Qui paga Bankia..?

Mentre alguns diaris s'afanyen en posar com a primera noticia de portada, el resultat del partit de la copa del Rei, amplament comentat darrera diversos titulars. Sols després apareix la noticia de la nova injecció de diners que necessita Bankia, un cop descoberta la comptabilitat real.. Això d'amagar la comptabilitat real, normalment arreu del món és un frau que no es perdona, ni la màfia el perdona. Normalment se li aplica una punibilitat contundent. Amb això no es juga, i els encorbatats també van a la presó, o sota terra si és la màfia la estafada. Però de vegades me'n oblido de que això és Espanya, vull dir que hi ha una llei pels comuns, una altra llei pels potentats.. Total, no era Franco que premiava la corrupció dels seus "allegados", amb aquella frase quan li deien: Excelencia, el ministro de indústria esta desviando fondos públicos para sus él y sus amiguetes. Aleshores el Caudillo contestaba: Muy bien, ya le diré que me lo ha dicho..Pensava: que robin el que vulguin, i així no envejaran el meu poder. Mentre roben no es posen en política.

Bankia ens costarà a tots un total de 23.465 milions d'euros, això, si no es descobreix un altre colador.. De totes maneres: Sabeu el que són 23.465 milions d'euros? Es poden fer moltes coses amb aquests diners, es poden crear molts llocs de treball per molts, es pot ajudar a moltes families sense recursos, es pot millorar molt la sanitat, i l'educació.. es pot.. Bé, deixem-ho.. Alguns potser pensaran amb els jugadors que es poden comprar per guanyar la copa del Rei l'any vinent. Com deia abans, això és Espanya, no un altre lloc.. La ignorància és una cosa ben treballada aquí, molt cultivada, molt conreada.. Com que la gent no sap que és un país amb una cultura política, no poden comparar amb aquest ermot on viuen. I no es tracta de fer teràpia de grup a la plaça de poble, la cultura política és una altra cosa.

Durant aquests darrers anys, molt poca gent es queixava, com que hi havia una torrentada de bitllets, que fins i tot ofegava les clavegueres de la corrupció, no era important. Ja se sap: excepte Euskadi, Navarra, i alguns llocs més, la gent no té sentiment de formar part d'una mateixa societat. L'individualisme és una cosa molt comentada sobre els espanyols des d'aquells antics viatgers que visitaven la Península, i escrivien llibres de l'exòtica Espanya. Per tant, tot va bé mentre no m'afecti a mi.. Així ha funcionat aquestes darreres dècades.

Si hi havia depravacions democràtiques, corrupteles, injustícies,etc.. etc. No era massa important, perquè la gent estava distreta arreplegant els bitllets que volaven a mils, envolats per la força dels ventiladors creats pel nou Dorado espanyol. Curiós mite aquest d' El Dorado, que ja perseguien els espanyols a Amèrica, i que constantment ha estat un referent cultural, social, i fins i tot religiós, des de l'edat mitjana fins avui.

Algú em dirà: Parles d'Espanya, i Catalunya és diferent.. No cal que ho digueu, aneu a la Costa Brava, o senzillament a qualsevol poble, per veure els desastres urbanístics que hi ha. Els catalans es van vendre el patrimoni, i fins i tot l'ànima, seduïts pel mateix Dorado. O és que alguns pensen que la culpa és dels "espanyols". Com deia Victor Alba fa 30 anys: Avui les diferències entre Espanya i Catalunya, cada cop són més imperceptibles.. No sé que diria avui.. Perquè la cançó dels problemes polítics, socials i econòmics, continua igual que fa 100 anys. Pierre Vilar, un conegut historiador francès que va venir a estudiar a Barcelona els anys 20, escriu coses sobre aquesta qüestió, i sembla com si les acabés d'escriure avui, i no, fa 90 o 100 anys.. Els polítics ja saben com mantenir les tensions sense que la cosa se'ls escapi de les mans, i saben utilitzar les vàlvules d'escapament adients per esbravar el "populatxo"; una és el futbol, n'hi han més..

Tot esta calculat, s'ha de deixar camps de desfogament a la població, i si algun d'aquests intenta sortir-se de la llera, s'ha de saber reconduir-lo hàbilment per desactivar la seva perillositat.. Això d'utilitzar la població no és una cosa nova a les societats humanes. De fet, des de que hi ha societat humana, i poder, s'ha empleat l'utilització de les masses, o no tant masses. Amb mils d'anys d'història, mireu si hi ha experiència en el tema.

Però tornem a Bankia. Us penseu que l'estat recuperarà en la seva totalitat aquest 23.465 milions d'euros? On aniran a parar aquests diners? D'un cosa estic segur, la majoria no es quedaran a Bankia, sortiran per diversos conductes on mans anònimes, i no tant anònimes, esperen que s'obri de nou l'aixeta d'un torrent imparable de diners. Igual al que fins ara han gaudit.

Una cosa és certa: l'estat espanyol, l'administrador dels nostres tributs; no podrà recuperar aquests diners, almenys en una gran part. Jo si fos espanyol estaria preocupat, més que no pas del resultat de la copa de Rei. Uf! M'oblidava que jo també sóc legalment espanyol. Encara que sóc un espanyol amb moltes ganes de deixar de ser-ho, això és cert. I no crec pas que m'independitzin, vist el personal que hi ha per aquí. Espero independitzar-me jo tot sol d'Espanya. I que es quedin amb el seu futbol, la seva pseudo-justícia, la seva democràcia patxanguera, i la seva fiesta continua.

Ara els espanyols han deixat Espanya en mans dels més destralers, potser tindré sort, i assistiré al suïcidi del país. Ja és curiós que els mes corruptes de tots, ara s'hagin d'enfrontar a la crisi que han elevat a l'enéssima potència ells mateixos. 
Un poble que no té cultura política és un poble irresponsable, que tendeix a l'esclavatge. I no cal dir, que si a sobre premia els corruptes, això només pot ser comparable a l'època de Fujimori al Perú. I si, la veritat és que Espanya té moltes coses comparables amb el Perú, l'única diferència a favor del Perú és que és una república, i al final la justícia ha resultat més republicana. Per tant, més "de poder públic". per acabar jutjant els corruptes. Cosa que no passarà aquí, i si passa, rebran un petita penalització que no implicarà pas que vagin a parar uns quants anys a l'ombra. 

Per finalitzar, ara és Bankia, darrera en vindran més. Dubto que l'estat pugui afrontar el problema, la cosa no és només qüestió de que tot és assumpte provocat. Hi ha un forat real, el principal: la bombolla immobiliària. Tots sabíem on portava aquesta política suïcida, però com que ningú s'atrevia a qüestionar el model, la cosa s'ha anat podrint, i podrint fins que ha esclatat. La majoria de la població va preferir tirar del rotllo, participar en l'engranatge, o mirar cap un camp de futbol.. No és només  un problema dels de dalt, és també un problema dels de baix. Torno a dir-ho, un poble sense cultura política és un poble irresponsable. D'acord que s'han esforçat en que la població es mantingués en aquest estatus, així no molestava, ni al poder polític, ni a l'econòmic.. Però, no n'hi ha prou en acusar, i en senyalar al cel, haurem d'apuntar els nostres dits en horitzontal també, no sols en vertical. La cultura de cagar-se sempre en el poder és molt còmoda, i no necessita assumir responsabilitats, però no és una cultura que pugui plantejar mai una alternativa. De fet, juguen a això, a no assumir mai responsabilitats.. Esta molt bé, no assumir responsabilitats, esta bé quan hom ho fa individualment. Però quan implica a d'altres, és una autèntica mentida, una farsa, i un carreró sense sortida pels qui es deixen enganyar.

Rumors i enganys..

Explicava una vegada el director de cinema Michael Moore a la pregunta d'un periodista de: Com és que a vostè li financen les pel·lícules si esta contra el sistema ? Moore va contestar: Un capitalista si veu oportunitat de negoci és capaç de comprar-te la soga amb la que el penjaràs. Aquesta opinió metafòrica explica el funcionament del sistema capitalista que basa la seva raó de ser en el benefici sense límits. Per tant, la llei del benefici no preveu si el camí que porta cap aquest és un carreró sense sortida que atraparà al sistema en una crisi sense perspectives de sortida.

Com que aquests últims anys s'ha imposat un sistema econòmic de màxima depredació, sense control, altament volàtil, que es basa més en les finances que en la producció de bens. Un sistema que de la mà de les noves tecnologies s'ha convertit en una mena de fantasma sense rostre,  que desconeix els seus propis peons, i mecanismes interns. Tot plegat és una mena d'oceà ple de taurons que es maten els uns els altres a dentellades. Un oceà tenyit de vermell per la sang que brolla de les ferides, amb un alè putrefacte que empastifa l'aire, i la superfície de l'aigua plena de trossos de carronya, i ossos  mal menjats. No és estrany doncs el punt on hem arribat.

Davant d'aquesta situació, creure que els polítics poden arreglar la situació: encara que tinguessin la voluntat de fer-ho, cosa que dubto. És absurd pensar-ho. Com també és absurd fer peticions a un oracle miraculós, que com si fóssim menors d'edat davant un pare o una mare, ens solucionarà els problemes, ens curarà les pupes, i ens donarà un petonet a la galta.

El polítics ens enganyen, i realment no saben cap on va tot plegat.

De vegades hom se sorprèn amb les alternatives que proposen, com la que vàrem sentir al senyor Artur Mas la setmana passada durant la visita del primer ministre marroquí: Va afirmar que el Marroc era una nova terra de promissió, i que seria una bona idea que ara alguns de  nosaltres emigréssim cap allà. No se si el senyor Mas coneix el Marroc, més enllà de les portes dels hotels de cinc estrelles on s'allotja quan visita aquest país.

Que gent amb empenta, ganes de trencar amb aquesta societat occidental, fins, i tot aventurers, vulguin marxar al Marroc a provar sort, ho puc entendre. Però penso que per una majoria de població que no té aquestes aptituds, no crec que sigui una bona idea.

Em sentit aquests dies al ministre Montoro negar rotundament que pugui haver-hi un corralito; la negació era tant rotunda que ja ens feia sospitar. Quantes coses han negat, i tot seguit ha passat el que negaven. Per qui ho vulgui saber: sempre que es decreta un limitació a l'extracció de fons bancaris, es fa de colp, d'un dia per l'altre. Precisament del que es tracta es de no donar l'oportunitat a la gent que hi hagi una estampida bancaria. S'ha d'evitar que la gent tregui els diners dels bancs, davant la possibilitat que una devaluació deixi els fons amb pèrdues que poden arribar en un primer moment, a un 70 per cent del valor dels estalvis. Després d'un corralito es perd valor, primer el cop és molt dur, amb els mesos pot recuperar-se, però mai s'arribarà al valor d'abans del corralito. Torno a citar aquí el cas de l'Argentina l'any 2001, després del corralito; es calcula que un 50 per cent de la població d'aquest país va caure a la misèria.

Resumint, teniu en compte que si hi ha un corralito es negarà fins el moment en que s'apliqui, per evitar que la gent vagi als bancs a treure els diners abans del decret.

A Grècia està passant que la gent esta traient els diners dels bancs des de fa setmanes, davant la possibilitat cada vegada més plausible que aquest país surti de l'Euro. A Espanya també esta passant, però ningú no ho diu. Hi ha el rumor que cada dia surten del país uns 700 milions d'Euros que se'n van cap Anglaterra i Alemanya.

Els bancs espanyols estan descapitalitzats, no cal que ho digui, això ja ho sap tothom. En certs productes bancaris ja s'ha començat aplicar el corralito. Fins i tot, comença ha haver-hi casos on els estalvis s'han polvoritzat. Però, tot plegat només és el principi, el mes preocupant serà quan saltin les alarmes sobre la garantia sobre els dipòsits. La cosa es pot embolicar en extrem, i pot arrossegar l'estat. Si arrossega l'estat seria una catàstrofe, doncs no hi hauria: ni garantia de cobrar pensions, ni ajuts, ni sous de funcionaris, ni pagament de serveis, etc..etc.. No vull fer alarmisme, però és una possibilitat. Les cares, i actituds que es veuen aquest dies als responsables governamentals no auguren un futur massa optimista.

La setmana ha començat amb les insistents peticions per part del president de govern perquè Europa ajudi als bancs espanyols, es tracta d'aguantar un sistema financer que esta totalment ple de forats, i corcó; podrit.

Fins ara d'aquesta situació se'n han beneficiat les finances d'altres països, començant per Alemanya; d'aqui ve la insistència de la Führer Merkel en no canviar de política. 

Si les coses continuen igual, amb la tendència actual, sens dubte anem cap una esclat social. Les xifres econòmiques, d'atur, consum i creixement, no són precisament optimistes. Passat l'estiu podríem veure un esclat que no el pararien ni els partidaris de la caritat. Vull dir que amb campanyes com la que aquesta setmana durà a terme la Televisió de Catalunya, contra la pobresa, no s'arreglaran les coses. Només és una neteja de cara, típica del tarannà convergent. Entre tots ho farem tot, i carrinclonades d'aquest estil.

Potser no caldran lleis com les de multar els qui van a les manifestacions amb la cara tapada, i com aquesta estudiant xilena: a molta gent ja no l'importarà sortir a cara descoberta. En tot cas preneu nota de com estan les llibertat espanyoles, quan la repressió sobre les manifestacions arriba a uns punts de punibilitat que en d'altres països són impensables. Per alguna cosa he de tornar a recordar el de sempre: Franco va morir al llit. A molts països els dictadors els van fer fora. Com el cas de Xile, amb un referèndum  on la població  li va dir un NO ben gran a Pinochet..

Vaga general teràpia general..

No escric perquè la gent estigui d'acord amb mi, sinó que escric el que penso, mal els pesi als qui no vulguin sentir certes coses que posin en dubte els seus dogmes, i tòpics..

Fa temps ja em suposava una estridència a la meva orella quan anava a manifestacions, i sentia una cançoneta infantil que cantaven alguns, la diré amb l'idioma que se sentia: Hace falta ya una huelga general..

La cançó em resultava infantil, tan com l'actitud que ha adoptat una part important de l'esquerra d'aquest país, i que només pot ser fruït de la manca de politització, la desculturització, i el pensar que amb poc esforç ja et regalen les coses.

Als sindicats majoritaris ja els va bé que així sigui, i que el final tothom els segueixi a ells, legitimant tot el que han fet aquestes últimes dècades, donant-los una força que realment no tenen. Fora de ser un aparell més de l'estat amb funcionaris a sou.

Diuen sempre, que on no n'hi ha, no en raja, i és ben cert.

La gent s'acontenta amb el tòpic, i oblida profunditzar. No va ser un espanyol el qui va dir: que inventen ellos. En clara referència  que els espanyols millor que es tombessin a prendre el sol, mentre els altres es dedicaven a crear, pensar, construir..

Espanya fa molts anys que va perdre la sobirania, i l'únic poder que li va quedar és exercir la tirania sobre la seva població, i sobre els pobles que volien un camí diferent.

Hi ha els qui manipulen, i els qui son manipulats. Uns es deixen manipular sense saber-ho, i altres perquè creuen que aquest és el camí, segons dicten el seus esquemes decimonònics.

Espanya va veure intervinguda la seva política des l'època de Carles V, i el país que es va creure Metròpoli de colònies, quan en realitat no era més que una colònia. La burda intervenció colonial, era només depredació de riqueses que passaven per Espanya, i anaven a parar als grans bancs, prestadors, i industrials europeus. Eren els que inventaven. Mai Espanya es va plantejar crear una indústria, una universitat, una educació, un desenvolupament social, era millor viure de rendes, i tirar-se la gran vida.

Així va anar, i els estrangers van governar sempre, sinó directament, si mitjançant els capitals. Seria interessant que alguns ho estudiessin per desmuntar d'una vegada el suposat mite d'Espanya com a nació.

Avui es veu ben clar que Espanya no té cap sobirania, doncs els seus governants fan el que determinen poders polítics, i econòmics forans. Sempre hi ha una part de capitalistes locals, és clar. Però dicten mentre no entrin en contradicció amb interessos estrangers, o senzillament són socis d'aquests interessos..

Tornem a la vaga general, després de la qual s'ha produït, sembla ser, un alleujament general. És a dir, sembla que després del creixendo que va haver-hi, en mobilitzacions diaries, al final es va arribar a la vaga general, i tot es va desinflar.

És una terapia, com pot ser anar a cridar sota un pont per desfogar-se, una teràpia que consolida el poder de les esquerres pactistes. I és lògic, al final es negocia sempre a la baixa.

Alguns es pregunten perquè molta gent va passar totalment de la vaga, de fet podriem dir que els qui van anar a la vaga no són els qui més maltractats estan per la societat. Vull dir, que a la vaga, la majoria era gent que té treball, molts funcionaris, molts militants de partits, o simpatizants enxufats, etc.. Gent en definitiva que avui té unes condicions laborals privilegiades, doncs són d'un món que ja ha passat. Que vull dir amb això? Doncs que avui dia la gent entra en el món laboral en condicions, i sous lamentables, res a veure amb els que hi havia fa uns anys.

I com és que els més pobres i maltractats no es movilitzen? Doncs la resposta és molt senzilla, li vaig dir una vegada a un militant d'un partit a Llatinoamérica.. Tu vols que la gent faci la revolució perquè tens el plat a taula assegurat, i fins i tot, potser el futur assegurat, o un estatus per sobre. No li demanis al qui passa gana, o no té sostre, que faci la revolució, perquè el que vol és menjar, o aixoplugar-se. I això no espera revolucions, és una necessitat bàsica, i de pura supervivència. Aquí m'agradaria afegir el que m'han explicat de la vaga: en molts centres escolars la majoria dels professors es van presentar a treballar, tot i que no hi havia alumnes. Perquè el fet de perdre un dia en la vaga, suposava que els descomptessin una part del sou.

Aleshores hom pensa, com pot haver gent que no perd absolutament res amb un dia de vaga, com son: alliberats sindicals, militants de partits, jubilats, aturats amb subsidi, etc..etc.? Com aquesta gent li pot demanar que faci vaga a gent que perd diners fent un dia de vaga, o fins i tot, a gent que pot  arribar a perdre la feina, fent vaga ?. No em sembla gens ètic. Crec que s'haurien de replantejar els mètodes de lluita, o fer unes vagues que realment tinguessin algun fruït.

El futur d'Espanya és molt negre, tornarà ràpidament enrere. Ha caigut el miratge,  la fantasia de creure's un pais del G-20, un país que reb immigració que fa les feines que ningú vol. La immigració potser continuarà venint a fer feïnes que ningú no voldrà perquè s'estan imposant sous miserables, però la gent que vulgui tenir un futur digne, optarà, com molts ho estant fent, per marxar cap un altre lloc.

Sempre faig el símil amb la canya, i la República Dominicana. Resulta que els dominicans no volen tallar canya en el seu país perquè les condicions son infra-humanes, aleshores: Qui talla la canya dominicana? Doncs uns sers encara més miserables, els haitians.. Els dominicans són pobres, però prefereixen emigrar a Espanya, Estats Units, etc., que no tallar canya al seu propi país.. Això és el que s'està imposant a Espanya..

Alguns diran: ets un derrotista, un tal o un qual. Potser tenen raó, però penso que la solució només és una. Deixar allò de que inventen ellos, per inventar d'una vegada nosaltres.. Inventar vol dir organitzar-se, vol dir adquirir coneixement, vol dir reflexionar, i vol dir una cosa molt bonica en la que sempre he cregut: autogestió.. Dissortadament sempre m'he trobat masses individus que creuen en les avantguardes, el control de les masses, els centralismes democràtics, i altres parides; vicis dels partits comunistes. Per ells tot és resumeix amb la autoritat del pare estat.
Sobretot, veig molta gent jove que esta educada per rebre, com els cavalls, el terrós de sucre pel mínim moviment que fan. I les coses no s'ha de basar tant en intercanvis, i recompenses crematístiques o de consum..Sinó en esforç per canviar la societat, i els seus paràmetres: ideològics, socials, psicològics, i filosòfics..Per començar no estaria malament renunciar al consumisme, i canviar-lo per altres valors, això és un esforç que ha de fer cadascú.

A fora o a dins..

Un dia d'aquesta setmana entro en una antiga caixa, ara temporalment en mans de l'estat a l'espera de que alguna entitat financera que encara tingui solvència la compri. Entro a pagar un impost municipal, no us penseu pas que vaig a treure diners o ingressar-los. Sóc dels que només té pagaments, i deutes, modests per sort, però tan modests com els estalvis a la ratlla del cero..

Tinc un compte en aquesta entitat on he anat a pagar, un compte per internet d'aquests que no es paga res pel manteniment, el vaig obrir per un pagament que m'havien de fer, d'unes fotos que m'havien comprat després de contactar amb mi per internet. Vaig preferir que em fessin la transferència a un compte nou, car no costava res obrir-lo, abans que donar el meu compte de l'altra entitat on faig els pagaments, o rebo nòmines, un compte sempre a cero també.

En pagar l'impost, la caixera m'ha dit que si volia ingressar diners, que estaven donant el 4 per cent d'interès. M'he posat a riure, no per l'oferta, sinó perquè no  sap a qui li fa l'oferta. Es deu pensar que tinc diners en negre amagats, potser, o que amasso una fortuna en algun lloc.

Tot això ho explico per il·lustrar una mica la situació de les entitats financeres avui a Catalunya i Espanya. No parlo de Grècia que ja és prou evident. 

En aquests moments no hi ha circulació de capital, la gent no ingressa diners perquè ha perdut la confiança en els bancs, més aviat hi ha gent que treu els diners dels comptes, i els amaga en caixes fortes, o si pot els treu del país. Per això a un pelat com jo, li ofereixen si vol ingressar diners al 4 per cent.

Sóc dels que fa molt temps va dir que aquesta situació econòmica era semblant a la d'Argentina l'any 2000, i quan ho dic, no parlo amb desconeixement de causa. A l'any 2000 vaig estar uns mesos a l'Argentina, i la situació era molt semblant. Amb molta gent que parlaves, fins i tot professionals, metges, advocats, etc.. Et deien que estaven preparant les maletes per marxar del país.. Molts ja eren fora, però la gran estampida va ser a partir del 2000, i, en el 2001 va ser l'ensorrament del sistema financer, la devaluació del peso, fins aleshores ancorat al dòlar: valia igual un peso que un dòlar, era un situació fictícia per una economia com l'Argentina. Amb la devaluació del peso va venir el temut "corralito", que no és altra cosa que la retenció del líquid dels comptes als bancs, on només s'autoritzava treure unes quantitats limitades, i els comptes que eren en dòlars es convertien en pesos amb el nou valor d'aquests. Evidentment, el valor dels estalvis va caure, si tenies 1000 dòlars, eren mil pesos, però ara el peso no valia com el dòlar, sinó que per cada dòlars et donaven 3 o 4 pesos. Dit d'una manera entenedora, per cada 1000 dòlars d'abans, ara en teníeu 300 o 200 en valor del dòlar real, passada la conversió al peso devaluat.

L'esclat del 2001 el varem veure tots, jo des d'aquí a Barcelona, al·lucinava, veien els tranquils, i luxosos carrers del centre de Buenos Aires, convertits en un camp de batalla, o una zona de guerra. El president De la Rua, del Partit Radical, molt amic del socialista espanyol Felipe González, va sortir d'estampida de la Casa Rosada, seu del govern. Mentre al cel blau de l'estiu austral de Buenos Aires, s'elevava l'helicòpter de De la Rua, els carrers eren tacats de sang, i plens de manifestats massacrats per la policia. Només heu de recordar una mica, no fa tant, poc més de 10 anys.

No crec que a Espanya passi el mateix, vull dir que no crec que s'arribi al punt de violència d'Argentina, entre d'altres coses perquè el poder repressiu és més intel·ligent, i la població més mansa, i despolititzada. Els espanyols s'han acostumat al paternalisme des de l'època de Franco, i el paternalisme porta implícit una mesquinesa, que converteix a la gent en pidolaire abans que orgullosa.

Però que pot passar realment?

Doncs pot passar que Espanya abandoni l'euro, i per tant, els comptes dels bancs, com de fet ja ha començat a passar en  casos com "Les Preferents". Siguin congelats, i devaluats a la nova moneda, per tant, hi hauria un "corralito".

És més segur guardar el diners a casa? La veritat es que no ho sé, perquè si l'euro continua, però Espanya canvia de moneda, la gent haurà de canviar els diners a la nova moneda per comprar les coses, per tant al canvi de moneda se li aplicarà les taxes corresponents al canvi a moneda estrangera. Quan no una sanció d'hisenda per frau fiscal.
El pitjor seria que l'euro caigués, aleshores, la gent que guarda els diners a casa, tindria només bitllets per jugar al monopoli.
Això si, les quotes de les hipoteques, i els crèdits, o els preus de gran part de les coses, mantindrien el seu valor actual, es a dir: si un cafè  val 1 euro, continuaria valent el mateix, però traduït a la nova moneda.

Tot és imprevisible, però alguna cosa ha de passar, i crec que l'economia espanyola esta molt pitjor que la grega, doncs el deute financer, i privat, és immensament més gran. A més les entitats financeres tenen uns forats que encara no han sortit a la llum completament. Bankia és el primer cas.

El pitjor seria que esclatés tot, i ningú en pagués les conseqüències. Vull dir, tots els banquers, i polítics, des dels ajuntaments fins al govern, han estat jugant amb els diners dels ciutadans. Teòricament haurien de pagar davant la llei, però crec que Spain is Diferent. Si els qui van formar part de la cruenta dictadura de Franco van sortir sense cap rascada, i, convenientment passats per un bany de pintura democràtica, van seguir ostentant el poder; fins i tot el rei el va nomenar el dictador com a cap d'estat vitalici. Perquè ara hauria de ser diferent. Sóc pessimista en la qüestió, aquí sempre pringuen els mateixos, tot i ser la majoria de la població. I el franquisme ha fet als espanyols, i als catalans, molt covards, prefereixen sempre tirar pedretes, i amagar-se, que no sortir a pit descobert a donar la cara.

Espanya al vèrtex d'un precipici..

S'acaba de conèixer que aquest passat mes d'abril els bancs espanyols ha superat tots el records de demanda de préstecs al Banc Central Europeu. Ni més ni menys, en total els bancs espanyols han rebut en préstec uns 263.000 milions d'euros. El 69 per cent de tot el que ha prestat el Banc Central Europeu aquest més d'abril..

La pregunta és: on van a parar tots aquests diners? 

És cert que els diners s'han de tornar, però se suposa que els bancs espanyols els inverteixen en algun lloc. Sorgeix una altra pregunta.

Si els bancs espanyols tenen tancada l'aixeta del crèdit pels ciutadans, i les empreses espanyoles, no circula un cèntim, com pensen recuperar els diners que ara els presten, amb quin negoci que els doni guanys?

Això només té dues explicacions possibles; la primera és que ja s'ha produït una privatització de l'estat per part de la banca espanyola i estrangera. Mitjançant el deute públic, l'estat espanyol ja pertany a grans grups financers.

La segona explicació és que aquests diners que demanen els bancs espanyols surten automàticament cap a l'estranger, mitjançant el pagament de deutes contrets amb altres bancs, capitals, o simplement posant-se a bon recer en paradisos fiscals.

Des del meu punt de vista anem cap la fallida (quiebra, per qui no entengui). A partir d'ara hi haurà una continua set de capitals, que aniran incrementant el deute de tots els ciutadans. Poden passar moltes coses, la més greu es que es polvoritzin els estalvis dels ciutadans. Que els bancs facin fallida, i deixin els clients, com se sol dir, amb els pixats al ventre. Que l'estat faci fallida al mateix temps, cosa que impediria donar garantia als bancs espanyols, com fins ara ha fet creure donava.

La tant propagada reforma financera i fiscal, que es troba en els seu tram definitiu, recordem que aquesta reforma s'ha fet molt de pregar, i va començar tímidament amb les caixes durant el govern Zapatero. Ara les pressions internacionals, i la situació, feien inexcusable aquesta reforma fiscal, i financera. Per tant és el moment en que s'aixeca el teló i es descobreix tota la cagada, molt té a veure amb aquesta urgència dels bancs espanyols a demanar crèdit bojament. Bankia és la primera caixa dels trons que es destapa, quina serà la següent?

El forat de deute és impressionant, i creix cada dia, Europa pot arribar a desentendre's del problema, perquè quan una bomba explota tothom va aixoplugar-se, i salvar-se com pot. Espanya no és rescatable, això ja s'ha sentit dir, fins i tot en veu d'importants càrrecs de l'economia europea.

Això em recorda quan a l'any 1973, el govern d'aquell temps, franquista, mitjançant els seus mitjans oficials, se'n fotia de la crisi petroliera que acabava d'esclatar arreu del món. Deien que Espanya no tenia crisi.. Però la crisi va arribar uns quants mesos després. Va trigar però va arribar.. Ara ha passat el mateix, Zapatero deia que Espanya estava salvada de la crisi doncs havia fet els deure's en el seu moment. I mireu, ara som en un dels pitjors moments de l'economia espanyola. I de llum ni se'n veu, si se'n veurà, perquè primer s'ha de produir el gran pet. La traca final. Jo de vosaltres, si teniu estalvis aniria en compte..

Cristòfol Colom i els ploramiques..

Crec com afirmen alguns que Cristòfol Colom era català, per cert, fa anys algú en mig d'un multitudinari acte al Fossar de les Moreres em va preguntar si jo era Jordi Bilbeny, cito l'anècdota perquè aquest estudiós ha estat un del qui més ha defensat la catalanitat de Colom, de vegades passant-se de voltes és cert.

No tinc cap dubte que Colom era català per com va encarar les expedicions americanes, els quatre viatges. Parlant d'això, a Hondures, lluny de tota civilització, una vegada vaig estar a una infinita i solitària platja a prop de Trujillo, on consta que Colom va desembarcar. Per arribar aquell lloc, amb una canícula impressionant, vaig pujar a un vell bus que només feia dos viatges al dia cap un llunyà poblet anomenat Puerto Castilla, on viu una comunitat negra hondurenya. Alguns estranyats de la meva presència en aquell lloc perdut es pesaven que jo era algun funcionari que venia a veure l'estat de l'aldea, totes cases de fusta vora del mar. Em reclamaven que fes un informe al govern dient que cada vegada que plovia tot allò s'inundava. Aviat els vaig treure de l'error, i em van deixar de banda com qui deixa una vaca pastant.

Per arribar a la platja de Colom, punta Caixines, vaig tenir que fer varis quilòmetres per camps, i matolls, fins trobar l'altra banda d'aquella península que és on hi ha l'infinita platja castigada pel sol tropical, i per les constants ones del Carib.

Però torno a Colom, dic que era català només veien com va encarar les seves "conquestes". Colom es va entretenir a visitar illes, i illetes del Carib, perdent molt de temps en illes d'insignificància tal com Montserrat, Santa Lucia, Trinidad, Guadalupe, etc.. En el primer viatge va arribar a les petites illes de Bahames, després  va passar per Cuba, i Santo Domingo, en aquesta última va establir els primers assentaments.. També va estar a Jamaica, on va quedar-se penjat uns quants mesos sense vaixell, no pas pels porros de marihuana, sinó per haver naufragat. Però pel que fa al continent, fins el tercer viatge no va tocar directament les costes, en concret la que seria Veneçuela, i en el quart, i últim, va visitar les de Centre-Amèrica, com en aquest cas el lloc d'Hondures que abans us esmentava que vaig visitar.

A Colom, Amèrica se li feia massa gran, i és com li passa encara avui a molta gent que visita aquell continent, s'espanta de les seves dimensions. Alguns corren a tancar-se als hotels o tenen atacs de pànic, car els conceptes d'espai, i de temps canvien de forma radical. Hi ha gent que se sent molt insegura, no sols pels perills reals, des malalties, assalts, accidents, i sobretot llunyania. Tot resta lluny, imagineu-vos que us agafa un atac de peritonitis, fins no trobeu un hospital segons on sigueu, el mes probable es que sigui la vostra fi.

Alguns llestos de per aqui em deien que quan anaven a Amèrica es feien una assegurança mèdica, jo vaig estar d'enfotre'm, d'aquesta mentalitat tant previsora.. Això allà no serveix per res, fins no arribessiu a l'hopital podrien passar moltes hores i dies. Després l'hospital us diria que si no pagueu que us foteu l'assegurança pel cul, i per tant us deixarien podrir-vos a la camilla.

La gent aquí viu en aquest jardinet, es pensa que a tot arreu la gent viu igual que ells, i el pitjor encara es que sempre s'estan queixant per tot.

De vegades viatjant podeu quedar tirats enmig d'un mar, o d'una selva, aleshores mai hi ha pla B,  els qui maneguen la barca o el bus, es tiraran hores intentant arreglar el motor. I al final un els ha de dir: Bé que fem? Haurem de sortir d'aqui d'alguna manera no? Amb sort et donaran un rem perquè remis, i si és un bus diran: son  tres dies caminant, hem d'anar cap allà, però potser en el caseriu que hi ha a dotze hores d'aqui ens podran ajudar, si tenen ràdio.

Això no són fantasies, això allà és així, i a qui no li agradi que es quedi a la piscina de l'hotel, o que no hi vagi.

Colom com a bon català de país petit, deuria espantar-se en veure la vastitud, i els perills d'aquell infinit continent, per això va decidir dedicar-se a explorar només illetes..

Em temo que aquesta és la sempiterna mentalitat d'aquest nostre país, sempre fent el ploramiques, però sense tenir el valor de fotre un cop a la taula, o qui sap, un cop de puny a la cara d'algú. A la gent no li demanis aventures, ni somnis, només volen seguretat, i apostar per un futur absurd, doncs el futur no existeix, i demà mateix qualsevol pot anar-se'n al carall d'accident o malaltia..

Els catalans han creat un partit que representa el tarannà d'una part important de la població, aquesta gent conservadora, avorrida, sosa, i que mai perd els papers, ni crida. Aquests estalviadors, que van a la seva, que santifiquen el treball com si fossin de religió protestant, que demanen perfecció, i puntualitat. Que mai tenen temps per aturar-se a xerrar, doncs tot ho tenen planificat, que tenen un concepte de la vida lligat a fruir en llocs destinats per aquest fi. Sers que tecnològicament van a l'última, i adoren les noves tecnologies. Que són lliberals en alguns comportaments, però macats d'imaginació en d'altres. Que volen el seu cotxe, el seu gos, els seus fills, la seva dona o marit, el seu apartament de la costa, el seu club de futbol, etc.. etc..

Un país com aquest on tot esta planificat no deixa espai per obrir nous camins, ni per anar a la contra.

Almenys Colom va sortir a l'aventura sense saber ben bé on anava, ni si mai tornaria, una proposta realment admirable tenint en compte d'on venia. Un determinació excitant que desafia un futur massa cert. No hi ha res millor que descobrir que la vida és vida en quan esta oberta als quatre vents, i no tancada com si fos una tomba planificada.

Però aquest país no esta per aventures, ni per riscos. Fins i tot, avui dia tenim un idioma que ha passat de ser sostingut per una societat civil voluntariosa i creativa, a ser sostingut per les institucions, i un munt de funcionaris.. Després de Pujol el català no és un llenguatge viu i espontani, és una cosa normativitzada, institucionalitzada, sotmesa a una policia de la llengua que encén un llum vermell per cada falta que hom fa.. Això és matar un idioma, cada cop recorda més el Llatí, que era un idioma oficial però mort, que només s'escrivia a la burocràcia, i es pronunciava a les misses. 

Recordo un professor a l'Institut de Montcada, era una altra època més espontània, i els capellans lingüístics eren molt minoritaris. En aquell món que semblava més obert a tot, més idealista, i no tant interessat com ara.. Francesc Secall, professor de grec clàssic, recordo que ens deia que l'andalús era el castellà del futur, perquè tot idioma tendia a fer-se més senzill per qui el parlés.. Però ara amb el temps, veiem que el català és un idioma atrinxerat, difícil de parlar, i d'escriure correctament, això fa que no resulti atractiu per una gran part de la nostra societat. I si no resulta atractiu, acabarà seguint el passos del Llatí, doncs un idioma ha de ser viu, i canviant, dinàmic. Els buròcrates de la llengua, molts d'ells a sou de les institucions, i els que no ho estant, però que desitgen convertir-se'n, no podran aturar el procés de castellanització del país, si continuen numantínament enrocats en les seves posicions endogàmiques, i tancades. 

La lliçó grega..

Demagògia i mentides dels mitjans de comunicació espanyols, i catalans sobre Grècia..

Ώρα: 14:20 Τμήματα: 20.583 από 20.605   Ενσωμάτωση : 99,89%   Αποχή: 34,91%   Εκτός Βουλής : 19,00%

Αποτελέσματα: Επικράτειας

	Βουλευτικές Εκλογές 2012				Βουλευτικές Εκλογές 2009
Κόμμα	%	Ψήφοι	Έδρες	Διαφορά% Βουλ. 2009	%	Ψήφοι	Έδρες
	18,85	1.191.167	108	-14,62	33,47	2.295.719	91
	16,78	1.060.526	52	+12,18	4,60	315.665	13
	13,18	832.877	41	-30,74	43,92	3.012.542	160
	10,60	670.105	33
	8,48	535.723	26	+0,94	7,54	517.249	21
	6,97	440.631	21	+6,68	0,29	19.624
	6,10	385.809	19
	2,93	185.241		+0,40	2,53	173.589
	2,90	183.388		-2,73	5,63	386.205	15
	2,55	161.410
	2,15	135.882
	1,80	114.018
ΛΟΙΠΑ	6,71	422.951		+4,69	2,02	137.828

 Quadre del diari d'Atenes TA NEA

Abans de tot cal comentar el quadre de resultats. El partit "guanyador", el dretà Nova Democràcia, només ha pogut treure dos punts percentuals d'avantatge sobre el segon SYRIZA, una coalició d'esquerra alternativa, la gran revelació d'aquestes eleccions. Malgrat aquests dos punts d'avantatge de la dreta, aquesta ha tret més del doble de diputats que SYRIZA. Això demostra quina mena de sistema electoral tenim a la majoria dels països europeus, totalment injust. Una altra cosa que destaca és l'ensorrament total del PASOK (Socialistes). de 160 a 41 diputats, s'ha convertit en tercera força. Aquest fet  palesa que quan els que s'anomenen d'esquerres traeixen el seu electorat fent polítiques de dretes, els votants reaccionen amb ràbia. El quart en posició és un grup d'independents conservadors, contraris a la política de Nova Democràcia, contraris a l'escanyament europeu, i a la submissió de les classes polítiques tradicionals als mercats, i al poder burocràtic de la UE. En cinquena posició s'ha situat el PKK (Partit Comunista Grec), amb un votant fidel ha aconseguit pujar 5 diputats per menys de 20.000 vots més. El PKK s'ha imposat a l'illa de Samos. En sisè lloc s'ha situat l'extrema dreta amb 21 diputats, després comentaré la manipulació que han fet els mitjans amb aquesta qüestió; qui desconeix la realitat es deixa enganyar, però qui coneix una miqueta s'adona de demagògia que han utilitzat. Finalment, amb 19 diputats s'ha situat una altra coalició d'esquerres, que es va vertebrar al voltant de l'antic Partit Comunista de Grècia de l'interior. Una escissió eurocomunista del PKK, que sempre es va mantenir fidel a l'ortodoxia de Moscou. Aquesta postura del PKK, te molt a veure amb l'oblidada guerra civil que va patir Grècia als anys 40, tot just acabar la Segona Guerra Mundial. On els partisans comunistes es van enfrontar als pro-occidentals grecs. Al final Stalin es va desentendre d'aquest conflicte, i va donar Grècia com fitxa d'intercanvi a Occident, els partisans van ser abandonats a la seva sort. Tornant als resultat electorals, el setè partit, aquesta coalició d'esquerres ve a ser com Iniciativa per Catalunya, una esquerra ex-comunista moderada.

Finalment cal comentar que a les grans ciutats, i nuclis de població, com Atenes o Tesalònica i d'altres, s'han imposat de manera aclaparadora les esquerres amb SYRIZA al capdavant. La resta de Grècia, molt més agrària i tradicional, no ha sabut donar el pas del canvi, per trencar la partitocràcia Nova Democràcia-PASOK.
L'abstenció també ha estat molt important, un 35 per cent. Mostra del desencís amb la política, però un desencís, el del abstencionista, que no canvia res.

Web del l'estat grec sobre les eleccions 2012
http://ekloges.ypes.gr/v2012a/public/index.html#{"cls":"main","params":{}}

Els mitjans de comunicació un cop més ens han volgut presentar un únic camí possible. De tots els comentaris, articles i opinions aparegudes, es desprèn que  Grècia només té un camí: seguir acceptant les receptes del Banc Central Europeu, i del Fons Monetari Internacional, que porten a l'endeutament, la pobresa, i el desmantellament de tots els serveis públics, o la seva privatització. No acceptar això és el caos segons els mitjans, i el poder polític o econòmic.

En aquest cas s'ens presenta el panorama de que els grecs han votat els radicals, tant de dretes com d'esquerres. Ens parlen per manipular-nos, i per espantar-nos, de  l'extrema dreta, a la que anomenen sense cap vergonya: Neo-Nazis. Aquí s'han passat de voltes en la manipulació. El grup Albada Daurada, pot ser nacionalista, contrari a la immigració, fins i tot d'extrema dreta, fins i tot, amic dels militars que van manar Grècia amb la dictadura dels  coronels: dictadura patrocinada per Estats Units en plena guerra freda, no oblidem. Si aneu Atenes, molt prop del parlament grec, us sorprendrà l'enorme edifici de l'ambaixada nord-americana, un immens bunker ple d'antenes. Grècia sempre va ser un país estratègic pel Estats Units, i potser encara ho és.

Menteixen els mitjans de manera molt descarada quan diuen que l'extrema dreta o els neo-nazis han entrat al parlament grec, perquè ja hi eren. El partit LA.OS , Concentració Popular Ortodoxa, tenia 15 diputats, fins i tot va formar part del govern tecnòcrata de Papadimos imposat per Europa, del qual va sortir negant-se a firmar un nou pla de rescat, acusant els governants grecs d'estar sota la bota alemanya.  

Per tant és un engany flagrant dels mitjans, l'extrema dreta no ha entrar al parlament grec, ja hi era. Això si, ha guanyat 6 diputats, però és el sisè partit, amb només un 6,97 per cent dels vots. No magnifiquem que potser hi ha un interès ocult de fer propaganda a aquestes opcions per tenir els europeus ben acollonits.

Se'ns intenta presentar dos extrems radicals que lluiten entre si, per mostrar una centralitat democràtica, i una suposada moderació, que no és altra cosa que la crua, i cruel realitat del sotmetiment a polítiques anti-socials, que porten de manera radical a la misèria, i a la pobresa de la majoria. Aquesta és la visió d'uns mitjans que assenyalen com a radical al qui esta en contra d'això.

D'altra banda SYRIZA és una amplia coalició d'esquerres que porta molts anys treballant, des del 2004 esta representada al parlament grec, va començar aleshores amb 4 diputats, després va créixer a 14, i abans d'aquestes eleccions comptava amb 13 diputats. Ara s'ha convertit en segona força amb 52 diputats, però injustament tractada per la llei electoral, ja que només està a 2,07 punts de la primera força, la dreta de Nova Democràcia, que ha estat premiada pel sistema electoral amb més del doble de diputats que SYRIZA, 108.

És important veure que els partits del sistema: Nova Democràcia i PASOK, els que fins ara han manegat la política, i el poder a Grècia, no poden sumar els 151 diputats necessaris per imposar la política de xoc que han estat imposant a Grècia fins ara. Els liquidadors del poble grec, PASOK i Nova Democràcia, sumen uns 149 diputats, insuficients davant l'altra meitat més un del nou parlament, que és contraria a les receptes del Banc Central, i del FMI.

La lluita de Grècia, no és una lluita de carrer entre extrems radicals, que només la Unió Europea pot salvar mitjançant la democràcia tolerant, i moderada. No és l'amenaça d'uns camps de concentració per immigrants, no és el retorn a la burocràcia staliniana. La lluita del poble grec és la lluita per treure's de sobre uns polítics que estan escanyant el país, desmantellant tot l'estat social, i públic. És la lluita contra una Unió Europea al servei dels especuladors, i dels capital financer. Em sembla que esta prou clar.

Ja es parla d'una majoria impossible, la qual cosa pot conduir a noves eleccions el més vinent, sabrà el poble grec prendre el camí de la llibertat, o caurà de nou rendit als peus de la dictadura financera. Si tornen Nova Democràcia i PASOK, no és altra cosa el que espera a Grècia.