Sovint he pensat en la dificultat que ha trobat sempre la societat a l'hora de crear una informació alternativa, que sigui la base per assentar de manera fàcil, una visió de la realitat allunyada d'interessos conservadors, o de poder. La informació al llarg de la història ha estat el camp ideal per la manipulació, i la mentida; les quals permeten sotmetre la població, posant-la disposició dels qui s'apropien de qualsevol tipus de poder sobre la col·lectivitat..
Conforme la humanitat ha evolucionat, amb l'aparició de diferents disciplines que estudien els individus, i la societat. Aquests qui han pogut controlar la informació, i la opinió; fins arribar controlar la manera de viure, d'actuar, d'escollir, de manifestar-se, etc.. Han anat perfeccionant, i ampliant les seves capacitats.
Avui la informació no és només la notícia; és psicologia, és sociologia, és antropologia, etc.. Són moltes disciplines les que s'apleguen a l'hora de construir un discurs informatiu, que ha d'estar en constant reconstrucció, i re-elaboració. Car l'opinió, anomenada pública, ha d'estar sota control, ha de tenir una aparença dinàmica, perquè sinó restaria obsoleta en un curt espai de temps. Si no hi hagués una pressió constant, una aparent invenció, i intervenció constants, un consum constant; és perdria la partida. La informació entraria en un estat de caos, i d'anarquia, que el poder no es pot permetre.
És necessari aquest aparent dinamisme; aparent perquè es basa en una mena d'envàs canviant que evita tocar la substància. La substància és la ideologia que persisteix sempre darrera la informació. El dinamisme superficial evita la petrificació del control informatiu. Si no hi hagués aquest dinamisme, no sols la ideologia del poder, i dels mitjans esdevindria un fòssil; la societat també seria superada per altres dinàmiques que els qui tenen interès en controlar, no podrien controlar.
Per definir-ho de manera més visual i entenedora: la informació és com el cabdal d'un riu, flueix en un sentit. De vegades de manera pausada, i d'altres de manera que sembla descontrolada. Aquest riu té una mena de pantans on l'aigua s'estanca temporalment, és allà on s'administra el cabdal. Els mitjans són els encarregats de tirar cubells de pintura per donar color l'aigua, que baixarà un cop se la deixi fluir, en les dosis que es creguin oportunes a cada moment. Tampoc cal oblidar els diferents afluents del riu principal, que són l'origen de la informació. En aquest cas són sempre els canals oficials que venen directament del poder polític o econòmic oficialitzat.
La societat es constitueix en una mena d'aparences que són: la política, i la informació. En una situació, com he mencionat abans, de constant dinamisme, o aparent dinamisme. Tot plegat és una mena de teatre que distreu la població, i dona una sensació de realitat. Darrera aquesta suposada realitat s'oculten el poder, i els interessos reals, que són els qui de veritat dominen les vides de tots nosaltres..
Sovint sentim fal·làcies que formen part de l'engany a l'hora de diagnosticar el present. No necessàriament aquestes fal·làcies són fruït de la perversió o de la traïdoria de qui les pronuncia. Ans el contrari, són l'única opció que sembla oferir-se per presentar una mena de diagnòstic, el qual, sovint cau en les garres de la generalització.
S'afirma fent una comparativa en una suposada realitat anterior: avui hem retrocedit, o avui hem avançat. Sens mostren números, suposades realitats històriques.. És una trampa coartada del discurs present, per refermar la raó sobre el passat. La intenció pot ser: crítica o favorable vers societat present.. Però esdevé fal·làcia perquè s'ignoren la majoria dels paràmetres del passat..Les opinions se centren en una parcialitat, la de valorar només un sol aspecte de la realitat actual, comparat amb un sol aspecte de la realitat passada. Ambdós sotmesos a una idea que els ha desenvolupat, idea que moltes vegades acaba fregant el tòpic o es converteix en tòpic obertament a base de fer-la costum de les majories.
La informació juga a ser el present permanent, per tant reescriu el present a cada minut, deixant el passat en una situació d'incertesa absoluta. El present és una situació angoixant perquè parteix de la idea de superació constant. Qui no juga, o no competeix, resta vençut. Perquè la raó ja no és reflexió pausada, i dilatada en el temps, la raó és l'últim titular.
Si mirem el passat des de l'època en que es van constituir les societats humanes, passant pel naixement de les ciutats, i l'agricultura. L'aparició del comerç, del poder, i de la religió. Tot plegat ha anat constituint una ideologia que persisteix en l'actualitat. De manera que fa que la informació s'hagi de limitar a uns canals o un cabdal que es consideren acceptables.
En l'actualitat, l'aparença ens vol fer creure que hem arribat a l'estat democràtic mitjançant la implosió de la informació, que reitera el bombardeig del titular. Titular que sembla ser a l'abast de la capacitat de tothom, en el sentit de poder-se crear democràticament.. En realitat són davant una crisi creativa molt important. Perquè el que se'ns ven com a creació, només és repetició. No pot haver-hi creació perquè no es dona espai a la reflexió per l'elaboració de noves idees.. Avui, com en períodes crítics pel poder, és més important el que és calla que el que s'esbomba constantment als quatre vents.. La nostra és la societat que ha institucionalitzat en l'opinió pública les cortines de fum.
El riu s'ha convertit en tant cabalós, que ens arrossega a tots avall. Nedar contra corrent sembla més impossible que mai. És la marginació de l'opinió contraria al cabdal. Ni l'atac transversal permet creuar el riu informatiu.
En resum, tot depen, més encara, del capital. Però avui l'ús del capital ja no pot ser només instrumental, esdevé totalment ideològic des del principi. Això se'n diu estar lligats de mans..
