Artur Mas es posa el Bozal.

S'acaba de configurar el govern dels "millors", bé tot plegat sembla una broma de mal gust. Aquestes alçades ja coneixem als convergents i unionans, es prepara un llarg període d'asfíxia del país, ja s'estan repartint el somnífers entre la població. El soroll que se sentia amb el tripartit, ara serà només cant d'ocells, els mitjans comprats, afins a les grans corporacions i els bancs, afinen la simfonia. La paraula clau serà: tot va com la seda. Però no la Seda que hi ha junt l'aeroport del Prat, parlant d'aeroport, em sembla que començaré a preparar les maletes per no morir-me d'estupidesa en un país que com tots acaba votant i donant el poder als mes corruptes.

Tampoc es bo enfrontar-se a la militància convergent, els estalinistes no els arriben a l'alçada de la sabata en sectarisme. Aquests, regionalistes com son, s'apropien de la nació com si fos seva i distribuiran de nou carnets de puresa segons els convingui als seus interessos polítics i econòmics.

La prova del seu sectarisme és que son un partit sense dissensions, tots van a una. Això de fer confondre els interessos de la pàtria amb els particulars d'algú, funciona a la perfecció. Sempre ha funcionat al llarg de la història, si no mireu les guerres mundials per exemple.

L'Artur va jurar el càrrec prometent fidelitat a una constitució que s'ha convertit en aparell de tortura, no és que a les comissaries et colpegin amb el llibre "articulos de la Constitución Española" en el interrogatoris, és que la Constitución és el tallafocs més important per escanyar les ànsies de llibertat, de justícia i de democràcia. Veureu que bé ens portarem a partir d'ara amb Espanya, la resta diran alguns, ni boicots, ni insults, ni cap mal rotllo. Podreu anar a Madrid com qualsevol espanyol més, tranquils.

Va jurar l'Artur fidelitat al rei, deixem-ho aquí, sense comentaris. I finalment va fer una afegit, innecessari per les formes legals, un detall sense importància. Fidelitat al poble de Catalunya.. Però de quin poble de Catalunya parla? El que ja ha renunciat a la autodeterminació?, el que renunciarà a l'immersió lingüística ? el que acatarà les ordres del tribunal constitucional? el que farà el ridícul demanant el concert econòmic? el que....

Potser de tant en tant ens faran sortir al carrer a fer el ridícul per demostrar quan emprenyats estem amb Madrid, ja s'ho faran amb mi que no hi comptin, de manipuladors ja n'estic fins allà on no sona.

L'Artur per acabar de burlar-se de tots plegats s'ha posat el Bozal, vull dir a nomenat consellera de justícia a Pilar Fernandez Bozal, advocada de l'estat i responsable de dur a terme la demanda de prohibició de l'estat espanyol contra la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Tota una declaració d'intencions del nou president de la Generalitat, s'han acabat les consultes independentistes diu als catalans, ens portarem bé diu als espanyols. Encara hi ha qui justifica l'acció de la Bozal dient que no tenia més remei que fer el que va fer essent advocada de l'estat. No sé perquè això em recorda a la "ley de obediencia debida" dels militars d'Argentina, o al jo només era un soldat que rebia ordres en un camp d'extermini.

Felicitació de Nadal.

Des del Tribunal Suprem ens acaben d'enviar la felicitació de Nadal i el bon desig per l'any vinent 2011 i potser per a tota la dècada. La sentència del Tribunal Constitucional respecte alguns articles del nou estatut, declarant-los inconstitucionals, comença a donar els seus fruïts. La demanda d'una desena de pares, si arriba, contra la llei d'immersió lingüística, es converteix en una de les primeres aplicacions pràctiques contra un model de política lingüística que havia començat a caminar fa 30 anys. A partir d'ara això pot ser can seixanta, però més val no parlar del futur.

Aquesta tarda escoltava la compareixença de Oriol P F, portaveu de Convergència i Unió a la cambra catalana, amb una actitud de perdonavides, fatxenda, bromista i prepotent com qui se sap fill de l'emperador que va governar més de dues dècades aquest país. No sé si es trobava sota els efectes d'un llarg vermut de Nadal, o no, ho semblava. Però del que no tinc cap dubte és que o no te la més remota idea de lleis, i del significat d'aquesta sentència, o és que com sempre fa el seu partit, volia tirar pilotes fora.

No se si aquesta colla ja ha començat donar classes exercicis de genuflexió, o si han començat a repartir genolleres per tot el país, però a partir d'ara assistirem a autèntics fenomens de prestigiditació, per fer creure que tots aconseguim molt quan van a Madrid a piular i tornen amb les sobres rosegades del menjar que els poders polítics espanyols els llencen amb: "eso para los perros catalanes".

Realment la situació de Catalunya i els catalans és esperpèntica, ridícula, mentre des de l'Estat Espanyol s'esforcen en donar-nos arguments per a la independència, aquests polítics, petits liliputiencs, acaben convencent al país per que s'esforci en seguir les lleis del Rei i d'Espanya, i perquè ens convertim tots en bons ciutadans espanyols.

Desenganyem-nos ja, aquests partits es deuen més als interessos de determinats sectors econòmics que procuren pels seus negocis i a la seva militància burocratitzada que viu dels imposts que tots plegats paguem. Mireu si no, Convergència i Unió acaba de declarar que el seu soci preferencial quan calgui pactar per superar la falta de majoria absoluta, serà el PSC-PSOE. Davant la desfeta que es preveu a les eleccions municipals per part dels socialistes, ja tenen qui els pararà el cop i els salvarà els mobles. En alguns pobles ja fa temps que funcionen sense impediments ni contradiccions els pactes Ciu-Psc. Tot sigui perquè res canvií, i per que ningú vulgui ocupar el seu espai monopolitzat, seria perillós que algú vulgues qüestionar les coses o avançar cap a una democràcia real. Per aguantar un sistema com aquest, millor serien eleccions com les de Nord-Amèrica, almenys no hauriem d'aguantar tanta burocràcia partidària i la marginació dels qui no son del seu negoci. Afegit a que el nivell dels qui es dediquen a la política és lamentable, segur que s'hi dediquen perquè no els volen en lloc més.

Què hi ha darrera la vaga de controladors aeris ?

El conflicte dels controladors aeris espanyols no és nou, com tampoc és el primer conflicte que afecta als treballadors dels aeroports. Tampoc és la primera vegada que les reivindicacions acaben en caos, ja va passar fa un parell d'anys a El Prat, quan els treballadors de terra de la companyia Iberia van ocupar les pistes interrompent el tràfic aeri. Els conflictes als aeroports no son exclusius d'Espanya, aquests mateix any els controladors francesos, per no anar més lluny, s'han declarat en vaga varies vegades.

Quan un conflicte afecta un sector tan estratègic com el transport aeri, les conseqüències es fan molt paleses, passant a les primeres planes dels diaris i marcant la dinàmica dels polítics, al cap i la fi, viatgem tots, rics i pobres. Si fos un conflicte que només afectes a les classes populars potser no hi posarien tant d'interès.

Però anem a l'arrel del conflicte dels controladors espanyols que han aprofitat un dels moments de més trànsit de passatgers per declarar la vaga, és evident que volien causar el major dany possible per intentar que les seves reivindicacions fossin escoltades. Una vaga es fa per interrompre el normal funcionament d'una empresa, no pas per que tingui la menor transcendència.

Bé, el que no diuen els mitjans de comunicació de l'estat espanyol és que als controladors el govern els ha rebaixat al sou de 343.000 euros a 197.000 euros, una rebaixada del 40 per cent, a més els han apujat les hores de treball de 1.200 anuals a 1.670 anuals. Per trobar aquestes dades he hagut d'anar a la pàgina de la BBC internacional. Evidentment per molts de nosaltres tot i la rebaixa son molts diners, però estic segur que qualsevol de nosaltres no es quedaria amb el braços creuats si de cop i volta li rebaixessin el sou un 40 per cent i el fessin treballar 270 hores més a l'any.

Però què hi ha darrera d'aquesta mesura que tenint en compte els sous mitjans espanyols? 700 euros al mes i menys cobra molta gent

Darrera de tot això hi ha la privatització d'AENA, que per si no ho sabeu, és la companyia pública que gestiona els aeroports espanyols. El govern socialista vol vendre aquesta empresa i abans ha de liquidar unes quantes qüestions, una és que qui la compri ha de tenir la tranquil·litat i la seguretat que guanyarà forces diners i que no tindrà conflictes amb els treballadors. Aquí vull fer una puntualització, he dit govern socialista, però si governessin els populars la política seria la mateixa.

Aquesta vaga que ha aconseguit demonitzar als controladors aeris, Espanya és una país molt propens a enviar a la foguera als qui els de dalt assenyalen com heretges, no en va ja ho deia Luter als seus alumnes ( el de la reforma protestant alemanya). De 12 apòstols i sants que tenim a l'església 15 son a Espanya. Mentre l'alumnat seu trencava a riure, i ell emfatitzava sobre el país dels espanyols, el seu endarreriment i dogmatisme.

Doncs mentre al populatxo espanyol exaltat li agradaria penjar per les pilotes, o per on fos als controladors, el govern socialista tira mà de la Constitución i envia a l'exèrcit i a la Guardia Civil a prendre les torres de control per suspendre els drets constitucionals dels vaguistes que ara passen a ser soldats sense drets de sindicació.

Des de l'època de Ronald Reagan que no passava això al mon occidental, si, va ser als anys 80 quan aquest nefast actor i pitjor president va acabar amb la vaga de controladors nord-americans i els va despatxar a tots, alguns fins i tot van anar a la presó. Reagan van enviar a l'exèrcit a prendre les torres de control.

Qui era Reagan? Un president seguidor de les doctrines liberals de l'escola de Chicago, privatització total, el mercat s'auto-regula, l'estat ha de quedar al mínim. Son els mateixos d'ara que quan els bancs se'ls enfonsen corren a demanar l'ajut de l'estat, ajut que acabem pagant tots i ells continuen essent rics. Mireu que va passar a Xile, amb Pinochet i la seva política dels Chicago-boys, la mateixa de Reagan i Tatcher. L'any 1982 tots els bancs xilens van fer fallida, l'estat pinochetista va haver de salvar-los, la crisi va ser brutal, a alguns advocats els pagaven els serveis amb sacs de patates, conills, gallines, porcs, el diner no valia res.

M'he anat una mica lluny, però és que arribem al mateix punt, la política que esta aplicant el govern socialista espanyol, el popular també ho faria, és la privatització, el retall de tots els serveis públics, el retall dels sous públics i dels funcionaris. Aquesta és la política que marca Europa, tot perquè en un moment de crisi, on el capital ja no guanya, s'obrin noves oportunitats perquè alguns s'omplin les butxaques. Aquesta política per la majoria de la població serà pa per avui i gana per demà. Crec que hauriem d'ésser una mica més crítics tots plegats i no empassar-nos el que la majoria dels mitjans ens volen fer creure.

És un mal precedent militaritzar sectors de la societat, si s'ha fet una vegada ja no hi ha impediment moral per fer-ho les vegades que calgui. Ara envien soldats i guàrdies civils a les torres i posen als controladors a formar, toc de diana i de retreta, demà potser els enviaran a dins d'una fàbrica, unes oficines, a la universitat, al País Basc, o al palau de la Generalitat. Mireu, a la història, el feixisme sempre comença reprimint un col·lectiu amb l'aplaudiment o indiferència de la majoria de la població, i al final tothom acaba marcant el pas militar.

The cask of amontillado-El barril amontillado.

He posat aquest títol d'un compte d'Edgar Alan Poe per definir el que ha estat el govern de la Generalitat de Catalunya aquests darrers quatre anys, una etapa que estava cantat que arribaria al final després de les eleccions del 28 de novembre.

La Catalunya amontillada que hem viscut amb el govern anomenat de progrés, és passat. Les tres forces que formaven aquest govern han pagat a les urnes el seu fracàs en temes tant importants com el nou estatut, que finalment un tribunal constitucional amb uns individus que es van posar per sobre de la sobirania popular, va retornar fet miques després de tenir-lo segrestat durant anys a les seves fosques oficines madrilenyes.

Finalment ningú sap en que ha quedat el nou estatut impulsat pel govern Maragall-Carod-Saura-Zapatero. Molts ens temem que no sigui pitjor que no pas el teniem abans quan avenços d'autogovern, tot sembla haver quedat en paper mullat.

Després del procés constitutiu, els pactes, les campanyes, la retallada a traïció a la Moncloa acordada entre Mas i Zapatero, i finalment aquest espectacle del constitucional, i entre mig les campanyes anti-catalanes arreu d'Espanya. Tot aquest peripé ha passat factura al govern encapçalat per José Montilla.

Però anem a pams, en primer lloc és sabut que des del govern de Madrid resultava incòmode tenir una Generalitat PSC-ERC-IC, doncs comportava un gran desgast als socialistes espanyols. El fet que la premsa conservadora, i el Partido Popular, estiguessin sempre incidint en que el PSC-PSOE fos aliat d'un partit anomenat republicà, i auto-definit com a independentista. Aquest era l'argument favorit del partit de Rajoy davant la manca d'altres idees que anessin més enllà de la defensa de valors anacrònics, com els de l'església catòlica, que no atreuen a la població espanyola fora d'una minoria radical i extremista. El crit de salvar la pàtria, davant l'agressió i la desintegració que segons aquests nacionalistes espanyols estava perpetran el govern tripartit separatista de Catalunya, va calar entre la població mesetaria i andalusa.

Zapatero i els seus assessors, van veure clar que era millor tenir un govern conservador de Convergència i Unió, que no pas un tripartit incòmode. Aquest és un dels motius del "cessament" de Maragall com a candidat, substituït per un home de l'aparell del partit, fosc i sense carisma.

Montilla no agradava ni als seus, i molts a Madrid, van tenir una sorpresa quan va aconseguir fer-se amb el poder reeditant el tripartit, però en tot cas, Montilla era un home del partit fidel a l'aparell, sense veleítats nacionalistes, cosa que tranquil·litzava a Ferraz i a la Moncloa.

Però com sempre passa, quan els qui maneguen l'aparell d'un partit agafen les regnes d'un govern, normalment és el final.

Tots els partits del govern de progrés han pagat a les urnes la manca de lideratge i l'entreguisme d'en Montilla.

El PSC-PSOE, ha caigut a 28 diputats, el pitjor resultat de la seva història, diversos motius poden haver fet desistir al seu electorat, sembla que aquest partit s'enfronta a un final de cicle. A l'electorat català no li espanta tant Convergència com un atàvic i anti-català Partido Popular. A banda de la crisi econòmica, les falses promeses de Rodriguez Zapatero, i el fet que els socialistes faci temps que s'han convertit en un partit sense ideologia, enquistat a les institucions, ple d'executius que s'aprofiten dels poders públics des dels Ajuntaments, passant per les Diputacions i acabant per la Generalitat, que a més ha començat a aplicar rigoroses mesures contra els treballadors i les classes mitjanes. Tot això sumat. albira un futur ben difícil per aquest partit.

ERC, Esquerra Republicana de Catalunya ha passat dels 21 als 10 diputats, era una caiguda que estava cantada, aquest partit ha tornat el seu àmbit natural dels anys 80, una certa marginalitat. S'havia beneficiat d'uns vots que no eren seus i una situació política que ja no es tornarà a repetir, i si es repeteix, potser seran altres forces les que se'n aprofitaran. Molts votants creuen que els dirigents d'ERC van malbaratar tot el potencial de movilització adquirit, entregats a un govern dirigit pel socialisme espanyolista, a canvi d'unes parcel·les de poder que no deixaven entreveure cap aportació nacionalista d'esquerres al govern Montilla. ERC no ha sabut imposar, ni molt menys demostrar al seu electorat, un impuls autodeterminatiu dins el tripartit.

I ara sembla que els seus dirigents actuals no s'adonen que els calen molts canvis reals i d'estrategia per poder recollir l'impuls que les noves forces independentistes estan recollint. A ERC se li acabat el monopoli electoral de l'independentisme, a partir d'ara aquest partit anirà supurant, com de fet ha passat fins ara, militants i simpatitzants que evolucionaran cap a forces polítiques que posin el proces cap a la independència per davant dels pactes polítics.

Finalment, cal parlar del tercer membre del tripartit, però no m'entretindré gaire, Inicativa per Catalunya, malgrat els analisis dels seus dirigents també ha patit una petita devallada, proporcional a la seva minsa representació, ha passat de 12 a 9 diputats. No és que hagi aguantat millor, és que senzillament era un partit minoritari i per tant la seva caiguda és nota menys. IC és un partit que té un sostre clar, els temps dels seus progenitors PSUC, CCOO, han passat a la història amb l'anomenada transició, amb el seu paper pactista, i els canvis socials que els van conduïr a la crisi actual. Dificilment IC pot fer res sense anar darrera dels socialistes.

Torna Convergència i Unió al govern, els 7 anys de governs d'esquerres, es converteixen en un petit parèntesi després de 30 anys d'autogovern. Però la societat actual no és la mateixa que la que en Jordi Pujol va saber posar-se a la butxaca, a banda d'una crisi generalitzada tant econòmica, com de sistema, la població demana canvis reals més enllà del folklorisme, no és probable que Artur Mas s'eternitzi al poder 23 anys com en Pujol, segurament per molt que es treballi la imatge i uns mitjans de comunicació aduladors, prendrà decisions que resultaran impopulars a una gran part de la població, i molts dels seus votants miraran amb lupa els seus passos en favor d'un major auto-govern, si fracassa, o intenta distreure la població amb el joc tant convergent de la puta i la ramoneta, respecte les relacions amb Espanya, es trobarà enfront noves forces polítiques emergents que no s'aturaran amb els desitjos d'aconseguir una Catalunya més lliure.

L´esclafant pas de la Wehrmacht econòmica.

En la seva curta vida, l´esser humà oblida que esta sota la influència de processos socials que venen de molt abans del seu naixement i que aniran molt més enllà de la seva mort, és cert que la evolució de les especies no és perceptible per la raó humana, els canvis poden comportar milions d'anys de mutacions. El canvis socials son molt més ràpids però tot i així superen el temps de la existència humana.

La cultura de la societat actual a més ha creat l'absurd i idiota "homo individualista", que creu que tot passa per si mateix, que tot comença amb ell i acabarà amb ell, o ella. És com una mena de malaltia que pot conduir a la societat humana al suïcidi social, o potser com a espècie.

Amb aquesta introducció vull anar a parar a una qüestió que fa temps que em preocupa i que ja he esmentat alguna vegada en aquest blog, la influència del hitlerisme o nazisme a la societat actual.

No entraré en un infinit anàlisi del comportament humà per comparar-lo amb els indicis que s'amaguen a les nostres actituds i que poden considerar-se una influència psicològica del nazisme. No sóc un expert i això només podria tenir els seus fruits després d'anys d'estudi i anàlisi. Per altre lloc hem de pensar que el nazisme es va dedicar a conrear idees que ja existien abans d'ell.

Començaré per dir que el fet que faci prop de 80 anys del naixement del feixisme i el nazisme, això no vol dir que ,tot i teòricament haver estat derrotat militarment, sempre exceptuant Espanya, nosaltres no formem part de la mateixa època i els processos socials que es van posar en marxa dins el capitalisme.

Una de les teories principals del nazisme alemany era que la població de dret d'aquest país havia d'aconseguir un nivell de vida superior car era una raça superior. Un cop eliminats els dissidents, minusvàlids, jueus, la Gran Alemanya havia de constituir-se en un estat que dominés Europa, la població havia de gaudir d'un alt nivell de benestar a costa de sotmetre la resta a explotació i treball esclau o no tècnic.

Així es va llançar la Wehrmacht a les ordres d'un passional i psicòtic líder a conquerir tot el territori continental, respectant només els països sota règims feixistes, amb el quals va mantenir aliances estratègiques o de combat. Tot això, no cal que ho expliqui, però en el fons no sé que deuria pensar Hitler dels espanyols, o dels italians, car no quadraven massa amb el seu estàndard de raça ària. Segur que per molts alemanys eren races barrejades, inferiors, però útils estratègicament, però que no encaixaven massa en la ideologia disciplinaria Nazi, ni en la suposada perfecta maquinària alemanya. Segurament el Nazis tenien més respecte racial pels Anglesos, als quals consideraven una raça a tractar de tu a tu, que no pas amb "pels ganduls" pobles mediterranis.

Aquesta mentalitat no crec que us soni estranya, és ben present avui dia, no sols entre molts pobles del nord desenvolupat d'Europa, sinó també en moltes actituds que floreixen entre nosaltres, sobre pobles i ciutadans que venen de països subdesenvolupats. Algunes d'aquestes actituds no han deixat de ser-hi mai, el que passa que estaven més amagades després de la derrota de la ideologia feixista. Ideologia que torna amb força més enllà de quatre grupúsculs radicals amb esvàstiques i violència gratuïta. Cal dir que el capitalisme sempre que s'ha vist en crisi o en perill ha usat el feixisme per reprimir la societat i alienar la població davant uns intents de canvi social que puguin suposar la fi del poder de les classes dominants.

Però jo volia anar a parar a un altre lloc, la construcció europea, aquesta comunitat d'estats que principalment sota el control de l'economia alemanya s'ha tirat endavant després de la segona guerra mundial. A aquesta construcció europea, alguns països van adherir-se amb una voluntat de supeditació, entre aquests Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, etc.. Una de les condicions de la seva adhesió era sacrificar gran part de les seves indústries públiques, i encarrilar la seva economia cap als serveis, el turisme, la construcció, la agricultura i altres industries o produccions considerades complementaries del gran poder industrial i tecnològic d'altres països com França, Itàlia, Anglaterra, i sobretot, Alemanya. A canvi es convertien en economies subvencionades, i les multinacionals estrangeres aprofitaven per comprar a preus de saldo en molts casos, les indústries més rendibles o reconvertibles. Les que no entressin en aquests paquet senzillament tancaven i els treballadors anaven al carrer. Per saber sobre aquest tema llegiu informació sobre els conflictes socials i laborals a l'estat espanyol durant els anys 80.

Però deixem el passat i situem-nos a l'actualitat. ¿Que esta passant a la CEE avui ? ¿Qui controla la política d'aquesta aliança fonamentalment econòmica ? La economia alemanya és la que esta controlant, com sempre la CEE, i més concretament, corporacions econòmiques alemanyes com els grans bancs son els qui dicten la política financera. És cert que també hi ha grans bancs anglesos, francesos, espanyols, italians, etc.. Però el motor continua essent Alemanya.

En el cas espanyol els principals creditors son els bancs alemanys que van finançar tot la política especulativa immobiliària, una bombolla brutal que ha afectat a la gran majoria de la població.

¿Que esta passant amb la pressió sobre possibles rescats financers ? Doncs que condicionats per la política del Banc Central Europeu, i la política econòmica alemanya, com hem vist dominant a Europa, s'esta imposant un control draconià de la despesa pública, cosa que en el cas d'una economia potent i venedora com la d'Alemanya, no comporta l'ensorrament social i econòmic que s'està produint en els països que depenen de les subvencions europees, per haver subsidiat la seva economia i la seva producció en entrar a la CEE.

Després de caure Grècia, els grans especuladors internacionals amb els bancs alemanys i europeus al capdavant, volen apropiar-se, privatitzar, aquesta es la paraula, altres països com Irlanda, Portugal, Espanya. Estem veient amb escàndol com mentre l'estat Irlandés es resisteix a ser rescatat, hi ha una pressió brutal des de la Comunitat Europea perquè accepti el control de la seva economia.. Si la cosa fos tan terrible com ens la pinten els grans centres de poder econòmic europeu, us imagineu un nàufrag que s'està ofegant i que rebutja l'ajut d'un suposat salvavides. ¿ Per què Irlanda no vol ser rescatada?. Doncs perquè d'entrada, perdria tota la seva independència econòmica, i segon, el seu estat seria clarament privatitzat, que això és el que s'amaga darrera d'aquests rescats. El capital financer pren possessió de la política econòmica i imposa una retallada que pot comportar el desmuntatge de tota la política pública social, l'ensorrament de les classes mitjanes, la misèria de les classe populars. Subsidis, jubilacions, sanitat, pensions, obres públiques, educació,serveis públics, tot queda a mercè de la voluntat del capital internacional, i el seu gestor, la comunitat europea, amb alemanya al capdavant. Els rescats econòmics son un gran negoci per alguns en aquests temps de crisi del capital.

Per això no vol ser "salvada" Irlanda que és un país amb molt orgull nacional, perquè sap que el remeï és molt pitjor que la malaltia.

No és aquest el somni de Hitler? esclavitzar als altres pobles per salvar al superioritat Alemanya?. Ara la Wehrmacht ja no ve amb carros de combat, canons i soldats, ara ve amb rigorosos rescats econòmics, la societat del benestar a Europa sembla que té els dies comptats, i a tots ens tocarà tastar-ho.

Preneu nota de nou. Grècia 55 per cent d'abstenció.

S'acaben de celebrar eleccions municipals i regionals a la República de Grècia, com sempre els mitjans de comunicació han passat de puntetes sobre algunes qüestions que s'haurien d'haver destacat.. Una d'aquestes qüestions és l'abstenció que ha arribat al 55 per cent, a un país que és obligatori votar, aquest fet ja manifesta el desencís i l'enfado de la població grega amb el seus polítics i el sistema. Grècia en aquest moments es una economia intervinguda, on els grans organismes del capital financer internacional dicten la política que s'ha d'aplicar, que només va en un sentit, retallada de les despeses socials, dels sous públics i de l'ocupació pública. Els socialistes encapçalats per Papandreu, apliquen sense cap mena de queixa aquesta política que els dicten des de fora, i els conservadors de Nova Democràcia, abans van fer de les seves havent-se d'enfrontar a una rebel·lió social fa dos anys que em sembla alguns volen oblidar, però que la majoria dels grecs no han oblidat.

Papandreu, va declarar que si fracassava en aquests comicis convocaria eleccions anticipades, i evidentment segons ell tenir un 55 per cent d'abstenció no és un fracàs. Aquesta és la posició dels polítics que s'omplen la boca amb la paraula democràcia, quan en realitat utilitzen aquest terme per tenir-lo segrestat, per evitar que la societat avanci realment cap a la democràcia.

Papandreu continuarà aplicant les polítiques que li dictin apareixent com a vencedor amb un suport electoral real que ronda el 20 per cent de la població, si és que hi arriba. Així es legitima aquesta democràcia europea. Els qui s'auto marginen de les urnes sembla que per "els demòcrates" deixen d'existir. Això ja estem acostumats a viure-ho també al nostre país.

La opció de la protesta, la sortida al carrer, la vaga, té una altra medecina per part d'aquests "demòcrates", ignorar els qui protesten fins que és cansin i la revolta s'extingeixi. A banda que compten amb tot el potencial dels mitjans de comunicació per criminalitzar, manipular o silenciar, segons convingui les actitud massa perilloses per als qui manegen els fils del poder.

Un altre fet també destacable de les eleccions gregues, que cap mitjà de comunicació ha mencionat, és l'augment del vot comunista que en el cas del KKE ha arribat a l' 11 per cent dels vots, 3,3 punts més, essent un dels pocs partits que ha augmentat amb més de 75.000 vots. L'altra coalició d'aliança d'esquerra, SYRIZA ha mantingut els seus percentatges.

Aquestes eleccions gregues son un exemple del que esta passant a molts racons d'Europa, inclosa Catalunya, on una gran part població esta donant l'esquena al processos electorals, convençuda que anar a votar només legitima les actuacions contraries a la majoria de la població, que els polítics de torn exerceixen, un cop arriben al poder. A banda de la crisi econòmica i la gestió que se'n fa des de fora dels països, quan es dicten les polítiques econòmiques des del grans centres de poder financer, la població ha pres el camí de marginar-se de l'acció política activa, i els mitjans de comunicació incideixen en conrear aquesta marginació i desesperança.

La gent no esta per hòsties.

Un cop més el mitjans de comunicació tant públics com privats de l'estat espanyol han demostrat que viuen d'esquenes a la realitat social i que només s'han convertit en transmissors d'ideologia reaccionaria.

És encara més vergonyosa l'actitud dels mitjans públics de la Generalitat, que a molts ens ha semblat aquests dies que eren dirigits per elements de la dreta catòlica o per la mateixa conferència episcopal. El mateix cal dir de la Televisió Espanyola, amb l'agreujant que aquesta ja no deixa ni el mínim espai pel contrast, o la dissidència. Aquesta sembla patir un retorn a les posicions de la dreta radical. Podem veure programes com "cine de barrio" on s'endolceix la figura del dictador Franco, amb profusió d'imatges on inaugura diferents coses, i on el narrador utilitza el nom de Franco com si fos l'oncle bon jan que porta regals i fa progressar la família. És inimaginable que a Alemanya o a Itàlia presentessin a Hitler i Mussolini, que per cert van fer moltes més obres i avenços i van ser igual de criminals que Franco, els presentessin com a benefactors, i grans pròcers del país. És molt perillós el que esta fent la Televisió Espanyola amb programes com aquest, perquè no treballa per vacunar la població contra el feixisme, ans el contrari, el presenta com una època de pau i prosperitat.

Però tornem al principi, aquests dies hem patit un emborratxament ideològic i pastoral, de lloança a uns valors que no son els que la gran majoria de la societat ha adoptat en la seva vida quotidiana. Ha arribat el cap de l'església catòlica, l'anomenat Papa, conegut des de fa molt anys per les seves posicions reaccionaries, contraries a l'evolució de la societat. Ratzinguer que en el seu passat, allà a l'Alemanya de Hitler i els camps d'extermini, va formar part de les Joventuts Hitlerianes, ja abans de baixar de l'avió s'ha despatxat amb unes declaracions contra les posicions que dominen la societat espanyola, el que ell ha anomenat: laïcisme radical. I ha volgut criminalitzar aquest anomenat laïcisme, comparant-lo amb el de l'època Republicana, al temps que potser donava les claus per una nova "cruzada" exterminadora, com la que va patir Espanya de la mà dels militars i l'església amb la Guerra Civil. No cal oblidar que provocada per ells; la seva acció purificadora va deixar centenars de milers de morts, centenars de milers d'exiliats entre ells la major part de la nova intel·lectualitat, el mon de la cultura, la tècnica i la ciència. Convertí Espanya en una masmorra fosca, plena de camps de concentració, afusellaments, opressió social i de gènere, tot amanit per una ideologia nacional-catòlica, d'un integrisme ni tant sols comparable al de qualsevol país musulmà radical d'avui.

Arriba Razitger sens adornar-se dels canvis que ja no depenen de les polítiques de l'estat o de l'església i la seva immensa influència econòmica i educativa. Els canvis son profunds, la societat ja no tornarà al passat en aquest sentit, perquè és en Razinguer qui esta fora d'època, i el seu discurs amplament tramès aquest dies per uns mitjans públics vergonyosos, és un discurs virulent i anacrònic. No es poden defensar davant una societat que vol viure lliure, les prohibicions i els càstigs; estar contra els anticonceptius, el divorci, les relacions lliures, ratlla la perversió.

Ratzinger és el guardià de la fe que ha arribat al capdavant de l'església, una mica recorda com quan a les acaballes de la Unió Soviètica, van escollir el cap de la KGB per dirigir el partit comunista i l'estat soviètic. Potser l'església catòlica tal com la coneixem avui dia, com ha estat aquest últims segles, toca a la seva fi. El radicalisme de Razinguer, el policia de la fe, es l'últim intent per apuntalar un edifici que comença a esfondrar-se. I no és que cap ideologia en concret hagi plantat cara a aquest poder, és que s'enfonsa per sota, per falta de personal, per caiguda imparable de fidels i vocacions, per falta de continuïtat.

Per això resulta absurd aquest crit de Ratzinguer a agafar les armes que molts dogmàtics seguiran, però cada cop més aïllats i embogits, no tindran recanvi a les noves generacions.

Un fenomen que preocupa a l'església catòlica és la caiguda de fidels al seu gran rebost, Llatinoamérica, i així és, a banda de la modernització d'aquelles societats, cada vegada son més els qui busquen aixopluc a infinitud d'altres sectes i religions. Entre d'altres coses perquè aquestes son més a prop de la realitat social i el seu discurs no s'ajusta a tanta amenaça i prohibició com el discurs catòlic oficial. A més les altres religions i sectes, un cop marginat el moviment catòlic progressista per part de la nomenclatura vaticana, ofereixen més confort i ajut econòmic a una majoria de fidels que viuen en la pobresa i la necessitat.

Els mitjans de comunicació tant públics, com privats, no s'adonen tampoc que la gent cada cop esta més cansada del seu discurs oficial, i anti-social. No s'adonen que cada dia som més el qui apaguem televisions, i ràdios, deixem de comprar diaris i busquem una informació més d'acord amb la realitat. Que segueixin així, perquè tant l'església catòlica com el mitjans acabaran fent-se l'arakiri.

Democràcies per referendar el liberalisme econòmic.

Les societats capitalistes econòmicament avançades sembla que avancen cap una liberalització major de l'economia, els grans organismes internacionals lligats al capital aconsellen als governs contenció de les despeses, retall de la inversió pública, privatització dels serveis públics i socials, fer pagar els ciutadans cada cop més, o dirigir-los directament cap a empreses privades mèdiques, educatives, fons de pensions. Aquests organismes com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, etc.. ,ja no recorden que fa un mesos els estats van haver de sortir amb els diners públics de tots els ciutadans a rescatar les entitats financeres i els bancs en fallida.

La historia no es nova, a tall d'exemple recordem que va passar a Xile els anys 80, després d'un cop d'estat que va acabar amb el procés de socialització democràtica encapçalada per Salvador Allende, el règim militar va imposar un sistema econòmic ultra-liberal, on tot es privatitzava i el mercat s'havia d'auto-regular. Els ciutadans depenien exclusivament dels seus diners per accedir a qualsevol servei que abans donava l'estat; avui encara és així a Xile, si estàs malalt i no tens diners per pagar el guariment, només et toca esperar la mort. Però aquell estat xilè tutelat per l'anomenada escola de Chicago, que experimentava les seves teories econòmiques al país Andí, teories que també va aplicar Margaret Tatcher al Regne Unit. Aquell sistema Pinochetista corrupte, va haver de corre a salvar els bancs xilens en fallida, amb els diners i avals de l'estat en el crac bancari intern als anys 80.

Per tant, ja els coneixem aquests "podrits" que ara aconsellen als estats limitar les despeses socials condemnant a la població a la misèria, l'escassetat, l'esclavatge i la mort. Res per els humils, tot per nosaltres, aquest és el seu lema de malalts acaparadors. Aquesta colla de consellers financers, dirigents bancaris, i líders polítics haurien d'estar tancats a les presons com a responsables dels crims més esgarrifosos que s'escometen a la humanitat.

Fa molts anys parlant amb algú a Xile, li deia que jo no creia que les societats europees fossin el futur, que el futur era aquella societat xilena que marcava el pas dels taurons i depredadors de l'economia. Veient el que ha passat a nivell mundial, amb la crisi financera i la posterior reacció dels poders econòmics, i els polítics de torn a les democràcies occidentals, se'm acut que potser no anava tant desencaminat, el que va passar a Xile els anys 80 és el que ara se'ns esta intentant aplicar pas a pas a Europa.

Però, podran derrotar a la majoria de la població?. Podran sotmetre la voluntat popular i la resistència sense aplicar una fèrria i aterridora dictadura com en el cas de Xile? Per començar haig de dir que en la situació actual no és necessària cap dictadura política o militar, car ja existeix una dictadura de la opinió i de la por. En l'actualitat les democràcies s'han convertit en un mitjà per referendar les polítiques ultra-liberals. Els governs locals dels estats estan sotmesos a les grans corrents econòmiques mundials, les polítiques socials i econòmiques es dicten des d'organismes controlats per individus que la població no ha escollit, que defensen interessos obcurs de grans corporacions financeres i poders econòmics, que estan per sobre de les fronteres i els estats nacionals.

Cada vegada un major nombre de ciutadans es desentenen dels processos electorals, hi ha un desencís en la participació social que resta en mans de "professionals" que viuen d'això. La opció guanyadora és l'intent de salvació individual, el plantejament que l'individu és la mesura de totes les coses, fet que curiosament no fa les persones més diferents les unes de les altres sinó més semblants. La projecció social té com eina principal la imatge i el consum, és la negació de qualsevol alternativa. La marginació dels ciutadans que plantegen formes de vida diferents, fa que aquestes alternatives acabin reprimides, aïllades de la societat; molts dels individus que les plantegen cauen en una mena de messianisme o purisme patètic i ridícul que trenca els seus lligams amb la realitat dels altres que aquests consideren barroera. El mon s'omple d'artistes de la mediocritat que vesteixen un escafandre de superioritat per no contaminar-se d'una realitat social estúpida, tant internacionals com les corporacions financeres, volàtils en els compromisos, com volàtil serà la seva petjada i record.

Dissortadament anem cap un mon força convuls on les forces del control social, lligades als poders econòmics, hauran d'actuar contra les revoltes locals producte de la caiguda econòmica que anirà rebrotant cada cop més sovint, deixant cada vegada sectors més amplis en la marginació econòmica i política. L'objectiu dels sectors dominants és seguir tenint els ressorts que vesteixen l'anomenada societat democràtica sota control, i deixar que els sectors dissidents vagin supurant cap a la marginació, la passivitat,el nihilisme, i potser l'aniquilació. La fi és tancar els individus dins a nínxols d'incomunicació on els discursos crítics restin encasellats per etiquetes i límits, fins a cert punt això ja passa a internet.

Un putxinel·li anomenat Bin Laden.

Qui és aquest líder mediàtic del qual de tant en tant apareixen cintes de vídeo clamant la guerra santa? Qui és aquest personatge del turbant que obre la veda del terror cada vegada que deixa una missiva que els mitjans de comunicació s'encarreguen d'expandir com la pólvora per tots els racons del món?

Se'ns ha dit que és un home de carn i os que pertany a una família amb grans negocis financers i petrolífers radicada a l'Aràbia Saudita. Se'ns ha dit que va viure a Europa, fins i tot potser va estar casat amb una anglesa. Se'ns ha dit que es va allistar a la guerra santa de l'Afganistan contra el govern comunista de Kabul sostingut per les tropes de la Unió Soviètica. Els Nord-americans no han ocultat mai que van entrenar i armar a Bin Laden i el Talibans en aquesta suposada "lluita d'alliberament" contra l'ocupació dels infidels a l'Afganistan. Probablement tot això és cert.

Però aquest suposat agent de l' Islam de família infinitament rica va més enllà de tot això. Si poguéssim navegar per les clavegueres dels interessos dels grans grups de poder, grans corporacions, traficants d'armes i de drogues, corporacions financeres, i sobretot grups polítics dels Estats Units amb els seus fidels intoxicadors serveis secrets i d'altres agències com la CIA. Si poguéssim fer-ho probablement descobriríem que Bin Laden és un putxinel·li que utilitzen per condicionar la política mundial i ocultar tramoies econòmiques que els pobres mortals mai endevinaríem.

Bin Laden apareix de la mà de la família Bush, alguns diuen que la família Bush, relacionats amb la indústria petroliera, tenia negocis amb els Bin Laden. Ja aquest fet resulta bastant sospitós.

Però alguns diran, si Bin Laden és un actor manipulat com tot sembla apuntar, els atemptats, segrests i amenaces que s'ha emportat la vida de milers de persones son una cosa ben certa.

Potser que Bin Laden s'hagi convertit en la bèstia negra que es revolta contra els qui la van crear, el Frankestein modern però sense la tendresa i el romanticisme d'aquest personatge.

Recentment Bin Laden ha aparegut en una d'aquestes cintes fantasmes que de tant en tant afloren, a aquesta cinta el discurs fa referència al canvi climàtic i no se quantes xorrades més. Teòricament aquesta preocupació ecològica no la va tenir Laden quan va fotre les torres de Nova York a terra. Els mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'últim "comunicat" Landenià, però no han incidit massa en el tema. Començaran a veure que aquest personatge comença a aparèixer com a grotesc i poc creïble. Reflectirà aquest últim comunicat la nova tendència de la nova administració Obama. Que pinta un discurs "ecològic" enmig d'una furibunda ideologia radical islàmica que supura odi contra tot el que faci olor a occidental. Potser és que els imbècils dels serveis secrets aquesta vegada s'han passat, i estan tan segurs de si mateixos que ens prenen per estúpids a tota la humanitat. O potser es que el personatge, que comença a esgotar el seu tarannà terrorífic, ha d'adaptar-se a les noves preocupacions del mon. Podia ser que els funcionaris que el creen no volen una reprimenda dels polítics que els manen.

Però a banda d'aquest Bin Laden catalitzador, hi ha el que anomenen Al Quaeda, la suposada organització que ens té cada dos per tres amb l'ai al cor. Sembla que ja no anem tranquils pel mon, no pugen als avions tranquils, ni als busos, ni als trens, ni caminem pels carrers tranquils.

De tant en tant des de les profunditats dels Estats Units sona l'alarma d'un possible nou atac indiscriminat i desconegut per part d'Al Quaeda. No cal dir d'on bé l'alarma, directament del Pentàgon o de la CIA, o qualsevol altre organisme funcionarial de les clavegueres d'USA.

Qui merdes és Al Quaeda?

Al Quaeda no existeix, com a organització unida i mundial. Al Quaeda es una etiqueta creada pels occidentals per crear un suposat enemic únic i coordinat. El que hi ha darrera dels atacs d'Al Quaeda son des de organitzacions de bandits, fins a fonamentalistes obscurament manipulats per interessos econòmics, i organitzacions diverses. Ni la premsa mundial, ni els governs de tot el mon volen canviar aquest muntatge que sembla que roda per si sol. Ja poden sortir veus que demostrin una altra cosa, quan acabin de parlar periodistes i governs tornaran al mateix discurs d'Al Quaeda. Discurs que no vull passar per alt, també beneficia als interessos de l'estat d'Israel. Us heu preguntat alguna vegada com és que si els jueus son el bèstia negra dels musulmans, mai Al Quaeda ha atacat ni Israel, ni els seu ciutadans? Realment es estrany, molt estrany.

Fa uns mesos un suposat grup del nord d'Africa va segrestar uns ciutadans catalans, la versió que ràpidament es va estendre es que darrera d'aquest segrest hi havia Al Quaeda, concretament la seva filial del Magreb. En aquells dies escoltava a un missioner catòlic, d'una congregació que fa molts anys treballa en la zona de Mauritania, fins i tot ells han sofert atacs i morts en aquesta zona. El missioner deia que els responsable d'aquest segrest eren bandits que habiten aquella zona del desert i que el seu objectiu era recaptar diners. Segons diuen l'alliberament dels segrestat va costar 8 milions d'euros, però aquesta xifra i el fet d'haver-la pagat es manté en secret per part del govern espanyol. Penseu que les gestions de pagament es van fer mitjançant intermediaris, bancs o empreses financeres, alguns diuen de Londres, els quals segurament van cobrar una bona comissió per les "gestions". Això de pagar no es tan fàcil com anar amb una maleta carregada de milions d'euros al mig del desert, aquí hi ha molta gent que suca. Això és molt més complex que no pas una suposada colla d'islamistes radicals enfurismats com els mitjans de comunicació no paren de martellar-nos. Aquí hi ha un gran negoci i un eficaç control de la població. Aquí hi ha molts interessos més enllà de quatre penjats amb turbant armats amb fusells d'assalt de fabricació russa.

Qui conegui una mica la història de l'Islam sabrà de sobres que mai ha estat un mon uniforme ni unit, ni avui dia ho és. Dins la mateixa religió hi ha un munt d'interpretacions, sectes, grups, étc.., moltes vegades enfrontats entre ells. L' Islam és un mon molt atomitzat, en la religió i en la política, és un mon que es troba entre mig de la modernitat i el feudalisme. Estats, reis, senyors feudals, imams, costums ancestrals, consum modern. Pretendre vendre al mon que un sola organització "terrorista" pot superar aquestes divisions, és jugar amb la ignorància de la gent, quanta més ignorància millor benefici del poder, així va el mon, amb mitjans de comunicació totalment dedicats a fomentar l'engany i la ignorància entre els ciutadans.

Rics en deutes.

A la societat de la imatge i l'aparença lligada al consum que fa anys que vivim, i que sembla que ara viu un daltabaix en tancar-se l'aixeta dels crèdits, en planejar sobre la majoria de la població l'atur, la falta de diners líquids i l'ombra de l'embargament de bens. Van anar proliferant els rics "low cost", per batejar-los d'alguna manera. Aquells que es movien en un riquesa fictícia, la que permetia el seu endeutament als bancs. El parc mòbil es renovava inconscientment sense que els vehicles fossin encara inútils, únicament per consum, moda o cansament del cotxe vell. La gent s'entrampava amb vivendes a pagar durant tota la vida i part de la seva mort. Les deixalleries s'omplien de productes de consum útils, però que la majoria creia "passats de moda" o massa vists; es substituïen per altres coses acabades d'adquirir a les botigues.

Els periodistes, els polítics, els banquers, els venedors, la publicitat ens deia que calia comprar i comprar, perquè aquest era l'èxit de la societat capitalista. Alguns, i crec que m'hi puc comptar entre ells, vam escapar d'aquesta roda depredadora, fins i tot potser varem caure a la marginalitat.

Sempre ho dic: Entre marginació i exili, prefereixo l'exili. Viure en un país de Quixots, "Hidalgos consumistes" sempre se'm fa insuportable. Els que vulguin estar a la ultima que ho estiguin, però hi ha llocs meravellosos on no es necessita gairebé res per sentir-se viu, gaudint de la natura, o de la companyia de persones que no tenen mes horitzó que del dia a dia.

La majoria de la població odia al gitanos perquè viuen al marge de la llei oficial, amb poques possessions, no encadenats als imposts, recollint les coses que la gent llença, o aprofitant les almoines de la societat, però gairebé tots son fora d'aquesta roda de consum que ens esclafa a nosaltres, i son fora per voluntat pròpia, cosa que els fa més lliures.

Alguns s'escandalitzaran amb que jo els diré ara: Me'n alegro d' aquesta crisi. I no soc l'únic, és que us penseu que la Terra, la natura pot suportar per sempre la vostra manera depredadora i accelerada de viure. Els irresponsables sou vosaltres que si teniu fills els deixareu món col·lapsat i potser de manera irreversible condemnat a l'extinció.

Menys mal, que hi ha crisi, un fet aliè a la vostra irresponsabilitat, per sort una força major mira per redreçar tota aquest orgia de destrucció i consum.

Molts es creuen rics, rics en deutes, en comptes de seguir clavant les banyes com un bou enfurismat contra les tanques que no cedeixen, perquè no proveu de viure amb més humilitat, sense necessitar tant i valorant més els sentits, els sentiments dels altres. I finalment perquè no apreneu respectar als que no volen viure com vosaltres. No son idiotes, no son uns mantes, no son uns aprofitats, senzillament ens conformem amb poca cosa material, però amb un sentit de conèixer, aprendre i compartir infinit. Crec que la única alternativa honesta que resta en el mon d'avui és ser pobre. Cal explicar-ho; pobres en el sentit participatiu a l'economia de consum, rics en el sentit dels coneixements i el desig de compartir-los de manera altruista. S'equivoquen els que volen transformar l'estat i des d'ell la societat, els contra-poders de l'opinió, la creació de rols i desitjos, l'educació de masses que controlen els poders econòmics impedeix transformar la societat. És una partida perduda.

Nacionalisme per enredar.

Sempre que el sistema econòmic entra en una crisi i frega el col·lapse, quan les opcions més econòmicament liberals controlen l'estat, o apareixen com alternativa per fer surar el sistema en crisi. Sorgeix en el programa polític com element mobilitzador i cohesionador d'una societat en perill de desintegració, el nacionalisme.

No és contradictori que siguin els partits més conservadors i dretans que aspiren a privatitzar els bens públics, a limitar els drets dels ciutadans i els socors de l'estat envers les classes populars, els que apel·lin i bombardegin la societat, utilitzant els mitjans de comunicació, amb un discurs patriòtic i nacional. Bé, èticament seria contradictori si aquestes formacions tinguessin principis polítics democràtics i de servei a la majoria dels ciutadans. Però, en el seu ideari basat en la submissió de tota la població sota el jou i els interessos d'una minoria que controla el poder econòmic, no hi ha contradicció entre desmuntar l'estat i els bens públics, excloent d'aquest desmantellament l'aparell armat, siguin policies o exèrcit. I d'altra banda propagar entre la població la idea del nacionalisme.

El nacionalisme és un terme relativament modern, tal com l'entenem en l'actualitat, a partir de la revolució francesa de finals del segle XVIII. Parteix de la idea que tots el ciutadans formen una nació en igualtat de drets i deures. La llei és igual per a tots, els aparells de l'estat son al servei de tothom, i el país es construeix amb l'esforç de tots els ciutadans que tenen la llibertat d'escollir als qui els governen o la llibertat d'ésser escollits. En aquest sentit, si ens fixem en aquests principis i d'altres que parteixen o complementen aquests, veiem perquè el nacionalisme apareix davant la població com un element tan engrescador. El problema és quan el nacionalisme és una arma de doble fil, car des d'aquests principis, degudament manipulats, es pot passar a d'altres com el militarisme, l'odi als que son diferents o estrangers, i d'altres fòbies típiques d'una humanitat que encara no ha deixat enrera els seus atavismes tribals. L'odi individual davant el fracàs econòmic i social que poden patir moltes persones, sobretot en períodes de crisi, cap als nou vinguts o persones diferents, fa que el nacionalisme sigui una excel·lent excusa per desencadenar persecucions i actes criminals que utilitzats políticament, degeneren en guerres, matances ètniques, exterminis, deportacions, i un immensa varietat de crueltats de les quals la humanitat n'ha tingut centenars d'exemples al llarg de la seva existència social.

Nou Nacionalisme a Europa.

Sota l'aixoplug del principi de la democràcia, l'Europa dels estats, veritables poders polítics, car la unitat europea sols és real amb l'aspecte econòmic i de servei als grans interessos del capital, comença a veure el ressorgiment polític de la xenofòbia. Partits minoritaris o en vies de prendre el poder fomenten l'odi a les minories i als estrangers. Espanya n'és un exemple molt perillós, doncs des d'un partit majoritari, el Partit Popular, probable vencedor a les properes eleccions, es fomenta l'odi als estrangers, als catalans, als bascos independentistes, a les avortistes, als no catòlics, etc.. I és predica la idea de una falsa nació espanyola que vindria d´un passat amb 500 anys d'història plena de heroismes i grandesa, assumint les matances i colonitzacions com a fets lògics i necessaris per el progrés d'uns pobles ignorants i endarrerits.

La idea important de la dreta espanyola, compartida per bastants sectors de la població i sectors d'altres partits (PSOE), és que al mateix temps que es desmunten sectors públics al servei de la comunitat, seguint les ordres econòmiques d'una Europa dominada pels ultra liberals. Mitjançant l'esport, l'atac als pobles i persones dissidents, i als estrangers, s'integra a la població dins un “nou” nacionalisme espanyol atàvic, i visceral que condueixi als ciutadans cap a la ignorància, l'anti raó, el conservadurisme radical, el servilisme i l'assimilació dels pobles sense estat fins a convertir-los en un episodi testimonial.

El Nacionalisme a Llatinoamèrica.

Amb la coincidència de la commemoració de fets històrics importants com els processos d'alliberament, de independència, i del trencament definitiu dels lligams de submissió a Espanya. Amb la commemoració de la creació de les noves repúbliques basades en principis polítics de igualtat que mai s'ha arribat acomplir. Alguns governs de l'Amèrica Llatina tornen apel·lar al nacionalisme basant-se en un militarisme heroic, prolongació fàl·lica d'un masclisme intransigent que vol continuar oprimint als pobles originaris, impedir els canvis socials envers la igualtat de tots els éssers humans i distreure el malestar de la majoria de la població davant les males condicions econòmiques, l'increment de la corrupció, i el poder de les màfies, així com el desmantellament de molts serveis públics. No cal posar exemples de països que pateixen aquest retorn a principis patriòtics, fàcilment imposats donats els paràmetres educatius que afronten les persones des de la seva infantesa un cop s'integren a les escoles, i que son el veritable punt de cohesió en països formats per la diversitat ètnica, nacional i religiosa. Països fets de la suma d'una important, constant i massiva corrent migratòria, sumada a la població originaria en la majoria dels casos marginada i menystinguda.

Tot i així, també podem trobar exemples de països que han optat per fer riquesa de la seva diversitat, un exemple n'és Brasil, que tot i els seus problemes atàvics de subdesenvolupament, caciquisme i criminalitat. Avança en un sentit integrador positiu, trencant amb els dominis que varen exercir determinades classes, races o nacionalitats exportades d' Europa.

Qui se'n va?

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen amb profusió de la retirada de les últimes tropes de combat nord-americanes de l'Irak, ens recorden que encara restaran 50.000 soldats estacionats en el país del Tigris i l' Éufrates, bressol de la cultura humana; segons diuen, resten allà per fer labors de suport i control. Els Estats Units ja s'han gastat a Irak més de 204.000 milions de dòlars, quantitat a la que podríem sumar altres partides com els 45.000 milions que tramita el congrés per assumir futures operacions o despeses. En aquests moments la guerra de l'Irak es pot haver convertit en la despesa militar més gran feta pels nord-americans des de la segona guerra mundial.

Tot per deixar un país, Irak, a les catacumbes de la misèria, la corrupció i la violència. Un estat en descomposició i una societat víctima de cruentes guerres religioses i sectàries. Serà molt difícil quantificar el nombre de ciutadans morts o la destrucció d'infraestructures, doncs potser és immensament incalculable. Pensem que hauriem de sumar totes les víctimes de destruccions de la primera guerra, la del Golf, la del Bush pare. A més de les conseqüències del bloqueig decretat contra Irak, que portà la fam i l'escassetat de tota mena d'assortiments sanitaris per guarir la població de ferides o malalties. Irak és un país en guerra des de fa 30 anys, s'ha de fer memòria també, per qui no ho recordi, del sagnant conflicte bèlic, amb reminiscències de la primera guerra mundial europea, que va tenir amb Irán. Quan la zona de Chat el Arab, és va convertir en uns aiguamolls de sang i de cadàvers.

A banda dels 50.000 soldats que restaran a Irak, ningú parla de l'enorme quantitat de mercenaris, avui en aquest mon falç i hipòcrita, en diuen seguretat privada. Es calcula que a principis del 2008 hi havia 190.000 d'aquests anomenats també eufemísticament: contractistes. De la mà d'empreses com la tristament coneguda BLACKWATER, aquests soldats privats han gaudit des del principi de la llicència per matar, sense haver de donar explicacions a cap superior ni institució. Sumada a la llibertat que han tingut de passar-se per un lloc les lleis de respecte als drets humans. No és estrany veient les conseqüències dels seus actes saber d'on han sortit molts d'aquests individus, des del para-militarisme i el militarisme de qualsevol país Llatinoamericà, fins molts dels Rambos que circulen pels nostres països occidentals. És difícil poder resumir l'origen de tots aquests guàrdies privats, perquè entre antics soldats de qualsevol país que visqui una situació precària, o persones necessitades de diner ràpid, segur que trobaríem gent de tots els paisos del món. Fins i tot escortes del País Basc que davant el relaxament del perill d'atemptats es veuen atrets per aquesta feina, que segurament els reportarà molts més maldecaps que la d'ara. A mitjans del 2008 ja havien mort com a mínim 444 d´aquests "contractistes" a Irak per accions armades enemigues, atemptats, o foc amic. Es calcula que el sou aproximat d'un mercenari contractat per les empreses privades que operen al país àrab va dels 600 als 1000 dòlars al dia. Podria ser que hi hagués gent que segons les seves necessitats treballés per menys, i d'altres per la seva "efectivitat" treballés per més.

Resumint, com totes les guerres, a banda de les bestialitats, assassinats, misèria i quants més apel·latius abjectes voleu afegir, la guerra de l'Irak és, va ser, i serà un gran negoci per alguns, uns diners que surten dels impostos dels ciutadans dels països ocupants, i de les rapinyes de les riqueses que encara resten allà. Una guerra que juntament amb la d' Afganistan ha portat més inseguretat sobre tots els ciutadans del planeta. Tot i això, podem donar les gràcies de no haver nascut a l'Irak, perquè els habitants d'aquell país han viscut, viuen i viuran durant molts anys una tragèdia infinita, si és que no han mort ja o moriran violentament.

Independentisme català: tants caps tants barrets.

Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.

Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.

L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.

L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.

Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.

Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.

Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.

Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?

Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.

Goebbels controla la democràcia.

Qui és Goebbels? N'heu sentit a parlar alguna vegada?

Goebbels va ser el cap de propaganda del partit Nazi, un dels precursors de la presa de poder i del control de la societat alemanya durant el hitlerisme, es pot dir que el Nazisme no s'enten sense Goebbels. Amb aquest sinistre personatge es va generalitzar el control de la societat través de la propaganda i dels mitjans de comunicació. És famós l'anomenat decàleg de Goebbels, que son exactament 11 punts els quals encara avui dia s'apliquen i estan plenament vigents. Evidentment no hi ha cap servei secret d'informació i intoxicació, cap mitjà de comunicació, cap responsable polític que reconegui públicament que el control de les masses, o l'anomenada opinió pública, que s'està exercint avui es basa en els principis del nazisme. Fins i tot, és molt probable que molts periodistes, funcionaris o responsables polítics, desconeguin que existeix aquests decàleg que ells conscientment o inconscientment, seguint les directrius marcades pels seus caps, duen a terme. Ja se sap, si vols que una empresa sigui segura i plena d'èxits, envoltat d'imbècils, ignorants, i sobretot, obedients.

En aquest sentit cal dir que Goebbels va ser un innovador, precursor de l'adoctrinament, i dels mitjans de comunicació moderns. No en va, em de recordar les seves idees van ajudar aconseguir que una democràcia cada vegada més escorada cap a l'esquerra, acabés convertint-se en una fèrria i sagnant dictadura, gràcies a la implicació de la majoria dels ciutadans. Cal destacar que Hitler no va pujar per un cop d'estat o una guerra civil, sinó com a resultat d'uns pactes i una acció electoral.

Raó de més per pensar que aquests fets no son una cosa remota i llunyana, sinó que son plenament vigents i actuals. Per tant, el que anomenem democràcies occidentals poden esdevenir fàcilment estats autoritaris radicalment repressius, més tenint en compte el control de les masses al que estem sotmesos, i aquest bombardeig sota el decàleg Goebbels.

No crec que a les facultats de periodisme s'estudiin els principis del cap de propaganda Nazi, com un cos identificat, seria massa fàcil i massa revelador pels estudiants. Hauran d'esperar uns anys, els que se'n adonin, de quins son els principis que apliquen a la informació.

Estic segur que alguns pensaran que tot això que expresso es producte d'un individu víctima d'una actitud massa radical i maquiavèl.lica, fins i tot conspiranoica. Potser és cert que les coses no s'apliquen amb una pressió rígida i conscient, però si de la mà d' una actitud relaxada que és la que conforma la filosofia de les societats actuals; a diferencia dels anys 30 o 40, la relativa comoditat i riquesa de la que gaudim, dilueix les posicions i en aparença les suavitza, no pas en certes parts del mon, on amb els ravals comencen els abocadors, la pudor i la crueltat.

Sorprèn veure cada cop més sovint, com grups que podríem anomenar conservadors radicals, responsables de repressions i assassinats passats, inverteixen el seu paper de botxins, per acusar les víctimes dels seus propis assassinats, convertint-se aparentment en víctimes. Utilitzant figures que ells van combatre, despullades d'ideologia patògena, les inverteixen en un sentit profitós per aquests elements retrògrads. Aquests és un del principis de Goebbels, però la veritat és que tots son igualment importants en l'actualitat, només cal donar un cop d'ull a decàleg perquè a qualsevol càndid se li obrin els ulls i vegi el paral·lelisme amb la realitat que vivim.

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol; Individualitzar l'adversari en un únic enemic.
2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu; Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.
3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".
4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.
5. Principi de la vulgarització. "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell com a mínim intel ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar ".
6. Principi d'orquestració. "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes ". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat".
7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.
8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.
9. Principi de la silenciació. callar sobre les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.
10. Principi de la transfusió. Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que es pensa "com tothom", creant impressió d'unanimitat.