dijous, 22 de desembre del 2011

Un govern gris per un futur més gris..

S'acaba de constituir el nou govern espanyol, el govern del Partido Popular. La fesomia d'aquest govern, farcit de funcionaris, i de buròcrates d'alta volada, esta feta a la mida de la grisor del president Mariano Rajoy. Tot plegat és una mostra de fins a quin punt ha degenerat la democràcia espanyola, i el poc sentit que té la política a l'hora de fer plantejaments de present o de futur. Aquest govern, si no l'hagués escollit ningú, és a dir, si fóssim en una dictadura, seria exactament igual, en el sentit que faria la mateixa política. En molts aspectes una política continuista amb el govern anterior socialista, i en altres aspectes obertament barroera i descarada en favor dels capitals; en alguna cosa han de demostrar que son de dretes, i és en el de no amagar sota la catifa els plantejaments pro-poder econòmic. Tenen la majoria de les urnes, i son conservadors, no cal dissimular amb discursos progressistes.
Hi ha algunes coses d'aquest govern, que per cert la premsa en general s'ha esforçat en presentar com de grans tecnòcrates, experts i savis; coses que resulten grotesques. La primera és que es tracta d'un govern d'amiguets; vull dir que gairebé tots son amics del president de govern que els ha escollit per això. Aquest fet ja resulta preocupant, doncs dubto que ser amic d'en Rajoy doni automàticament sentit d'intel·ligència, o de gran de capacitat en els diferents camps o ministeris. Però tot plegat esta al nivell d'un ex-funcionari gris anomenat Rajoy, un gris que escull als seus amics grisos com ell.
Hi ha un altra fet, si més no, alarmant. Es tracta de dos ministeris: Economía i Defensa. A Economia ha aterrat un tal Luis de Guindos, l'ex-cap executiu de Leman Brothers Espanya i Portugal. Que formava part de la cúpula central d'aquest banc d'estafadors quan va fer fallida; arrel dels tripijocs relacionats amb préstecs i hipoteques escombraries.. Probablement, aquest nou ministre d'economia espanyol, si el món fos just, hauria d'estar en una presó d'Estats Units, complint condemna; per arruïnar desenes de milers de ciutadans nord-americans. El fet que se'l anomeni a Espanya, ministre d'economia, dona una idea de fins a quin punt esta degradat el poder polític i econòmic a Europa i Estats Units.
Com un executiu que va participar en una de les fallides més espectacular dels últims 50 anys, pot estar a càrrec de l'economia espanyola ?. L'única explicació possible és que ja fa temps que els governs estan segrestats pel poder financer, i l'únic objectiu que tenen es fer guanyar diners als grans inversors a costa del nostre suor i els nostres impostos.
Un altre personatge gris, sinó sinistre, és el Ministre de Defensa: Pedro Morenes. Aquest basc ve directament d'una empresa d'armament, que a més, ja es greu fabricar armes, va subministrar armament a molts governs dictatorials, se'l relaciona amb l'exportació de les temibles bombes de dispersió, una arma per massacrar poblacions en massa, teòricament prohibides d'uns anys ençà. 
Una bona carta de presentació pel nou govern espanyol, una clara demostració d'intencions..
Per no parlar d'altres ministeris, com el de cultura, a càrrec d'un expert amb marketing, aquest és el concepte de cultura que té la dreta espanyola. O l'impresentable Arias Cañete, d'agricultura, m'abstinc de qualificar la seva intel·ligència per no caure en l'insult. La ministra de treball, una clara partidària de privatitzar-ho tot, o la filla del general Saènz de Santamaria, una funcionaria ambiciosa i conservadora, com ha de ser la descendent d'un militar de la dictadura.
També hi ha un individu pervers, que mou el fils des de darrera, al costat de Rajoy, Jorge Moragas, cap de gabinet, un home que si el deixen ens causarà molts conflictes amb els governs progressistes de Llatinoamèrica, doncs ja té un currículum important de provocador dels governs de Cuba o de Veneçuela.
Tot plegat un govern gris per un futur encara més gris que ens espera..

dissabte, 17 de desembre del 2011

És capaç un estat d'arreglar-ho tot ? Tot ha de venir de la mà de l'estat ?

En moments com els actuals on es produeix un desmantellament dels serveis socials i públics, que durant els anys 60 i 70 s'havien consolidat a Europa, apareix el reclam contrari, és a dir: sembla que alguns creuen que els estats son capaços de fer miracles, i només a través d'ells vindran les solucions màgiques a la crisi.
Jo crec que es fa una anàlisi simplista, i més en un país com aquest al que la dictadura va acostumar a un cert paternalisme, malgrat a l'hora de la veritat tot plegat fos una mentida. Car si comparem els beneficis socials a països com França, Alemanya, fins i tot Anglaterra,  no diguem els nòrdics. Espanya mai ha arribat a la sola de la sabata quant a prestacions, cobertures, sanitat, i educació, etc.. etc.
Però és típic de la idiosincràsia espanyola deixar les responsabilitats als altres, o culpar sempre els demés.. En aquest cas la societat espanyola ha viscut un autèntic El Dorado; fa anys que molts ens adonàvem que es vivia per sobre de les possibilitats.  El consumisme desenfrenat va contribuir a l'alienació, i el fàcil control de la població per part dels interessos econòmics i polítics. Era una allau que no tenia aturador, doncs qui s'intentava posar-se al mig resultava esclafat. Impossible fer plantejaments socials i polítics en base a valors contraris al consumisme o l'acumulació de riquesa;  contraris a l'admiració pel poder i pel luxe, o contraris aconseguir diners, fama o coses, sense esforç. Qui més qui menys que va poder es va dedicar a especular, i acumular vivendes o terrenys. Molts treballadors, de colp i volta es van sentir propietaris, amb poder de consumir i d'acumular productes; la majoria va caure en mans dels crèdits i de les hipoteques, molts cops sense tenir una necessitat real, comprant coses per esnobisme, per aparentar, o per aquella fal·lera de voler les coses noves i odiar les velles.
Ara ens em despertat d'El Dorado, hem vist la realitat més enllà del somni fictici, però com sempre, la culpa és dels altres. Si la gent viatges una mica més s'adonaria que hi ha factors de la societat espanyola que s'arrosseguen des de fa segles, un d'ells aquesta tendència al rendisme i al diner fàcil. A guanyar sense invertir res, a menysprear l'esforç. Per no parlar de la gran manca de cultura.. Per exemple, molts consideren que aixecar una paret de maons és un treball que costa esforç, però escriure o crear sembla que no es gens vàlid.. Això condemna Espanya a ser un país de segona, doncs si l'esforç intel·lectual no té cap valor, pels d'aquí, és normal que només es desenvolupi la força bruta. Mentre altres, d'altres països, continuaran dirigint als caps de turc que aixecaran parets, o faran tot tipus de feines manuals que son les úniques que els espanyols valoren.
Mai m'ha agradat la gent que va pel món sense reflexionar, que només vol sentir les coses amb les que creu, només vol veure les coses que li agraden. Per a mi és gent estancada, no té cap capacitat d'evolució, perquè l'evolució és un fet dinàmic que ve de la controvèrsia i la superació de dificultats.
A Espanya, el poder públic ha estat un niu de corrupció, a part de la que ha sortit i que tots coneixem, hi ha una corrupció que és intrínseca, és a dir: hi ha una corrupció de l'estat lligada als polítics, que es perfectament legal. Si no fos així: com és que la construcció tant pública com privada s'ha disparat de la manera que ho ha fet?. Els polítics han pactat infraestructures amb diner públic, moltes d'elles innecessàries,  l'objectiu d'aquestes no era millorar els serveis de la població, l'objectiu era transvassar diners públics als bancs i les constructores.. Per tant, això que ha estat generalitzat, des de l'estat, als poders locals, era una corrupció encoberta.
Hauriem de reflexionar una cosa, sobretot ara que torna a sorgir l'anomenada esquerra autoritària que voldria que tot fos estat. Sempre que l'estat es fa amb un poder excepcional, tot acaba en corrupció o dictadura.
Així despertem d'El Dorado, i ens trobem una societat individualitzada, ja educada d'aquesta manera, orfe de capacitat d'organitzar-se, i amb una gran desconfiança cap a tota proposta política. Perquè qualsevol grup polític, sense distinció, s'associa a oportunisme, corrupció, i favoritisme. La idea és: si son en política és per treure algun profit. Però el problema no és que aquest concepte sigui una cosa lligada a la política, el problema és que es tracta d'un concepte intrínsec de la societat. És a dir, la majoria de la població creu que si fa alguna cosa ha de ser en benefici particular, i individual.. Som en un salvis qui pugui..  Els que no entenguin que aquest concepte domina la societat, s'estavellaran mil vegades en el mateix. Perquè si  no s'avança cap a la creació de noves idees, i la definició de alternatives globals, propostes per construir una societat nova basada en nous conceptes. Si només es tracta de protestar contra el poder i cridar o reclamar, anem cap a rebel·lions orfes que no porten enlloc; el poder les utilitzarà al seu favor per desgastar i desprestigiar la dissidència. I el fet d'estar a la defensiva legitima el poder anterior, vol dir que es reclama un dret anterior només. Per tant vol dir que ja ens anava bé la societat com estava abans, no s'aprofita l'ocasió per fer propostes noves. En resum el que perdura en el fons és el conservadurisme, però mai una acció de canviar tot. Això convindria que alguns ho pensessin a fons, perquè en realitat políticament no son tan avançats com es pensen.
Veiem moltes vegades les mateixes persones, sempre les mateixes protestant, vestint-se amb noves sigles, com si fossin professionals de la queixa. Hi ha quelcom d'això que recorda massa els últims temps del franquisme i els principis de la transició. Hi havia més sigles que gent en certs sectors polítics radicals aleshores.. Suposo que sempre ha estat així. Però el problema és que es desgasten les propostes, i en comptes de sumar, cada cop es resta més.
Tot esta preparant-se perquè aparegui un discurs que pot resultar seductor, que arrossegui els qui mai han estat arrossegats fins ara. Més val que si passa això, no sigui un discurs feixista, amb els seus tints de populisme, nacionalisme, racisme, classe baixisme progressista.
Despertar d'El Dorado és una bona ocasió per construir idees noves que portin a conclusions per a construir accions noves. Si es fa un esforç en buscar alternatives socials que complementin l'acció de protesta s'anirà seduint població. Si només es tracta de cridar contra el poder, seran pocs i puntuals, mai amb un punt de vista més enllà de la queixa concreta. Tot plegat revoltes, o revolucions sense ideologia que un cop enceses s'apagaran de seguida, per deixar el panorama més dessolat del que estava abans de l'esclat.