A Sòcrates li han donat per beure Cicuta.

Aquesta setmana el programa de xoc que va presentar el primer ministre portuguès José Sòcrates va ser rebutjat pel parlament del país ibèric. La conseqüència immediata ha estat la caiguda del govern portuguès i la convocatòria d'eleccions anticipades. A diferència d'Espanya, Portugal ha dit no a l'aprovació de mesures contra la població, especialment contra les classes populars que des dels centres del poder europeu imposen als governs dels estats. Difícilment Europa podrà imposar un programa de rescat immediatament sense violentar l'existència de la nació Portuguesa. El mateix Sòcrates ha dit que s'oposa a aquest rescat en la reunió de caps d'estat europeus celebrada aquest divendres.

L'obsessió dels centres de poder europeus és l'Euro, salvaguardar l'estabilitat de la moneda encara que això arrossegui a la misèria, l'atur, o el desemparament a milions ciutadans, sobretot dels països menys industrialitzats i menys exportadors.

Països com Portugal, Espanya, Grècia o Irlanda tenien abans de l'euro una moneda menys rígida o menys forta que el Marc alemany, el Franc francès o la Lliura Esterlina. Les seves economies no tant financeres ni exportadores, no necessitaven unes monedes tant rígides. En molts casos, davant d'una crisi, tant l'Escut portuguès, com la Pesseta acudien a la devaluació per sortejar els problemes, era la vàlvula d'escapament o el sistema fre contra l'ensorrament de la economia.

Amb l'euro es va produir una marquització de tota Europa, l'economia Alemanya com a principal motor de la comunitat, va passar a marcar el pas de la moneda comuna. Anglaterra es va mantenir al marge, doncs l'economia d'aquest país, a part de basar-se en el control financer, te lligams més importants amb Estats Units i les antigues colònies asiàtiques i africanes que amb la resta d'Europa.

Així, l'arribada de l'Euro va significar el final de la independència econòmica de la majoria dels estats més febles i l'encorsetament de les seves economies dins una disciplina única.

L'economia portuguesa tradicionalment ha tingut uns forts lligams amb Anglaterra, no és estrany doncs que s'hagin sentit rumors de la seva possible sortida voluntària de l'Euro. Com a país pont amb Àfrica, Àsia i Amèrica, antiga potencia colonial, Portugal podria perfectament prescindir de l'Euro, car la seva és una economia petita. D'aquesta manera tornaria a tenir el control dels ressorts de la seva economia.

D'altra banda, els continus atacs contra el valor del deute públic capitanejats per unes interessades agències de rating d' Estat Units o Anglaterra, demostren que hi ha una premeditada batalla financera i especulativa per mantenir la supremacia de monedes com el dòlar o la lliura que volen continuar tenint el monopoli internacional.

Tornen els pirates.

Ja estan apunt els avions i les bombes per encertar sobre Líbia, les forces de l'OTAN no llençaran pas caramels, i tampoc bombes fètides per espantar als "nous dolents d'aquesta pel·lícula". Ja sabem que mai s'equivoquen, no maten ni nens, ni avis, ni dones, no maten població civil. No serà com a l'Afganistan, ni el Paquistan, ni Irak, però qui ens ho pot assegurar?

Els mitjans de comunicació ja fa dies que preparaven el terreny, avui s'han llevat bel·licistes, fent culte al braç armat, amb fotos d'avions i míssils, amb estadístiques de potencial militar. Unes portades com les que podien tenir els diaris de la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler els primers dies de la guerra mundial. Però, és que hi ha molta diferencia entre la societat actual i la dels règims feixistes de fa setanta anys?

Ara en diuen democràcies liberals, els brètols van a votar cada quatre anys i escullen uns governs que fan el que els dicten els grans interessos econòmics o financers. Ets un exagerat em diran alguns, ara vivim molt bé. I que us penseu que a l'Alemanya Nazi o la Itàlia de Mussolini no hi havia molta gent que vivia bé a costa d'explotar altres països o races? Mireu la història.

El cert és que des de fa 30 anys estem en mans dels "mal-minoristes". S'ha imposat la cultura i la política sense ideologia, les noves generacions, fins i tot dins els grups contestataris, tenen una manca total d'ideologia, la única aspiració és allò tan publicitari de ser feliç, o sigui viure bé. No hi ha masses diferencies entre els jueus que mansament anaven sense revoltar-se cap el crematori i els actuals mal-minoristes. Per sort la èpica encara va dignificar els jueus amb l'aixecament armat del gueto de Varsòvia, sense actes d'heroïcitat com aquells avui la historia dels jueus seria similar a la dels xais que van a l'escorxador.

Però avui és pitjor, els mal-minoristes son anti-herois, la seva èpica de la insurrecció és inexistent, l'únic camí "correcte" és el camí de la felicitat, encara que sigui a costa de la sang i l'explotació dels altres pobles, o de la negació de tot pensament polític, ideològic, és el camí de l'extermini de les utopies socials, que també arrossega l'extermini de les utopies individuals. Ja s'esta generalitzant arreu l'extermini de la igualtat de drets o la cultura anti-explotadors.

Hi ha poca memòria, la segona guerra d'Iraq va començar així, amb l'exclusió aèria. Fa un parell d'anys a Managua vaig conèixer un iraquià, un noi que li va tocar el servei militar a l'exèrcit de Sadam, ell tenia el destí de control de radar. M'explicava que quan veien aparèixer a la pantalla el senyal d'un avió nord-americà, sortien corrents del radar, doncs el més probable és que els caigués una bomba a sobre, car els avions i míssils Ianquis detectaven el radar i dirigien l'atac cap allà.

Com que els mitjans de comunicació ens aplanen el cervell cada dia, se'ns fa difícil recordar que tot això que passa i passarà, ja va passar abans.

Avui es podia llegir una cosa tan ridícula a la premsa com: "un libi de Bengasi afirma que les tropes de Gaddafi continuen bombardejant aquesta població". Tot sigui per justificar que no hi ha cap alto el foc, car hem de bombardejar per pebrots. Tot plegat és tan ridícul com dir: "m'ha dit no se qui que no se què".

La maquinaria ja esta en marxa, això no ho atura ni Déu, fins i tot va en Zapatero i diu: Ei, jo també vull tirar les meves bombes!

Aquestes son les bombes de la democràcia, no ho oblideu, maten però a plaer, porten la raó en el detonador. Tot plegat una mentida, aquí només es juga el control del petroli, perquè sigui més barat, però no per nosaltres. Que sigui més barat per les multinacionals, grans petrolieres, després elles ja podran especular amb els preus com han fet aquests darrers dies, importa tenir un major marge de beneficis. Cal acabar amb empreses competidores nacionals de Líbia, tot i que els calers d'aquestes vagin a parar a una minoria gaddafiana. En el mon actual no hi ha espai per les empreses nacionalitzades o estatalitzades. Fora barreres, el nacionalisme pel poble, perquè s'ho cregui, com una ideologia per ocultar la realitat que és la lliure circulació de capitals i mercaderies.

Les banderes que s'aixecaven aquests dies de revolta a Líbia eren les de la monarquia corrupta anterior, les d'un rei ridícul que van posar els europeus perquè servis els seus interessos, com el que hi ha al Marroc. Tot plegat sona a conxorxa d'un grup de clans de l'est de Líbia, recordeu que és un estat basat en el tribalisme, que a canvi de poders i diners es posen d'acord amb els interessos estrangers, siguin d'Europa, Estats Units o les monarquies feudals d'Aràbia, en el fons, amb els capitals i les empreses multinacionals del petroli.

No li doneu més voltes, els dirigents que avui governen els anomenats països democràtics occidentals, com el nostre, només es deuen als grans interessos econòmics. Les Nacions Unides tenen al capdavant un individu que diuen proper a la secta coreana Moon, una secta anti-comunista a la que se la relaciona amb tots els processos dictatorials d'Amèrica, amb dictadors com en Pinochet, Videla, etc.. i guerra bruta com la de El Salvador, Guatemala, i la famosa multinacional del terror del Con sud, anomenada Operació Condor. Ho tenim clar, tot gracies a la sempiterna passivitat dels mal-minoristes.

Recordem Txernobil.

El que esta passant a la central nuclear de Fukushima després del terratrèmol del divendres i l'explosió d'aquest dissabte, comença recordar Txernobil. Aleshores les autoritats soviètiques van minimitzar les conseqüències de l'explosió, que a la llarga va comportar la mort de milers de persones a les poblacions del voltant de la central, i que posteriorment va estendre la seva ombra de mort a molts països d'Europa. I quantes persones han mort o continuen morint a resultes d'aquella catàstrofe? Ja se sap que les malalties com el càncer no porten un codi de barres on es demostrin els seus origens i causes.

Un dels organismes més impresentables de les Nacions Unides, l' OMS (Organització Mundial de la Salut) s'ha apressat a fer un comunicat on diu que la fuita d'aquest matí a Fukushima no representa cap perill per la salut humana. Em pregunto: com és que un organisme internacional pot estar en mans d'uns individus tan irresponsables? . Un cop més ho demostren després del ridícul de les vacunes contra la grip, i les alertes contra una suposada pandèmia que només va beneficiar a les gran farmacèutiques.

Però aquesta actitud d'intentar minimitzar els efectes de l'explosió d'aquest matí recorda sens dubte Txernobil, més quan encara no es tenen clares les conseqüències de la fuita, i quan encara els problemes dins la central de Fukushima no han estat resolts. Però l'OMS sembla tenir-ho més clar que el propi govern japonès que ha decretat nivell 4 d'una escala de 7.

Aquest problema ve en un moment en el que a Espanya, la majoria dels mitjans de comunicació, i tertúlies patateres de bocamolls ignorants a sou, falsament anomenats periodistes, analistes experts en tot. S'havien posat d'acord tots a una en defensar l'energia nuclear, satanitzant a tot qui mostrés el perill i herència contaminant que representa aquesta energia. En un moment en que el govern espanyol ha decidit perllongar el funcionament de centrals nuclears que fa anys han exhaurit la seva vida prevista quan es van construir. La majoria amb tecnologies dels anys 60 o 70, el que suposa un perill evident. Decisions que beneficien les companyies elèctriques i ens posen a tots en perill.

De nou es ve a demostrar quina classe de malalts esta manegant el món, empreses i individus compulsius que no tenen altre objectiu que guanyar i ambicionar cada dia més diners.

Veure'm com acaba l'accident a la central nuclear de Fukushima, però el cert és que a banda d'això, sembla clar que amb l'actual sistema econòmic el mon no te altre futur que el desastre.

Algú sap que és el que realment esta passant a Líbia?

Sembla que encara que hom no vulgui ha de patir el bombardeig informatiu, una calamarsa interminable on els periodistes es deixen anar. Suposo que els seus "amos" els deuen dir: Bé endavant, el que no heu pogut dir sobre els bombardeigs de l'OTAN sobre la població civil d'Afganistan, el que no podeu dir sobre els avions no tripulats nord-americans que massacren gent a Paquistan, el que no podeu dir sobre les massacres de palestins a Gaza, o la sangria humana interminable d'Irak des de la invasió dels USA, i els seus aliats.. I tantes altres coses que es callen o es passen per alt, no oblideu les massacres de Colòmbia que no em cansaré de repetir com exemple flagrant de la hipocresia dels mitjans de "manipulació" informativa.

La versió que es repeteix és sempre la mateixa: Un govern tirànic, per cert fins ara ben amic, el de Gadaffi, massacra la població mitjançant bombardejos des d'avions sobre manifestants pacífics. Agents mercenaris, per posar-ho més lleig, negres sub-saharians al servei del govern, lluiten contra els rebels, representants de la justícia i la llibertat. No puc evitar sentir cada dia més fàstic pels grans mitjans de comunicació espanyols, catalans, occidentals i la gent que hi treballa.

No perquè defensi a Gadaffi, sino perquè veig que tota la informació va en un mateix sentit, una campanya orquestada amb l'únic objectiu de justificar una intervenció estrangera, que pot arribar a convertir Líbia en un nou focus d'inestabilitat, i violència, que potser ens acabarà esquitxant a tots. Aquí es tracta de controlar el petroli sense que hi hagi mitjancers, o acabar amb la política començada als anys 60 de petroli nacionalitzat. D'això és tracta, no és justícia, ni llibertat, ni democràcia, son senzillament diners. El capital s'ha tornat insuportable, la seva ambició és imparable, guanyar a costa del que sigui. Ja no hi ha espai per reglamentacions o regulacions estatals, no és pot repartir amb ningú.

M'agradaria equivocar-me, però ja fa anys que corro pel mon, ja em vist com van anar les guerres dels Balcans amb el beneplàcit del govern alemany i la ambició del seu capital nacional, ja em vist com va acabar la intervenció "alliberadora i pro-democràtica" d'Irak. Ho hem vist tantes vegades, que ja sabem que quan alguns propaguen als quatre vents la paraula democràcia i llibertat, podem posar-nos a tremolar, perquè darrera s'amaguen brutals interessos depredadors dels mercaders internacionals, als qui no importa deixar un senda plena de sang i cadàvers.

Seria qüestió de començar a veure tots aquests encorbatats especuladors de la riquesa, i els seus socis dels mitjans de comunicació que propaguen les noticies, que no son altra cosa que publicitat, com el que son, uns escorxadors tacats de sang i restes humanes, encara que per fora portin camises blanques i netes.

Aquest any Espanya creixerà un Zero mil zero cents zero zero

Alguns mitjans de comunicació ens sorprenen publicitant un percentatge de creixement econòmic segons la CEE de 0'8 per cent d'Espanya aquest 2011. Un percentatge molt per sota del necessari per crear llocs de treball per sobre de l'índex de destrucció; per què l'atur comenci a baixar s'ha de créixer per sobre del 2 per cent, segons els experts.

Entre tant ja fa temps que s'ha produït una immersió general, cada cop hi ha més gent que treballa sota el nivell de mar, vull dir que es treballa en negre. Tot i això, els índex d'atur real son elevadíssims, i centenars de milers d'aquests aturats no reben cap tipus de prestació o ajut econòmic.

Hi ha l'altre drama, el de milers de persones desnonades pels bancs i caixes de les seves vivendes per no poder pagar les hipoteques i quotes, amb el greuge de que a part de perdre el pis, han de seguir pagant la hipoteca en la diferencia entre el valor real actual de l'habitatge, i el deute acumulat. Cosa que demostra que el govern espanyol no fa lleis a favor dels ciutadans, sinó per defensar els interessos dels grans bancs i grups financers.

Espanya és un país on cada dia s'accentua més la diferència entre la minoria més rica i el cada cop més nombrós grup de ciutadans pobres i exclosos socials. De fet vivim un sistema que recorda el règim Borbònic de la restauració, on la corrupció i l'estructura de castes i classes era la forma política i econòmica institucionalitzada. Liberals i conservadors s'anaven donant el torn en el govern, sense que la majoria de la població veiés cap millora al seu favor.

Espanya és una colònia més, com ho era en aquells anys, quan els interessos d'Anglaterra primaven sobre qualsevol altra cosa. Avui son els interessos d'Alemanya principalment, seguida dels altres països capdavanters de la CEE.

El govern socialista es mostra més preocupat per detenir membres d'organitzacions independentistes basques, que no pas per solucionar els problemes de les classes populars, tot es tracta de distreure al personal, encara que sigui mostrant la poca qualitat de la democràcia espanyola. Es publiciten ajuts de 400 euros, a percebre una sola vegada a la vida, durant sis mesos, com gran polítiques socials de combat contra l'atur i la pobresa. Es veu que amb sis mesos d'aquesta minsa prestació, les families ja podran sortir endavant els propers anys que es presenten ben difícils.

El govern segueix el dictat dels grans centres de poder econòmic i financer, que demanen una absurda contenció pressupostària, que esta generant una alentiment de l'economia, i genera un major nombre d'aturats. A més, s'acceleren les privatitzacions, es desmunta el model social de les caixes, i s'enterra tota possibilitat d'una banca pública, per gran gaudiment dels grups financers i bancs monopòlics. D'aquesta manera resta tancada l'aixeta del crèdit i es perjudica a les petites i mitjanes empreses.

Hom es pregunta quina classe de govern i polítics son els qui ens estan governant, no és estrany doncs, veure com molts partits s'han convertit en caus de lladres, estafadors, i corruptes. L'exemple més sonat és el de Unió Mallorquina que s'acaba de dissoldre. Més que un partit, semblava un vaixell de pirates o un grup de xanxullers, on gairebé tots en successives direccions i aparells han resultat imputats en trames corruptes, desviament de fons, afavoriment d'empreses i obres públiques fantasmes. Molts altres partits haurien de seguir l'exemple i dissoldre's, començant pel PSOE i el PP.