El que anomenen Espanya està en període revolucionari, però no precisament el tipus de revolució que molts entenen. No es tracta d'un esclat que transforma la societat, la política, i l'economia cap la justícia, la igualtat, la redistribució de la riquesa, i tot això. Som en plena revolució capitalista, quan abans ho entenguin els qui pretenen situar-se, opinar o protestar sobre la situació actual, millor. El que està passat avui a la península és només una escena d'una obra que fa dècades que s'ha repetit en altres llocs, tot i que s'ha de tenir en compte les característiques particulars de cada situació, país o estat.
El govern espanyol conservador pressionat per sectors forans, que en són l'excusa principal per escometre la revolució, i servint els interessos de grans empreses, i oligopolis locals. Ha posat en marxa una acció de govern que no amaga l'actitud autoritària, i dictatorial a l'hora d'escombrar totalment la realitat anterior: social, econòmica, política. Una autocràcia que governa a base de reials decrets a una velocitat de vertigen, fa miques els drets, les conquestes, i els acords que s'havien anat construint les últimes dècades. La lenta transició social, i econòmica, a nivell de repartiment social de la riquesa, s'han liquidat d'un cop.
Convé tenir en compte totes aquestes coses a l'hora d'enfocar noves propostes, perquè aquestes noves propostes polítiques, a partir d'ara, perquè siguin creïbles han d'anar acompanyades d'un trencament polític.
No hi haurà una evolució enrere, no es tornarà a implantar una societat de consens social, i econòmic. Perquè, quan aquest govern hagi acabat amb tot el que pretén fer, l'estructura política de l'estat serà insignificant. Segurament es mantindrà intacte la part armada de l'estat, és a dir: l'exèrcit, la policia, la justícia. Els típics elements dissuasoris, i repressius. La part social, digueu-li: sanitat pública, educació, assistencial, ètc.. Tot això restarà liquidat, en gran part mentre no afavoreixi uns sectors "draculians", elitistes, rendistes, o negociants.
Tot plegat el que passa ara aquí, salvant les distàncies, és el mateix que va passar a Xile després que el militars pautats per Washington derroquessin el govern democràtic, i d'esquerres de Salvador Allende. Un cop liquidada l'Unitat Popular, Pinochet va engegar un nou experiment, assessorat pels economistes de l'anomenada Escola de Chicago, els ultra liberals amb Milton Freedman al capdavant, i amb la vigilància del departament d'estat nord-americà. La revolució capitalista de Pinochet va necessitar la força d'un exèrcit, un estat de terror, i de violència, per imposar un nou Xile. El Partit Popular no necessita un exèrcit perquè actua amb el principi filosòfic de que és l'únic camí possible. Un principi que s'ha conreat al llarg d'aquests anys amb l'argument de ser europeus. Qui pot contradir l'europeisme després de tants anys d'aïllament espanyol? Quan sempre en aquests territoris es mirava cap Europa com el lloc on lligaven els gossos amb llonganisses, la gent era culta, avançada, rica, etc.. Per això no li cal al Partit Popular donar un cop d'estat militar, tot i que governa a cop de decret, sense passar pel principal òrgan de representació democràtica, el parlament.
Quin és el futur espanyol?
No sóc endeví, però si la situació que es viu en aquests territoris és similar a la d'altres llocs abans, és normal pensar que el resultat serà el mateix.
Hi hauran molts anys de crisi, i de misèria, desmantellament de tot l'aixoplug social, dels drets. Molta gent morirà sense adonar-se que es per culpa de la nova situació, i la misèria. Com sempre els camps d'extermini quedaran ocults darrera els murs, tot i la pudor a carn cremada que invadirà l'aire patri.
Un bon dia vindran els economistes, i diran als que hi hagi per aquí en aquell moment, que els nostres paràmetres econòmics han començat a créixer. Fins i tot, pot passar com amb Xile, que a partir d'un moment es va posar aquest país com exemple per a la resta, per la seva gran tirada econòmica, i el seu imparable creixement. Tot plegat només reflectirà, com allà, les xifres de negoci d'uns quants, mentre el país cau en una situació d'estrés de supervivència, on la gent aguanta a base de narcòtics, i antidepressius. Qui no tingui una mútua privada, no tindrà ni cobertura social, ni sanitat. No importa massa si es tracta d'un cas de malaltia greu. Qui no tingui diners per pagar una educació, que s'ha convertit en negoci, i on no hi ha cap igualtat, tot depèn del nom que tingui la escola o universitat. Vull dir: no és el mateix una universitat pública que una dels jesuïtes o del OPUS. Una no porta enlloc; ser un manat. L'altra porta al triomf, i manar.
Aquesta va ser la revolució capitalista de Pinochet, i aquesta és la revolució capitalista de Mariano Rajoy. Evidentment m'oblido de moltes coses, com tot el tema de precarietat salarial, i drets dels treballadors. M'oblido del desmantellament sindical, i tantes, i tantes coses que vindran o cauran pel seu propi pes. Però una cosa que tinc clar és: si voleu veure el futur d'aquí estudieu els països que ja abans van passar per això.
La caritat ocuparà l'espai de la solidaritat, una cosa horrible per la societat. És curiós, els sectors dretans que ara s'oculten en les esglésies amb la idea tradicional conservadora de que gràcies a la dreta es podrà tornar al domini catòlic de l'època del nacional catolicisme. No saben que ara els paràmetres són uns altres, no saben que caminen cap els seu suïcidi. La religió catòlica anirà en decreixement, encara més radical, perquè és una religió que fa nosa al nou capitalisme. El catolicisme, sobretot l'espanyol, ha sobreviscut amb la vella dinàmica inaugurada en l'imperi romà d'orient. Convertint-se en una religió adherida a l'estat polític. En el futur, potser no deixaran de tenir el seu poder econòmic, però socialment, altres religions, i confessions més adaptades a una radical realitat capitalista, com evangelistes, protestants, etc.. ocuparan l'espai d'un catolicisme que va camí de ser enterrat amb els seus últims vells feligresos. Així està passant, per exemple, a Xile: un país d'una tradició catòlica molt profunda..
El canvis socials ja s'estan produint, condueixen cap una descomposició de les relacions, els paràmetres d'interès, i supervivència marquen, i marcaran encara més el pas de les relacions humanes. És la revolució capitalista. De moment.
