dissabte, 29 de gener del 2011

Jugada mestra del president d'Equador.

Quan a banda de definir-se d'esquerres o progressista hom va més enllà, guarda els discursos i el catecisme de dogmes i doctrines, utilitza la intel·ligència amb l'objectiu de millorar la vida de la població, donant-li la volta als mecanismes del mercat i la especulació perquè no vagin en benefici d'una minoria d'inversors, als qui només importen els guanys individuals o corporatius, a costa d'endeutar un país amb les conseqüències que sempre se'n deriven, que els més dèbils paguen sempre els plats trencats.
Quan hom entén bastant en economia i mecanismes del mercat, vull recordar que el president Rafael Correa té uns estudis brillants d'economia, fins i tot ha estat com deia Martí al cor de la bèstia. Em refereixo que va estudiar en prestigioses universitats dels Estats Units de Nord-Amèrica.
Segurament no haureu llegit això que us explicaré, ni tampoc ho llegireu, no fos que aquest exemple pogués contagiar-se pel món. Ara que, amb els polítics que tenim per Europa queda descartat que per aquí passi res així, doncs podríem dir que tots son uns "mandados" del poder econòmic especulador.
En Correa l'any 2008 va anunciar públicament que l'Equador deixaria de pagar els més de 30 milions de dòlars en interessos, el deute comercial anomenat Bonos Global, denunciant que era un deute il·legítim, pactat d'esquenes al poble equatorià, i ple d'irregularitats. Automàticament els papers del deute equatorià van començar a perdre el seu valor al mercat secundari.
Correa va ordenar en aquell moment que l'estat comprés els papers del deute a 35 centaus per dòlar, això va significar per l'Equador un estalvi de més de 2 milions de dòlars en capital, i 7.505 milions en interessos a ser pagats fins el 2030.
Amb aquest immens alleujament per la economia equatoriana, el govern va poder dedicar gran part d'aquest estalvi a tirar endavant un munt de programes socials que bona falta feien a un país tant castigat per anteriors governs corruptes, i per una conjura d'explotadors del primer mon sobre les riqueses del país i el deute extern.
I perquè no? Feta la llei feta la trampa, perquè els governs han de restar impassibles veient com els seus països s'enfonsen a la misèria i el deute ?. Mentre un quants taurons especuladors s'apropien de les riqueses de la societat, condemnant a la població a viure en condicions de pobresa i submissió als capricis del capital financer.
D'això se'n diu girar les armes contra qui ens apunta, d'això se'n diu aprofitar-se de les lleis del lliure mercat que sembla que és l'única llibertat que és permesa en aquests moments de monopoli de les idees de liberalisme econòmic.
Rafael Correa a part de progressista i bon president, coneix els mecanismes del mercat per fer una jugada mestra com aquesta. Tant de bo segueixi millorant i dignificant la vida de milions d'equatorians durant molts anys.

dijous, 27 de gener del 2011

Yamaha tanca, no n'hi ha prou en abaixar-se els pantalons.

Aquesta setmana ha saltat per sorpresa con una de les notícies més destacades dels mitjans de comunicació, ningú s'esperava el tancament de la factoria de Yamaha a Catalunya i el trasllat de tota la producció a França. És una decisió contundent i sense cap possibilitat de negociació, cosa que demostra que quan una multinacional esta decidida a canviar d'aires ho fa sense més explicacions.
En principi 417 treballadors més passaran a engreixar l'infinita llista d'aturats a Espanya, campiona indiscutible i record en nombre i percentatge d'aturats no sols a Europa, sinó a tot l'anomenat primer mon.
Però fem un repàs a la història de Yamaha a Catalunya. Com sabeu el nostre país sempre va tenir un lloc destacat des dels anys 50 i 60 en la fabricació de motocicletes, en aquells anys van nàixer o créixer multitud de marques nostrades, a qui no sonarà Sanglas, Montesa, Ossa, Bultaco, Derbi, ben segur que encara me'n deixo. Amb l'arribada de la crisi dels anys 70 i 80, i amb la política de desmantellament de la indústria pròpia de la mà del govern socialista de Felipe Gonzàlez, no en va li havia de fer el favor als alemanys que van pagar el renaixement del seu partit PSOE, i preparar Espanya per la seva funció subordinada dins la Comunitat Europea. La majoria d'aquestes indústries de fabricació de motos van desaparèixer, algunes comprades com a saldos per gegants multinacionals japoneses o italianes. Sanglas va ser comprada per la corporació japonesa Yamaha, l'any 1981, d'aquesta manera el gegant japonès s'assegurava l'entrada en un dels mercats consumidors de moto més importants del món. Si, Catalunya i Espanya, el mateix fins ara, és per la seva climatologia favorable, el seu nivell econòmic, i l'afecció de la població un dels llocs del món amb més vendes i ús de la motocicleta.
Yamaha va comprar a preu de saldo Sanglas i no prou amb això, l'any 1992 amb les totes les facilitats possibles per part del govern Pujol des de la Generalitat, i els governs estatal i local, van aixecar la moderna fàbrica de Palau amb capacitat per fabricar 120.000 motocicletes.
Encara recordo al president Pujol inaugurant la fàbrica, amb tot el desplegament publicitari, per això és important tenir memòria en aquests temps que tothom la perd. Ja podeu imaginar els discursos sobre el progrés del nostre país, també podeu imaginar les sucoses avantatges en diner públic que com una torrentera després d'una tempesta d'estiu fluïen cap el compte de la multinacional japonesa. Ja sabem que aquest, o aquests Espanya i Catalunya som països tremendament provincians i a tots els polítics els cau la salivera quan una multinacional decideix apuntar el dit sobre el mapa peninsular per plantar una factoria. Que espereu, Franco va convertir aquest país en un poblet ple capellans i brètols que no obren un llibre ni per mirar la contratapa. Per això el país és ple de capelletes i capitans de la cultureta de pa sucat amb oli.
Però tornem a Yamaha, no us pregunteu com es que Yamaha s'en va a França, bé la fàbrica ja hi és, però assumirà la producció espanyola o catalana. No se si sabeu però a França el treballadors estan molt més ben pagats que aquí, i a més de tenir una consciencia social més gran, també tenen molts més drets laborals que els peninsulars. Com és doncs que el discurs dels nostres polítics, empresaris i banquers en aquest cas no funciona? Com és que ara no serveix a la multinacional que la gent s'abaixi els pantalons, treballi més hores per menys diners? Vull dir que se'n va a un país on els costos de producció son molts mes grans, a més França no és un dels principals consumidors de motocicletes, la climatologia i el tarannà francès no acompanyen perquè sigui un camp abonat com a l'altra banda dels Pirineus, aquí.
Una altra cosa es el silenci o conformisme amb que han actuat els polítics espanyols i catalans. En aquest moments governa el mateix partit, Convergència i Unió, que va donar la benvinguda Yamaha l'any 1991. En aquells moments tot era una festa, ara tot és silenci, el menys preu dels qui governen la Generalitat ha estat total, ni mitja paraula per defensar els llocs de treball de 417 obrers catalans, és una vergonya, un acte prepotent dels convergents, el conseller de treball Mena s'ha comportat com si fos una gallina en un corral ple de vaques, vull dir acceptant amb naturalitat que se'n vagi sense més explicacions, només ha dit que és una decisió corporativa. És com quan s'espatlla la tele i diem: Bah, això son ells! És cosa d'ells! Però els diners públics i facilitats fiscals que els vareu donar, això no son ells, això som tots nosaltres. I 417 families a l'atur no és cosa d'ells, és cosa nostra.
Estem arreglats amb aquesta colla de Nacionalistes, estan massa ocupats perseguint i apallissant okupes, o desmantellant codis ètics de la policia, o carregant contra qualsevol que es declari en vaga. M'és igual si es diu Catalunya o Tombuctú, aquí s'esta construint un país per elits i per panxa contents, amb un tuf aristocràtic que fa vòmit.

dimarts, 11 de gener del 2011

La ideologia de la informació.

Si preguntéssim entre la població si els sona el cognom Fariñas, immediatament la majoria afirmaria que si, que es tracta d'un opositor cubà, gairebé tothom recordaria que aquest opositor va estar durant moltes setmanes en vaga de fam. Si seguíssim amb aquesta indagació entre els ciutadans, la majoria afirmaria que en Fariñas estava en vaga contra el règim de Cuba, molts afirmarien que en Fariñas lluita contra una dictadura, afirmarien que lluita per la llibertat dels cubans, perquè puguin tenir llibertats d'elecció política, llibertat d'expressió, llibertat per muntar negocis, etc..etc..
Però no escric aquestes reflexions per jutjar en Fariñas, ni tampoc per jutjar el sistema polític de la República de Cuba. Només vull fer notar que l'us informatiu que s'ha fet de la protesta dels dissidents cubans ha estat implacable, reiteratiu i intens, fins al punt que gran part de la població adulta mundial amb accés als mitjans de comunicació a seguit el dia a dia del pols d'en Fariñas amb el govern cubà.
Per contra si preguntéssiu a la població si coneix el cas dels Falsos Positivos de Colòmbia, i l'existència de les Madres de Soacha, gairebé ningú sabria de que els parlen.
Com que pot ser que els que llegiu això no sabeu tampoc de que us parlo us ho explicaré. Els Falsos Positivos son al voltant de 2000 joves colombians que van ser segrestats per algunes brigades de l'exèrcit de Colòmbia, portats a llocs de conflicte amb la guerrilla, un cop vestits de guerrillers, executats per l'exèrcit, a canvi els militars executors rebien compensacions econòmiques perquè per cada guerriller mort és cobrava una quantitat de diners com si es tractes de peces abatudes per vendre-les al mercat del tràfic il·legal d'espècies protegides.
La majoria de les víctimes eren joves de barriades populars que no tenien cap implicació amb organitzacions armades, i probablement ni tant sols amb cap militància política. Una de les poblacions mes castigades per aquestes ràtzies de l'exercit colombià va ser Soacha, als afores de Bogotà, on precisament va sorgir el moviment de les mares que reclamaven justícia i dignitat per la memòria dels seus fills assassinats.
Una informació com aquesta, la majoria de les vegades silenciada o tractada de forma secundària per la majoria dels mitjans de comunicació, resulta tan espantosament cruel que costa de creure que sigui certa, a més, si els mitjans, sistemàticament la silencien o la marginen i tracten de manera esbiaixada, encara resulta menys creïble i qui la denuncií sempre rebrà mirades d'incredulitat, qüestionament i poca atenció.
Certament moltes vegades al llarg de la història, en tenim un exemple en les matances executades pels militars franquistes durant la guerra civil, quan més brutal resulta una acció militar o política, més costa de creure per a la majoria de la societat que creu ingènuament que no hi ha persones sobre la terra capaces de cometre assassinats o repressions tant fortes.
Les mares de Soacha han hagut d'afrontar la seva lluita amb absoluta solitud, ignorades pels mitjans de comunicació del mon, i totalment desemparades davant la possible represàlia dels poder militars i polítics de Colòmbia.
Aquest tractament de la informació, destacant la vaga de fam d'un dissident cubà, la mort d' un altre, el podem posar a un canto de la balança i comparar-lo amb 2000 joves assassinats a Colòmbia, els quals pels mitjans de comunicació han tingut un pes menor al d' una ploma d'ocell a l'altre plat de la balança.
Aquest exemple, en podríem trobar milers en tots els àmbits de la informació, demostren clarament que els mitjans i les agència de noticies internacionals tenen una ideologia i una concepció del mon, defensen uns governs i uns estats que segueixen aquesta ideologia, i combaten els grups, estats, persones que no segueixen aquesta concepció ideològica mundial.
Colòmbia és un estat fidel a un sistema d'explotació que anomenen del lliure mercat, on els qui tenen diners i poder poden fer el que vulguin, on les multinacionals poden apropiar-se dels recursos nacionals sense que les lleis estatals frenin la seva voracitat. Cuba per contra és un país que tot i els seus fracassos en molts aspectes, malgrat les grans falles que podem trobar en l'aspecte polític, no forma part d'aquesta lògica d'explotació de la població i no es dins la gran corrent de mercadeig de las grans multinacionals.
Per la majoria dels mitjans de comunicació del mon, Cuba és un país que cal combatre, l'objectiu és ensorrar un govern i un sistema que en molts aspectes després de tant anys de pressió internacional ja es troba en ruïnes. Per contra els mitjans sempre silenciaran, justificaran i apuntalaran tot país i govern que aposti per seguir el sistema capitalista i mercantil, i quan més radical sigui en l'aplicació del liberalisme econòmic més prestigiat serà. El qui no vegi una concepció ideológica darrera dels mitjans de comunicació, qui segueix creien en la suposada imparcialitat d'aquests és que mira el mon amb unes ulleres de fusta.