dimarts, 22 de novembre del 2011

El pitjor encara ha d'arribar..


Em sentit moltes vegades que la crisi és cosa temporal, que ara ens trobem a la fase on hem tocat fons, que a partir d'ara començarem a remuntar. Bé, als països com Estanya, Portugal, Grècia, Itàlia, ningú  no amaga que tenen encara alguns anys de crisi per davant. Però el que ningú no diu és que això, tot plegat és l'aperitiu. Estic segur que hi ha molts optimistes, o una gran part dels qui llegeixin aquest article, que creuen que em deixo portar pel catastrofisme. O fins i tot, que gaudeixo anunciant el cataclisme, o la fi del món com qualsevol altre endevinador rudimentari, i morbós, com els que acostumen aparèixer en temps de crisi, dels que la xarxa d'internet n'està farcida.

Però no cal ser economista per veure com aquesta crisi econòmica s'està formant com si fos un huracà, una enorme tempesta que de moment només abraça, amb ratxes virulentes, la perifèria, i alguns estats de segon ordre.

El primer indici que aquest incendi s'estendrà és com s'està combatent, no cal tampoc ser massa llest per veure que els responsables polítics, seguint ordres de determinats poders econòmics, s'estan dedicant a tirar gasolina al foc. Així és, en comptes d'incentivar l'economia amb el motor dels estats, es dediquen a controlar el deute dels estats, i a retallar sous, inversions, obres, o creació de llocs de treball. Això automàticament es tradueix en dues coses: atur, i manca de diners per comprar. 
Els que estan aturats no poden gastar, si és que tenen diners, molts no en tenen gens, només per menjar i prou. Els que treballen, cada cop tenen més retalls i pèrdues de poder adquisitiu. Per tant, cada cop es ven menys; ja no parlem dels articles de luxe, sinó, fins i tot els essencials. La gent no menja tant, i menja coses més barates, es vesteix amb coses velles, o compra coses econòmiques. Els negocis de restauració ja no s'omplen, potser un cop a la setmana, la resta dels dies son vuits, igual els esdeveniments culturals, i esportius.. Així podríem seguir, crec que no dic res que no vegi tothom.

Però això és el que veiem aquí al voltant nostre, però hi ha una altra fase de la crisi que ja esta començant, i que serà un segon Sunami sobre tots nosaltres. Els països exportadors com Alemanya, o França, no diguem Estats Units, la Xina, comencen a veure com cauen les exportacions, això repercutirà en les seves industries, per tant en els sous, i en el treball. De fet, fins ara, un país com Alemanya s'ha salvat encara perquè, tot i perdre una base important de la seva clientela europea, que ja no compra, sumida como esta en la crisi. Ha aguantat amb  el consum intern, que de moment esta salvant aquestes economies de primer ordre. Però com les polítiques econòmiques que estan portant els seus governs son les mateixes que les que patim aquí, aviat el Catacrak els arribarà a ells també.

Quan la crisi arribi al centre, per dir-ho d'una manera senzilla, serà com una ona que rebota contra les roques i surt enfora un cop destrueix la primera barrera impactada. Que vol dir això, que tard o d'hora França, Alemanya, etc.. també s'enfonsaran a la crisi, però no de manera sostinguda com fins ara, sinó de manera traumàtica i brutal. Aquest ensorrament ens tornarà a arrossegar a nosaltres de nou.

Les polítiques econòmiques que esta aplicant Europa avui no son noves, només cal anar enrera per veure les conseqüències que pot portar combatre la crisi amb un control de la despesa pública, el preu del diner i la inflació. Això ja ho van fer Margaret Tatcher a partir del 1979 o Ronald Reagan a partir del 1980. El que passa és que aleshores, la situació del món era molt diferent a la d'ara, encara hi havia possibilitats d'expansió, i havia dues coses que encara tenien recorregut: una era el crèdit; i l'altre l'abaratiment dels costos. Avui el crèdit és impossible perquè hi ha un forat que precisament estan intentant tapar una mica, en base a fondre els estats, i desmuntar la inversió i els serveis públics. L'altra és que els costos ja no es poden abaratir més, doncs pràcticament totes les indústries de producció han anat a para a la Xina, i ja no es poden oferir preus més baixos.

Hi ha un bon problema, i els polítics, en comptes d'intentar polítiques més socials, segueixen sense voler tocar els grans capitals i la especulació financera. El futur no és previsible, però els qui maneguen els capitals continuaran pressionant per seguir essent intocables, i pensaran només en la rendibilitat.. Alguns comencen a pensar que de nou faran un Resset, i ens portaran a una gran guerra destructiva. Que millor que destruir, i matar gent per sanejar el món, així sortir de la crisi començant de nou. Això si, els que tenen el poder, no hi perdran gaire, continuaran tenint-lo, i guanyant més capitals.

dijous, 17 de novembre del 2011

L'Euro no té futur..

Encara no fa deu anys que va aparèixer la moneda única europea, i ja es troba en un corraló sense sortida. El futur és incert per moltes raons, la principal la crisi econòmica del sistema capitalista en l'actualitat. 

Fins l'arribada d'aquesta crisi, l'èxit de l'Euro s'havia basat en el creixement continu de les economies europees i sobretot en el crèdit. L'existència de la moneda única feia expandir els negocis i els crèdits dins la Unió Europea, sense les antigues traves habituals de canvi de divises, o pèrdua de capitals en comissions i impostos locals. Alemanya, el motor de l'economia a Europa, amb l'euro trencava barreres i expandia el seus negocis i exportacions sense impediments. Afamada volia incloure cada cop més països a la Unió Europea i a la Euro-zona.

Amb la Unió Europea, Alemanya ha comprat infinitud d'indústries al llarg d'aquests anys, moltes d'elles sotmeses a greus crisis, d'altres producte de la liberalització o el desmantellament de les indústries públiques dels estats. Noms en trobaríem molts, des del ram de l'automòbil com SEAT o Skoda, fins a la fotografia i la imatge com Leica, a més de molts rams més que seria infinit enumerar. Els governs de molts països europeus, els socialistes espanyols en son un exemple, sempre van afavorir el capital i la industria alemanya, era com un intercanvi de favors. Aquests favors després venien compensats amb la torrentada de diners dels fons de cohesió o els crèdits per convertir l'estat espanyol en un immensa immobiliària. Però casos similars s'ha produït arreu, des de Polònia, Rep. Txeca, Romania, Alemanya Oriental, Hongria, Bulgària, Croàcia, Grècia, Espanya. A l'arribada de capital alemany seguia la incorporació a la Unió Europea, una espècie de Wehrmacht econòmica o IV Reich. 

La crisi ha arribat quan l'expansió havia deixat pas a la contracció, quan el consum d'aquests països "conquerits" queia en picat, quan els crèdits ja no sols no s'expandien, sinó que eren impossibles de pagar per moltes indústries, empreses, bancs, i particulars d'aquests països.
Aleshores és quan s'ha vist la feblesa de l'Euro, i la improvització fruït d'una eufòria temporal amb la que es va crear fa quasi una dècada.

Crisi també en té Estats Units, i de fet s'ha aprofitat de la crisi europea per descarregar part de les seves tensions pròpies. Però la moneda nord-americana té unes bases més sòlides que tenen molt a veure amb molts anys d'existència, i  en el fet que s'assenta en la unitat d'un únic país. Això vol dir que en últim extrem aquest país  en rev les conseqüències, però té un política més homogènia per combatre-la

Pel contrari l'Euro ha entrat en crisi, i Europa sembla un salvis qui pugui, o que a mi no m'arribi. És com una tempesta que bufa fort des de la perifèria on els països del nucli, amb Alemanya al capdavant, han engegat un ventilador en sentit contrari a la tempesta, pretenent aturar l'huracà que els amenaça.

Des de fa temps a Europa es van distribuir una sèrie de rols dels quals ara en som víctimes. Uns països com Alemanya, segon exportador del món, o França,  es dedicarien a la indústria i la tecnologia. Altres com Espanya, Portugal, Grècia serien d'indústries subsidiàries que assortien aquells països industrials. Proveïdors d'agricultura i venedors de paradisos turístics, això últim comportava l'expansió de la indústria de la construcció, i la creació d'infraestructures, algunes d'escandalosa inutilitat, com veiem aquests dies amb Aeroports fantasmes, o vies de tren i autopistes sense trànsit. No cal dir que amb tot plegat va arribar la corrupció i la simetria entre polítics, financers, bancs i immobiliàries.

Tal com estan les coses, l'Euro és inviable, sobretot pels països perifèrics dependents del nucli europeu. Doncs les poblacions per mantenir una moneda equilibrada que serveixi els interessos del nucli central dominant, hauran de fer uns sacrificis que no son suportables; podrien portar a la misèria absoluta, fins i tot a la gana a molta població europea. Per tant el mes probable és que aquests països acabin abandonant l'Euro, però això si, ho faran ben endeutats, doncs el posicionament dels bancs i els financers amb les crisis del deute van en aquest sentit:  marxareu de l'Euro, però continuareu fent-nos rics

Tot, al final dependrà també de com vagi aquesta crisi econòmica de la que de moment no se'n veu el final de túnel.

dijous, 3 de novembre del 2011

Som víctimes d'una gran manipulació, perfectament orquestada..

Al final, l'amenaça de Papandreu de convocar un referèndum a Grècia era només un fanfarronada, el que en joc de cartes és diu "farol". Almenys aquesta és la versió oficial que han donat tots els mitjans de comunicació,  que el mateix Papandreu ha corroborat.. Sigui el que sigui, de fet s'ha destapat la posició d'aquesta classe política que ens governa, aquests que no tenen problemes en bombardejar altres països per "imposar" la democràcia. Aquesta casta, lacra de mentiders i manipuladors, escòria de la humanitat. Crec que cal començar posar-los en el lloc que els pertoca.

Però anem per parts. 
Resulta que aquests demòcrates han mogut cel i terra per impedir que el poble grec tingués l'oportunitat d'expressar la seva opinió, sobre unes mesures draconianes que els afectaran de ple. No és això, sotmetre's a l'opinió de la ciutadania, el més gran acte de democràcia que se pot fer?
I doncs, aquests que ocupen les cadires, grans demòcrates europeus, amb els seus vestits tallats a mida, que segons ens diuen, encabeixen l'avançada de la llibertat. Per què han començat amenaçar i terroritzar als ciutadans grecs i al seu govern, de prendre represàlies si se'ls acudia  votar sobre el pla de rescat? Només els va faltar dir que llençarien un atac amb avions i amb míssils, com han fet a l'altra riba de la Mediterrània. Un cosa més que posa en evidència tot plegat; que Merkel, Sarkozi, Obama etc. Sabien que si es preguntava al poble grec, aquest donaria un NO com una catedral.  Per tant, democràcia si, però mentre diguin el que ells vulguin.

Em sembla que hi ha molta gent que va amb el lliri a la mà, es pensen que donant quatre crits a una plaça faran reflexionar el món i el poder. No saben amb qui se la juguen. 
Realment, algú  pot pensar que els ciutadans d'aquestes democràcies, tenim algun poder de decisió?

Ara a Grècia es formarà un govern de concentració entre el PSOK i l'oposició de dretes, Nova Democràcia; això també ajudarà a fer caure la careta. Mireu, les succedànies de democràcia que tenim tant a Europa com a Estats Units, es basen amb l'alternança de dos partits, això funciona perquè la gent te poca memòria, o es deixa enganyar una vegada i una altra.

Fem memòria doncs.
Fa menys de dos anys a Grècia governava el partit Nova Democràcia, que enmig d'una revolta popular contra les seves mesures, recordeu aquell noi mort en una manifestació a Atenes, ja no el recordeu? Doncs, Nova Democràcia va tenir de sortir per la porta del darrera, i convocar eleccions anticipades. Va guanyar el PSOK, mireu com estan ara. Però tot plegat és com un tic, tac, el pèndol d'aquestes democràcies només te dues posicions, i l'oblit de la gent fa que la trampa perduri.. Els electors surten d'una trampa i cauen en la següent..
Aquí faig un a part; jo dubto que el proper govern de la majoria absoluta del Partit Popular Espanyol que es preveu a partir del 20-N, acabi el mandat. D'aquí dos anys hi haurà una situació tal als carrers que hauran de buscar alguna solució, que molt bé pot passar per la que ara tindran a Grècia. Que m'equivoco, millor per tots, bé no pas per tots.

Però el bò del que passarà a Grècia, i possiblement a Espanya d'aquí dos anys, és que cauen les caretes i apareixen uns governs on es demostra que és igual si governa el partit A o el partit B, la política és la mateixa. I bé, quan s'uneixen, cau tot el pes de la "legalitat" sobre els ciutadans. Per tant, preparem-nos tots plegats a viure en un estat de dictablanda.

Anem a un altre tema.
Comencen a sonar de nou amb força vents de guerra; diuen que Estats Units, Anglaterra (oblido conscientment Gales i Escòcia) i Israel, estan preparant un atac a Iran. Son molt perillosos aquests que hi ha al capdavant d'occident: Cameron, Obama, la pro-sionista Hilary Clinton, el terrorista Netanyau. No menciono Sarkozi perquè de moment encara no s'ha apuntat.. Tot plegat aquests individus només serveixen uns interessos, els lobbys d'armes, i els affaires de la gran banca; aquí no hem d'oblidar els jueus que son els reis de les finances.
Sembla un retorn aquells vells còmics de la pre-guerra mundial, però esta clar que no hi ha millor manera de guanyar diners que fent neteja, exterminant gent, destruint països. És el résset que ens proposen aquests representants de la mort a la Terra, secretaris de la senyora de la guadanya. No se com és que la raça humana ha pogut donar tants mal-parits.

I mentre ens tenen a tots preocupats per la caiguda de les borses, o pel deute sobirà. Com si la majoria de nosaltres tinguéssim inversions, o diners que perdre en el món de les finances. Les seves receptes només van en el sentit de solucionar les finances del món, ja se sap, tots aquests, des de Zapatero, a Sarkozi, passant per Obama, o Cameron; son allà on son perquè els han ajudat a ser-hi els bancs, els inversors, els grans interessos especulatius, els lobbys, etc.. Tots, quan acabin el seus mandats, formaran part d'alguna d'aquestes corporacions, on ja els espera un seient que aguanti els seus pets pudents.



I entre tant, nosaltres pobres humans, seguiren vivint les nostres misèries i les nostres realitats insignificants, allunyades d'aquestes podridures. Això si, ben segur,  som i serem víctimes de les decisions d'aquests individus, sens cap dubte.