The cask of amontillado-El barril amontillado.

He posat aquest títol d'un compte d'Edgar Alan Poe per definir el que ha estat el govern de la Generalitat de Catalunya aquests darrers quatre anys, una etapa que estava cantat que arribaria al final després de les eleccions del 28 de novembre.

La Catalunya amontillada que hem viscut amb el govern anomenat de progrés, és passat. Les tres forces que formaven aquest govern han pagat a les urnes el seu fracàs en temes tant importants com el nou estatut, que finalment un tribunal constitucional amb uns individus que es van posar per sobre de la sobirania popular, va retornar fet miques després de tenir-lo segrestat durant anys a les seves fosques oficines madrilenyes.

Finalment ningú sap en que ha quedat el nou estatut impulsat pel govern Maragall-Carod-Saura-Zapatero. Molts ens temem que no sigui pitjor que no pas el teniem abans quan avenços d'autogovern, tot sembla haver quedat en paper mullat.

Després del procés constitutiu, els pactes, les campanyes, la retallada a traïció a la Moncloa acordada entre Mas i Zapatero, i finalment aquest espectacle del constitucional, i entre mig les campanyes anti-catalanes arreu d'Espanya. Tot aquest peripé ha passat factura al govern encapçalat per José Montilla.

Però anem a pams, en primer lloc és sabut que des del govern de Madrid resultava incòmode tenir una Generalitat PSC-ERC-IC, doncs comportava un gran desgast als socialistes espanyols. El fet que la premsa conservadora, i el Partido Popular, estiguessin sempre incidint en que el PSC-PSOE fos aliat d'un partit anomenat republicà, i auto-definit com a independentista. Aquest era l'argument favorit del partit de Rajoy davant la manca d'altres idees que anessin més enllà de la defensa de valors anacrònics, com els de l'església catòlica, que no atreuen a la població espanyola fora d'una minoria radical i extremista. El crit de salvar la pàtria, davant l'agressió i la desintegració que segons aquests nacionalistes espanyols estava perpetran el govern tripartit separatista de Catalunya, va calar entre la població mesetaria i andalusa.

Zapatero i els seus assessors, van veure clar que era millor tenir un govern conservador de Convergència i Unió, que no pas un tripartit incòmode. Aquest és un dels motius del "cessament" de Maragall com a candidat, substituït per un home de l'aparell del partit, fosc i sense carisma.

Montilla no agradava ni als seus, i molts a Madrid, van tenir una sorpresa quan va aconseguir fer-se amb el poder reeditant el tripartit, però en tot cas, Montilla era un home del partit fidel a l'aparell, sense veleítats nacionalistes, cosa que tranquil·litzava a Ferraz i a la Moncloa.

Però com sempre passa, quan els qui maneguen l'aparell d'un partit agafen les regnes d'un govern, normalment és el final.

Tots els partits del govern de progrés han pagat a les urnes la manca de lideratge i l'entreguisme d'en Montilla.

El PSC-PSOE, ha caigut a 28 diputats, el pitjor resultat de la seva història, diversos motius poden haver fet desistir al seu electorat, sembla que aquest partit s'enfronta a un final de cicle. A l'electorat català no li espanta tant Convergència com un atàvic i anti-català Partido Popular. A banda de la crisi econòmica, les falses promeses de Rodriguez Zapatero, i el fet que els socialistes faci temps que s'han convertit en un partit sense ideologia, enquistat a les institucions, ple d'executius que s'aprofiten dels poders públics des dels Ajuntaments, passant per les Diputacions i acabant per la Generalitat, que a més ha començat a aplicar rigoroses mesures contra els treballadors i les classes mitjanes. Tot això sumat. albira un futur ben difícil per aquest partit.

ERC, Esquerra Republicana de Catalunya ha passat dels 21 als 10 diputats, era una caiguda que estava cantada, aquest partit ha tornat el seu àmbit natural dels anys 80, una certa marginalitat. S'havia beneficiat d'uns vots que no eren seus i una situació política que ja no es tornarà a repetir, i si es repeteix, potser seran altres forces les que se'n aprofitaran. Molts votants creuen que els dirigents d'ERC van malbaratar tot el potencial de movilització adquirit, entregats a un govern dirigit pel socialisme espanyolista, a canvi d'unes parcel·les de poder que no deixaven entreveure cap aportació nacionalista d'esquerres al govern Montilla. ERC no ha sabut imposar, ni molt menys demostrar al seu electorat, un impuls autodeterminatiu dins el tripartit.

I ara sembla que els seus dirigents actuals no s'adonen que els calen molts canvis reals i d'estrategia per poder recollir l'impuls que les noves forces independentistes estan recollint. A ERC se li acabat el monopoli electoral de l'independentisme, a partir d'ara aquest partit anirà supurant, com de fet ha passat fins ara, militants i simpatitzants que evolucionaran cap a forces polítiques que posin el proces cap a la independència per davant dels pactes polítics.

Finalment, cal parlar del tercer membre del tripartit, però no m'entretindré gaire, Inicativa per Catalunya, malgrat els analisis dels seus dirigents també ha patit una petita devallada, proporcional a la seva minsa representació, ha passat de 12 a 9 diputats. No és que hagi aguantat millor, és que senzillament era un partit minoritari i per tant la seva caiguda és nota menys. IC és un partit que té un sostre clar, els temps dels seus progenitors PSUC, CCOO, han passat a la història amb l'anomenada transició, amb el seu paper pactista, i els canvis socials que els van conduïr a la crisi actual. Dificilment IC pot fer res sense anar darrera dels socialistes.

Torna Convergència i Unió al govern, els 7 anys de governs d'esquerres, es converteixen en un petit parèntesi després de 30 anys d'autogovern. Però la societat actual no és la mateixa que la que en Jordi Pujol va saber posar-se a la butxaca, a banda d'una crisi generalitzada tant econòmica, com de sistema, la població demana canvis reals més enllà del folklorisme, no és probable que Artur Mas s'eternitzi al poder 23 anys com en Pujol, segurament per molt que es treballi la imatge i uns mitjans de comunicació aduladors, prendrà decisions que resultaran impopulars a una gran part de la població, i molts dels seus votants miraran amb lupa els seus passos en favor d'un major auto-govern, si fracassa, o intenta distreure la població amb el joc tant convergent de la puta i la ramoneta, respecte les relacions amb Espanya, es trobarà enfront noves forces polítiques emergents que no s'aturaran amb els desitjos d'aconseguir una Catalunya més lliure.

L´esclafant pas de la Wehrmacht econòmica.

En la seva curta vida, l´esser humà oblida que esta sota la influència de processos socials que venen de molt abans del seu naixement i que aniran molt més enllà de la seva mort, és cert que la evolució de les especies no és perceptible per la raó humana, els canvis poden comportar milions d'anys de mutacions. El canvis socials son molt més ràpids però tot i així superen el temps de la existència humana.

La cultura de la societat actual a més ha creat l'absurd i idiota "homo individualista", que creu que tot passa per si mateix, que tot comença amb ell i acabarà amb ell, o ella. És com una mena de malaltia que pot conduir a la societat humana al suïcidi social, o potser com a espècie.

Amb aquesta introducció vull anar a parar a una qüestió que fa temps que em preocupa i que ja he esmentat alguna vegada en aquest blog, la influència del hitlerisme o nazisme a la societat actual.

No entraré en un infinit anàlisi del comportament humà per comparar-lo amb els indicis que s'amaguen a les nostres actituds i que poden considerar-se una influència psicològica del nazisme. No sóc un expert i això només podria tenir els seus fruits després d'anys d'estudi i anàlisi. Per altre lloc hem de pensar que el nazisme es va dedicar a conrear idees que ja existien abans d'ell.

Començaré per dir que el fet que faci prop de 80 anys del naixement del feixisme i el nazisme, això no vol dir que ,tot i teòricament haver estat derrotat militarment, sempre exceptuant Espanya, nosaltres no formem part de la mateixa època i els processos socials que es van posar en marxa dins el capitalisme.

Una de les teories principals del nazisme alemany era que la població de dret d'aquest país havia d'aconseguir un nivell de vida superior car era una raça superior. Un cop eliminats els dissidents, minusvàlids, jueus, la Gran Alemanya havia de constituir-se en un estat que dominés Europa, la població havia de gaudir d'un alt nivell de benestar a costa de sotmetre la resta a explotació i treball esclau o no tècnic.

Així es va llançar la Wehrmacht a les ordres d'un passional i psicòtic líder a conquerir tot el territori continental, respectant només els països sota règims feixistes, amb el quals va mantenir aliances estratègiques o de combat. Tot això, no cal que ho expliqui, però en el fons no sé que deuria pensar Hitler dels espanyols, o dels italians, car no quadraven massa amb el seu estàndard de raça ària. Segur que per molts alemanys eren races barrejades, inferiors, però útils estratègicament, però que no encaixaven massa en la ideologia disciplinaria Nazi, ni en la suposada perfecta maquinària alemanya. Segurament el Nazis tenien més respecte racial pels Anglesos, als quals consideraven una raça a tractar de tu a tu, que no pas amb "pels ganduls" pobles mediterranis.

Aquesta mentalitat no crec que us soni estranya, és ben present avui dia, no sols entre molts pobles del nord desenvolupat d'Europa, sinó també en moltes actituds que floreixen entre nosaltres, sobre pobles i ciutadans que venen de països subdesenvolupats. Algunes d'aquestes actituds no han deixat de ser-hi mai, el que passa que estaven més amagades després de la derrota de la ideologia feixista. Ideologia que torna amb força més enllà de quatre grupúsculs radicals amb esvàstiques i violència gratuïta. Cal dir que el capitalisme sempre que s'ha vist en crisi o en perill ha usat el feixisme per reprimir la societat i alienar la població davant uns intents de canvi social que puguin suposar la fi del poder de les classes dominants.

Però jo volia anar a parar a un altre lloc, la construcció europea, aquesta comunitat d'estats que principalment sota el control de l'economia alemanya s'ha tirat endavant després de la segona guerra mundial. A aquesta construcció europea, alguns països van adherir-se amb una voluntat de supeditació, entre aquests Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, etc.. Una de les condicions de la seva adhesió era sacrificar gran part de les seves indústries públiques, i encarrilar la seva economia cap als serveis, el turisme, la construcció, la agricultura i altres industries o produccions considerades complementaries del gran poder industrial i tecnològic d'altres països com França, Itàlia, Anglaterra, i sobretot, Alemanya. A canvi es convertien en economies subvencionades, i les multinacionals estrangeres aprofitaven per comprar a preus de saldo en molts casos, les indústries més rendibles o reconvertibles. Les que no entressin en aquests paquet senzillament tancaven i els treballadors anaven al carrer. Per saber sobre aquest tema llegiu informació sobre els conflictes socials i laborals a l'estat espanyol durant els anys 80.

Però deixem el passat i situem-nos a l'actualitat. ¿Que esta passant a la CEE avui ? ¿Qui controla la política d'aquesta aliança fonamentalment econòmica ? La economia alemanya és la que esta controlant, com sempre la CEE, i més concretament, corporacions econòmiques alemanyes com els grans bancs son els qui dicten la política financera. És cert que també hi ha grans bancs anglesos, francesos, espanyols, italians, etc.. Però el motor continua essent Alemanya.

En el cas espanyol els principals creditors son els bancs alemanys que van finançar tot la política especulativa immobiliària, una bombolla brutal que ha afectat a la gran majoria de la població.

¿Que esta passant amb la pressió sobre possibles rescats financers ? Doncs que condicionats per la política del Banc Central Europeu, i la política econòmica alemanya, com hem vist dominant a Europa, s'esta imposant un control draconià de la despesa pública, cosa que en el cas d'una economia potent i venedora com la d'Alemanya, no comporta l'ensorrament social i econòmic que s'està produint en els països que depenen de les subvencions europees, per haver subsidiat la seva economia i la seva producció en entrar a la CEE.

Després de caure Grècia, els grans especuladors internacionals amb els bancs alemanys i europeus al capdavant, volen apropiar-se, privatitzar, aquesta es la paraula, altres països com Irlanda, Portugal, Espanya. Estem veient amb escàndol com mentre l'estat Irlandés es resisteix a ser rescatat, hi ha una pressió brutal des de la Comunitat Europea perquè accepti el control de la seva economia.. Si la cosa fos tan terrible com ens la pinten els grans centres de poder econòmic europeu, us imagineu un nàufrag que s'està ofegant i que rebutja l'ajut d'un suposat salvavides. ¿ Per què Irlanda no vol ser rescatada?. Doncs perquè d'entrada, perdria tota la seva independència econòmica, i segon, el seu estat seria clarament privatitzat, que això és el que s'amaga darrera d'aquests rescats. El capital financer pren possessió de la política econòmica i imposa una retallada que pot comportar el desmuntatge de tota la política pública social, l'ensorrament de les classes mitjanes, la misèria de les classe populars. Subsidis, jubilacions, sanitat, pensions, obres públiques, educació,serveis públics, tot queda a mercè de la voluntat del capital internacional, i el seu gestor, la comunitat europea, amb alemanya al capdavant. Els rescats econòmics son un gran negoci per alguns en aquests temps de crisi del capital.

Per això no vol ser "salvada" Irlanda que és un país amb molt orgull nacional, perquè sap que el remeï és molt pitjor que la malaltia.

No és aquest el somni de Hitler? esclavitzar als altres pobles per salvar al superioritat Alemanya?. Ara la Wehrmacht ja no ve amb carros de combat, canons i soldats, ara ve amb rigorosos rescats econòmics, la societat del benestar a Europa sembla que té els dies comptats, i a tots ens tocarà tastar-ho.

Preneu nota de nou. Grècia 55 per cent d'abstenció.

S'acaben de celebrar eleccions municipals i regionals a la República de Grècia, com sempre els mitjans de comunicació han passat de puntetes sobre algunes qüestions que s'haurien d'haver destacat.. Una d'aquestes qüestions és l'abstenció que ha arribat al 55 per cent, a un país que és obligatori votar, aquest fet ja manifesta el desencís i l'enfado de la població grega amb el seus polítics i el sistema. Grècia en aquest moments es una economia intervinguda, on els grans organismes del capital financer internacional dicten la política que s'ha d'aplicar, que només va en un sentit, retallada de les despeses socials, dels sous públics i de l'ocupació pública. Els socialistes encapçalats per Papandreu, apliquen sense cap mena de queixa aquesta política que els dicten des de fora, i els conservadors de Nova Democràcia, abans van fer de les seves havent-se d'enfrontar a una rebel·lió social fa dos anys que em sembla alguns volen oblidar, però que la majoria dels grecs no han oblidat.

Papandreu, va declarar que si fracassava en aquests comicis convocaria eleccions anticipades, i evidentment segons ell tenir un 55 per cent d'abstenció no és un fracàs. Aquesta és la posició dels polítics que s'omplen la boca amb la paraula democràcia, quan en realitat utilitzen aquest terme per tenir-lo segrestat, per evitar que la societat avanci realment cap a la democràcia.

Papandreu continuarà aplicant les polítiques que li dictin apareixent com a vencedor amb un suport electoral real que ronda el 20 per cent de la població, si és que hi arriba. Així es legitima aquesta democràcia europea. Els qui s'auto marginen de les urnes sembla que per "els demòcrates" deixen d'existir. Això ja estem acostumats a viure-ho també al nostre país.

La opció de la protesta, la sortida al carrer, la vaga, té una altra medecina per part d'aquests "demòcrates", ignorar els qui protesten fins que és cansin i la revolta s'extingeixi. A banda que compten amb tot el potencial dels mitjans de comunicació per criminalitzar, manipular o silenciar, segons convingui les actitud massa perilloses per als qui manegen els fils del poder.

Un altre fet també destacable de les eleccions gregues, que cap mitjà de comunicació ha mencionat, és l'augment del vot comunista que en el cas del KKE ha arribat a l' 11 per cent dels vots, 3,3 punts més, essent un dels pocs partits que ha augmentat amb més de 75.000 vots. L'altra coalició d'aliança d'esquerra, SYRIZA ha mantingut els seus percentatges.

Aquestes eleccions gregues son un exemple del que esta passant a molts racons d'Europa, inclosa Catalunya, on una gran part població esta donant l'esquena al processos electorals, convençuda que anar a votar només legitima les actuacions contraries a la majoria de la població, que els polítics de torn exerceixen, un cop arriben al poder. A banda de la crisi econòmica i la gestió que se'n fa des de fora dels països, quan es dicten les polítiques econòmiques des del grans centres de poder financer, la població ha pres el camí de marginar-se de l'acció política activa, i els mitjans de comunicació incideixen en conrear aquesta marginació i desesperança.

La gent no esta per hòsties.

Un cop més el mitjans de comunicació tant públics com privats de l'estat espanyol han demostrat que viuen d'esquenes a la realitat social i que només s'han convertit en transmissors d'ideologia reaccionaria.

És encara més vergonyosa l'actitud dels mitjans públics de la Generalitat, que a molts ens ha semblat aquests dies que eren dirigits per elements de la dreta catòlica o per la mateixa conferència episcopal. El mateix cal dir de la Televisió Espanyola, amb l'agreujant que aquesta ja no deixa ni el mínim espai pel contrast, o la dissidència. Aquesta sembla patir un retorn a les posicions de la dreta radical. Podem veure programes com "cine de barrio" on s'endolceix la figura del dictador Franco, amb profusió d'imatges on inaugura diferents coses, i on el narrador utilitza el nom de Franco com si fos l'oncle bon jan que porta regals i fa progressar la família. És inimaginable que a Alemanya o a Itàlia presentessin a Hitler i Mussolini, que per cert van fer moltes més obres i avenços i van ser igual de criminals que Franco, els presentessin com a benefactors, i grans pròcers del país. És molt perillós el que esta fent la Televisió Espanyola amb programes com aquest, perquè no treballa per vacunar la població contra el feixisme, ans el contrari, el presenta com una època de pau i prosperitat.

Però tornem al principi, aquests dies hem patit un emborratxament ideològic i pastoral, de lloança a uns valors que no son els que la gran majoria de la societat ha adoptat en la seva vida quotidiana. Ha arribat el cap de l'església catòlica, l'anomenat Papa, conegut des de fa molt anys per les seves posicions reaccionaries, contraries a l'evolució de la societat. Ratzinguer que en el seu passat, allà a l'Alemanya de Hitler i els camps d'extermini, va formar part de les Joventuts Hitlerianes, ja abans de baixar de l'avió s'ha despatxat amb unes declaracions contra les posicions que dominen la societat espanyola, el que ell ha anomenat: laïcisme radical. I ha volgut criminalitzar aquest anomenat laïcisme, comparant-lo amb el de l'època Republicana, al temps que potser donava les claus per una nova "cruzada" exterminadora, com la que va patir Espanya de la mà dels militars i l'església amb la Guerra Civil. No cal oblidar que provocada per ells; la seva acció purificadora va deixar centenars de milers de morts, centenars de milers d'exiliats entre ells la major part de la nova intel·lectualitat, el mon de la cultura, la tècnica i la ciència. Convertí Espanya en una masmorra fosca, plena de camps de concentració, afusellaments, opressió social i de gènere, tot amanit per una ideologia nacional-catòlica, d'un integrisme ni tant sols comparable al de qualsevol país musulmà radical d'avui.

Arriba Razitger sens adornar-se dels canvis que ja no depenen de les polítiques de l'estat o de l'església i la seva immensa influència econòmica i educativa. Els canvis son profunds, la societat ja no tornarà al passat en aquest sentit, perquè és en Razinguer qui esta fora d'època, i el seu discurs amplament tramès aquest dies per uns mitjans públics vergonyosos, és un discurs virulent i anacrònic. No es poden defensar davant una societat que vol viure lliure, les prohibicions i els càstigs; estar contra els anticonceptius, el divorci, les relacions lliures, ratlla la perversió.

Ratzinger és el guardià de la fe que ha arribat al capdavant de l'església, una mica recorda com quan a les acaballes de la Unió Soviètica, van escollir el cap de la KGB per dirigir el partit comunista i l'estat soviètic. Potser l'església catòlica tal com la coneixem avui dia, com ha estat aquest últims segles, toca a la seva fi. El radicalisme de Razinguer, el policia de la fe, es l'últim intent per apuntalar un edifici que comença a esfondrar-se. I no és que cap ideologia en concret hagi plantat cara a aquest poder, és que s'enfonsa per sota, per falta de personal, per caiguda imparable de fidels i vocacions, per falta de continuïtat.

Per això resulta absurd aquest crit de Ratzinguer a agafar les armes que molts dogmàtics seguiran, però cada cop més aïllats i embogits, no tindran recanvi a les noves generacions.

Un fenomen que preocupa a l'església catòlica és la caiguda de fidels al seu gran rebost, Llatinoamérica, i així és, a banda de la modernització d'aquelles societats, cada vegada son més els qui busquen aixopluc a infinitud d'altres sectes i religions. Entre d'altres coses perquè aquestes son més a prop de la realitat social i el seu discurs no s'ajusta a tanta amenaça i prohibició com el discurs catòlic oficial. A més les altres religions i sectes, un cop marginat el moviment catòlic progressista per part de la nomenclatura vaticana, ofereixen més confort i ajut econòmic a una majoria de fidels que viuen en la pobresa i la necessitat.

Els mitjans de comunicació tant públics, com privats, no s'adonen tampoc que la gent cada cop esta més cansada del seu discurs oficial, i anti-social. No s'adonen que cada dia som més el qui apaguem televisions, i ràdios, deixem de comprar diaris i busquem una informació més d'acord amb la realitat. Que segueixin així, perquè tant l'església catòlica com el mitjans acabaran fent-se l'arakiri.