Crec com afirmen alguns que Cristòfol Colom era català, per cert, fa anys algú en mig d'un multitudinari acte al Fossar de les Moreres em va preguntar si jo era Jordi Bilbeny, cito l'anècdota perquè aquest estudiós ha estat un del qui més ha defensat la catalanitat de Colom, de vegades passant-se de voltes és cert.
No tinc cap dubte que Colom era català per com va encarar les expedicions americanes, els quatre viatges. Parlant d'això, a Hondures, lluny de tota civilització, una vegada vaig estar a una infinita i solitària platja a prop de Trujillo, on consta que Colom va desembarcar. Per arribar aquell lloc, amb una canícula impressionant, vaig pujar a un vell bus que només feia dos viatges al dia cap un llunyà poblet anomenat Puerto Castilla, on viu una comunitat negra hondurenya. Alguns estranyats de la meva presència en aquell lloc perdut es pesaven que jo era algun funcionari que venia a veure l'estat de l'aldea, totes cases de fusta vora del mar. Em reclamaven que fes un informe al govern dient que cada vegada que plovia tot allò s'inundava. Aviat els vaig treure de l'error, i em van deixar de banda com qui deixa una vaca pastant.
Per arribar a la platja de Colom, punta Caixines, vaig tenir que fer varis quilòmetres per camps, i matolls, fins trobar l'altra banda d'aquella península que és on hi ha l'infinita platja castigada pel sol tropical, i per les constants ones del Carib.
Però torno a Colom, dic que era català només veien com va encarar les seves "conquestes". Colom es va entretenir a visitar illes, i illetes del Carib, perdent molt de temps en illes d'insignificància tal com Montserrat, Santa Lucia, Trinidad, Guadalupe, etc.. En el primer viatge va arribar a les petites illes de Bahames, després va passar per Cuba, i Santo Domingo, en aquesta última va establir els primers assentaments.. També va estar a Jamaica, on va quedar-se penjat uns quants mesos sense vaixell, no pas pels porros de marihuana, sinó per haver naufragat. Però pel que fa al continent, fins el tercer viatge no va tocar directament les costes, en concret la que seria Veneçuela, i en el quart, i últim, va visitar les de Centre-Amèrica, com en aquest cas el lloc d'Hondures que abans us esmentava que vaig visitar.
A Colom, Amèrica se li feia massa gran, i és com li passa encara avui a molta gent que visita aquell continent, s'espanta de les seves dimensions. Alguns corren a tancar-se als hotels o tenen atacs de pànic, car els conceptes d'espai, i de temps canvien de forma radical. Hi ha gent que se sent molt insegura, no sols pels perills reals, des malalties, assalts, accidents, i sobretot llunyania. Tot resta lluny, imagineu-vos que us agafa un atac de peritonitis, fins no trobeu un hospital segons on sigueu, el mes probable es que sigui la vostra fi.
Alguns llestos de per aqui em deien que quan anaven a Amèrica es feien una assegurança mèdica, jo vaig estar d'enfotre'm, d'aquesta mentalitat tant previsora.. Això allà no serveix per res, fins no arribessiu a l'hopital podrien passar moltes hores i dies. Després l'hospital us diria que si no pagueu que us foteu l'assegurança pel cul, i per tant us deixarien podrir-vos a la camilla.
La gent aquí viu en aquest jardinet, es pensa que a tot arreu la gent viu igual que ells, i el pitjor encara es que sempre s'estan queixant per tot.
De vegades viatjant podeu quedar tirats enmig d'un mar, o d'una selva, aleshores mai hi ha pla B, els qui maneguen la barca o el bus, es tiraran hores intentant arreglar el motor. I al final un els ha de dir: Bé que fem? Haurem de sortir d'aqui d'alguna manera no? Amb sort et donaran un rem perquè remis, i si és un bus diran: son tres dies caminant, hem d'anar cap allà, però potser en el caseriu que hi ha a dotze hores d'aqui ens podran ajudar, si tenen ràdio.
Això no són fantasies, això allà és així, i a qui no li agradi que es quedi a la piscina de l'hotel, o que no hi vagi.
Colom com a bon català de país petit, deuria espantar-se en veure la vastitud, i els perills d'aquell infinit continent, per això va decidir dedicar-se a explorar només illetes..
Em temo que aquesta és la sempiterna mentalitat d'aquest nostre país, sempre fent el ploramiques, però sense tenir el valor de fotre un cop a la taula, o qui sap, un cop de puny a la cara d'algú. A la gent no li demanis aventures, ni somnis, només volen seguretat, i apostar per un futur absurd, doncs el futur no existeix, i demà mateix qualsevol pot anar-se'n al carall d'accident o malaltia..
Els catalans han creat un partit que representa el tarannà d'una part important de la població, aquesta gent conservadora, avorrida, sosa, i que mai perd els papers, ni crida. Aquests estalviadors, que van a la seva, que santifiquen el treball com si fossin de religió protestant, que demanen perfecció, i puntualitat. Que mai tenen temps per aturar-se a xerrar, doncs tot ho tenen planificat, que tenen un concepte de la vida lligat a fruir en llocs destinats per aquest fi. Sers que tecnològicament van a l'última, i adoren les noves tecnologies. Que són lliberals en alguns comportaments, però macats d'imaginació en d'altres. Que volen el seu cotxe, el seu gos, els seus fills, la seva dona o marit, el seu apartament de la costa, el seu club de futbol, etc.. etc..
Un país com aquest on tot esta planificat no deixa espai per obrir nous camins, ni per anar a la contra.
Almenys Colom va sortir a l'aventura sense saber ben bé on anava, ni si mai tornaria, una proposta realment admirable tenint en compte d'on venia. Un determinació excitant que desafia un futur massa cert. No hi ha res millor que descobrir que la vida és vida en quan esta oberta als quatre vents, i no tancada com si fos una tomba planificada.
Però aquest país no esta per aventures, ni per riscos. Fins i tot, avui dia tenim un idioma que ha passat de ser sostingut per una societat civil voluntariosa i creativa, a ser sostingut per les institucions, i un munt de funcionaris.. Després de Pujol el català no és un llenguatge viu i espontani, és una cosa normativitzada, institucionalitzada, sotmesa a una policia de la llengua que encén un llum vermell per cada falta que hom fa.. Això és matar un idioma, cada cop recorda més el Llatí, que era un idioma oficial però mort, que només s'escrivia a la burocràcia, i es pronunciava a les misses.
Recordo un professor a l'Institut de Montcada, era una altra època més espontània, i els capellans lingüístics eren molt minoritaris. En aquell món que semblava més obert a tot, més idealista, i no tant interessat com ara.. Francesc Secall, professor de grec clàssic, recordo que ens deia que l'andalús era el castellà del futur, perquè tot idioma tendia a fer-se més senzill per qui el parlés.. Però ara amb el temps, veiem que el català és un idioma atrinxerat, difícil de parlar, i d'escriure correctament, això fa que no resulti atractiu per una gran part de la nostra societat. I si no resulta atractiu, acabarà seguint el passos del Llatí, doncs un idioma ha de ser viu, i canviant, dinàmic. Els buròcrates de la llengua, molts d'ells a sou de les institucions, i els que no ho estant, però que desitgen convertir-se'n, no podran aturar el procés de castellanització del país, si continuen numantínament enrocats en les seves posicions endogàmiques, i tancades.
