Espanya és potser el país del món amb més bars per metre quadrat, amb més bars per habitant.. No sempre ha estat així; és a partir del franquisme, i de la transició que es passa de tres o quatre bars per poble, a tres, quatre, cinc, o més bars per carrer.
Si pensem en èpoques anteriors; els pobles tenien una taverna, un o dos bars culturals, i un parell o dos de fondes.. En els pobles petits encara es pot comprovar..
Aleshores que ha passat..? És un fenomen aparellat amb el turisme..? No, els principals clients del 90 per cent dels bars espanyols (estat espanyol), són ciutadans espanyols.
Evidentment, els bars, on més abunden és en els barris de treballadors, algú se'n ha preguntat el motiu..
La beguda, el beure forma part de la cultura dels espanyols.? Depèn com s'entengui.. Els pobles mediterranis sempre han estat grans productors de vi, i d'aigua ardent.. Fins i tot, grans exportadors de begudes espirituoses..
Però aquesta cultura que s'ha imposat a partir del franquisme, lligada al concepte de felicitat, i de festa; té una clara funció de control de la població, i de creació d'un tipus de ciutadà dòcil que es desfoga en el bar, i després no fa cap acció compromesa contra el poder..
Per endavant, s'ha de dir que hi ha una autèntica perversió de la paraula; del concepte "cultura".. L'alcoholisme no és cultura, ni és reivindicació política.
És estrany que el feminisme mai hagi entrat en aquest camp de desmuntar aquest mite masclo-fetitxista de la beguda..
Des del final del franquisme s'ha confós festa amb lluita política, amb acció reivincativa; quan en realitat no té res de reivindicatiu.. Van sortir del franquisme fent festes polítiques, on beure, i potser drogar-se, eren considerades actituds rebels.. En realitat el poder sabia que no era així, i que millor deixar forces vàlvules d'escapament per diluir el pensament, i l'acció crítica. És un error associar transformació social o alternativa política amb l'alcoholisme..
Amb els anys es va configurar una esquerra etílica, que era una forma falsa de radicalisme.. Si hom a conegut, per exemple, persones que van pertànyer als moviments polítics més avançats durant la república o anteriors aquesta, s'adona de que aquells moviments d'aleshores tenien una militància molt disciplinada; una militància que feia la guerra al que consideraven vicis de la classe treballadora.. Ells consideraven que l'alcoholisme, i la droga eren formes per desmobilitzar, i per controlar els treballadors..
Què va passar ? Per què a partir de la transició van aparèixer actituds totalment oposades? Per què la majoria dels moviments radicals, i fins i tot alguns de no tant radicals d'esquerres, van adoptar com a bandera el que abans es considera vici..?
En tot això s'ha de tenir molt en compte la influència nord-americana. A partir dels moviments hippys, i musicals, que es presentaven com alternativa al poder conservador d'Estats Units; és va crear el mite de que la principal manera de desafiar el poder, i canviar la societat, era el camí del nihilisme de les substàncies alucinògenes..etc..
Aquí vull afegir que durant la dictadura, Espanya es va convertir en un dels principals alumnes dels Estats Units.. Els nord-americans van salvar la dictadura franquista; la dreta mai ha deixat d'agrair-los aquest gran cop de mà. No sols era un us de bases, era un lineament continu amb tota aventura nord-americana.. Fins i tot, els socialdemòcrates, tan fidels a Alemanya, mai van dubtar en donar suport en tot, als Estats Units, encara que aquesta actitud els comprometés davant la resta del món, i dels socis europeus, en particular..
Espanya és un país totalment colonitzat per la cultura, l'economia, i la forma de viure d'Estats Units.. Si aquesta colonització no ha arribat fins a tots el punts de la vida dels espanyols, és perquè som entre Àfrica, i Europa.
Els moviments polítics que sorgeixen a les espanyes pequen de temporalitat, i de manca de continuïtat. Perquè són el ferment d'una societat que es mou per rampells, una mica com l'alcohòlic que té un punt àlgid, i després passa a dormir la mona..
És probable que a nivell de canvis socials, i polítics; Espanya sempre anirà a remolc d'altres països que se la jugaran fins el final per canviar les coses..
I mentre els espanyols seguiran vivint entre la festa, i l'entreteniment.. Si un espanyol ha d'escollir entre pa i circ; sembla que primer escollirà el circ..Encara que tot plegat; pa i circ formin part de la mateixa oferta de control social, i polític..
Ho entenc quan alguns diuen: "a l'estranger ens envegen perquè sempre estem de festa, i cantant lloances al rei Bacus".. Els que ho diuen tenen una idea estereotipada de tot el que passa fora de les espanyes.. Vull dir que a fora saben diferenciar entre festa, i política. Entre temps per escapar de la realitat, i acció social.
Però potser hauriem de pensar que el que s'anomena Espanya és un país condemnat a ser una mena de reserva lúdica, un parc temàtic per servir els ciutadans de primera que venen a passar-ho bé..
