dijous, 12 de març de 2020

Nit de cap d’any 2003 a Buenos Aires…

Sona un tema d’Spin Doctors pels auriculars, el locutor l’ha deixat anar amb un adéu al 2003, aquesta emissora no està per perdre el temps amb xerrameques, sinó per acompanyar-nos mitjançant les ones amb bona música sense interrupcions.

https://alvoltantdelsmeusulls.wordpress.com/2013/12/31/nit-de-cap-dany-2003-a-buenos-aires/

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Sobre la possibilitat que el càncer sigui d'origen víric..


Vaig veure per televisió uns interessants documentals sobre el càncer.. Em va agradar aquesta visió en la que estan treballant alguns metges i científics. Segons els seus estudis, el càncer podria ser d'origen víric; és a dir, causat per virus.. De fet en el cas de càncer de coll d'úter, esta comprovat que és així..

La visió del càncer com una malaltia d'origen víric, trenca amb la visió fatalista, i hereditària.. Una visió molt religiosa del càncer, segons la qual, patir càncer: gairebé esdevé una condemna "divina"..

El que és clar que en tot moment el cos humà esta desenvolupant càncer, perquè és la conseqüència de l'evolució.. Si les cèl·lules no evolucionessin, encara seriem cossos unicel·lulars, i no existiria la varietat d'espècies que avui tenim, entre les que es compten els humans..

Sota el govern de Ricard Nixon, Estat Units va començar una creuada contra el càncer.. Es van gastar milions, i milions de dòlars, però el concepte de malaltia va quedar lligat a un principi ideològic.. Influït pel conservadorisme, i la religió.. D'aqui va sortir la idea del càncer com a condemna bíblica.. Condemna genètica, els pecats de la família, el càstig de Deu..
Va dir el filòsof alemany Kant en el segle XIX: No veiem el món com tal és, sinó com som nosaltres..
Tota visió científica sempre parteix de premisses ideològiques.. És a dir que agafes el camí, segons on penses arribar...
Per mi, descobrir que el càncer és d'origen víric, és una molt bona notícia.. Perquè demostra que aquest descontrol en el cauen les cèl·lules, pot ser ocasionat per infeccions, no pas per condemnes genètiques... 
Ara alguns em diran: bé, i perquè hi ha famílies que pateixen els mateixos tipus de càncer.. La resposta no trenca amb la visió vírica.. Tothom sap que hi ha cossos més propensos per la seva constitució a patir determinades infeccions.. És herència en aquest cas: si.. Però la diferència és que combatre un virus o una infecció és molt més positiu, que no destrossar una persona amb cirurgies i quimioteràpies..

És clar que els humans acaben patint malalties transmeses per animals.. La pesta bubònica que va venir per les rates, i ara l'èbola que ve dels rats penats.. Aquestes malalties, no sols se'n porten per davant mils de sers humans, sinó que darrera porten mutacions cel·lulars, i dins elles pot haver-hi el càncer.. Això demostra que humans, i animals no tenen diferències abismals en la seva estructura genètica, per tant, negar la continua evolució, és com negar la necessitat de respirar..
Qui por dir que en el futur, d'un escarabat sortirà la futura consciència de la Terra, un cop els humans hagin desaparegut de la faç del planeta..

Darrera la visió dominant sobre el càncer hi un immens negoci.. No es pot comptabilitzar.. Si la visió sobre la malaltia canvia, seria un terrabastall social.. Impossible d'admetre per molts interessos, econòmics, polítics i religiosos..

dijous, 19 de juny de 2014

Per què la Unió Europea, i dins ella Espanya encara pitjor, tenen un futur ben negre..?


Los pasivos de los mercados financieros se han convertido en deuda pública, por tanto la zona euro se ha convertido en un club donde el deudor y el acreedor se han volcado contra los contribuyentes. De esta manera, el euro se ha convertido en una trampa, dado que las monedas de los países miembros no se pueden devaluar y en cambio se han visto obligados a una estricta política fiscal.. Los países de la eurozona han sido privados de todos sus medios para estabilizar la devaluación o imprimir dinero en sus respectivas economías"
El único mecanismo que han podido aplicar los países de la periferia europea ha sido la llamada devaluación interna, que consiste en reducciones salariales y fuertes recortes del gasto público. La devaluación interna ha dado paso a altas tasas de desempleo y a la disminución de los ingresos familiares, así como al aumento de la pobreza para millones de personas. Todas las cifras indican que la UE va cuesta abajo y que el número de pobres aumentará día a día.

Lazlo Andor ex-comissari d''Assumptes Socials durant quatre anys a la UE.


Que millor que no pas començar amb les paraules d'algú que ha tingut una responsabilitat important dins la Unió Europea. Però de totes maneres, Andor ens parla de les conseqüències de la crisi, i de l'agreujament d'aquesta amb polítiques fiscals "incorrectes".

Poso "incorrectes" entre cometes, perquè és clar que aquestes polítiques perjudiquen a molts, però beneficien alguns.

Recentment han estat notícia les declaracions amb les que s'ha despenjat l'encara president de la Comissió: Durao Barrosso. En les que culpava al Banc d'Espanya de tots els mals de la crisi espanyola.
No sóc jo qui defensaré el Banc d'Espanya, perquè forma part de la baula de la cadena. Però és buscar un ase dels cops; culpar només el Banc d'Espanya, quan aquest: porta endavant les polítiques que li dicten des de Brusel·les.

Espanya ha crescut econòmicament, els darrers vint anys o més, a base del crèdit. El crèdit, i els fons de cohesió van fer d'un desert, un paradís. Però el crèdit té molt a veure amb un miratge (espejismo). Quan hom es desperta, està entrampat en el pitjor dels inferns del deute.

La societat espanyola avui esta en el pitjor dels inferns del deute. Això significa crisi per dècades, sinó empitjora encara més. Perquè el futur dels països occidentals està pendent d'unes noves boires negres que s'acosten per l'horitzó. Hi ha una tendència: tornar crear noves bombolles, amb l'excés de capital que acumulen uns pocs (països, i grans magnats).

Espanya avui és com un terreny esgotat, on ja, ni abonant en surt cap collita important. Les grans empreses han marxat, i marxaran cap a territoris més productius.
La baixada de salaris no condueix a res, només a més marge pels empresaris. Aquesta baixada resulta contraproduent, perquè va acompanyada d'una baixada de producció (amb salaris baixos es produeix menys, i de més mala qualitat). 
I aquesta baixada, va acompanyada d'un ensorrament del mercat intern, doncs els salaris no donen per consumir el que es produeix.

És cert que ara s'importa molt menys de fora, però el motiu és aquest que acabo de esmentar: salaris baixos- baixada de consum. Per tant se'ns ven la il·lusió de que les exportacions es recuperen. Però el saldo és positiu per la baixada d'importacions, circumstància que va aparellada amb la fugida de moltes empreses, des d'Espanya cap altres mercats més rendibles, i productius..

Alguns diran, com sempre, que la responsabilitat és només d'altres; aquell pòsit anarquista que deia Bertrand Russell: la culpa sempre és de la societat.. Jo sóc innocent.. Una culpa que va molt bé amb el substrat catòlic de la nostra cultura; aquell que diu: que si cometo pecats, després sempre estic a temps d'anar a l'església, confessar-me, demanar perdó, i sortir net com un patena; exempt de responsabilitats, i preparat per pecar de nou.

Els crèdits que van arribar a Espanya des dels països amb excedents de capitals (Alemanya, Arabia Saudi, Qatar, etc..) Com diu Jordi Angusto al seu llibre: I ara, que?
Eren com posar una botiga de llaminadures a la porta d'un col·legi, i dir-lis als nens: si no teniu diners, ja ho pagareu més endavant.. Sense aturador, els nens van posar-se a consumir llaminadures, que els semblaven regalades. Ara la majoria esta a l'hospital de l'empatx, i del sucre que han agafat a la sang..

Aquests nens, eren la majoria de la societat espanyola, la majoria dels ciutadans.. Culpar només els qui van oferir la trampa, és reconèixer tenir un caràcter molt feble.
Ara entrampats, toca pagar deutes; aquests com que són impagables per molts, suposen la venda per trams de tots els serveis públics, com a garantia del deute privat.

Com s'atura això..? Fa temps que sóc pessimista amb el futur d'Espanya, i dels espanyols. I més mantenint l'actual estructura; la mateixa que ens va incentivar al desastre..
Convé, a alguns, mantenir polítics corruptes, i funcionaris que es venen a la política. És la manera de desprestigiar tots els serveis públics. La mateixa gent, esta segant l'herba sota els seus peus. Res no podria ser millor pels qui s'enriqueixen.. 
Diuen que ara hi ha un vint i sis per cent més de rics a Espanya. Però aquest percentatge, que no deu arribar ni al dos per cent de la població total, creix a costa de l'extermini de la classe mitjana, i de la pauperització de les classes baixes..

Sense cultura política, sense cultura social, sense cultura de col·lectivitat; per la majoria no hi ha futur. I el que vulgui posar una trava a la màquina, veurà com surt escaldat, perquè la majoria  se li girarà en contra. S'ha fet un bon treball ideològic amb la dictadura, i després.. Aquest no és un país de conviccions, i menys de resistir en uns principis. És un país de derrotats, i de vençuts..

dimarts, 20 de maig de 2014

Llibertat d'expressió punt zero..


Les coses no són sempre blanques o negres. Fins i tot accions que semblen justes, quan s'imposen per llei s'acaben convertint en opressives.. Fa temps que molesta la lliure opinió a internet. Molesta al poder polític, i al poder econòmic. Quan els mitjans tradicionals han perdut la partida, o l'estan perdent respecte al control de l'opinió. Quan gran part de la població ja ha donat l'esquena aquesta part essencial de l'estructura que manté l'entramat social inalterable. Quan s'ha creat un món de lliure expressió a la xarxa, que intenta escapar la pressió de l'infantilització, també premeditada dins la xarxa.


Quan tot plegat ha passat, i el qui controla té por que se li escapi de les mans l'instrument, és hora de generar por en l'opinió, i en l'expressió. Quartar la paraula quant ultrapassa el políticament correcte. Aquest políticament correcte que vesteix de progressisme, i que no deixa de ser la tranquil·litat per mantenir l'ordre dels contents, i dels qui guanyen sempre alguna cosa; dels qui tenen por dels canvis perquè sospiten que no els portaran camp privilegi més dels que ja tenen.

Quan tot això passa, cal utilitzar la repressió, o exempleritzar-la en uns quants caps de turc, perquè no és factible condemnar centenars de milers per haver pecat de políticament incorrectes, o de recalcitrants anti-socials.

L'instrument s'utilitzarà, i s'utilitza subjectivament pensat per eliminar els que molesten, i , com que res en aquest món de la xarxa és plenament comprobable, si cal s'inventarà.

Treure's uns quants del damunt no és l'únic objectiu, l'objectiu és fer callar majories, tenir-les acovardides. L'objectiu és aïllar encara més els individus per portar-los pels camins que convinguin.
Però tot plegat pot sortir a l'invers de com pensen, i aleshores en el silenci es poden covar les pitjors reaccions..
Seria avui possible escriure per exemple: Luces de Bohemia, o el seu autor aniria a la presó per políticament incorrecte?
Tot plegat no és un símptoma de progrés social, sinó de decadència. La societat occidental es troba en plena descomposició, i no aconseguiran distreure la realitat callant-la.
Però tot és veurà, es cosa de poc temps.. Ara només s'instal·len els ressorts per aprofundir en una futura repressió. Veient aquestes coses hom es pregunta si realment el nazisme no va guanyar la partida..

dimarts, 29 d’abril de 2014

Per què triomfa a Europa l'extrema dreta..?


D'entrada, malgrat els mitjans de comunicació vulguin minimitzar l'increment electoral de l'extrema dreta a molts països de l'Europa Occidental, cal aclarir que el perill no esta en una majoria electoral d'aquests grups; perquè això mai s'ha produït, ni tan sols a la història del segle XX. Ni tant sols Hitler va guanyar les eleccions, mentre aquestes van ser lliures; l'accés al poder li van facilitar diverses circumstàncies: el control del carrer mitjançant la  violència, la influència sobre les forces de seguretat,i, sectors militars; més el suport d'altres forces conservadores, que van veure en Hitler un mal menor davant de l'amenaça revolucionaria. Hitler comptava, com Mussolini, amb el suport de les classes mitjanes, funcionarials, sectors obrers, i la connivència del poder econòmic.
Per tant no s'ha de minimitzar el creixement de l'extrema dreta.

L'ensorrament de l'esquerra per manca d'un discurs ideològic, i una alternativa real de govern, afavoreix el creixement de l'extrema dreta, sobretot en els barris populars..
Si comparem extrema dreta, i esquerra radical, o extrema esquerra; davant el desencís social de la població vers els grups majoritaris.. Veiem que l'esquerra radical no té l'embranzida de l'extrema dreta; aquesta darrera sembla avançar imparable. Si del que es tracta és de fomentar una vàlvula d'escapament per un sistema en crisi, l'extrema dreta pot representar millor aquest paper, perquè no planteja trencar el sistema pel cor, sinó l'expulsió del mal cap les extremitats..

Què vull dir amb això..? 
Aquí hem de comparar els discursos de les forces radicals d'un sentit o d'altre.. L'extrema dreta focalitza el mal, i responsabilitza de la crisi sectors dèbils, o perifèrics de la societat. Per tant no apareix con una element de debilitat, sinó de força. Planteja un recorregut no traumàtic de curt plaç, que no significa el trencament aparent de la societat. No planteja substituir un sistema, sinó expulsar uns sectors o marginar-los. L'extrema dreta té sempre ressò a Europa perquè fa una crida a rescatar valors tradicionals, lligats amb un passat catòlic o cristià que té com a referent l'edat mitjana. Europa, fins a temps recents, no s'ha basat en una barreja de pobles, sinó en una lluita entre pobles. Sempre hi ha un substrat de recerca de l'essència més pura, un discurs que entronca fàcilment amb la raça, i el racisme. Això a d'altres continents no és sostenible, tot i que el racisme també ha tingut períodes de fermentació per haver estat exportat des d'Europa.

I que passa amb l'esquerra radical..? Perquè no troba un camí per reconduir el vot desencisat de les classes populars, o  perquè el seu creixement no és tant important.
D'entrada em de dir que l'esquerra posa per davant el materialisme com a únic discurs. Això vol dir que el seu plantejament no és afectiu, sinó numèric. En èpoques de crisi, quan es busca el consol essencial de l'esperit, plantejar exclusivament lluites de números, i objectes, condueix al fracàs. Aquest error no el comet l'extrema dreta. De promeses d'abundància, la societat ja se'n ha afartat, han estat la constant del mercadeig electoral els darrers vint anys, com a mínim.
El més greu és que en una societat materialista, i consumista, com la que hem viscut les darreres dècades, voler centrar el discurs exclusivament amb el materialisme, empobreix aquest discurs, i el condueix al fracàs.

Però alguns, tampoc són capaços de posar en entredit un subconscient marxista, com si fos un catecisme mal aprés, fa que fins i tot el més ignorant, es cregui descobridor de la pedra filosofal.. I per tant, s'obvien mols factors de la història de la humanitat, que han estat tant o més importants que el discurs econòmic, o la conquesta del poder econòmic. Això aporta un altre fracàs afegit a una certa esquerra, com el de no tenir en compte factors com la pertinença a una comunitat o una nació, o les creences religioses, les tradicions, i la relació amb l'entorn que fa diferent un esquimal, d'un habitant del tròpic.  
Els fracassos de l'aplicació de cotilles ideològiques a les societats, han estat devastadors, i sempre han acabat en dictadures, prohibicions, i fracassos. La humanitat no suporta massa bé una imposició ideològica des del poder polític, menys quan esdevé un dogma, encara que la idea inicial del dogma tingui molt bona intenció, i desig de justícia, i de bondat.

Un factor que desballesta l'esquerra de nou, molt més que en els anys trenta, és que part del seu brou de cultiu; l'anomenada classe treballadora s'afegeix de forma massiva al camp de l'extrema dreta, passant a ser l'espina dorsal d'aquest moviment.  De totes maneres tampoc és nou el pas de sectors radicals d'una banda a l'altra, i molt menys si s'ofereix un discurs populista, barrejat amb un llenguatge que soni bé a les orelles de les classes populars. En el passat em tingut l'exemple de la utilització del terme obrer o socialista dels moviments nazi-feixistes. Fins i tot, hi ha avui dia, gent d'esquerres a l'estat espanyol que té una idea social de la dictadura franquista, alimentada per la suposada essència anti-burgesa. S'odia la burgesia, però només es visualitza la suposada burgesia que apareix davant els ulls. S'ignora completament el veritable aspecte de l'entramat plutocràtic, que sempre és molt minoritari, té el poder real, i s'oculta darrera uns servidors que els serveixen de pantalla.

El discurs fàcil sempre té molts més adeptes que no pas l'aprofundiment en idees, les quals poden comportar massa temps d'aprenentatge, i l'aparició de contradiccions.
Resumint, l'extrema dreta triomfa perquè centra les culpabilitats sobre determinats sectors, els quals responsabilitza del descarrilament d'una suposada societat del passat, on tothom se sentia part d'una comunitat o nació d'iguals, reconeguts, hereus d'un passat comú; una fal·làcia absoluta. Però qui diu que la societat està en condicions de baixar al debat científic ple de preguntes, i necessitat d'hores de debat ? L'extrema dreta s'apropia del passat, per tant condiciona els moviments del futur. L'esquerra, i el radicalisme social es planteja només el  present, ignoren que el futur ja bé condicionat..

En parlarem un altre dia més a fons...
Hauríem d'analitzar ben a fons el que abans s'anomenava classe obrera, i que ara ja no es reconeix amb aquest adjectiu. Fins i tot, per gran part de les classes populars, la utilització d'aquest llenguatge, remet a un passat desprestigiat; els sona violència, i imposició. Els sona a una esquerra autoritària que conculca la llibertat en nom d'una essència ideològica, aparellada amb el dogma esclafant.
Potser sectors del poder es freguen les manes cada vegada que s'utilitza un discurs tradicional, perquè saben que és la garantia de la derrota dels seus enemics, sense necessitat de combatre'ls.

dimecres, 5 de febrer de 2014

Mai s'ho trauràn del damunt..

La nit passada mentre feia temps esperant que m'arribés la son, vaig sentir una frase en boca d'un tertulià, a la Televisió Espanyola. Una frase que hauria d'ésser emmarcada i estudiada perquè defineix una forma de pensar. Si es vol dir així, una ideologia que ha imperat entre els sectors dominants a la península Ibèrica des de l'edat mitjana. No diré el nom del tertulià, però si us diré que és d'origen sevillà, i que és del diari madrileny ABC.

Però abans d'entrar directament en la frase, cal dir que aquest fenomen tant espanyol de la tertulia, demostra fins a quin punt la societat es mancada de criteris, i de coneixements per elaborar una opinió pròpia.
A la resta del món, les tertúlies no existeixen en els mitjans de comunicació, en tot cas són debats, i els actors d'aquests debats són persones expertes en cada matèria tractada.
La tertúlia és un signe més de subdesenvolupament cultural, i polític d'Espanya. La formen individus que parlen de tot, i no saben de res en concret. Són una mena de cort que acompanya el poder, viatja en els avions oficials, i fa seguici del poder polític a costa dels impostos dels contribuents.. I a banda de donar-se la gran vida amb viatges, sopars, etc..etc.. Torna com a moneda de canvi, com a pagament dels seus serveis, pura propaganda a favor de l'estat monàrquic-constitucional, filo centralista, post-franquista. El tertulians són escollits entre els que més baba han deixat caure besant les mans del poder ètnic-econòmic-polític, i religiós espanyol.
Un gran part del retrocés, l'immobilisme, i tendència retrograda a la política espanyola, s'ha d'agrair aquestes tertúlies de farts de genuflexions que han proliferat a les televisions, i a les ràdios.. Un fenomen que en el primers anys de la restauració monàrquica no existia, i que va venir de la mà del retrògrad Partido Popular.

Tornem doncs al tertulià, i la seva frase: ¿Por qué se debe bajar el IVA a la cultura y no a una lata de berberechos..? Aquesta és la frase..

Em sap greu per la gent que pensi així.. No argumentaré res per fer-los canviar l'opinió, car en principi,  diguem que d'entrada és millor no perdre el temps. I deixar-los a tots plegats en la muntanya de deixalles impossibles de reciclar. Tan sols esperant que siguin soterrats, i que en podrir-se formin metà, i explosions sota terra.. Serà el seu problema..
Salvem-nos la resta..

¿Por qué se debe bajar el IVA a la cultura y no a una lata de berberechos..?
Pregunta del tertulià, donant suport aquesta bestial pujada de l'IVA cultural que l'ha situat al capdavant, impositivament a Europa. En alguna cosa els espanyols havien de ser al capdavant, clar que n'hi ha moltes altres, com: l'atur, la corrupció, la justícia polititzada, la impunitat davant els crims de la dictadura, la desigualtat social, els salaris baixos, el baix índex de lectura, i comprensió, etc..etc.. Hi ha moltes coses més totes elles ben galdoses..

No vull en aquest article entrar en un debat amb l'imbecilitat de l'afirmació: ¿ por qué se debe bajar el IVA a la cultura y no a una lata de berberechos..?
Però què transpira la frase? Transpira una realitat que he posat de manifest moltes vegades en aquest bloc.. Les classes dominants espanyoles emanen d'una visió del món totalment primitiva.. Molt lligada al catolicisme radical conservador, que ha estat el pal de paller del que s'anomena Espanya. 
Si, com he recordat aquí. Luter feia riure els seus alumnes amb aquella frase: Si l'església té 12 apòstols, 14 estan a Espanya. Volia dir que Espanya no hi havia res a fer, representava dins l'església el més tronat, carca, retrògrad, i immobilista. Els campions d'aquella doble moral que tant va combatre Luter, allò de predicar la santedat, i després violar criatures..per exemple. Hi ha molts altres exemples de doble moral catòlica que podrien ser catalogats de malaltia psicològica, o degradació moral.
Com sabeu tots, gràcies a Luter, i al protestantisme, Alemanya va convertir-se en un país avançat, tot i els sotracs impresentables que se li podem tenir en compte, com el Nazisme; que té poc a veure amb la visió protestant, i més amb conceptes atàvics de nació, barrejats amb por al comunisme, i una crisi econòmica brutal. Espanya tampoc se'n va veure lliurada, sols que en comptes d'estendre la guerra fronteres enllà, la va tenir fronteres endins. Una persistent, e història persecució dels qui desafien el dogma que representa el poder tradicional espanyol.

Però seguim amb la frase.  Els protestants, com tothom sap, afavorien l'autogestió de la gent, i com a primer pas era l'accés a la lectura. L'alfabetització, encara que només fos per poder llegir la Bibilia, o interpretar-la..
Això ha fet que en general els països protestants siguin molt més cultes, i més avançats que els catòlics. De fet, els països catòlics han acabat essent països colonitzats, sigui econòmicament, o culturalment, pels països protestants.. Catolicisme hores d'ara és sinònim de pobresa.. És el gran llegat d'Espanya a Llatinoamèrica..

França es va deslliurar d'aquest camí amb la revolució francesa. Ben cert que van tenir que tallar molts caps a la guillotina. Una cosa que sento sovint aquí darrerament, la gent diu: ens falta posar una guillotina al centre de cada poble.. Però l'espanyol, ja sabem que només opina en tertulies, i en el bar, i d'aquí no surt.

El poder tradicional espanyol sempre es va basar en la ignorància.. Sobretot la del poble. La cultura era la interpretació que l'església feia de tot. La idea estava en mans de l'església, i amb la idea, el poder de mantenir sempre el mateix ordre. La prèdica era la submissió, i una eina fonamental era mantenir la població en la ignorància. L'aristocracia, tenia l'església, el funcionariat, i la repressió armada. Ni tant sols l'importava la cultura, més enllà del valor que pogués tenir un quadre o una escultura. De vegades ni això.. Antigament l'art s'utiltzava per mostrar riquesa o per impressionar.. Però no era un valor en si pel poder..

Digueu-li reconquesta, digueu-li Fernando VII, digueu-li Franco, digueu-li Partido Popular.. El mecanisme és el mateix, per això la frase: ¿Por que debe bajar el IVA a la cultura y no a una lata de berberechos..? És una frase que resumeix la ideologia dominant Espanya durant els últims sis segles. Amb períodes excepcionalment contraris que sempre han acabat a sang i foc, reprimits..

Per això, personalment fa temps que em dic a mi mateix: No té cap sentit lluitar per idees en un país, on l'únic que té cabuda és la lluita per interessos. És igual si són de baix o de dalt. La traducció és senzilla, només el benefici palpable mou aquesta societat.. ¿Por que bajar el IVA a la cultura y no a una lata de berberechos..? La frase és certa per l'entorn on vivim, fet per aquesta manera de pensar..

dijous, 23 de gener de 2014

Se lo robaron todo...


Aquesta és una opinió de carrer que he sentit varies vegades viatjant per Llatinoamèrica, parlant amb la gent. La vaig sentir per primera vegada a l'Argentina l'any 2000, i l'he sentida l'última vegada a la República Dominicana, aquest darrer any, fa uns mesos. 
Només hi ha una gran diferència respecte els protagonistes de la frase.. Si a l'any 2000 la gent es referia al poder polític, i econòmic a l'Argentina.. Aquest 2013, a Sto. Domingo es referien a Espanya, als polítics espanyols amb connivència amb el capital. En aquest cas no es referien a la sempiterna denúncia d'espoliació per part dels espanyols sobre les riqueses americanes. Això ja se sap, ara no és notícia perquè tothom ho té aprés, encara que no se'n parli. Prou problemes tenen els espanyols amb la immensa quantitat de lladres que els governen, no cal que els recordem una vegada més allò de: os llevasteis todo el oro. Pensen en aquelles terres.

No es necessari tampoc que parli del president del Barça, perquè ja n'havia parlat. Sobretot amb les notícies que apareixien a Brasil.. I aquest home ja feia anys que corria; tot i així, els socis del club el van escollir.. Per que diguin després que els catalans no són com els altres espanyols. Vull dir, que ja se sap que els corruptes són escollits una, i altra vegada, malgrat vagin públicament coberts de merda.
Això és un problema d'aquesta societat, una societat sense massa cultura política, ni potser de cap classe..Una societat que havia d'estar sotmesa per la força al jou de la religió catòlica més retrograda, i ara no té cap principi ideològic perquè n'ha sortit escaldada de tanta penitencia per la força..

En tot cas és molt preocupant veure els índexs de lectura dels peninsulars.. De fet crec que alguns no han obert un llibre en sa vida.. I si els donéssiu tal artefacte, no sabrien com va la portada, o com es passen els fulls. Però encara hi ha un agreujant que no trobareu en cap país del món.. Només a Espanya.. De veritat, que això no ho trobeu ni aquells països que alguns despectivament anomenen BANANERS..  I això és, o millor dit són, aquests personatges que farden de la seva ignorància.. Per dir-ho més clar.. Aquells qui xulegen de no haver estudiat, o llegit, o no anat mai al teatre, o museus, etc.. En comptes de donar-se vergonya, com passa arreu del món. Aquí tenim una immensa tropa, molt influent, que es vanagloria de la seva estupidesa. Tot i que ells no se'n consideren d'estúpids..
A canvi, no es perden cap programa esportiu, i fins i tot practiquen l'esport.. I per ells és la única cultura vàlida: l'esport..
I com no hauria de passar que sempre guanyen els corruptes.. Si al cap i la fi, l'esport tampoc es concep com un pràctica sana, i lúdica. Sinó només en la seva vessant competitiva, de guanyar.. I guanyar acaba essent, guanyar a qualsevol preu.. Si cal amb trampes, i foten els contraris, o competidors..
Vist el panorama, no és estrany que qualsevol ignorant amb una mica d'oportunisme, i sobretot amb molta ambició, es faci amb el protagonisme. Sigui en la política, en els negocis, en la cultureta, etc..

ELS CATALANS TENEN LA CULPA DE TOT, I TAMBÉ DE LA INDEPENDÈNCIA DE CUBA I DE FILIPINES.
L'altra dia escoltava una entrevista a l'ex-president de la Junta d'Extremadura, el socialista Rodríguez Ibarra. Un personatge que gràcies a la dictadura, i sobretot a la fantàstica transició, en comptes d'ocupar el lloc que el destí li tindria justament reservat. O sigui: la foscor d'una petita oficina de "províncies", com a funcionari xupa-tintes, sense cap perspectiva d'escalada social o professional. Gràcies a la suposada "revolució" dels de sota, durant la transició, va aconseguir arribar ben amunt, dins el seu partit, i la seva regió.
Segons aquest senyor, els catalans són els culpables de la independència de Cuba i de Filipines. I de molts altres mals, perquè no va parar de blasmar en tota l'entrevista. És clar, ben atiat pel periodista entrevistador de TVE, que va fer el seu goig, com aquell que porta el ramat al seu corral.. 

Això de Cuba i Filipines és una de les més grans estupideses que mai he sentit. Segons Rodríguez Ibarra, el proteccionisme que sempre ha imposat Catalunya a l'estat, per salvar la seva producció industrial, va fer que els cubans, obligats a comprar productes només peninsulars, i a vendre els seus a canvi. S'afartessin d'Espanya, revoltant-se, anant a lluitar per la independència.
Vist el panorama social del carrer, no m'estranya que molts s'ho creguin.. Obviant tota la història de Cuba per lliurar-se del jou espanyol. Cuba a finals del segle XIX, ja estava més avançada que la seva metròpoli. De fet el primer ferrocarril de l'estat espanyol es va construir a Cuba, abans que el primer de la península, el de Barcelona a Mataró. No cal explicar la guerra de Cuba, amb la bèstialitat aplicada pel poder colonial; diuen que els primers camps de concentració com tals es van crear a Cuba per tancar la població sospitosa de donar suport al moviment independentista. No cal citar l'aplicació de l'assassinat, la tortura, l'extermini, la fam, etc.. Que els espanyols van aplicar al poble cubà. Per això hi ha llibres, per qui sàpiga com funcionen els llibres, es clar.

NO SOY NACIONALISTA, PERO. NO SOY RACISTA, PERO. ALGUNS DUBTARIEN DEL SEXE QUE TENEN, SOTA AQUESTS PARÀMETRES.
Preocupant és negar l'evidència, i sempre a Espanya hi ha un munt gent que apunta cap un lloc i dispara, mentre fa creure que mira cap un altre. Quantes vegades em sentit allò: No soy nacionalista, pero..O no soy racista, pero, O los nacionalistas son los otros.. Tot seguit, aquestes frases acaben demostrant el contrari que l'entradeta vol fer creure.
Això és no tenir ni idea dels paràmetres que la ideologia marca en la expressió, i en la presa de posició. Com si fent aquesta excusa, ja es salves tot el discurs posterior com a neutral. I les paraules no són mai neutrals, i les opinions tampoc. El primer que hauriem de preguntar a les persones que construeixen els seus discursos d'aquesta forma és: si l'aprenentatge de les dades que aporten els han vingut per interdicció divina, o realment, com quasi sempre acaba essent, ve de fonts totalment parcials, poc profunditzades. Les quals, mai abans de donar-les com vàlides, o com dogma de fe, no han estat prèviament contrastades amb opinions diverses, i contraries..

Com ja he dit aquí, segles de catolicisme radical porten implícits una manera d'afrontar el coneixement, i les idees. Indiferentment de la ideologia, sempre s'acaba per adoptar una veritat absoluta, un dogma de fe. De vegades, quan més radical pitjor, més mal ocasiona al actor, i a la seva àrea d'influència.

pd: els índexs més alts de lectura es troben en els països més avançats, social i econòmicament. Alemanya, Anglaterra, etc.. Què va primer l'ou o la gallina..? A l'hora de la veritat, no importa massa; veure la cultura només com un instrument també és una visió molt pobre. Les coses es fan per gust, per plaer, per educació, etc..Perquè el que es fa per obligació mai és un bon exemple de res..I si es fa com obligació, sempre serà un nyap, i mal fet..