Sempre les grans tragèdies "accidentals" són la porta, o l'advertiment, de les grans tragèdies polítiques, i socials. Espanya des de fa ja anys (el temps passa ràpid) es troba en estat d'excepció econòmica, com a conseqüència de les diferents explosions que s'han produït en els camps financer,i, immobiliari. Sense comptar amb la situació agònica del món industrial espanyol.
La veritat és que no estic dient res que la gent no sàpiga hores d'ara.
Però a banda de les crisis econòmiques, s'ha generat una enorme crisi política, i social. L'estructura política-partidària vol controlar, i encanalar aquesta crisi, amb l'ajut dels mitjans, convertits en simples creadors de la realitat a partir de la mentida, i de la manipulació.
Aquesta crisi s'ha emportat moltes vides, i se'n emportarà moltes més. No sols pel binomi estat d'ànim, estat de salut. Més enllà hi ha dos fets que s'anomenen negligència, i manca de mitjans; aquests venen, i vindran, exponencialment augmentats, camuflats sota altres arguments. Però la degradació social, i la suspensió de l'estat real, no aparent, de l'estat de dret; és a dir, parlant molt simplement: la substitució del concepte ciutadà, per súbdit, gradualment s'imposa. Esta arrossegant cap una realitat molt crua aquesta societat que havia perdut tot tipus de valors ètics, i ideològics, substituïts pels diners, i el consum; els qui abans dissimulaven la seva manca de principis, amb aquella bassa d'oli econòmica d'abundància, ara es veuen a si mateixos, o simplement, ni s'han pensat a mirar-se, en l'acció de combat: trepitjar abans que et trepitgin. Els taurons oloren la sang, i es comencen a mossegar uns els altres. Alguns dirien que reneix l'estat salvatge, la societat salvatge; terme acceptable si ens referim a feres maltractades, no pas a individus de societats primitives. Aquests individus anomenats primitius, en molts casos gaudien d'unes normes de comportament, i uns principis molt més arrelats, i sòlids; fonamentats en el principi de col·laboració col·lectiva. Gaudien de molts principis que la societat moderna ha perdut fa temps; uns principis que la societat espanyola en concret, pretén dissimular amb una suposada solidaritat familiar-política. Tot no deixa de ser un entramat que amaga l'interès, de vegades més pèrfid; latent en les famílies, i els grups polítics. Tothom sap que les pitjors matances que podem constatar al llarg de la història peninsular s'han produït dins les famílies.
Aquesta situació interior familiar apareix avui radicalitzada; una de les raons és que el poder de transmissió de la conducta del comportament dels individus, ha anat caient en mans d'estructures polititzades, i comercialitzades. Exaltació del poder, el triomf, el diner, el consum, i la imatge.
Un accident de tren, catastròfic, ens posa de manifest com el poder tracta, des de fa temps, les contingències degudes a deficiències que ell mateix genera. Es tracta d'individualitzar la responsabilitat per amagar la perfídia ideològica que genera una submissió al interès econòmic més radical.
Però és fàcil donar la culpa el poder sense adonar-se de la penetració d'aquests principis en la majoria dels individus que composen la societat. Podrem dissimular el diable que portem dins emborratxant-nos, però en despertar de la ressaca, i mirar-nos al mirall, el monstre farà pampellugues davant els nostres ulls.
El poder gaudeix amb aquest tipus de tragèdies, les aprofita per legitimar-se, engegant la màquina de la mobilització de la població. La paraula solidaritat, mal usada, serveix per sotmetre els individus al poder, i a la ideologia dominant: en la societat, i en el grup. Discursos polítics es catapulten per prestigiar institucions, grups i individus desprestigiats, idees desprestigiades. Solidaritats internacionals arriben, i són rebudes pel poder polític que s'apropia de la tragèdia dels dissortats, de les víctimes. Com si aquests afectats fossin la justificació del seu discurs passat, i present. La justificació que referenda el seu poder, i la manera com s'ha exercit, s'exerceix, i s'exercirà. El poder usa les fibres sensibles dels individus, el poder que envia la llàgrima, i el que la recull.
Si una cosa he aprés darrerament és que darrera de molts demanadors de drets socials, s'amaga la consolidació d'uns drets personals, i tribals, defensats amb molta ràbia.
Les classes socials més paupèrrimes no tenen qui les defensi, ni qui les representi. S'han d'abraçar de nou a la caritat, mentre alguns discursegen sobre principis que només amaguen els seus privilegis, i el seu benestar que els allunya cada dia de la timba social on milions han caigut.
Evidentment no són millors els cínics que utilitzant la sensibilitat és giren d'esquena, o fomenten el racisme de la pobresa.
En una ocasió en un contacte accidental amb un grup ètnic antic d'Amèrica Llatina, vaig adonar-me que allà regien uns estrictes principis comunitaris molt sòlids, sense alienar la individualitat. Eren en si, la constatació d'un sistema social més just que res tenia a veure amb els discursos polítics sota epígrafs altisonants d'igualtat, que amaguen els interessos de poder d'unes castes polítiques.
Per això puc constatar que en els caus on tothom mira per la seva, difícilment, tot i conrear discursos de repartiment, els individus han tingut la capacitat individual de transformar al seva individualitat en el sentit cooperatiu no egoista. Més aviat hi ha molt egoisme radical, en el sentit de que es vol el que tenen els qui tenen més tenen, a poder ser arrabassant-lo per gaudiment propi. L'acció no és suficient per transformar l'individu, es necessita un procés de rentatge, i desinfecció, davant una societat agressiva que ha imprès el xip depredador econòmic en la ment dels individus.
Però com aquest procés no es produirà per voluntat, serà de manera traumàtica que alguns l'aprendran. Potser a costa de moltes vides que s'escolaran dissimulades en finals naturals, o accidents fatals. Molt pitjor seria despertar en una societat pitjor, com la que ara sembla encarrilar el nostre futur. Una societat plena de prescindibles, raó exclusiva del poderós, i d'una resistència individualitzada que comporta sortir a matar per sobreviure; matar a qualsevol altre. Fins i tot fills a pares, homes i dones a la parella, o grans hecatombes d'extermini. Tant de bo la política no opti per aquesta darrera opció d'extermini. Per ara, de moment, serà amb compta gotes, però amb constància.
