Explicava una vegada el director de cinema Michael Moore a la pregunta d'un periodista de: Com és que a vostè li financen les pel·lícules si esta contra el sistema ? Moore va contestar: Un capitalista si veu oportunitat de negoci és capaç de comprar-te la soga amb la que el penjaràs. Aquesta opinió metafòrica explica el funcionament del sistema capitalista que basa la seva raó de ser en el benefici sense límits. Per tant, la llei del benefici no preveu si el camí que porta cap aquest és un carreró sense sortida que atraparà al sistema en una crisi sense perspectives de sortida.
Com que aquests últims anys s'ha imposat un sistema econòmic de màxima depredació, sense control, altament volàtil, que es basa més en les finances que en la producció de bens. Un sistema que de la mà de les noves tecnologies s'ha convertit en una mena de fantasma sense rostre, que desconeix els seus propis peons, i mecanismes interns. Tot plegat és una mena d'oceà ple de taurons que es maten els uns els altres a dentellades. Un oceà tenyit de vermell per la sang que brolla de les ferides, amb un alè putrefacte que empastifa l'aire, i la superfície de l'aigua plena de trossos de carronya, i ossos mal menjats. No és estrany doncs el punt on hem arribat.
Davant d'aquesta situació, creure que els polítics poden arreglar la situació: encara que tinguessin la voluntat de fer-ho, cosa que dubto. És absurd pensar-ho. Com també és absurd fer peticions a un oracle miraculós, que com si fóssim menors d'edat davant un pare o una mare, ens solucionarà els problemes, ens curarà les pupes, i ens donarà un petonet a la galta.
El polítics ens enganyen, i realment no saben cap on va tot plegat.
De vegades hom se sorprèn amb les alternatives que proposen, com la que vàrem sentir al senyor Artur Mas la setmana passada durant la visita del primer ministre marroquí: Va afirmar que el Marroc era una nova terra de promissió, i que seria una bona idea que ara alguns de nosaltres emigréssim cap allà. No se si el senyor Mas coneix el Marroc, més enllà de les portes dels hotels de cinc estrelles on s'allotja quan visita aquest país.
Que gent amb empenta, ganes de trencar amb aquesta societat occidental, fins, i tot aventurers, vulguin marxar al Marroc a provar sort, ho puc entendre. Però penso que per una majoria de població que no té aquestes aptituds, no crec que sigui una bona idea.
Em sentit aquests dies al ministre Montoro negar rotundament que pugui haver-hi un corralito; la negació era tant rotunda que ja ens feia sospitar. Quantes coses han negat, i tot seguit ha passat el que negaven. Per qui ho vulgui saber: sempre que es decreta un limitació a l'extracció de fons bancaris, es fa de colp, d'un dia per l'altre. Precisament del que es tracta es de no donar l'oportunitat a la gent que hi hagi una estampida bancaria. S'ha d'evitar que la gent tregui els diners dels bancs, davant la possibilitat que una devaluació deixi els fons amb pèrdues que poden arribar en un primer moment, a un 70 per cent del valor dels estalvis. Després d'un corralito es perd valor, primer el cop és molt dur, amb els mesos pot recuperar-se, però mai s'arribarà al valor d'abans del corralito. Torno a citar aquí el cas de l'Argentina l'any 2001, després del corralito; es calcula que un 50 per cent de la població d'aquest país va caure a la misèria.
Resumint, teniu en compte que si hi ha un corralito es negarà fins el moment en que s'apliqui, per evitar que la gent vagi als bancs a treure els diners abans del decret.
A Grècia està passant que la gent esta traient els diners dels bancs des de fa setmanes, davant la possibilitat cada vegada més plausible que aquest país surti de l'Euro. A Espanya també esta passant, però ningú no ho diu. Hi ha el rumor que cada dia surten del país uns 700 milions d'Euros que se'n van cap Anglaterra i Alemanya.
Els bancs espanyols estan descapitalitzats, no cal que ho digui, això ja ho sap tothom. En certs productes bancaris ja s'ha començat aplicar el corralito. Fins i tot, comença ha haver-hi casos on els estalvis s'han polvoritzat. Però, tot plegat només és el principi, el mes preocupant serà quan saltin les alarmes sobre la garantia sobre els dipòsits. La cosa es pot embolicar en extrem, i pot arrossegar l'estat. Si arrossega l'estat seria una catàstrofe, doncs no hi hauria: ni garantia de cobrar pensions, ni ajuts, ni sous de funcionaris, ni pagament de serveis, etc..etc.. No vull fer alarmisme, però és una possibilitat. Les cares, i actituds que es veuen aquest dies als responsables governamentals no auguren un futur massa optimista.
La setmana ha començat amb les insistents peticions per part del president de govern perquè Europa ajudi als bancs espanyols, es tracta d'aguantar un sistema financer que esta totalment ple de forats, i corcó; podrit.
Fins ara d'aquesta situació se'n han beneficiat les finances d'altres països, començant per Alemanya; d'aqui ve la insistència de la Führer Merkel en no canviar de política.
Si les coses continuen igual, amb la tendència actual, sens dubte anem cap una esclat social. Les xifres econòmiques, d'atur, consum i creixement, no són precisament optimistes. Passat l'estiu podríem veure un esclat que no el pararien ni els partidaris de la caritat. Vull dir que amb campanyes com la que aquesta setmana durà a terme la Televisió de Catalunya, contra la pobresa, no s'arreglaran les coses. Només és una neteja de cara, típica del tarannà convergent. Entre tots ho farem tot, i carrinclonades d'aquest estil.
Potser no caldran lleis com les de multar els qui van a les manifestacions amb la cara tapada, i com aquesta estudiant xilena: a molta gent ja no l'importarà sortir a cara descoberta. En tot cas preneu nota de com estan les llibertat espanyoles, quan la repressió sobre les manifestacions arriba a uns punts de punibilitat que en d'altres països són impensables. Per alguna cosa he de tornar a recordar el de sempre: Franco va morir al llit. A molts països els dictadors els van fer fora. Com el cas de Xile, amb un referèndum on la població li va dir un NO ben gran a Pinochet..
