dilluns, 22 d’abril del 2013

Espanya a un tobogan..


Espanya es troba des de fa mesos dins un tobogan econòmic de forta pendent, i de conseqüències imprevisibles; car no es veu l'instant de tocar terra.. De moment s'ha intentat dissimular el que inevitablement ha de passar: estavellar-se contra el ferm.

A mesura que passin els mesos, la crisi, que ja es nota, s'anirà notant encara més.. Hores d'ara afecta de manera greu a persones que mai havien tastat l'atur, o la pobresa. Qualsevol pot adonar-se mirant el seu entorn proper. Però aquesta situació no és el final; la degradació econòmica anirà en augment, afectarà molta més població. S'agreujaran els problemes dels qui en l'actualitat van aguantant amb els subsidis, que evidentment s'aniran consumint.

El proper consell de ministres del dia 26 d'abril aprovarà més retallades, que poden arribar a ser espectaculars.. El govern dona voltes, però no trigarà; aquest 26 potser entrarà a sac amb una retallada de les pensions, o de les prestacions d'atur.. És previsible també, l'acomiadament massiu de funcionaris, per etapes o sectors. Per no parlar de que seguirà el càstig a l'educació, i les sanitat públiques..

Fa temps que tinc en ment aquella pel·lícula de Roman Polanski: El Pianista. Fa mesos que penso en el protagonista; amagat, quan s'escapa del gueto de Varsòvia, veu com cada dia té menys per posar-se a la boca. Al final només troba una patata podrida.. Més endavant troba una llauna de cogombres que no sap com obrir..

La situació econòmica espanyola porta aquest camí, comença a sentir-se un estat de territori econòmicament, i industrialment devastat. Evidentment enmig d'aquest territori arrasat hi ha gent que viu bé, i molt bé.. 

Els qui hem conegut la devastació d'altres continents sabíem que el model cap on avançàvem era aquell. Perquè aquesta història no és nova, tot el que succeeix aquí ja es va viure abans. Europa ho va viure fa massa temps perquè la gent en tingui memòria, però d'altres continents ho han viscut 30 o 40 anys enrere.. I al contrari del que molts poden pensar, aquí sempre és pitjor. Perquè les crisi en els centres del món són molt més greus, car es parteix d'una situació de riquesa, de producció, i industrialització infinitament més desenvolupada.. Per tant la caiguda és més brutal, i la població no sap acomodar-se fàcilment. 

El qui ha estat pobre tota la vida, ja no li ve d'aquí ser-ho una mica més; el seu comportament econòmic, social, i ètic no pateix un trastorn excessivament greu. En canvi, el qui ha viscut bé no sap acomodar-se a l'escassetat, i el pitjor és que perd qualsevol principi ètic. Hi ha un factor que entre nosaltres agreuja aquesta situació: moltes persones han nascut, i viscut tenint-t'ho tot, la societat de consum ha consumit els principis de molta gent. D'altres senzillament s'ha educat en aquest permanent comprar sense haver de valorar l'esforç d'un treball.  

A Europa els temps de crisi acostumen a conduir a experiències racistes, feixistes, i sagnats. No hem d'oblidar que darrere el racionalisme europeu perdura, com a moll de l'ós, unes idees intolerants que sovint han devastat el continent, i s'han apoderat de les societats. Mai abans havien tingut aquestes generacions de fàcil accés als seus desitjos, i al consum. Si no hi ha cap mecanisme educatiu ideològic o ètic que pugui apaivagar la frustració en trencar-se la voracitat de consum personal; aquests individus sense metodologia existencial, poden convertir-se en qualsevol cosa: caníbals econòmics, o carn de canó d'ideologies extremes.

Les dictadures a Europa, solen ser més dogmàticament perfectes en l'extermini de les dissidències, i el control de les societats. El feixisme quan es vesteix d'un cert racionalisme, du a una mena d'indústria efectiva que es fa amb el control de tots els racons de la societat, i de la vida dels éssers humans.  

Aquesta obsessió absurda europea cap a la seguretat, que tenen la majoria dels ciutadans, acaba essent la porta del control, i la dissolució de la llibertat. Però curiosament, quan més control, més inseguretat en tots els àmbits.. Al final no es tracta de protegir les majories, sinó de sotmetre-les al designi de les minories dominants.