Si no estàvem fotuts, amb clares previsions d'empitjorar de manera radical els propers mesos. Cada dia sembla més clar que el govern espanyol, sota indicacions del poder europeu, crearà el Bad Bank-Banc Dolent.
Això que en diuen Espanya, no sols és un país amb unes carències democràtiques escandaloses, sinó que els qui manen oculten els acords, i les decisions que es prenen; els compromisos que ens afecten a tots no són transparents. És la continuïtat de l'estructura de poder franquista, on un dictador, i la seva casta aristocràtica, prenien les decisions sense cap necessitat de fer-les públiques , doncs no calia. Total, el poble, els ciutadans, no tenien cap poder d'influir en les actuacions del govern autoritari. Aquí, des del feixisme-franquisme, sempre s'ha considerat a la ciutadania com una serie de menors d'edat, incapaços de decidir per si mateixos el seu futur. Es tractava d'entretenir la població abans i ara, amb el pa i circ, avui dia l'esport, el consum, i la tele-escombraries. Això de l'esport ja ho posava en pràctica la dictadura franquista, com element, no sols d'esbravament de les passions, desmantellament de les classes socials, i cohesió nacionalista. Sinó com entreteniment, i diversió.
Aquesta frase que continua ara la repetiré moltes vegades més. Quan hom és dins el mar, i és travessat per un tsunami, no s'adona que és dins, li passa desapercebut. Els processos socials, i la manipulació política són similars. Els rols que prenem, influïts per la situació real, són reconduïts per la manipulació política amb l'intenció d'aconseguir l'efecte contrari al que en aparença es vol. Això és el que ha passat amb el moviment dels indignats: es va produir una explosió controlada, per encarrilar la població cap la desmobilització, l'apatia, i el derrotisme. Els actors que creien estar fent la revolta, amb paràmetres positius, i de lluita avançada, van acabar essent utilitzats pels poders més reaccionaris per mantenir la situació, o encarrilar-la cap on aquests poders volien.
Si va quedar clar en el seu moment, i avui ho veiem amb perspectiva, que el 23 F de 1981, va ser un clar triomf dels sectors més reaccionaris de l'estat que volien re-conduir la situació, i aturar una democratització social, i política. És interessant recordar com a partir de 1981, va començar a produir-se la desmobilització política, i social, que va donar pas a la presa de poder per un PSOE, sotmès a les directrius d'Alemanya, i Estats Units.
Avui els indignats han fet el mateix procés, desmobilitzar la població, i fer-nos entrar en un dinàmica reaccionaria, on tot el que no sigui canalitzat es perillós de ser anti-democràtic, o fins, i tot feixista. Quan precisament és el poder el que s'ha convertit en extremadament reaccionari.
Els indignats va sorgir en un moment, just quan es preparaven eleccions municipals. Les eleccions municipals espanyoles sempre han suposat un perill pel poder polític, en temps de crisi. Recordem per exemple que la república va venir fruit d'unes eleccions municipals. Recordem que durant la transició, el poder franquista, i post-franquista (UCD) va esperar fins l'any 1979 per convocar eleccions municipals, van ser pràcticament les últimes, si exceptuem les autonòmiques..
Aquestes municipals de l'any passat, gràcies els anomenats indignats, es va produir una marea blava que va ofegar totes les estructures del poder. Els indignats va fomentar l'abstenció de la gent d'esquerres, i el vot massiu de la gent dretana, i conservadora.
Suposo que la societat en el seu subconscient s'adona d'això, i per aquest motiu el moviment dels indignats, el 15-M, i tots els soleares, es poden declarar morts, i enterrats, perquè ja han acomplert la seva funció. Com la va acomplir Tejero, i Milans del Bosch.
Els indignats eren enemics dels moviments independentistes per exemple, eren enemics dels canals de treball social tradicional, eren enemics de la positivació del món polític progressista, eren enemics del sindicalisme, de fet la composició dirigent d'aquest moviment estava molt lligada al funcionariat, amb tots els moviments para-estatals, com ONG, i tots aquells qui viuen de l'almoina pública. Eren enemics del treball que han portat endavant les organitzacions memorialistes, i de justícia històrica. Ens diran que no, que tots aquests moviments en formaven part, però aquí esta la trampa. Utilitzar tots aquest moviments que han treballat sense protagonisme durant molts anys, i ara posar-los sota paràmetres d'organitzacions o entitats fantasmes assembleàries, on al final el que no ha fet res, ni te cap formació política, acaba decidint el futur de tots plegats. Les decisions acostumen a ser sempre decisions induïdes pels poders mediàtics dominants. No em d'oblidar que aquest moviment va tenir força mentre els grans mitjans de comunicació el van estar promocionant, o parlant d'ell. Això dona una pista del tipus de societat on vivim, totalment dirigida: Orwellana.
Si estàvem fotuts, ara ve el govern, i posarà en marxa un banc dolent, que no és altra cosa que carregar les cagades del sistema financer sobres les espatlles de la majoria de la població, classe mitjana, i treballadora.
Amb el banc dolent es tracta d'agafar els actius tòxics, o sigui, tot el que els bancs no poden assumir per ruïnós, i carregar-los a compte de l'estat. El súmmum de la política ultra-lliberal: no hi ha diners per serveis socials, escoles, etc.. Però si qui n'hi han per garantir la continuïtat del poder econòmic especulatiu, i financer; assumit-ne tots plegats les sever pèrdues.
Mai l'actual govern ens ha ensenyat els pactes firmats amb la UE: el famós memoràndum de condicions imposat per el poder europeu, a l'estat espanyol. Si el govern ens ha estat ocultant això, es que deu ser ben prejudicial, i impopular per la majoria. A penes hi ha veus que parlin d'aquest tema, una mostra més de com sota control estat en aquest país la premsa, i els mitjans de comunicació. Com per estar promocionant moviments que siguin perillosos pel poder: impossible. Aquí quan es promociona un moviment, cal preguntar-se quin maquiavel·lisme hi ha al darrera, a qui l'interessa beneficiar-se de la publicitat, i de l'acció d'una iniciativa social.
Alguns diran que les idees del moviment indignat eren molt positives, i avançades. Però tot plegat només són idees, i paraules escrites algun lloc. La realitat del carrer es la desmobilització absoluta en uns moments on la població hauria d'estar controlant, i exigint transparència a cada pas, i en cada acord secret que aquest govern ultra-reaccionari du endavant. Tot i que és una mica tard, doncs les coses ja s'han canalitzat de tal manera que difícilment, si no hi ha una explosió social que faci tremolar el poder, no s'aconseguira cap reculada en aquesta aplanadora ultra-lliberal. Però tot i així, si es produeix una explosió social, el poder sempre tindrà els indignats per reconduir la situació, i esbravar-la. D'aquí uns anys molts s'adonaran de tot plegat, i si tenen una mica de raonament, es penediran del rol que han estat duent a terme, afavorint el contrari del que volien afavorir. Afavorint el que suposadament combatien.
