El triomf del feixisme a l´estat espanyol va portar com a conseqüència que l´exèrcit espanyol ocupés un paper important i decissiu dins l´estructura del règim dictatorial. De fet en molts casos l´estrutura de l´estat i l´exercit es confonien essent una mateixa cosa. Si bé, en un principi l´estat es va dotar d´una aparent façana orgànica on apareixen com elements ideològics el partit únic de la Falage i els sindicats afins, a l´hora de la veritat tot s´assentava en el poder de l´exèrcit i el seu cap, el Caudillo, capità general dels militars. Quan l´exèrcit, amb la consolidació del seu poder, i davant les necessitats del règim, va passar a ser puntal pel manteniment de la dictadura, les feïnes repressives es van encomanar a una nova policia militaritzada, fos la Guardia Civil, o els anomenar grisos, la Policia Armada, que amb l´arribada de la trasició va esdevenir: Policia Nacional. Entre mig, com a elements d´èlit de la repressió existía la Brigada Político-Social, una branca més de la Policia Armada.
Després de la mort de dictador el 20 de novembre de 1975, l´estat va iniciar un transformació impulsada des de dins mateix, amb la participació de les forces de l´oposició a la dictadura fins alehores clandestines, prohibides i perseguides. Per entrar en el joc de nou sistema naixent, el grup majoritari d´aquestes forces es va avindre a renúnciar, i pactar amb les forces internes del règim partidaries de la transformació, encapçalades per l´hereu a la "Jefatura del Estado" el rei Joan Carles de Borbó.
D´aquesta manera ve neixer un procès falsament anomenat, transició democràtica sense traumes. Evidenment a qui se li van evitar els traumes és als qui fins alehores havien sostingunt i/o colaborat en el règim repressiu i dictatorial de Franco.
Un dels elements que va resultar intocable va ser la judicatura, que va continuar fent com si res, amb els mateixos jutges, en molts casos aplicant les mateixes lleis franquistes, algunes encara perduren, i en altres casos adaptan-se a les noves lleis que sorgien del pacte de la transició.
L´altre element que va anar subsistint va ser la policia i l´exèrcit, certament es van adaptar als nous temps, i molts militars i policies de la dictadura van anar marxant d´aquest cossos, no pas per depuració, sinó simplement per jubilació. Tot aquest procés de canvi lleu i alentit, va crear moltes vegades enfrontament entre el poder polític democràtic i la estructura milico-policial. Les constants amenaces d´una possible interrupció violenta del procés de transició planaven continuament sobre l´estructura política, l´anomentat: sorroll de sabres, es feia palès davant qualsevol problema polític que amenaces portar la reforma o els canvis massa lluny. D´aquesta por constant i d´aquest poder permanent de l´entramat mílico-polític, va fer que l´opinió i la força d´aquest entramant fos sempre tinguda en compte pel poder polític.
Així doncs, l´herència de l´actitut intervencionista en política de les forces armades espanyoles, que durant els últims segles ha estat protagonista de cops d´estats i pronunciaments regulars, resta el seu poder d´intervenir i pressionar políticament, i més encara quan durant 40 anys van ejercir el control total del país. És una lacra que em de patir encara, doncs dissortadament a Espanya, la policia i l´exercit no son només simples funcionaris com ho podien ser els d´hisenda o els de correus. Son un poder fàctic que influeix constantment a la politica i determina o frena moltes actuacions polítiques.
