Espanya, a banda de tenir la classe política més impresentable d'Europa: normalment individus ignorants que provenen de l'administració pública. Que són a la política perquè com a funcionaris de segon ordre, han destacat. O perquè formen part com a funcionaris d'un dels clans polítics que donen accés, i control, dins l'administració de l'estat. Només cal pensar en el govern actual, 14 dels seus ministres són funcionaris de carrera de l'administració pública. Això diu molt de quins són els mecanismes interns de la democràcia espanyola, i dels "cotos" privats anomenats: partits polítics.
Però no volia aprofundir en aquest tema, sinó parlar de les eleccions. Tot i que, evidentment, la composició dels partits polítics té molt a veure en el que a continuació explicaré.
PILOTANT LA TRANSICIÓ.
Des de la mort del dictador Franco l'any 1975, hi han hagut 4 canvis de tendència política fruit de les urnes..
El primer va ser el pas d'UCD a PSOE, l'any 1982; el segon de PSOE a PP, el 1996; el tercer de PP a PSOE, l'any 2004; i el quart, i més recent, de PSOE a PP, l'any 2011. Com és fàcil observar, a partir de l'any 1982 és va inaugurar l'era del bipartidisme espanyol. Un nova versió del període de la restauració del segle XIX, i principis de XX. Un bipartidisme que ara com abans, té la monarquia com a nus, o si es vol, com estructura bàsica que aporta la carcassa, i marca el marges polítics.
El primer va ser el pas d'UCD a PSOE, l'any 1982; el segon de PSOE a PP, el 1996; el tercer de PP a PSOE, l'any 2004; i el quart, i més recent, de PSOE a PP, l'any 2011. Com és fàcil observar, a partir de l'any 1982 és va inaugurar l'era del bipartidisme espanyol. Un nova versió del període de la restauració del segle XIX, i principis de XX. Un bipartidisme que ara com abans, té la monarquia com a nus, o si es vol, com estructura bàsica que aporta la carcassa, i marca el marges polítics.
Alguns diran que el bipartidisme és el sistema que tenen la majoria dels països del món, siguin democràcies lliberals, o fins i tot, sistemes autoritaris que es legitimen en una democràcia aparent. Si és cert, i potser: la democràcia aparent que s'escuda en el bipartidisme, és més majoritària del que pensem, i molt més aparent del que creiem.
CANVIS DE GOVERN INDUÏTS PER FORCES INTERNES DE L'ESTAT.
Però els canvis de govern espanyols han tingut una característica potser única. Han estat propiciats o accentuats per forces lligades al poder econòmic, o estatal. Analitzem-ho:
El primer canvi de govern espanyol de l'any 1982, va enterrar definitivament un partit (UCD) que s'havia creat a l'ombra de la mateixa dictadura, per pilotar un canvi controlat: l'anomenada transició. Per conduir el sistema polític, social, i econòmic, cap on els sectors dominants volien. Però, un cop el procés d'obertura s'havia engegat, calia aturar-lo. La mateixa dinàmica social, política, i econòmica amenaçava d'anar massa lluny; en alguns aspectes potser havia anat massa lluny. Aquí va sorgir finalment, després d'anys, i anys de sorolls de sabres que ens amenaçaven a tots amb una escabetxina: el cop militar del 23 de Febrer. No vull profunditzar en el que aquest cop va portar, a banda de la consolidació monàrquica que tothom sap, però van haver-hi tot un seguit de frenades que van desembocar en el triomf del "cambio" de Felipe González, i del PSOE.
En teoria l'esquerra arribava al poder, els fills de la derrota republicana, els lluitadors anti-franquistes.. Però, la realitat era una altra. En resum: venia a significar la renúncia total de l'esquerra a seguir en el camí de la recuperació democràtica, el camí de la justícia,i el camí de les reformes profundes en l'economia. La renúncia frenar el poder de les classes altes que han dominat Espanya des del segle XIX, si exceptuem el període republicà, on van veure en perill els seus privilegis abusius. El "cambio" va ser més: el canvi de la mateixa esquerra, que no pas el canvi del sistema. La societat va seguir amb una dinàmica modernitzadora, però sense tocar els privilegis. Avui veiem el resultat d'aquest canvi de la forma, sense canviar el fons.
Per tant, un cop d'estat va incitar el canvi polític de 1982..
L'any 1996, un altra mena de cop d'estat, conduït principalment pel funcionariat, va provocar l'ensorrament del govern felipista, després de 14 anys al poder. Semblava impossible que Felipe González perdés algun dia el poder, i així va ser. Els escàndols de la guerra bruta, i de la corrupció, van provocar la derrota del PSOE.. Una vegada més, l'estructura de l'estat es va desempallegar d'un govern.
El govern PSOE havia seguit els passos, i accentuat la guerra bruta anti-terrorista, pactada només arribar al govern amb els sectors militars, policials; la monarquia, i la caverna institucional franquista. Aquí em de recordar que un dels principals motius de l'Alzamiento Nacional, va ser l'argument de la unitat de la pàtria. Per tant, Franco va basar la seva dictadura en el nacionalisme espanyol, unitari, repressor de les minories nacionals o ètniques. Aquesta ideologia ha quedat impresa a l'estat, és la seva empremta a tots els seus aparells polítics, burocràtics, o armats. I ningú ha intentat mai arrencar-la. Forma part de l'intrínseca existència de l'estat espanyol, i potser d'Espanya en si.
Així doncs, el 1996 és un nou cop d'estat que provoca: com si es tractés d'un insecte que es converteix en papallona, que l'antiga carcassa resti obsoleta, i desprestigiada. Amb la vella carcassa, s'ensorra el govern PSOE, esquitxat pels escàndols, i les corrupteles pactades l'any 1982 en entrar al govern.
El nacionalisme espanyol més dretà, i radical, surt obertament a governar l'any 1996. Primer amb la suposada moderació d'uns pactes amb el conservadorisme català. Més endavant, mostrarà la seva faceta sense dissimul. En el fons, el govern d'Aznar, i del PP és el surar del franquisme, ocult a l'administració pública. Sota la forma de neo-franquisme democràtic, nacionalista espanyolista. Ja no cal ocultar-se més, no hi ha perill de ser tatxats de feixistes, som europeus. Tot és permès, mentre no sigui mostrant la brutalitat nacionalista o feudal. El govern d'Aznar va donar via lliure a liberalisme extrem. La carretada de diners que aportava Europa, i Estats Units, sigui en forma de fons estructurals, o sigui en milionàries inversions especulatives. Van convertir Espanya en un país pràcticament des-industrialitzat, on tot es jugava a les cartes: immobiliària, financera o turística. Complementades totes, o per separat; el model Aznarista va aconseguir enganyar la població, i fomentar la des-culturització, l'adoració del consumisme compulsiu, de l'aparença; l'esport com a cultura dels prepotents.
EL CARRER TORNA A PARLAR.
Però, l'agressivitat de l'Aznarisme va provocar la reactivació de la societat, fins un punt que el sistema no s'esperava. De colp i volta, la societat va despertar de l'apoliticisme. Les dinàmiques, i les iniciatives socials, polítiques, i econòmiques. Van aparèixer com amenaça per l'estat, i pel nacionalisme espanyol armat, i funcionarial. La riquesa de vegades crea més revolució que la pobresa.
La solució era un nou cop de timó. Els atemptats de l'onze de març van acabar de donar l'estocada al govern aznarista, que ja havia previst una successió daurara, i corrupta.
Arribava el PSOE de nou, amb un president: Zapatero, que omplia de promeses la societat. Ràpidament l'embranzida és va veure menys impetuosa del que semblava. Zapatero va aconseguir reconduir la societat cap els marges estipulats després de l'any 1975. Algunes concessions van fer aturar l'ona participativa. D'altres, la majoria, van restar pel camí: Plan Ibarretxe, Estatut de Catalunya, Memòria Històrica, etc. etc..
La crisi econòmica, i l'herència del model econòmic intocable, van atrapar el govern PSOE, entre l'espasa, i la paret; o més aviat, en la impossibilitat d'afrontar la caòtica realitat. Aquell govern que semblava haver arribat amb la força de l'acció social, més que no pas els vots; recordem que no va tenir la majoria absoluta. Estava, feia temps, desinflat, i sense els suports socials dels que anteriorment va gaudir, car moltes promeses havien estat incomplides.
Així, amb el carrer pres per un nou moviment, publicitat per tots els mitjans. L'anti-política tornà prendre el carrer, però aquest cop activament. Els moviments reaccionaris es van fregar les mans, la dreta es va fregar les mans. El moviment portava el germen del desencís, i molts no s'en adonaven. Ho podríem resumir en: quan hi ha canals polítics, feina política a fer, premisses per organitzar-se. No es pot donar l'esquena al treball polític anterior, i abocar-se en un moviment anti-polític; és el suïcidi. La falta de formació política de la majoria, la feia manipulable: si ja és així en unes eleccions, que no serà en assemblees de carrer. En comptes d'usar mecanismes socials, i polítics que puguin canalitzar les demanes, i les esperances, tot s'atura en el anti, i en la protesta. Mai l'anti, ha estat una opció viable, perquè la seva càrrega de negativitat, el converteix en víctima del fracàs. L'esser humà es mou pel desig d'aconseguir objectius, no només per enderrocar. Darrera de l'enderrocament sempre hi ha d'haver una proposta clara, i transparent. Si no hi és, tot plegat resulta una manipulació.
El 2011 significa el triomf del capitalisme barbàric, especulatiu, medieval, gairebé feixista. Però el carrer no ha quedat sembrat de progrés. El carrer es sembrat de premisses perilloses que poden conduir al retorn de vells fantasmes. Tot es veurà.
