Els mitjans de comunicació o el control del cabdal del riu..

Sovint he pensat en la dificultat que ha trobat sempre la societat a l'hora de crear una informació alternativa, que sigui la base per assentar de manera fàcil, una visió de la realitat allunyada d'interessos conservadors, o de poder. La informació al llarg de la història ha estat el camp ideal per la manipulació, i la mentida; les quals permeten sotmetre la població, posant-la disposició dels qui s'apropien de qualsevol tipus de poder sobre la col·lectivitat..

Conforme la humanitat ha evolucionat, amb l'aparició de diferents disciplines que estudien els individus, i la societat. Aquests qui han pogut controlar la informació, i la opinió; fins arribar controlar la manera de viure, d'actuar, d'escollir, de manifestar-se, etc.. Han anat perfeccionant, i ampliant les seves capacitats.

Avui la informació no és només la notícia; és psicologia, és sociologia, és antropologia, etc.. Són moltes disciplines les que s'apleguen a l'hora de construir un discurs informatiu, que ha d'estar en constant reconstrucció, i re-elaboració. Car l'opinió, anomenada pública, ha d'estar sota control, ha de tenir una aparença dinàmica, perquè sinó restaria obsoleta en un curt espai de temps. Si no hi hagués una pressió constant, una aparent invenció, i intervenció constants, un consum constant; és perdria la partida. La informació entraria en un estat de caos, i d'anarquia, que el poder no es pot permetre.

És necessari aquest aparent dinamisme; aparent perquè es basa en una mena d'envàs canviant que evita tocar la substància. La substància és la ideologia que persisteix sempre darrera la informació. El dinamisme superficial evita la petrificació del control informatiu. Si no hi hagués aquest dinamisme, no sols la ideologia del poder, i dels mitjans esdevindria un fòssil; la societat també seria superada per altres dinàmiques que els qui tenen interès en controlar, no podrien controlar.

Per definir-ho de manera més visual i entenedora: la informació és com el cabdal d'un riu, flueix en un sentit. De vegades de manera pausada, i d'altres de manera que sembla descontrolada. Aquest riu té una mena de pantans on l'aigua s'estanca temporalment, és allà on s'administra el cabdal. Els mitjans són els encarregats de tirar cubells de pintura per donar color l'aigua, que baixarà un cop se la deixi fluir, en les dosis que es creguin oportunes a cada moment. Tampoc cal oblidar els diferents afluents del riu principal, que són l'origen de la informació. En aquest cas són sempre els canals oficials que venen directament del poder polític o econòmic oficialitzat.

La societat es constitueix en una mena d'aparences que són: la política, i la informació. En una situació, com he mencionat abans, de constant dinamisme, o aparent dinamisme. Tot plegat és una mena de teatre que distreu la població, i dona una sensació de realitat. Darrera aquesta suposada realitat s'oculten el poder, i els interessos reals, que són els qui de veritat dominen les vides de tots nosaltres..

Sovint sentim fal·làcies que formen part de l'engany a l'hora de diagnosticar el present. No necessàriament aquestes fal·làcies són fruït de la perversió o de la traïdoria de qui les pronuncia. Ans el contrari, són l'única opció que sembla oferir-se per presentar una mena de diagnòstic, el qual, sovint cau en les garres de la generalització.

S'afirma fent una comparativa en una suposada realitat anterior: avui hem retrocedit, o avui hem avançat. Sens mostren números, suposades realitats històriques.. És una trampa coartada del discurs present, per refermar la raó sobre el passat. La intenció pot ser: crítica o favorable vers societat present.. Però esdevé fal·làcia perquè s'ignoren la majoria dels paràmetres del passat..Les opinions se centren en una parcialitat, la de valorar només un sol aspecte de la realitat actual, comparat amb un sol aspecte de la realitat passada. Ambdós sotmesos a una idea que els ha desenvolupat, idea que moltes vegades acaba fregant el tòpic o es converteix en tòpic obertament a base de fer-la costum de les majories.

La informació juga a ser el present permanent, per tant reescriu el present a cada minut, deixant el passat en una situació d'incertesa absoluta. El present és una situació angoixant perquè parteix de la idea de superació constant. Qui no juga, o no competeix, resta vençut. Perquè la raó ja no és reflexió pausada, i dilatada en el temps, la raó és l'últim titular.

Si mirem el passat des de l'època en que es van constituir les societats humanes, passant pel naixement de les ciutats, i l'agricultura. L'aparició del comerç, del poder, i de la religió. Tot plegat ha anat constituint una ideologia que persisteix en l'actualitat. De manera que fa que la informació s'hagi de limitar a uns canals o un cabdal que es consideren acceptables.

En l'actualitat, l'aparença ens vol fer creure que hem arribat a l'estat democràtic mitjançant la implosió de la informació, que reitera el bombardeig del titular. Titular que sembla ser a l'abast de la capacitat de tothom, en el sentit de poder-se crear democràticament.. En realitat són davant una crisi creativa molt important. Perquè el que se'ns ven com a creació, només és repetició. No pot haver-hi creació perquè no es dona espai a la reflexió per l'elaboració de noves idees.. Avui, com en períodes crítics pel poder, és més important el que és calla que el que s'esbomba constantment als quatre vents.. La nostra és la societat que ha institucionalitzat en l'opinió pública les cortines de fum.

El riu s'ha convertit en tant cabalós, que ens arrossega a tots avall. Nedar contra corrent sembla més impossible que mai. És la marginació de l'opinió contraria al cabdal. Ni l'atac transversal permet creuar el riu informatiu. 
En resum, tot depen, més encara, del capital. Però avui l'ús del capital ja no pot ser només instrumental, esdevé totalment ideològic des del principi. Això se'n diu estar lligats de mans..

La crisi tot just ha començat...

És molt lamentable qui hi hagi tanta gent que viu d'esquenes a la realitat econòmica, tantes persones refugiades en mils d'activitats, i reflexions que només serveixen d'escapament. Certament són actituds molt irresponsables, perquè en comptes d'intentar comprendre el que esta passant en el món avui dia, es deixen portar per les opinions d'uns suposats experts, o responsables polítics que l'únic que intenten és conduir la societat com si tots fóssim un ramat de xais.

No intentar deduir que passarà amb les nostre vides en el futur, o no voler saber-ho, és convertir-se, sens remeï, en carn de canó. Atendre només els fets puntuals de la quotidianitat que afecten les nostres butxaques, és tenir punts de mires molt limitats. Aïllar-se només en la realitat personal, intentant creure que no formem part d'un procés global, és condemnar-se com un nàufrag que ignora les tempestes, i la sed que l'esperen. Però caure en mans de discursos de manual, i de les aplicacions teòriques de segles passats, dominats per altres realitats socials, econòmiques, i sobretot principis filosòfics que dominaven en altres moments. És aplicar un tel, portar unes ulleres de fusta que encara fan molt més difícil comprendre el que esta passat, i el que ens espera..

LA CRISI NO ÉS TEMPORAL, UN FENOMEN PASSATGER, COM MOLTS, FINS I TOT EN L'ESQUERRA, ENS VOLEN FER CREURE.

Primer de tot crec que hauriem de veure que la crisi no es una cosa temporal, i la manera de veure-ho seria posar nom al procés econòmic, i social catastròfic en el que em entrat. Per tant, tots els qui fan una oposició o lluiten des de la perspectiva de que tot és un procés temporal, que només es basa en la reestructuració de capitals o l'estafa. Els qui tenen aquests plantejaments, sovint de sectors d'esquerra, no s'adonen que són les principals víctimes de la manipulació, i el que és pitjor: víctimes d'un miratge anomenat societat del benestar que té moltes coses positives, però que no deixa de ser un mecanisme del poder per derrotar qualsevol perill que pogués amenaçar el poder econòmic, i polític-funcionarial.

Però anem a les dades concretes que ens ajudaran més que el discurs, i la teoria.

A partir dels anys vuitanta amb l'arribada dels capdavanters de l'anomenat neo-liberalisme. Que tenien com a màxims exponents polítics en l'avantguarda política mundial a Thatcher, i Reagan. Inspirats en aquells cavalls de l'apocalipsi de l'escola de Chicago, amb el diable en persona: Milton Freedman. Utilitzo aquests termes perquè són els que han popularitzat certs sectors de la intel·lectualitat progressista. A partir de llavors, comencen aplicar unes polítiques lògiques de desenvolupament del capitalisme. Polítiques que posen l'accent, no sols en el benefici d'uns sectors de grans capitals, sinó que fan doctrina del capitalisme, una doctrina social que té com a objectiu sumar capes socials amplies en el joc. Creen una mena de capitalisme popular que derrota idees com la lluita de classes, o dilueix la frontera entre capitalistes, i treballadors. A aquesta visió  contribueix la transmigració de gran part de la indústria més explotadora cap països llunyans, on la criminalitat de les seves pràctiques és infinitament superior, i fora de la vista de l'Occident feliç. 
La idea de capitalisme popular no deixa de ser un miratge, amb una càrrega ideològica, i de conte de fades, que realment ha funcionat de manera devastadora a l'hora de crear una nova filosofia social. I és tal la seva penetració en el subconscient social, que avui dia fa molt difícil tornar a paràmetres anteriors. Diguem que els ésser humans han canviat tant que ignoren com eren els seus avantpassats, o millor dit, com pensaven, i la consciencia del seu patiment. Però tampoc es tracta de mitificar. 
Les polítiques dels Chicago-boys van tenir un gran èxit; no tant en l'economia de molts sectors la societat mundial; com en la transformació social, i filosòfica de tota societat de món. Ja sabem que darrera aquelles polítiques hi havia la bestialitat de la marginació d'amples capes socials, i sobretot l'accentuació de les diferencies entre els països desenvolupats, i els països esclavitzats, sotmesos al neo-colonialisme (un neo-colonialisme que ja no era només econòmic, era propagandístic, i d'exportació de principis, comportaments, etc..) En aquest sentit, mai s'havia anat tant lluny en la transformació, i la colonització mundial, o de manera tant ràpida, i global.

L'ENDEUTAMENT IMPARABLE QUE NO TÉ ATURADA.

Però anem cap aspectes econòmics interessants que ens afecten de manera més visual, car d'altres sembla que la gent no se'n ha adonat: les seves pròpies transformacions ideològiques. 

Amb Reagan al poder, Estats Units comença un endeutament públic, i privat imparable. Aquest és quantitativament proporcional al creixement de l'anomenat capitalisme financer, que vola per sobre els caps dels habitants de la Terra, en un globus anomenat butllofa financera.  Aleshores apareix allò que a molta gent d'esquerra no els agrada sentir: viure per sobre de les possibilitats. Perquè no és un retret personal sobre un suposat falç esforç de cadascú, és una visió global que només es pot aconseguir visualitzant com viu gran part de la humanitat: en la precarietat absoluta. En resum, els primers que es van creure el miracle de Freedman, són alguns que després es vindiquen com a progressistes o fins i tot, com a revolucionaris. Quina paradoxa, uns revolucionaris que no saben que són els principals defensors del capitalisme popular.

El món ha viscut els darrers trenta anys un creixement fictici, que al mateix temps era ben real, però basat en l'endeutament, i la creació de miratges econòmics. Evidentment el model Nord-Americà era el model de tots. Però per visualitzar-ho millor, el deute fiscal dels Estats Units (deute de l'administració-deute públic) ha passat de dos bilions de dòlars de finals dels anys vuitanta, a setze bilions de dòlars en l'actualitat. Avui, el govern nord-americà s'enfronta de nou al congrés per intentar elevar de nou aquest deute.

Seria interessant no deixar-se enganyar pels mitjans de comunicació; tots semblen decididament partidaris de seguir fent créixer l'endeutament dels Estats Units, com si l'estat fos el gran taumaturg que fabrica dòlars sense parar, eternament. Sectors majoritaris de l'esquerra europea defensen també aquestes polítiques, per anar trampejant. Ignorant premeditadament que cada punt d'endeutament del primer món, ensorra els països subdesenvolupats encara més avall. Incapaços de competir financerament: en crèdits, en moneda; o tecnològicament. Al final acaben sota la garra dels voltors financers del primer món; acaben pagant el deute del primer món, a costa de misèria, i desmembrament de les seves societats. De vegades sembla que l'única opció revolucionaria que sens proposa des del món desenvolupat, és una que no arriba més enllà de la caritat, o fins i tot, la falsa caritat, que amaga més negoci pel qui engendra aquesta falsa caritat, transformada visualment sota el nom de solidaritat. 
Sincerament, crec que aquestes opressions foranes interessen a molt pocs. L'únic que sembla importar és mantenir un tren de vida superior, i si s'ha d'ofegar els pobres del món, no importa, simplement s'ignora. La tendència és adolorir-se només del mal que hom pateix, i fotre's de l'aliè, de vegades mitjançant discursos hipòcrites o cínics que engreixen l'ego de qui els pronuncia. Sempre se'ns recomana que és millor mirar cap un altre lloc, per no carregar-nos de culpabilitat.

És clar que no es pot seguir pel camí de l'etern endeutament, i amb aquestes butllofes financeres que van explotant, per aparèixer amb més gas en una altra reencarnació. Però Occident és el campió de la doble moral, sobretot entre sectors que s'anomenen progressistes.

El terrabastall del deute, només s'està aplaçant, pegat darrera pegat. L'economia mundial estat condemnada a un cataclisme, molt pitjor del que fins ara ha suposat aquesta bombeta atribuïda a Leeman Brothers.. Qualsevol pot veure que l'endeutament no pot ser etern, amb aquest pegats periòdics que el van fent cada vegada més immens.

L'economia espanyola és en el mateix camí, l'endeutament de l'estat creix cada dia més, i de moment es va fintant amb els bons: una forma de crèdit financer en mans dels grans bancs, els especuladors, i els fons financers. Això comporta el desmantellament dels serveis públics, l'atur, els final dels ajuts socials, les pensions, i moltes altres coses que vindran. No crec que la societat estigui preparada per dir no, perquè un plantada financera comportaria també el final de molts serveis, i l'empobriment general. Però com he dit abans, la filosofia de les nostres societats no té res a veure amb la d'altres temps. La societat dels ciutadans té la trampa de fer creure que el capitalisme popular és una mena de socialisme perfecte. I no és pot demanar sacrificis a una societat acostumada a tenir moltes coses de les desitjades a l'instant, per això sembla, que només el cataclisme despertarà molts del miratge. Ben trist.

ELS BANCS PREPAREN CONFISCACIONS DE CAPITALS DELS ESTALVIADORS PARTICULARS.

Els propers rescats bancaris aniran a compte dels estalviadors.. Tothom que tingui un compte corrent en un banc, amb actiu líquid d'una quantitat superior als 100.000 euros, potser veurà com es reté una part del seu capital. Això ja ho vàrem veure amb gran rebombori a Xipre fa un mesos. Però Itàlia, i Polònia ho ha aplicat després amb més discreció, o silenci còmplice dels mass-mèdia. Els bancs de Canadà, i Nova Zelanda, sembla que seran els següents en confiscar dipòsits dels estalviadors per garantir el procés del que s'anomena despalanquejament, o sigui: assegurar-se un capital líquid per fer front al deute o per reduir-lo. L'engany de les Preferents va ser una mena d'estafa bancaria a la espanyola, que va molt aparellada a la mentalitat autoritària, i mentidera del poder econòmic, i polític espanyol.

Tot plegat són pegats per sostenir l'insostenible, un sistema econòmic de capitalisme popular que té com a cara amable l'anomenada societat del benestar, però que no pot continuar vivint més a costa de l'endeutament, i d'uns països subdesenvolupats, que ja no poden ser més el contrapès del desenvolupament del primer món.

No es pot tornar enrere, les condicions del benestar seran cada dia més oneroses, i plenes de sacrifici.. Però el problema no és tant econòmic com de mentalitat, perquè s'hauria de re-equilibrar la societat. Començar a renunciar al que no es estrictament necessari, i sobretot, tenir en compte que en el món no només vivim els qui fins ara hem gaudit de privilegis econòmics respecte la resta. 

Dissortadament no es canviarà res per voluntat, i només les dures condicions que ens imposarà el terrabastall econòmic obligaran els sectors de població més irreductibles en el capitalisme popular a replantejar-se les coses. Aquí no hi ha esquerra o dreta, tots van de la mà del mateix model de desenvolpament social, i econòmic, el motor del qual és la disposició d'abundància de capital. Però tot i així, no hi ha res segur. Ben bé podríem caure en una foscor social, política, i econòmica que redueixi la humanitat a conceptes de poder, i supervivència, no vistes des de fa temps. No vistes a Occident, perquè a l'anomenat tercer món, mai han deixat de ser-hi presents, i de vegades amb un domini absolut.