Ha entrat Europa en decadència..? Si és així: quines conseqüències s'albiren ?

Europa esta en retrocés, no hi ha dubte. El retrocés econòmic és prou evident, el social comença a veure's, i el cultural costa de veure perquè qui exerceix la cultura té la sensació de que és avançat, i de que avança, doncs no té punts de referència anteriors. Els punts de vista anteriors s'han esborrat, hi ha hagut com una mena de reeducació cultural, comandada per la dinàmica del consum. Clarament es confon cultura amb entreteniment, o objecte consumible. Però anem per parts.

Destrucció dels paràmetres col·lectius, el triomf de la individualitat per sobre de tot

Amb la caiguda del pol oposat a l'ideologia oficial, el visualitzat com a pol negatiu. Quan es van ensorrar les burocràcies creades al voltant de la Unió Soviètica, que tot i tenir els seus defectes, eren sistemes basats en ideologies polítiques progressistes, i d'igualtat; no sols econòmica, sinó també quan a moral o ètica: hi ha havia una moral socialista o comunista. Encara que com passa amb la moral catòlica, de vegades degenerés en doble moral, amb una mena de careta per ocultar la falta total d'ètica, o de falta de moral mateixa. L'ensorrament d'aquell contrapès va portar del braç el triomf del capitalisme sense fre; es va passar de l'actitud ètica i moral a nivell general europeu, al predomini dels objectius com a únic sentit del comportament. Evidentment aquests objectius eren la riquesa, el poder, el triomf, la possessió material.
Les mateixes institucions europees demostren que pateixen d'aquesta falta d'ètica o de moral, quan continuament posen els objectius per sobre de tot, passant per sobre de la població, i generant el patiment d'aquesta, sempre com a sacrifici en vers uns fins que són el benefici d'uns pocs.

Per tant la pauta dominant del comportament de la majoria dels europeus, passa associar progrés, felicitat, i triomf, amb la situació econòmica personal. El sentit de col·lectiu, lluita comuna, i unitat de destí individual en el plural,  va ser escombrat.

Alguns/es em diran: jo no sóc així, totes les generalitzacions són indiscriminades, i manipulades. Però, quan ràpidament l'individu nega que ell estigui a mercè del pensament dominant de la societat on viu,  quan és creu una mena de illa, o butllofa de puresa. Ja esta demostrant que en realitat esta penetrat per una ideologia dominant. Quan es creu això, és que hom no s'ha analitzat, pensat o rumiat a si mateix/a, o vol evitar pensar-hi, o senzillament no té el costum de fer-se preguntes a  si mateix/a.




Alemanya porta de nou problemes a Europa

Amb l'Alemanya unificada ha tornat a sorgir el fantasma del conflicte; durant unes dècades, Occident va expulsar els seus conflictes cap a l'exterior. Quan parlo de conflictes, parlo de guerres, dictadures, repressions, etc.. Amb la caiguda de l'anomenat teló d'acer, en ensorrar-se el món socialista, o comunista; les democràcies populars. El conflicte va tocar les portes de l'Europa Occidental; guerres als Balcans, cops d'estat, i revoltes a l'Europa Oriental. 

Algú s'ha preguntat alguna vegada on van anar a parar els milions d'armes de fabricació soviètica o del CAME (Comunitat de Països Socialistes Europeus), un cop es van desmuntar els governs comunistes, i els seus exèrcits fortament armats per la por a Occident ?
Aquests exèrcits avui son rearmats amb armes occidentals, europees o nord-americanes.

És clar que moltes d'aquestes armes soviètiques, o del CAME, es van vendre a països en conflicte, als Balcans especialment. Alemanya va tenir part de responsabilitat en tot el que va passar a l'Est d'Europa. Molts dels "negocis", nets o bruts, van ajudar a pagar la unificació alemanya. Unificació que va resultar cara, no pel preu pagat a  la part oriental, car tot es va comprar a preu de saldo, o va ser regalat. Resultà cara perquè es va desmuntar tot el sistema productiu de la nit al dia. Les fàbriques estatals de la RDA es van desmantellar declarant-les obsoletes. L'estat federal alemany es va fer càrrec d'un país, la RDA, que s'havia quedat sense cap sistema de funcionament econòmic, estatal, social, etc.. Es va preferir subsidiar la població de la RDA, en comptes de seguir fent funcionar les velles empreses comunistes, readaptant-les al present.

Però va ser l' aposta nacionalista alemanya, i l'aposta del gran capital alemany per aconseguir annexionar-se un país, que després de la guerra, s'havia escindit del destí unificat nacional alemany, que havia quedat com sempre a la dreta, a la RFA (República Federal Alemanya). 

L'ensorrament de l'est va obrir les portes al camp, milions de ciutadans des de l'Elba fins Estonia, des del mar Bàltic fins el mar Negre, van convertir-se en treballadors d'empreses alemanyes, compradors de productes alemanys. Ràpidament Alemanya va obrir les portes a tots aquests països: Polònia, Hongria, Romania, Rep Txeca, Estonia, Letonia, Lituania, etc. Tots va entrar en el mercat únic de la Unió Europa, o en la moneda única, Euro. Els països de l'antiga Unió Soviètica: Rúsia, Ucraïna, Bielorrússia, etc..etc.,. també es van convertir en mercats per l'economia europea,  les seves multinacionals i bancs. Sempre amb Alemanya al capdavant.

L'Euro era una màquina en aparença imparable; els bancs europeus posaren en marxa un ventilador de crèdits sense final.  Països com Espanya, Grècia, Portugal, van rebre crèdits per desenvolupar infra-estructures, o pel boom immobiliari; un negoci, el nou El Dorado, on tothom s'apuntava per guanyar diners ràpids. Per què treballar? Si els preus de les vivendes creixen com l'escuma. Prestem, revenem, hipotequem, etc.. etc..

Però tot s'acaba, i un dia l'economia s'adona que el miratge que s'ha creat és massa gran per a ser sostingut per un terra ferm. Hi ha una inmensa quantitat de diner fictici, gràcies a la continua revaloracíó dels preus; gràcies a la indústria que compra a la Xina a preus barats, els productes que abans es feien aquí. Bé, ja sabem com ha anat tot plegat. Fa dies que en parlem de la crisi, ja hauriem d'estar al corrent, com per no caldre repetir ara el mateix.


La decadència dels principis europeus

Quan ja no s'educa a la gent amb els valors del treball, l'esforç, i el coneixement. Quan els qui tenen aquests valors són només els qui acaben d'arribar d'altres països, emigrats a grans torrentades, enlluernats pel nou El Dorado, escapant de països en condicions de misèria, falta de drets, i amb repressió política, etc.. Per ells, arribar a Europa és arribar al paradís. I més tenint en compte els avantatges socials, i econòmics que ofereix la societat europea: sanitat, educació, ajuts a l'atur, ajuts socials...

Amb l'arribada dels nouvinguts, apareixen tot un seguit d'ocupacions que abans havien de fer els d'aquí, cobrant o gratis. El cas de cuidar familiars era una feina sacrificada que requeia sobretot en la dona, sense rebre cap compensació. Els nouvinguts, a part de treballar, o almenys no queixar-se, ho fan per salaris baixos. Moltes empreses prefereixen contractar nouvinguts, per que són més rendibles i submisos, més fàcilment explotables.  Per altre lloc, la gent d'aquí prefereix cobrar un subsidi que no anar a treballar per un salari miserable, amb contractes escombraries.  I com que aquestes feines no són de futur, és encara més comprensible. Però per un nouvingut, és diferent, la seva mentalitat és una altra. Venen de condicions dures, i les que troben aquí, que a nosaltres ens semblen dures, per ells no ho son tant.

El nouvingut té un visió d'ilusió cap el futur, i té una unitat familiar molt solidària. Amb aquest estat psicològic, és molt lògic que la seva convicció davant la feina sigui molt més optimista. L'europeu té la sensació que si fa certes feines és un fracassat, per tant, les fa de mala gana o deprimit. Al nouvingut li és igual el que faci, canviant de país ja ha obert un nou camí per on transitar. El d'aqui no obra cap nou cami, esta estancat.

El pensament,  la cultura i la societat

Anem al món del pensament i de la cultura.

Parlaré més d'Espanya, doncs és el lloc que conec millor, pel que fa a Europa.

Una vegada, un amic argentí em va contestar una pregunta, la pregunta meva era: Tú que penses del nivell cultural general dels espanyols? I em va contestar el mateix que jo crec. És un nivell lamentable.. Ell argumentava de la següent manera. No entenc que la gent d'aquest país, amb el nivell econòmic que té, no senti atracció per la cultura. En el meu país hi ha més admiració per la cultura, i pel pensament. Una cosa és que la gent que viu en una Villa Misèria, que no té apenes per menjar, és normal que aquesta gent no siguin: lectors, espectadors, etc.. de cultura. Però en general, la població argentina és bastant culta.

I si és cert. Podriem resumir-ho amb la frase: A l'espanyol no li agrada pensar. A banda dels que ni tant sols obren un llibre, o no van mai al teatre, a concerts, etc.. Aquells consumidors de tele-escombraries. Hi ha uns altres sectors que podriem anomenar cultes, que entenen la cultura només com "fiesta". Alcoholisme, drogadicció, barrejat amb música, o xerrameca.

És curiós, existeix el que jo anomeno Esquerra Etilica, que són una mena de progressistes actuals espanyols i catalans, quan hom els compara amb els lluitadors anarquistes o marxistes del segle vint, que consideraven que el poder utilitzava l'alcoholisme, la drogadicció, l'entreteniment, per distreure la població,  perquè  es quedés en un racó vençuda.. Ara hom veu que hi ha una esquerra que ofereix com alternativa això que el poder reaccionari utilizava per desmobilitzar. Hom arriba a la conclusió que és una esquerra trinxada, i infiltrada pel capital. Potser és l'adversió al pensament el que els ha portat a representar un rol reaccionari, pensant que fan un rol progressista.

En el fons és un mostra més de decadència Europea, de que tots anem directament cap on ens volen portar, i que al final triomfaran els forts. Encara que hom sigui pacifista, i tingui adversió a la violència, això no desactiva automàticament la violencia dels altres. És com creuar el carrer quan ve un vehicle a tota velocitat, i mirar cap un altre lloc pensant que així no t'atropellarà. Els qui tenen la força, continaran utilizant la violència en totes les seves vessants. Ja ho fan, i porten el món a on volen, com sempre a la història. Hom pot tenir principis morals, o creure en la bondat dels altres, però desconeix que hi ha moltes forces poderoses que els importen ben poc aquests principis. Dissortadament la força, en periodes de crisi, sempre és la que acaba triomfant.


Els partits i la seva funció avui

Els partits polítics s'han convertit tots en grups cooportativistes, arreu es veu que tenen com a únic sentit de la seva existència, defensar els interessos dels seus, dels qui formen part de la seva corda, o de la seva militància. Vesteixen de dicurs polític,  fins i tot, hi ha qui s'ho creu que defensen interessos de tots, però en realitat darrera hi ha un interès de grup. És normal que la gent no voti, doncs veu clarament que tot plegat és un engany. Els partits un cop prenen el poder de les institucions, col·loquen els seus fidels. La lògica sempre és: per portar endavant la nostra política necessitem gent de confiança. Al final el poder es converteix en un poder segrestat pels triomfadors de les eleccions. On es veu més clar això és en els ajuntaments, on tothom es coneix. I és on els qui guanyen, s'aboquen afamats sobre els diners del contribuent, i els distribueixen segons el seu interes, i la fidelitat al grup o el partit.

Si tot plegat no és decadència, ja em direu que ho és. Al final sempre hi ha tontos que paguen impostos, i llestos que es reparteixen el pastís. Per no parlar del lobbysme  dels polítics que "treballen" per afavorir determinats interessos d'empreses o grups econòmics. Això, en aquest cas, es veu millor en governs autonòmics o estatals.