El passat és torna cada dia més impredictible, va ironitzar el cineasta Philip Bloom.. Aquesta frase defineix la situació actual de la qual som víctimes amb el frenetisme de les noves tecnologies. Una més gran dificultat per entendre el que ha passat, i una major facilitat per oblidar ben aviat el que passa, el present és més fugaç, passa amb celeritat soterrat per mils, i mils de capes d'informació que són: infinits presents que se soterren cada instant. Marjane Satrapi dibuixant iraniana ho veu com: quanta més informació es té, menys se sap..
La malaltia de les noves tecnologies arriba fins el punt de que un 15 per cent de la població interromp l'acte sexual per contestar una trucada o un requeriment del seu mòbil. Sense oblidar que molta més població esta perdent la capacitat de concentrar-se, no ja en la lectura o una conferència, sinó en una simple conversa.
Ens em venut la capacitat de comprendre a canvi d'una petita moneda d'actualitat
Walter Benjamin deia: Cada matí se'ns informa sobre les novetats de tota la Terra, però malgrat això som notablement pobres en històries extraordinàries. Quasi res del que succeeix convé a la narració, sinó que tot és propi d'una informació. Saturades "d'informació", les persones han perdut la capacitat de comprendre. Ens hem tornat pobres. Hem anat entregant una porció darrera una altra de l'herència de la humanitat, amb freqüència tenint de deixar-la a la casa d'empenyorament per cent vegades menys el seu valor, tot plegat perquè ens avancin una petita moneda de l'actual.. És brutal la clarividència de Benjamin, que va morir a Portbou en els anys 40.. Què diria ara si veies internet, facebooks, twitters, i telefonia mòbil; per no parlar de la televisió que als anys quaranta ni tant sols s'havia desenvolupat. Certament l'actual és la moneda corrent, però la gran fortuna és tenir temps per entendre el que esta passant. Com diu McLuhan: el present és sempre invisible.
La vida en l'acte de recordar no és més que una col·lecció d'experiències. La lectura s'ha convertit en un acte precari. El menyspreu pels tradicionals diaris de paper és irreversible; cantem el seu funeral. S'imposen els diaris electrònics, esclaus del vertigen de la primícia. Els diaris electrònics segueixen la pauta dels titulars de Twiter, i desenvolupen la notícia a partir d'aquest fet camaleònic constant. El periodista d'avui ja no té res a veure amb el d'abans. Abans vivia en la seguretat de les seves fonts d'informació, amb la realitat de l'entorn de les corresponsalies, o l'oracle del teletip de les agencies. Avui el periodista ha de competir amb el lector, i sovint el lector no busca informació nova, sinó s'apressa jutjar el redactor o la notícia. Tot plegat es mou en un camp molt inestable, on el menys important sembla la comprensió de la notícia, doncs l'anàlisi queda exclòs en no haver-hi ni temps, ni espai per la comprensió.
La llum pública ho enfosqueix tot
Un segle més de diaris, i les paraules faran pudor, va dir Nietzsche a finals del segle dinou.
La crònica es planta davant de la urgència dels titulars, i de les notícies canviants o estratificades. Pel cronista, explicar un fet immediat no té cap sentit perquè no ajuda ampliar els coneixements, només és una cop d'impressió del qual no se'n traurà una experiència o una realitat ben digerida, sinó que passarà de mà en mà, d'orella en orella, fins a perdre's en el vuit de l'espai. La crònica és un desafiament al present, i una forma de salvar la memòria individual, i col·lectiva (sempre la realitat humana és col·lectiva, fins i tot en el pensament)
Avui és corrent que tothom s'apropi dels fruïts reals o teòrics dels demés, fins al punt de no donar massa importància al creador, ni al treball de crear. La majoria de les vegades la creació, en tots els camps, és fruit de molt temps de meditació interna, o de treball. La popularització, accentuada per la xarxa, encara banalitza molt més el temps, i l'esforç dedicats a crear una idea, o una obra.
Avui és corrent que tothom s'apropi dels fruïts reals o teòrics dels demés, fins al punt de no donar massa importància al creador, ni al treball de crear. La majoria de les vegades la creació, en tots els camps, és fruit de molt temps de meditació interna, o de treball. La popularització, accentuada per la xarxa, encara banalitza molt més el temps, i l'esforç dedicats a crear una idea, o una obra.
La llum pública ho enfosqueix tot deia Martin Heidegger. No entenc el que està passant, o ja no passa el que estava entenent, diu Carlos Monsiváis.
La premsa, el treball de la notícia, el periodisme té les hores comptades. S'ha fet l'arakiri des del moment en que els professionals i els mitjans han caigut en el parany de la televisió. La premsa imita la televisió, des de fa un temps els periodistes s'entesten en assemblar-se cada vegada més als fiscals i als capellans. Diu Villanueva Chang.
Les tertúlies alliçonen la societat, i transmeten la ideologia més reaccionaria.
Les tertúlies alliçonen la societat, i transmeten la ideologia més reaccionaria.
Però la cosa no acaba aquí; la notícia s'ha convertit en un espectacle, res no té sentit si no és espectacle, i l'espectacle que es ven no és per reflexionar sinó per entretenir, o per alliçonar ideològicament en el consum, el poder, l'individualisme, la manca de principis, i d'ètica. Alliçonar en el desprestigi de la idea, de la memòria, del passat, dels valors solidaris, etc.etc. Tot s'unifica en un ètica de l'usar, i llençar, sense pensar en més enllà.
La televisió és passat, ens deien a la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB, als anys 90. Mai vaig entendre, ni compartir aquesta opinió. La televisió ha canviat el món, i s'ha convertit en el circ per on passa tot el que acaba dominant la societat. La política mateix es fa de cara a la televisió. La població, els votants, només veuen la política que els ensenya la tele: la que crea l'única "realitat", i l'única opinió.
La ideologia que han imposat els mitjans de comunicació és: una ideologia que se suposa que s'ha d'ocupar sempre del que passa als rics, i als famosos poderosos, i de la resta -tots els que no som rics, ni famosos- només se'n ocupa quan els trepitja un tren, quan els metralla un poli boig, o quan som quatre milions. El periodisme mira només al poder. La informació consisteix en dir-li a moltíssima gent que és el que li passa a molt poca. Diu el periodista, i escriptor argentí Martin Caparrós, i afegeix: la ideologia dels mitjans tracta d'imposar un llenguatge neutre, i sense subjecte, que els disfressa de puríssims portadors de la "realitat", d'un relat irrefutable.
Però, la realitat que passa sense demanar permís, no té perquè semblar autèntica. Diu el mexicà Juan Villoro.
L'anatema del jo
Arcadi Espada diu: es proscriu en l'estilística periodística l'ús de la primera persona del singular (excepte quan la persona ha pres un status diví, aleshores ja se'l pot equiparar amb al Déu objectiu, majestàtic i sense ànima, que és el narrador habitual del periodisme). Resumeix dient: Així com cada jo és queda a casa seva, Déu és a casa de tots. Es tracta de fabricar la il·lusió de que algú o alguna cosa aliena al jo del subjecte, i en conseqüència als seus interessos, i opinions, narra els fets..
Ens van convèncer de que la primera persona és una forma de minorar el que s'escriu, de treure-li autoritat. I és al contrari: davant el truc de la prosa informativa (que pretén que no hi ha ningú narrant, i que el que s'explica és només la veritat). La primera persona és fa càrrec, diu: això és el que jo vaig veure, el que jo vaig saber, el que jo vaig pensar. Escriu Martin Caparrós, i continua: Els mitjans imposen una suposada "transparència" perquè no es vegi la subjectivitat, i per dissimular que darrera la màquina hi ha decisions, i persones.
El jo és l'anatema, el satanàs dels estudiants de periodisme, i dels mitjans. Amagar-se darrera les persones del singular, no deixa de ser una forma de irresponsabilitat o de manipulació. Només tenen dret al jo, els qui els mitjans decideixen conferir com a oracle de la societat. No cal esmentar quins són els oracles de la societat, com diu Caparrós: El qui és ric o famós, o ric i famós o tetona o futbolista.
Doris Lessing diu: No és la veritat, en possessió de la qual pot estar qualsevol persona, sinó el veritable esforç per encalçar-la, el que fa valuós a l'ésser humà.
Hi ha cada vegada més escoles de periodisme, i més llicenciats, una plaga, però aquesta professionalització comporta, sota la seva llum artificial, una ombra: uniformitzar als seus estudiants com a tecnòcrates de la informació, i castrar la passió per l'ofici; diu el periodista limeny Julio Villanueva Chang.
En realitat això ha passat en tots els camps del coneixement; la universitat s'ha convertit en un cau de buròcrates, que fabrica uns buròcrates que mai van més enllà de l'estrictament obligatori que els exigeix el guió pel qual han estudiat.. Una veritable tragèdia pel coneixement. Tal com definia l'argentí Jorge Valdano respecte al futbol: l'acadèmia fa millor els mediocres; però al mateix temps, fa mediocres els millors. Això avui dia es pot aplicar a tots el camps de l'aprenentatge.
Acabo amb una frase esperançadora de Mircea Eliade: En els camps de concentració russos, els presoners que tenien la sort de comptar amb un narrador d'històries en el seu barracot, han sobreviscut en major nombre. Escoltar històries els va ajudar a travessar l'infern.
Darrera les noves tecnologies només hi ha la il·lusió de la novetat, i la intromissió en la intimitat. Però aquestes no van aparellades a una nova visió del món, més aviat són un retorn a l'esclavatge ideològic dels púlpits de l'edat mitjana. I sense oblidar-nos del gran drama de tota activitat pública, sigui política, cultural, social. Sigui un acte pretesament revolucionari, o no; el sistema ho converteix tot en espectacle, i si no és espectacle: o no interessa, o no s'en parla..
Aquesta entrada ha esta elaborada amb l'ajut dels autors que apareixen a Antología de crónica latinoamericana actual.
