dimecres, 19 d’octubre del 2011

A principis del segle XX els catalans érem així...


            Foto de Josep Brangulí Soler de l'exposició Brangulí 1900-1945 CCCB.




Sembla que fàcilment es tendeix a oblidar, o simplement s'ignora que una gran part de la població de Catalunya era gent d'escassos recursos o en situació miserable, famílies amb molts fills on tothom que era útil treballava per un salari que ni tant sols era de subsistència, amb horaris infinits, tant homes com dones. A més les dones en molts casos havien de carregar els fills durant la llarga jornada laboral. Ningú no sabia si tot i treballant podria alimentar als fills en el dia a dia.
Aquestes situacions que encara perduren a molts llocs del món avui dia, eren la constant a tot Europa, i per suposat la resta del planeta.
Evidentment hi havia altres classes socials que estaven millor situades, però per viure de rendes o sense anar ofegat, havies de pertànyer a unes classes que representaven una minoria. Fins i tot els comerciants, en aquelles èpoques vivien per treballar, botiga i llar era el mateix, s'havia d'estar a qualsevol hora disposat a vendre al client que ho necessités. Tanmateix la majoria dels comerciants compaginaven la feina del comerç, amb el camp, l'artesania o la indústria.
Per això és important que quan és parla del passat es tingui en compte elements que moltes vegades alguns volen premeditadament ocultar, com els que ens venen un ideal de país. Que en molts casos, és més fonamentat en ideals de classes benestants, que no pas en la realitat i les necessitats de la majoria de la població al llarg de les diferents etapes de la història.
Quan es parla de nacions en guerra s'oblida sovint que els qui posaven la sang eren aquestes majoritàries classes subalternes (com deia Raimon), i no pas per desig de construir  grans nacions, sinó perquè obligació, coacció o  necessitats, els portaven als camps de batalla.
Això em porta a parlar de casos que em toquen de prop,  que demostren que aquesta idea de masses convençudes en la defensa de les nacions, no son tan certes com alguns ens volen vendre. La meva àvia tenia un germà que va fugir a França per no anar a la guerra de Cuba, i tinc un amic que el seu avi va fugir de França per no anar a la primera guerra mundial.
Sempre m'han atret més els desertors que no pas els qui s'empassen les doctrines i els dogmes. Avui no és diferent, però n'hi ha molts més dels que ells mateixos creuen, que s'empassen les doctrines i els dogmes.
Tot plegat hauriem de saber d'on venim, per saber on som, i on volem anar. Les persones s'assemblen massa a les cebes, que van criant capes una sobre l'altre. Venen discursos, primer per simpatia o per que s'ha de tenir un paper en aquesta vida, i al final s'acaben creient els seu propi paper per tenir un lloc dins aquest teatre vital.
I sobretot, hi ha els qui actuen segons els dicten altres, siguin persones, grups o mitjans de comunicació, aquests son els pitjors.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Fan falta rebels no localitzats..

L'altre nit estava veient un programa de debat del canal 33 anomenat Millenium, parlaven una sèrie de filòsofs i pensadors catalans sobre el pensament i la societat actual en base a l'obra de Lluís Duch, també present. De fet si començo citant-los és perque vull refermar-me, o fer veure a qui llegeixi aquest text que les meves opinions no son fruït de rampells temporals, sinó de l'observació, i el pensament dilatat.
Els filòsofs van coincidir  que avui dia som en unes societats on s'ha perdut la visió crítica, i que la població en general s'ha tornat molt crèdula. Deien unanimament: La gent s'ho creu tot, i no posa en dubte les coses.. Evidentment es referien a la informació controlada, la que ve de dalt a baix, o totes les escombraries que vomiten les televisions, i els mitjans en general. Aquesta visió la lligaven amb la gran idolatria, i sacralització que hi ha en l'actualitat, més en un país de pensament absolutista com Espanya.
Es sacralitza la tecnologia, el progrés, els mercats, la identitat ( alguns catalans en saben una estona d'això.),etc.. Jo afegiria també certes sacralitzacions que la desautorització immediata d'alguns posarà de manifest la seva visió absolutista,  com  la imatge, el feminisme, la propietat, la formalitat del llenguatge,  la democràcia, i la llibertat, totes enteses des del punt de vista uniformal, com imposició d'una forma de viure occidental donada com a correcta pel suposat progrés. 

Un dels temes on més van incidir durant el debat és en la imposició tecnològica, a més van afegir que ningú avui dia s'atreveix a criticar la tecnologia, doncs es automàticament tatxat per tothom com retrògrad o reaccionari, fins i tot pels esquerranosos. Per tant, som en una dictadura tecnològica ofegadora del pensament, que a més imposa uns ritmes trepidants que dificulten la creació elaborada de pensament, i afavoreixen la incomunicació. Això alguns no ho entendran perquè tenen un concepte de la comunicació totalment pervertit, pensen que les notes al Twitter o al Facebook son comunicació absoluta. Creuen en la cultura dels titulars i la immediatesa, en l'abundància que impedeix elaborar el pensament, i per tant establir una comunicació real d'intercanvi equitatiu.
Jo afegiria que la societat actual es profundament intolerant, es parla i s'escolta només el que es vol sentir, no agraden les opinions que fan  qüestionar coses. I com deien els filòsofs del programa, hi ha una perversió del llenguatge tant gran que arrossega tot tipus de plantejaments, lideratges, principis, ètica, modes, o pensaments, etc.. Comparaven la situació actual amb l'inici de l'època hitleriana i feixista a Alemanya i Europa. Cosa que jo també he repetit moltes vegades en aquest bloc al llarg dels últims anys.

Tan importat és saber com es diu una cosa en múltiples idiomes ?.  I en canvi estar mancat per aprofundir en el sistema abstracte de la paraula i el coneixement que pot implicar?. Avui triomfen els immediats, no els reflexius. Crec que no és la paraula la que porta el coneixement, és el sentit que se li dona aquesta. I en un temps de perversió del llenguatge con ara, la paraula en si ja no te cap crèdit.
Molta gent viu una vida teatral, s'ha generalitzat l'ús de la paraula emmotllat-la segons a qui va dirigida, qui la consumeix. Tenim grans actors entre nosaltres, al voltant, fins i tot entre els nostres amics. Les seves víctimes, també entre nosaltres, s'ha tornat intolerants a les crítiques de tant acostumats a veure's ensabonats a cada moment; ja sabeu, ensabonat és adulat.

Som en una societat on s'ha imposat la cultura tecnològica, i aquesta s'ha blindat de tal manera que només un esclat que provoques el desendollament general de tots els medis tecnològics podria posar en perill el poder. Un poder que abans era criticable, com hom pot criticar a Deu, al rei, als governants, o els capitalistes o tot el que sigui materialment real, però que avui dia ja no es criticable per la irrealitat de la sacralització de la tecnològica, per l'invisibilitat, i impersonalitat. Sembla que ningú acusa us de rebut de les protestes, no es pot carregar el mort sobre fantasmes que maneguen el poder des de l'obscuritat.
I tal com deien els filòsofs del programa, la tecnologia imprimeix una ideologia i un control que té a veure amb la classificació,  l'ordre, la rapidesa, i un pensament únic.

Una altra cosa que deien és que avui per acabar amb la gent discordant no se la penja al mig de la plaça pública, sinó que se la normalitza, coincideixo totalment amb això. I em sap molt greu veure tanta gent que porta un discurs dissident però que a l'hora de la veritat s'han convertit en braços executors del pensament global i únic d'aquesta societat, de vegades des de llocs de poder i privilegi. L'absorció o la integració és una força molt més eficaç i profunda que qualsevol altre sistema per acabar amb la crítica, la dissidència, la rebel·lia. A ulls de majoria que es a les profunditats del món, em refereixo als més pobres, els discurs d'incitació a la revolta que moltes vegades ve de la mà dels integrats, perd tot els seu sentit de convicció, i esdevé una perversió  més del llenguatge.

Els moviments de protesta actuals no saben anar més enllà de la crítica contra unes situacions o circumstàncies, però de moment son mancats de propostes, de plantejaments alternatius. Sovint son impulsats per grups que desconeixen, o menyspreen el passat intel·lectual de segles de coneixement, i experiències anteriors.
El grup de filòsofs coincidia amb aquest punt de vista, l'extermini de les humanitats en el coneixement, substituides per el predomini de la tecnologia,  ha donat com a fruït individus orfes en dialèctica i pensament. Massa centrats en necessitats immediates, i poc coneixedors o partidaris de l'elaboració d'alternatives a llarg plaç, definitives per un canvi real de la humanitat.

Lluis Duch feia un cant a la memòria com a element fonamental per a la construcció del pensament, no cal dir que comparteixo de fa temps aquesta idea. Sense les trajectòries de pensament i acció del passat, es impossible construir cap alternativa de futur. El poder, aquest gran classificador, controlador camuflat que ningú sap on s'amaga avui dia, sap molt bé que pel control social és important l'extermini de la raó, i del record, per tant de la memòria.
És important plantejar preguntes per posar en marxa el mecanisme del pensament, no pas només oferir respostes, doncs les respostes son al que ens han acostumat avui dia des del poder i els seus braços executors: educació, mitjans, polítics, tecnologia, propaganda, consum ( si vols ser feliç compra ), la cega competència. etc.. etc..
Duch també coincidia amb la importància de la pregunta per disparar el mecanisme de l'elaboració de les idees, i el qüestionament dels dogmes d'avui dia. Un bon professor no és el que dona un lliçó pre-escrita, sinó el qui planteja als alumnes preguntes i camins per arribar a les respostes. Comprenc que en l'estat de dogmatisme d'alguns, per la seva manca de desenvolupament intel·lectual, creat per la seva falta d'iniciativa pròpia, massa acostumats a ser dirigits, i a seguir vies que els assenyalin, proposar-los aquest sistema educatiu els resultarà un anatema.

Per tot plegat fan falta rebels no localitzats, no suposats rebels enquadrats en l'estructura repressiva de la societat, que proposen una continuïtat d'ordre i estructura. Que afavoreixen el "resset" de les idees no sacralitzades per la norma, i per l'autoritat ( l'autoritat és també constructora de pensament estàndard).
No es pot deixar l'elaboració de les idees en mans dels subconscient, com víctima de la impressió, la imatge o la immediatesa. S'ha de fer treballar el conscient, crear laboriosament el pensament. Els problemes mentals que assolen les nostres societats tenen molt a veure amb l'excés de treball a que se sotmet el subconscient, víctima de l'acceleració i la immediatesa, que porta com a conseqüència una manca real de comunicació. La  veritable comunicació és la conversa, i esta deixant d'existir,  com desapareix el temps per pair les idees.

Els rebels no localitzats han de ser fora d'aquests paranys, intentant reconstruir els paràmetres intel·lectuals fora del dictat tecnològic i consumista. Lluny de la rapidesa, la immediatesa, de l'usar i tirar que assola la societat actual, fins i tot en les relacions. És cercant camins fora d'aquest paranys per on s'assolirà una sortida de la crisi, que no sols és material i econòmica, sinó que té una gran profunditat, fruit de la desaparició del pensament que ha deixat l'existència convertida en un desert. El desert que travessa la humanitat contemporània és massa perillós, doncs és exposat a la intempèrie d'un poder sense escrúpols, tecnològicament infinit en el seu absolutisme.


Referències:
Programa Milleniun del Canal 33-Televisió de Catalunya
http://www.tv3.cat/pprogrames/millennium/milSeccio.jsp?seccio=capitol&idint=3430

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Poc podien pensar-se els grecs que acabarien sent caps de turc..

De tots és coneguda la rivalitat que hi ha entre Grècia i Turquia; és tanta que moltes vegades han estat apunt d'arribar a les mans, aquí per mans s'ha d'entendre armes. Son coses de veïns que no se suporten, com passa sovint amb molts països, regions, ciutats, pobles, cases d'un carrer qualsevol, o habitants de vivendes d'un mateix bloc.
El que mai s'haurien pensat els grecs és que serien caps de turc dins la Unió Europea, fins al punt que els utilitzessin com a excusa per justificar moltes polítiques econòmiques, o etzibar-lis la causa de la crisi mundial.

El primer que hem de saber és que tot és una manipulació i que hi ha molta mentida. Grècia no esta més endeutada que altres països de la Unió, i a més la seva economia és molt petita, el volum econòmic de Grècia és insignificant.
A qui salta la primera pregunta:  És possible que una economia tant petita pugui arrossegar a la crisi potencies econòmiques com la Unió Europea i de retruc Estat Units?
Tot plegat és una fantasmada, el que hi ha de cert és que Grècia s'ha convertit en una mena de transportador inter-galàctic per on entren els diners prestats per una cantó, i surten per un altre cantó per anar a mans de la gran banca i el món de les finances. Grècia és un botó que fan servir els especuladors dels mercats financers per guanyar diners; l'activen i el desactiven per provocar baixades i pujades de la borsa, o caigudes del preu del deute públic.

Si mireu la historia recent de les crisis econòmiques, trobem des de la caiguda de Mèxic amb l'anomenat efecte Tequila, o la de Brasil arrossegant altres països amb el Real enfonsant-se, per no parlar de l'ensorrament del Ien i el Japó, o la caiguda dels Tigres asiàtics. Caldria que donéssiu un cop d'ull a totes aquestes crisis que han passat dels anys vuitanta fins avui. D'entrada s'ha de dir que qualsevol d'aquestes economies que acabo de citar tenen un PIB i un volum econòmic infinitament superior al grec, i concretament l'ensorrament de l'economia japonesa fa uns anys, no va ser qualsevol cosa, el Japó és una potència econòmica mundial.
Aleshores com és que Europa sembla encallada amb Grècia? Doncs ho he citat més amunt, Grècia és un transportador de diners, on uns volen eixugar els seus deutes traspassant-los a la societat per continuar fent negocis. Grècia és l'excusa per desmuntar la societat del benestar, culpant la despesa pública de tots els estralls que han fet el capital financer i els bancs.

Però hi ha un element encara més pervers que tard o d'hora farà petar la Unió Europea. L'estranya presència dels anglesos, que ningú sap que fan a la Unió Europea, doncs no s'han integrat a la moneda única, ni s'integraran, però actuen financerament com una mena de fantasma des de la City de Londres; allà és couen atacs permanents contra el deute públic dels estats europeus, i contra la moneda única. De fet els anglesos fan el que sempre han fet, pirateria. Així van enriquir-se en els temps dels imperis espanyol i portuguès, així s'ha enriquit amb les colònies, i ara continuen amb la mateixa política. Si hi hagués algú amb "pebrots" a la Unió Europea, ja hauria llançat un ultimàtum als anglesos:." O passeu per l'adreçador o fora de la Unió"  Jo els expulsaria directament; imposaria barreres aranzelàries als seus productes, i impostos per l'exportació de capitals financers..  Però jo no mano a la Unió, i els anglesos continuaran "robant", i fent de pont dels seus socis nord-americans.
En el fons tot és negoci, avui els banc francesos, alemanys, espanyols, etc.. son associats amb capitals financers anglesos i nord-americans, per això no és possible posar ordre al gran robatori que s'està produint a les arques públiques europees amb l'excusa de Grècia.

Les petites víctimes com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, tenen dos camins; un és veure com dia rera dia es van ensorrant més al fang, gràcies a les polítiques restrictives que es marquen des dels centres europeus; i l'altra és tocar el dos, sortir de l'Euro. Aquesta última solució ens la pinten com catastròfica per les nostres economies, però qui pinta el quadre té els colors. Vull dir que interessa presentar un panorama molt negre perquè ens espantem i continuem suportant les voltes que donen als cargols, com si fos la vella màquina de matar, el "Garrote Vil".. Quan més triguem a prendre solucions dràstiques més càlers amassaran la colla de lladres de la City, els bancs, i els capitals financers internacionals. I més endeutats ens deixaran.
Però el clar ensorrament de la classes mitjanes europees, sobretot de la perifèria, per no parlar de la situació d'atur i misèria de les classes populars, faran que no es pugui seguir suportant molts més temps aquest "Garrote Vil"  financer europeu. Al final s'haurà de tornar a la pau de monedes pròpies, sense no gaire capacitat adquisitiva, però semblen l'única solució contra el robatori premeditat dels mercats, un atac a ganivetades que crec que ja es dins de casa nostra, de casa de cadascú de nosaltres.
 Bé, m'oblidava, sempre hi ha qui guanya amb les crisis, però la majoria som tan caps de turc com els pobres grecs que mai s'ho haguessin pensat.