D'entrada, malgrat els mitjans de comunicació vulguin minimitzar l'increment electoral de l'extrema dreta a molts països de l'Europa Occidental, cal aclarir que el perill no esta en una majoria electoral d'aquests grups; perquè això mai s'ha produït, ni tan sols a la història del segle XX. Ni tant sols Hitler va guanyar les eleccions, mentre aquestes van ser lliures; l'accés al poder li van facilitar diverses circumstàncies: el control del carrer mitjançant la violència, la influència sobre les forces de seguretat,i, sectors militars; més el suport d'altres forces conservadores, que van veure en Hitler un mal menor davant de l'amenaça revolucionaria. Hitler comptava, com Mussolini, amb el suport de les classes mitjanes, funcionarials, sectors obrers, i la connivència del poder econòmic.
Per tant no s'ha de minimitzar el creixement de l'extrema dreta.
L'ensorrament de l'esquerra per manca d'un discurs ideològic, i una alternativa real de govern, afavoreix el creixement de l'extrema dreta, sobretot en els barris populars..
Si comparem extrema dreta, i esquerra radical, o extrema esquerra; davant el desencís social de la població vers els grups majoritaris.. Veiem que l'esquerra radical no té l'embranzida de l'extrema dreta; aquesta darrera sembla avançar imparable. Si del que es tracta és de fomentar una vàlvula d'escapament per un sistema en crisi, l'extrema dreta pot representar millor aquest paper, perquè no planteja trencar el sistema pel cor, sinó l'expulsió del mal cap les extremitats..
Què vull dir amb això..?
Aquí hem de comparar els discursos de les forces radicals d'un sentit o d'altre.. L'extrema dreta focalitza el mal, i responsabilitza de la crisi sectors dèbils, o perifèrics de la societat. Per tant no apareix con una element de debilitat, sinó de força. Planteja un recorregut no traumàtic de curt plaç, que no significa el trencament aparent de la societat. No planteja substituir un sistema, sinó expulsar uns sectors o marginar-los. L'extrema dreta té sempre ressò a Europa perquè fa una crida a rescatar valors tradicionals, lligats amb un passat catòlic o cristià que té com a referent l'edat mitjana. Europa, fins a temps recents, no s'ha basat en una barreja de pobles, sinó en una lluita entre pobles. Sempre hi ha un substrat de recerca de l'essència més pura, un discurs que entronca fàcilment amb la raça, i el racisme. Això a d'altres continents no és sostenible, tot i que el racisme també ha tingut períodes de fermentació per haver estat exportat des d'Europa.
I que passa amb l'esquerra radical..? Perquè no troba un camí per reconduir el vot desencisat de les classes populars, o perquè el seu creixement no és tant important.
D'entrada em de dir que l'esquerra posa per davant el materialisme com a únic discurs. Això vol dir que el seu plantejament no és afectiu, sinó numèric. En èpoques de crisi, quan es busca el consol essencial de l'esperit, plantejar exclusivament lluites de números, i objectes, condueix al fracàs. Aquest error no el comet l'extrema dreta. De promeses d'abundància, la societat ja se'n ha afartat, han estat la constant del mercadeig electoral els darrers vint anys, com a mínim.
El més greu és que en una societat materialista, i consumista, com la que hem viscut les darreres dècades, voler centrar el discurs exclusivament amb el materialisme, empobreix aquest discurs, i el condueix al fracàs.
Però alguns, tampoc són capaços de posar en entredit un subconscient marxista, com si fos un catecisme mal aprés, fa que fins i tot el més ignorant, es cregui descobridor de la pedra filosofal.. I per tant, s'obvien mols factors de la història de la humanitat, que han estat tant o més importants que el discurs econòmic, o la conquesta del poder econòmic. Això aporta un altre fracàs afegit a una certa esquerra, com el de no tenir en compte factors com la pertinença a una comunitat o una nació, o les creences religioses, les tradicions, i la relació amb l'entorn que fa diferent un esquimal, d'un habitant del tròpic.
Els fracassos de l'aplicació de cotilles ideològiques a les societats, han estat devastadors, i sempre han acabat en dictadures, prohibicions, i fracassos. La humanitat no suporta massa bé una imposició ideològica des del poder polític, menys quan esdevé un dogma, encara que la idea inicial del dogma tingui molt bona intenció, i desig de justícia, i de bondat.
Un factor que desballesta l'esquerra de nou, molt més que en els anys trenta, és que part del seu brou de cultiu; l'anomenada classe treballadora s'afegeix de forma massiva al camp de l'extrema dreta, passant a ser l'espina dorsal d'aquest moviment. De totes maneres tampoc és nou el pas de sectors radicals d'una banda a l'altra, i molt menys si s'ofereix un discurs populista, barrejat amb un llenguatge que soni bé a les orelles de les classes populars. En el passat em tingut l'exemple de la utilització del terme obrer o socialista dels moviments nazi-feixistes. Fins i tot, hi ha avui dia, gent d'esquerres a l'estat espanyol que té una idea social de la dictadura franquista, alimentada per la suposada essència anti-burgesa. S'odia la burgesia, però només es visualitza la suposada burgesia que apareix davant els ulls. S'ignora completament el veritable aspecte de l'entramat plutocràtic, que sempre és molt minoritari, té el poder real, i s'oculta darrera uns servidors que els serveixen de pantalla.
El discurs fàcil sempre té molts més adeptes que no pas l'aprofundiment en idees, les quals poden comportar massa temps d'aprenentatge, i l'aparició de contradiccions.
Resumint, l'extrema dreta triomfa perquè centra les culpabilitats sobre determinats sectors, els quals responsabilitza del descarrilament d'una suposada societat del passat, on tothom se sentia part d'una comunitat o nació d'iguals, reconeguts, hereus d'un passat comú; una fal·làcia absoluta. Però qui diu que la societat està en condicions de baixar al debat científic ple de preguntes, i necessitat d'hores de debat ? L'extrema dreta s'apropia del passat, per tant condiciona els moviments del futur. L'esquerra, i el radicalisme social es planteja només el present, ignoren que el futur ja bé condicionat..
En parlarem un altre dia més a fons...
Hauríem d'analitzar ben a fons el que abans s'anomenava classe obrera, i que ara ja no es reconeix amb aquest adjectiu. Fins i tot, per gran part de les classes populars, la utilització d'aquest llenguatge, remet a un passat desprestigiat; els sona violència, i imposició. Els sona a una esquerra autoritària que conculca la llibertat en nom d'una essència ideològica, aparellada amb el dogma esclafant.
Potser sectors del poder es freguen les manes cada vegada que s'utilitza un discurs tradicional, perquè saben que és la garantia de la derrota dels seus enemics, sense necessitat de combatre'ls.
