa perquè si canviés de veritat, a molts se'ls acabaria el paper en l'obra..
Tot plegat, el que dona de si parlar d'una fotografia, o potser d'una fotografia m'he passat a una altra.

El triomf del mainstream i de la memòria fugaç..

El passat és torna cada dia més impredictible, va ironitzar el cineasta Philip Bloom.. Aquesta frase defineix la situació actual de la qual som víctimes amb el frenetisme de les noves tecnologies. Una més gran dificultat per entendre el que ha passat, i una major facilitat per oblidar ben aviat el que passa, el present és més fugaç, passa amb celeritat soterrat per mils, i mils de capes d'informació que són: infinits presents que se soterren cada instant. Marjane Satrapi dibuixant iraniana ho veu com: quanta més informació es té, menys se sap..

La malaltia de les noves tecnologies arriba fins el punt de que un 15 per cent de la població interromp l'acte sexual per contestar una trucada o un requeriment del seu mòbil. Sense oblidar que molta més població esta perdent la capacitat de concentrar-se, no ja en la lectura o una conferència, sinó en una simple conversa.

Ens em venut la capacitat de comprendre a canvi d'una petita moneda d'actualitat

Walter Benjamin deia: Cada matí se'ns informa sobre les novetats de tota la Terra, però malgrat això som notablement pobres en històries extraordinàries. Quasi res del que succeeix convé a la narració, sinó que tot és propi d'una informació. Saturades "d'informació", les persones han perdut la capacitat de comprendre. Ens hem tornat pobres. Hem anat entregant una porció darrera una altra de l'herència de la humanitat, amb freqüència tenint de deixar-la a la casa d'empenyorament per cent vegades menys el seu valor, tot plegat perquè ens avancin una petita moneda de l'actual.. És brutal la clarividència de Benjamin, que va morir a Portbou en els anys 40.. Què diria ara si veies internet, facebooks, twitters, i telefonia mòbil; per no parlar de la televisió que als anys quaranta ni tant sols s'havia desenvolupat. Certament l'actual és la moneda corrent, però la gran fortuna és tenir temps per entendre el que esta passant. Com diu McLuhan: el present és sempre invisible.

La vida en l'acte de recordar no és més que una col·lecció d'experiències. La lectura s'ha convertit en un acte precari. El menyspreu pels tradicionals diaris de paper és irreversible; cantem el seu funeral. S'imposen els diaris electrònics, esclaus del vertigen de la primícia. Els diaris electrònics segueixen la pauta dels titulars de Twiter, i desenvolupen la notícia a partir d'aquest fet camaleònic constant. El periodista d'avui ja no té res a veure amb el d'abans. Abans vivia en la seguretat de les seves fonts d'informació, amb la realitat de l'entorn de les corresponsalies, o l'oracle del teletip de les agencies. Avui el periodista ha de competir amb el lector, i sovint el lector no busca informació nova, sinó s'apressa jutjar el redactor o la notícia. Tot plegat es mou en un camp molt inestable, on el menys important sembla la comprensió de la notícia, doncs l'anàlisi queda exclòs en no haver-hi ni temps, ni espai per la comprensió.

La llum pública ho enfosqueix tot

Un segle més de diaris, i les paraules faran pudor, va dir Nietzsche a finals del segle dinou.

La crònica es planta davant de la urgència dels titulars, i de les notícies canviants o estratificades. Pel cronista, explicar un fet immediat no té cap sentit perquè no ajuda ampliar els coneixements, només és una cop d'impressió del qual no se'n traurà una experiència o una realitat ben digerida, sinó que passarà de mà en mà, d'orella en orella, fins a perdre's en el vuit de l'espai. La crònica és un desafiament al present, i una forma de salvar la memòria individual, i col·lectiva (sempre la realitat humana és col·lectiva, fins i tot en el pensament) 

Avui és corrent que tothom s'apropi dels fruïts reals o teòrics dels demés, fins al punt de no donar massa importància al creador, ni al treball de crear. La majoria de les vegades la creació, en tots els camps, és fruit de molt temps de meditació interna, o de treball. La popularització, accentuada per la xarxa, encara banalitza molt més el temps, i l'esforç dedicats a crear una idea, o una obra.

La llum pública ho enfosqueix tot deia Martin Heidegger.  No entenc el que està passant, o ja no passa el que estava entenent, diu Carlos Monsiváis.

La premsa, el treball de la notícia, el periodisme té les hores comptades. S'ha fet l'arakiri des del moment en que els professionals i els mitjans han caigut en el parany  de la televisió. La premsa imita la televisió, des de fa un temps els periodistes s'entesten en assemblar-se cada vegada més als fiscals i als capellans. Diu Villanueva Chang. 

Les tertúlies alliçonen la societat, i transmeten la ideologia més reaccionaria.

Però la cosa no acaba aquí; la notícia s'ha convertit en un espectacle, res no té sentit si no és espectacle, i l'espectacle que es ven no és per reflexionar sinó per entretenir, o per alliçonar ideològicament en el consum, el poder, l'individualisme, la manca de principis, i d'ètica. Alliçonar en el desprestigi de la idea, de la memòria, del passat, dels valors solidaris, etc.etc. Tot s'unifica en un ètica de l'usar, i llençar, sense pensar en més enllà.

La televisió és passat, ens deien a la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB, als anys 90. Mai vaig entendre, ni compartir aquesta opinió. La televisió ha canviat el món, i s'ha convertit en el circ per on passa tot el que acaba dominant la societat. La política mateix es fa de cara a la televisió. La població, els votants, només veuen la política que els ensenya la tele: la que crea l'única "realitat", i l'única opinió.

La ideologia que han imposat els mitjans de comunicació és: una ideologia que se suposa que s'ha d'ocupar sempre del que passa als rics, i als famosos poderosos, i de la resta -tots els que no som rics, ni famosos- només se'n ocupa quan els trepitja un tren, quan els metralla un poli boig, o quan som quatre milions. El periodisme mira només al poder. La informació consisteix en dir-li a moltíssima gent que és el que li passa a molt poca. Diu el periodista, i escriptor argentí Martin Caparrós, i afegeix: la ideologia dels mitjans tracta d'imposar un llenguatge neutre, i sense subjecte, que els disfressa de puríssims portadors de la "realitat", d'un relat irrefutable. 
Però, la realitat que passa sense demanar permís, no té perquè semblar autèntica. Diu el mexicà Juan Villoro.

L'anatema del jo

Arcadi Espada diu: es proscriu en l'estilística periodística l'ús de la primera persona del singular (excepte quan la persona ha pres un status diví, aleshores ja se'l pot equiparar amb al Déu objectiu, majestàtic i sense ànima, que és el narrador habitual del periodisme). Resumeix dient: Així com cada jo és queda a casa seva, Déu és a casa de tots. Es tracta de fabricar la il·lusió de que algú o alguna cosa aliena al jo del subjecte, i en conseqüència als seus interessos, i opinions, narra els fets..

Ens van convèncer de que la primera persona és una forma de minorar el que s'escriu, de treure-li autoritat. I és al contrari: davant el truc de la prosa informativa (que pretén que no hi ha ningú narrant, i que el que s'explica és només la veritat). La primera persona és fa càrrec, diu: això és el que jo vaig veure, el que jo vaig saber, el que jo vaig pensar. Escriu Martin Caparrós, i continua: Els mitjans imposen una suposada "transparència" perquè no es vegi la subjectivitat, i per dissimular que darrera la màquina hi ha decisions, i persones.

El jo és l'anatema, el satanàs dels estudiants de periodisme, i dels mitjans. Amagar-se darrera les persones del singular, no deixa de ser una forma de irresponsabilitat o de manipulació. Només tenen dret al jo, els qui els mitjans decideixen conferir com a oracle de la societat. No cal esmentar quins són els oracles de la societat, com diu Caparrós: El qui  és ric o famós, o ric i famós o tetona o futbolista.

Doris Lessing diu: No és la veritat, en possessió de la qual pot estar qualsevol persona, sinó el veritable esforç per encalçar-la, el que fa valuós a l'ésser humà.

Hi ha cada vegada més escoles de periodisme, i més llicenciats, una plaga, però aquesta professionalització comporta, sota la seva llum artificial, una ombra: uniformitzar als seus estudiants com a tecnòcrates de la informació, i castrar la passió per l'ofici; diu el periodista limeny Julio Villanueva Chang. 
En realitat això ha passat en tots els camps del coneixement; la universitat s'ha convertit en un cau de buròcrates, que fabrica uns buròcrates que mai van més enllà de l'estrictament obligatori que els exigeix el guió pel qual han estudiat.. Una veritable tragèdia pel coneixement.  Tal com definia l'argentí Jorge Valdano respecte al futbol: l'acadèmia fa millor els mediocres; però al mateix temps, fa mediocres els millors. Això avui dia es pot aplicar a tots el camps de l'aprenentatge. 

Acabo amb una frase esperançadora de Mircea Eliade: En els camps de concentració russos, els presoners que tenien la sort de comptar amb un narrador d'històries en el seu barracot, han sobreviscut en major nombre. Escoltar històries els va ajudar a travessar l'infern. 

Darrera les noves tecnologies només hi ha la il·lusió de la novetat, i la intromissió en la intimitat. Però aquestes no van aparellades a una nova visió del món, més aviat són un retorn a l'esclavatge ideològic dels púlpits de l'edat mitjana. I sense oblidar-nos del gran drama de tota activitat pública, sigui política, cultural, social. Sigui un acte pretesament revolucionari, o no; el sistema ho converteix tot en espectacle, i si no és espectacle: o no interessa, o no s'en parla..


Aquesta entrada ha esta elaborada amb l'ajut dels autors que apareixen a Antología de crónica latinoamericana actual.