Començaré amb una pregunta: Sabeu en que consisteix la paga dels 400 euros? Aquesta que sembla haver desencadenat una amenaça de declaració de guerra dels sindicats, si el govern espanyol deixa de pagar-la.
És tan important aquesta paga per la supervivència de les families en situació de precarietat?
Per començar explicaré en que consisteix aquesta paga de 400 euros, que va implantar el govern de Rodríguez Zapatero, tot i que en un principi era de 426 euros. Al final amb l'excusa de la crisi, el govern del PSOE, la va rebaixar als 400 actuals. Una rebaixa simbòlica que es podia haver estalviat. Però com els polítics ho fan tot de cara a la galeria, rebaixar-la donava una mena d'aparença de compromís del govern amb l'austeritat. Austeritat que s'ha de dir, només es projecta sobre alguns, els de baix.
La paga de 400 euros és una paga que només es pot cobrar una vegada, té una durada 6 mesos improrrogables.. Aquesta és la realitat de la paga del 400 euros.
La pregunta que em faig, i us faigs és aquesta: Amb sis mesos cobrant 400 euros un cop a la vida, ja es soluciona el problema de la misèria d'algunes famílies?
Em sembla que es ben clar que no.. Primer perquè és una quantitat de diners més aviat simbòlica, i segon perquè després dels 6 mesos: què?
Però darrera d'aquesta discussió s'amaguen moltes "perversitats" que convenen tant a la dreta que fomenta la xenofòbia, i el menyspreu cap els pobres, i els treballadors en atur. Aquella ideologia més aviat Nazi, fonamentada en Nietzsche: el menyspreu a les debilitats, i als dèbils. Hi ha d'altres perversitats que convenen a l'esquerra, i els sindicats oficials. La principal és la proposició de la impotència: parlem, i emfatitzem sobre la qüestió dels 400 euros, per evitar profunditzar en altres problemes que amenacen en incendiar la societat.
Al llarg de la història els socialistes a Europa han fet de bombers, la seva funció ha estat sempre apagar focs socials, tot i que al final aquesta actitud timorata ha acabat abonant el terreny a la barbàrie, i el feixisme. Camí que torna portar Europa en l'actualitat. Hi ha molts indicis d'això, com són: esborrar els pobres, els immigrants, el malalts, i els marginats de la nostra societat. En aquest sentit, el Partit Popular s'ha convertit obertament en un partit feixista. El seu entorn ideològic: fundació FAES, Església, Intereconomia, La razón, ABC, etc.. Ja fa molts anys que treballa per implantar un punt de vista feixista a la societat espanyola. Idees com: assimilar delinqüència amb immigració, pobre amb aprofitat i mandrós, dissident amb fora de la llei, terrorista o anti-sistema, autonomies en dilapidació dels diners, ( cal dir que les comunitats autònomes són les que aguanten la majoria del pes dels serveis socials, i públics: com sanitat, educació, benestar social, etc.) En el tema de les autonomies es veu com el feixisme disfressa el desmantellament social de l'estat, argumentant-ho a l'idea patriòtica d'Espanya, i l'efectivitat i estalvi administratiu. Una maniobra que els ha sortit molt bé. Amb l'ajut de la corrupció que abasta els sectors polítics espanyols des de fa dècades, especialment dins la dreta conservadora que té en aquesta corrupció, el seu sentit d'existència.
Aquí vull retornar a un exemple que sempre utilitzo, i ho faig perquè conec bastant bé aquella societat, i perquè penso que va ser un lloc on es van fer experiments amb èxit. Parlo de la societat xilena pinochetista. Aquesta va aconseguir implantar la sinonímia de pobre igual a delinqüent. Com aquí esta passant, el pobre perd la seva condició legal de ciutadà, i es converteix en un individu que cal eliminar, real o estadísticament. L'estat ha de servir només per ajudar els poders econòmics, i les families oligàrquiques. Aquesta és la idea del Partit Popular. El feixisme dels oligopolis, dels bancs, de l'església, i dels poders financers.
Tornant a l'esquerra, per contra, quan realment es plantegen conflictes que desafien el poder. Com el que està passant aquest dies a Andalusia amb Sànchez Gordillo, i els sindicalistes camperols. El poder polític, sindical, i econòmic es llença amb tot el seu pes contra aquestes iniciatives. No es poden permetre desafiaments que escapin a les mans d'aquests tres poders. Hi ha una cadena de comandament que com si fossin les tripes d'una bèstia o una màquina, ha de digerir, i esbravar; reconduir, i controlar. No es pot permetre un societat amb iniciatives, i menys si aquestes planten cara a l'estatus, o l'organigrama social. Els més radicals en aquest tema són els mateixos sindicats, o el partit socialista. Perquè accions d'aquest calibre entren de ple en el seu camp de control. Ells són allà per ocupar un espai que impedeixi la democràcia, el sindicalisme alternatiu; un socialisme, o una autogestió.
Els senyors de la guerra espanyols, com per exemple Roig, el propietari de la cadena Mercadona, toquen a l'ordre als polítics. Els quals una vegada més han de demostrar al servei de qui estan. Espanya és un estat de corrupció, que perdona l'atracament dels de dalt. De fet les grans fortunes des del franquisme s'han fet o han crescut, fins avui, sota la premissa de l'abús de poder, i d'influència, i amb el negoci de la corrupció. El que normalment anomenen: Pelotazo.
A Espanya, des de sempre val allò de: qui roba una gallina per menjar, veu caure sobre si tot el pes de la llei. Qui roba amb connivència amb el poder polític, o utilitzant la seva influència, ni tant sols se li toca un pel. Exemples en tenim a grapats: Bankia, Urdangarin, Millet, etc..etc..etc.. I els que no sabem perquè utilitzen de pantalla caps de turc.
Si he començat amb una pregunta acabo amb una altra: Què li ha passat als sindicats que amenaçaven en menjar-se el món el setembre amb una vaga general per mils motius més que de sobres? Què ha passat que ara rebaixen el seu argument combatiu a un tema menor d'una paga de 400 euros que dura sis mesos a la vida? Tan crucial és això, per posar-ho per davant de tot el demés ?
