Sóc dels que crec que la feina que fan les persones pot arribar a condicionar les seva manera de relacionar-se amb el món.
Quan la persona abandona els qüestionaments interiors, automàticament abraça una raó suprema interior que determina el seu accionar social.
Les persones acostumades alliçonar, que tenen com a feina això, no haurien d'assolir responsabilitats polítiques importants, doncs acaben deformant les estructures de lliure intercanvi d'opinió, i estableixen un monolitisme interessat, molts cops disfressat d'ideologia. En realitat confonen la projecció ideològica com a tapadora dels seus interessos personals, de control del poder, i de control del joc de la opinió.
He vist estructures assembleàries convertir-se en una caricatura, i esdevenir un camp de control autoritari. Una manera molt hàbil de fer-ho es congregar a la unitat, i accentuar la perillositat dels qui no es sotmeten a l'ordre autoritari de l'estructura dominadora.
Tot plegat és una burla a la democràcia, i més quan es menysprea aquesta paraula. En sectors radicals hi ha un menyspreu aquesta paraula, i el seu sentit. En el fons s'amaga un paternalisme, i un autoritarisme que té por de la lliure determinació de la població, i més, quan aquesta és fora del control dels autòcrates.
L'exercici de la democràcia com a determinació individual és l'única manera d'esborrar del mapa els individus que utilitzen vagues ideologies, i referents, molts, en un sentit religiós. No hi ha res millor que utilitzar les mudes icones per fer-les parlar a favor del poder. Els herois morts sagnen encara el dolor del seu idealisme, que millor que remoure aquesta sang per justificar poders interessats, i personalistes.
Encara són pitjor els qui s'enganyen a si mateixos, i creuen que fan un servei d'avantguarda social, quan en realitat no reconeixen el seu sentit egoista, escatat darrera aquestes idees progressives.
Tots aquests individus són el càncer de les ideologies, són els que fan fracassar l'avenç de les societats. Al final hom sospita que han estat col·locats allà per afavorir les classes privilegiades de sempre, per fer fracassar camins alternatius. Sigui amb la seva imbecilitat, o sigui amb la seva premeditació, i traïdoria.
Les grans paraules, els grans muntatges teòrics, unifiquen opinions, enceguen les masses fàcils de manipular, no acostumades a l'esperit crític. És el mateix esperit religiós, del qui infantilment suprimeix la seva determinació de buscar respostes que a cada moment plateja l'existència, i assolint un estat semblant a l'etílic, buida les seves idees de la ment, sotmetent-se als sentits dels qui li prediquen un món on no cal pensar. Perquè pensar causa dolor, i angoixa.
En aquest país campen al seu aire els neo-capellans que mai aporten res que no sigui el seu intent de domini. Al cap, i a la fi, ells creuen en unes estructures de domini. Creuen que s'ha de premiar a qui millor repeteix la seva lliçó. Mai s'han plantejat, si a banda de fer vomitar les lliçons, no seria millor incentivar el pensament, la creativitat, i l'esperit crític. No s'ho han plantejat perquè són servidors de l'odre social d'un país, que té com predica fonamental, crear individus disposats a obeir. És igual si s'obeeix el poder econòmic, el poder polític, o el líder radical de la cantonada. Tot és una conxorxa per anorrear la democràcia, i deixar fora de joc el qui escapa al control del poder, poderet o secta. I els qui resultin rebels, i no aprenguin la lliçó, el millor es marginar-los de la societat.
