He posat aquest títol d'un compte d'Edgar Alan Poe per definir el que ha estat el govern de la Generalitat de Catalunya aquests darrers quatre anys, una etapa que estava cantat que arribaria al final després de les eleccions del 28 de novembre.
La Catalunya amontillada que hem viscut amb el govern anomenat de progrés, és passat. Les tres forces que formaven aquest govern han pagat a les urnes el seu fracàs en temes tant importants com el nou estatut, que finalment un tribunal constitucional amb uns individus que es van posar per sobre de la sobirania popular, va retornar fet miques després de tenir-lo segrestat durant anys a les seves fosques oficines madrilenyes.
Finalment ningú sap en que ha quedat el nou estatut impulsat pel govern Maragall-Carod-Saura-Zapatero. Molts ens temem que no sigui pitjor que no pas el teniem abans quan avenços d'autogovern, tot sembla haver quedat en paper mullat.
Després del procés constitutiu, els pactes, les campanyes, la retallada a traïció a la Moncloa acordada entre Mas i Zapatero, i finalment aquest espectacle del constitucional, i entre mig les campanyes anti-catalanes arreu d'Espanya. Tot aquest peripé ha passat factura al govern encapçalat per José Montilla.
Però anem a pams, en primer lloc és sabut que des del govern de Madrid resultava incòmode tenir una Generalitat PSC-ERC-IC, doncs comportava un gran desgast als socialistes espanyols. El fet que la premsa conservadora, i el Partido Popular, estiguessin sempre incidint en que el PSC-PSOE fos aliat d'un partit anomenat republicà, i auto-definit com a independentista. Aquest era l'argument favorit del partit de Rajoy davant la manca d'altres idees que anessin més enllà de la defensa de valors anacrònics, com els de l'església catòlica, que no atreuen a la població espanyola fora d'una minoria radical i extremista. El crit de salvar la pàtria, davant l'agressió i la desintegració que segons aquests nacionalistes espanyols estava perpetran el govern tripartit separatista de Catalunya, va calar entre la població mesetaria i andalusa.
Zapatero i els seus assessors, van veure clar que era millor tenir un govern conservador de Convergència i Unió, que no pas un tripartit incòmode. Aquest és un dels motius del "cessament" de Maragall com a candidat, substituït per un home de l'aparell del partit, fosc i sense carisma.
Montilla no agradava ni als seus, i molts a Madrid, van tenir una sorpresa quan va aconseguir fer-se amb el poder reeditant el tripartit, però en tot cas, Montilla era un home del partit fidel a l'aparell, sense veleítats nacionalistes, cosa que tranquil·litzava a Ferraz i a la Moncloa.
Però com sempre passa, quan els qui maneguen l'aparell d'un partit agafen les regnes d'un govern, normalment és el final.
Tots els partits del govern de progrés han pagat a les urnes la manca de lideratge i l'entreguisme d'en Montilla.
El PSC-PSOE, ha caigut a 28 diputats, el pitjor resultat de la seva història, diversos motius poden haver fet desistir al seu electorat, sembla que aquest partit s'enfronta a un final de cicle. A l'electorat català no li espanta tant Convergència com un atàvic i anti-català Partido Popular. A banda de la crisi econòmica, les falses promeses de Rodriguez Zapatero, i el fet que els socialistes faci temps que s'han convertit en un partit sense ideologia, enquistat a les institucions, ple d'executius que s'aprofiten dels poders públics des dels Ajuntaments, passant per les Diputacions i acabant per la Generalitat, que a més ha començat a aplicar rigoroses mesures contra els treballadors i les classes mitjanes. Tot això sumat. albira un futur ben difícil per aquest partit.
ERC, Esquerra Republicana de Catalunya ha passat dels 21 als 10 diputats, era una caiguda que estava cantada, aquest partit ha tornat el seu àmbit natural dels anys 80, una certa marginalitat. S'havia beneficiat d'uns vots que no eren seus i una situació política que ja no es tornarà a repetir, i si es repeteix, potser seran altres forces les que se'n aprofitaran. Molts votants creuen que els dirigents d'ERC van malbaratar tot el potencial de movilització adquirit, entregats a un govern dirigit pel socialisme espanyolista, a canvi d'unes parcel·les de poder que no deixaven entreveure cap aportació nacionalista d'esquerres al govern Montilla. ERC no ha sabut imposar, ni molt menys demostrar al seu electorat, un impuls autodeterminatiu dins el tripartit.
I ara sembla que els seus dirigents actuals no s'adonen que els calen molts canvis reals i d'estrategia per poder recollir l'impuls que les noves forces independentistes estan recollint. A ERC se li acabat el monopoli electoral de l'independentisme, a partir d'ara aquest partit anirà supurant, com de fet ha passat fins ara, militants i simpatitzants que evolucionaran cap a forces polítiques que posin el proces cap a la independència per davant dels pactes polítics.
Finalment, cal parlar del tercer membre del tripartit, però no m'entretindré gaire, Inicativa per Catalunya, malgrat els analisis dels seus dirigents també ha patit una petita devallada, proporcional a la seva minsa representació, ha passat de 12 a 9 diputats. No és que hagi aguantat millor, és que senzillament era un partit minoritari i per tant la seva caiguda és nota menys. IC és un partit que té un sostre clar, els temps dels seus progenitors PSUC, CCOO, han passat a la història amb l'anomenada transició, amb el seu paper pactista, i els canvis socials que els van conduïr a la crisi actual. Dificilment IC pot fer res sense anar darrera dels socialistes.
Torna Convergència i Unió al govern, els 7 anys de governs d'esquerres, es converteixen en un petit parèntesi després de 30 anys d'autogovern. Però la societat actual no és la mateixa que la que en Jordi Pujol va saber posar-se a la butxaca, a banda d'una crisi generalitzada tant econòmica, com de sistema, la població demana canvis reals més enllà del folklorisme, no és probable que Artur Mas s'eternitzi al poder 23 anys com en Pujol, segurament per molt que es treballi la imatge i uns mitjans de comunicació aduladors, prendrà decisions que resultaran impopulars a una gran part de la població, i molts dels seus votants miraran amb lupa els seus passos en favor d'un major auto-govern, si fracassa, o intenta distreure la població amb el joc tant convergent de la puta i la ramoneta, respecte les relacions amb Espanya, es trobarà enfront noves forces polítiques emergents que no s'aturaran amb els desitjos d'aconseguir una Catalunya més lliure.
