dimarts, 23 d’agost del 2011

Guerra informativa, premsa ridiculitzada.

Hi ha una frase moltes vegades repetida que diu que la primera víctima d'una guerra és la veritat. Crec que estem tots d'acord, fins i tot els primers en manipular la informació: les grans agències, els mitjans oficials, dic oficials com podria dir mass media. També molts dels periodistes acreditats, deixen anar aquesta frase com aval de la seva suposada imparcialitat i transparència.
Però, fora d'aquesta llicència que es permeten en aquest cas, el cert és que de fa anys una de les grans batalles de la guerra moderna és la informativa, i més des la institucionalització de l'anomenada globalització i del seu braç executor: internet.
Anem uns anys enrera per analitzar el comportament informatiu dels mitjans davant d'un conflicte que va marcar les grans línies de comportament dels mitjans a partir d'aquell moment, m'estic referint a la Guerra del Golf.
Quins elements fan diferent el comportament dels mitjans informatius a partir d'aquell moment respecte als conflictes anteriors?
Un és la suposada actualització constant de les accions armades, o dit d'una altra manera,  presentar davant del món una suposada guerra en directe. Aquesta és la primera acció manipuladora que convertia els efectes de les accions armades en un tema secundari i poc important. Fins aquell moment la premsa s'havia basat en aquests temes, ara secundaris, per fer present la realitat del desenvolupament del conflicte. Ara tot es torna buit, i la guerra sembla un joc en una pantalla d'ordinador on no apareix el dolor, la sang, ni la mort. Ens estan venent una guerra neta, quan en el fons tothom sap que una guerra és el més brut que hi ha.
Un altre element determinant del tractament dels conflictes a partir de la Guerra del Golf és la limitació de la presència dels reporters sobre el terreny, fins i tot podríem dir, prohibició de la seva presència per evitar que la informació escapi al control militar. Es converteix en norma que els representants de la premsa han de ser autoritzats pel comandaments militars, i les informacions han d'estar filtrades per una maquinària informativa controlada de manera centralitzada. Digueu-li agències militars, agències d'espionatge, o agencies estatals de control de la informació, però a partir d'ara la informació s'elabora i distribueix des d'aquests centres de planificació de la informació i de la guerra, control de la opinió i dels efectes del conflicte.
En realitat el conflicte de l'Irak no era per imposar la democràcia, curiós això d'imposar i democràcia. Es tractava d'una guerra pel control dels preus del petroli, mantenir-los alts amb l'argument del conflicte, i per donar de menjar un monstre, el complex industrial militar. Però aquest motiu no és nou, des de fa segles les intervencions imperialistes es basen en un motiu pecuniari, tan simple com salvar els interessos d'alguna corporació o multinacional. Recordem les accions d'Anglaterra arreu del món al segle XIX, per vendre línies de ferrocarril, o les ocupacions dels Marines de molts països Centre-Americans per salvaguardar els interessos econòmics de les corporacions fruiteres Nord-Americanes. O la sempre present actuació d'Anglesos, Francesos i Nord-Americans en els països àrabs, des del segle XIX, amb l'objectiu de controlar el petroli.
Per tant els motius de les intervencions militars, malgrat se les vulgui envernissar d'un argument polític i/o humanitari com aquest "imposar" la democràcia, o salvar la població civil, ètc., només amaguen uns interessos pel control de les fonts de riquesa, o son per donar de menjar a sectors econòmics multinacionals.
Ara la història es repeteix a Líbia, els mitjans s'apropen al: en altres moments condemnat per ells mateixos com a pamfletarisme. El periodistes es converteixen en ridículs titelles transmissors d'un discurs polític exagerat i patètic. Les frases gastades, repetides, un copiar i enganxar que sembla extret del final de la segona guerra mundial. Panegírics i cants a les excel·lències de la democràcia i la llibertat, conversió d'uns grupuscles de foscs mercenaris en dignificats rebels, insurgents del poble, alliberadors de la democràcia, es rescata la paraula revolucionari en positiu. Un llenguatge que en unes altres circumstàncies escandalitzaria un nen per fora de mida, ara apareix com a mono-temàtic en tots el mitjans a l'hora. La portada d'un diari, d'un informatiu de ràdio o televisió s'assembla una altra com dues gotes d'aigua, al final tots els mitjans publiquen el mateix titular.
Però ningú sap el que realment esta passant, hi ha un control informatiu, i ideològic que ve del cos central del poder armat que al mateix temps se sotmet al poder econòmic corporatiu.
Les imatges de sis mesos de guerra sempre son les mateixes, rebels desarrapats sobre pick-ups llençant trets a l'aire, sens dubte, uns revoltats que qualsevol mínimament intel·ligent veu que no poden derrotar un exèrcit professional ben armat. Per tant, tot fa sospitar que son imatges enllaunades o permeses per les autoritats militars de l'OTAN, per ocultar una veritable intervenció forània per decantar el conflicte. No es veuen els atacs aeris, no es veuen els instructors estrangers que tothom sap que hi ha, reconeguts pel mateix ocupant atlantista, no es veu l'acció dels vaixells de guerra, ni l'assortiment d'armament que fa Estats Units i Europa dels qui lluiten contra el govern Libi.
Hi ha moltes coses que se'ns oculten de les guerres modernes, ara les intervencions de les potencies no es limiten només a llençar bombes o enviar tropes, hi ha un aspecte de la guerra que té a veure amb el control electromagnètic, inutilitzar els dispositius electrònics de l'enemic, paralitzar la xarxa de comunicació, fins i tot, contaminar de virus informàtics els seus sistemes. Cada cop sabem menys, i se'ns oculta més de les guerres actuals, i gràcies a la labor grotesca dels mitjans de comunicació massius, i dels seus periodistes titelles, de les guerres en tenim una imatge que sembla més un joc de guerres infantils a pedrades, que no pas al que del realment esta passant.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Caiguda lliure, el sistema s'ensorra..



Deia un bon amic meu que ja no és entre nosaltres, que la caiguda de la borsa anticipa la crisi econòmica, ell hi entenia bastant més que jo, doncs treballava a la hisenda pública i portava molts anys xuclant estudis econòmics.. També en l'última època de la seva vida deia dues coses preocupants, que el millor era treure els diners dels bancs, i que el sistema només se'n sortiria amb una nova guerra total. En aquestes darreres coses encara no ha demostrat que tingués raó, però tot just la debacle acaba de començar. Si hi ha un crak del sistema financer, els bancs en resultaran afectats, i poden passar dues coses: que es decretí un "corralito" per part dels estats, o en el pitjor dels casos que els diners desapareguin del mapa. El tema de la guerra total, això seria a més llarg termini, doncs recordem que entre el crack del 1923 a Alemanya, o el crack mundial del 1929, fins la guerra del 1940 van passar uns quants anys.
Per cert us recomano que us informeu sobre el crack alemany de 1923, la moneda es va devaluar de tal manera que per anar a comprar la gent anava amb sacs de bitllets, no és broma. O gent que portava tota la vida estalviant, l'avisaven del banc perquè retires els diners del compte, doncs l'estalvi de tota la vida havia perdut tot el valor real.

Però anem per parts, el sistema econòmic mundial des de fa uns anys esta segrestat pel poder financer, això ja fa temps que es diu, i crec que molta gent ja ho sabia o ho sap. A partir del crack del 2008, és quan aquest segrests s'ha fet més punyent, ha estat un veritable cop d'estat econòmic mundial. Els estats van corre a apuntalar amb diners públics, de tots nosaltres, l'entramat financer que feia aigües. Tots els qui havien estat jugant amb l'especulació, les hipoteques, ètc..ètc.. van veure com la bombolla esclatava.. Qui eren aquests que especulaven? Doncs els bancs, els fons d'inversió, els fons de pensions, els grans capitals, ètc.. Molts capitals es van pulveritzar, molta gent que tenia els estalvis, o les esperances en fons de pensions o d'inversió, principalment als Estats Units, van veure com es quedaven sense res.

Aquí faré un apart per parlar de la principal economia del món, Estats Units. Aquest país avui dia té un deute públic de 14,1 bilions de dòlars, i agafeu-vos, sumat al deute privat, Estats Units té un deute de més de 76 bilions de dòlars. Per tant el deute públic de que tan s'ha parlat aquests dies és només una petita part del deute total de més de Setanta Sis Bilions de Dòlars.
Evidentment el problema del deute no és només dels Estats Units, en el cas d'Espanya el deute és de 1,74 bilions d'euros, el que suposa que cada ciutadà espanyol deu 37.000 euros bruts. Aquest deute inclou tant el privat com el públic.

La política de creixement de l'endeutament va començar als anys 80 amb l'arribada de les polítiques lliberals preconitzades per l'escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant. Son coneguts els experiments que aquesta corrent econòmica va realitzar al Xile de Pinochet, però que van tenir els seus principals valedors en Ronald Reegan i Margaret Tatcher. Fonamentalment la proposta econòmica de l'escola de Chicago és la des-regularització total del mercat, això vol dir que  el mercat s'ha de regular sol sense intervenció de l'estat. Però aquesta falsedat o aberració s'ha demostrat fictícia varies vegades quan els estats ha hagut de sortir a injectar diners a l'economia, i concretament als bancs en perill de fallida. L'últim exemple d'intervenció de l'estat, l'hem tingut a la crisi del 2008, que va servir per alimentar els voltors provocadors de la fallida mundial amb l'estafa de les hipoteques, i l'esclat de la bombolla financera. Ara aquest mateixos taurons, volen de nou despullar els estats i les societats per salvar-se del daltabaix que tenen a sobre.

Les polítiques neo-lliberals van venir de la mà de l'endeutament, un exemple son Estats Units, després de l'arribada de Reagan al poder, es va començar a incrementar el deute públic i el deute privat. En el cas del públic des de 1979 fins avui el deute s'ha multiplicat per 17. Al 1979 el deute públic d'Estats Units era de 826.519 milions de dòlars, avui son els 14,1 bilions esmentats abans. Això demostra una altra mentida de liberalisme que proposa l'estalvi públic a base de retallades socials, però en canvi incentiva a l'estat a gastar armes, guerres, inversions privades, i suport al capital financer.

Un altre fenomen que s'ha estès arreu del món, és el de l'especulació immobiliària, que ha estat un de les causes de l'aperitiu de la crisi de l'any 2008, i que ara rebrota amb més força.  Un cop esclatada la bombolla del 2008, amb l'aparició de l'estafa de les hipoteques, ha quedat a la vista un problema que no te solució; el volum del deute financer es infinitament superior al capital i els bens existents a la Terra. Respecte al boom immobiliari, causa de l'inici de la crisi, l'economista Rober Schiller diu el següent:
"En els anys 60 i 70 no hi havia un esperit de tanta especulació, les persones vivien en una economia menys capitalista i no eren engreixades per fer-les creure que el seu benestar depenia de la propietat. Tot això canvià en els 90. I això ha estat molt perillós"

Certament, la majoria de les families del món desenvolupat han caigut en mans dels bancs i de les hipoteques, mitjançant l'adquisició de vivendes en propietat. El que passa avui dia és que moltes d'aquestes families estan condemnades a pagar durant molts anys unes hipoteques per la propietat d'unes vivendes que han perdut en molts casos el 50% del seu valor, i que potser perdran encara més valor. Ja se sap que la venda d'una vivenda pot dependre de la necessitat que té el venedor de tenir capital líquid, quan més ofegat estigui més baix acceptarà el preu que li ofereixi el comprador.

Fins ara em parlat de problemes que van aparellats a xifres astronòmiques o problemes especulatius que semblen lluny de la nostra quotidianitat, però el que vulgui deslligar la situació econòmica financera mundial de les seves butxaques particulars va errat. Perquè el panorama que se'ns apropa és una caiguda més gran encara del consum, un nou augment de l'atur, la fallida d'empreses i negocis, i el final les actuals polítiques públiques d'educació, sanitat, o el treball fix i de per vida dels funcionaris. Ens acostem a fallides d'institucions públiques, a baixa de sous generalitzades en tots els sectors, i retallades en tot el que es pugui retallar. 

Els ciutadans espanyols s'han acostumat a viure en un sistema paternalista, tendeixen a pensar que sempre tindran un coixí que pari els seus problemes, si no és l'estat, és la família. Però les coses es poden degradar de tal manera que la pobresa, encara dissimulada en els nostres carrers, que s'amaga en barris i vivendes humils, potser començarà a ser descarnadament visible. Alguns hauran de començar a pensar que les solucions no passen per reformes i lluites sectorials envers drets concrets dins aquesta societat, la solució passa per canviar la societat, i això no es pot fer esperant que les pomes madurin, això comporta consciència i convenciment per avançar cap un destí ben definit.