Un cop més el patí del col·legi esta esvalotat, aquesta vegada entre el processos electorals sense validesa legal, i les respostes del país a les constants punyalades, repetides a la història, que arriben des d'Espanya i l'Estat Central. Alguns ja es freguen les mans, es creuen posseïdors de la clau màgica, la formula secreta que obrirà les portes de la independència. De nou, amb l'albirament d'unes noves eleccions, el galliner vol organitzar-se i els galls canten a totes hores, competint a veure qui l'encerta i dona pas a l'albada d´un nou dia.
Es repetix la història de l'independentisme, ja no parlem del d'abans de la guerra, que exceptuant la brillantor d'en Francesc Macià que va saber agrupar sota el seu carisme i amb l'agosarada acció armada de Prats de Molló, un independentisme que trencava les barreres de les cèl·lules hepàtiques o èbries d'una minoria, o que anava més enllà de les tertúlies intel·lectualistes. Interpretacions de la història se'n poden fer moltes, vestint un misticisme nacional que ve des dels albors de la pàtria. Això és com l'horòscop, que miris quin miris sempre et sembla que encerta amb el teu dia.
L'independentisme intra-franquista i post-franquista, va seguir un camí aparellat a l'extrema esquerra, fins i tot el que no s'identificà com a marxista. De fet, haver d'organitzar-se en la clandestinitat comporta un sentit radical i endogàmic, favorable a l'adveniment d' avantguardes il·luminades i predicadors polítics amb port de predicadors religiosos.
L'independentisme català mai és va organitzar al costat de les masses de treballadors, treballant amb els veïnats de les ciutats, treballant amb els nous ciutadans emigrats. Mai va fer com el capellans, aquells “curas rojos”, que baixaven a les barriades a compartir el sofriment de les classes populars. Independentisme era una afirmació de radicalitat, de ser més català que els altres, de posar-se per sobre dels altres dient: veus aquell estel ? cap allà és cap on anem. Una mica com els marxistes que tenien clar que el capitalisme acabaria per donar pas a la revolució, al socialisme i al comunisme.
Realment el poble català no és mereix aquests independentistes, i al mateix temps fins que el país no arrenqui l'independentisme de les mans d'aquest il·luminats i comenci crear-lo i a fer-lo seu, aquest continuaran sent una cosa de tants caps tants barrets.
Potser assistirem de nou a baralles entre moviments com les que van protagonitzar l'MDT Fontanella i l'MDT Casp ( noms dels carrers de les seves seus) hereus dels PSAN ( provisional) i l'altre PSAN que van acabar a garrotades per un espai a una diada del 11 de setembre. Assistirem a processos inacabables com el de Vinaròs, que ningú sap quan va començar, ni on es va quedar, o si encara continua. Certament hi ha un element nou, ara sembla que l'independentisme comença a saltar les balles del corral de l'extrema esquerra i comença vestir un llenguatge més convenient amb la realitat actual del país, deixant de banda aquell llenguatge vuitcentista radical que parla de revolucions, camins al socialisme, etc.. Que personalment no dic que aquests camins no siguin el meus, però que mai es faran amb el crit més rabiós o la paraula més pura, donada la realitat del país. Un país que és ple de revolucionaris d'entre setmana i en període no estiuejant. Alguns treballadors, aturats, o esclaus d'infernals hipoteques es deuen preguntar, com “vulgo” que son, com es que aquests que viuen tant bé ens volen fer la revolució a tots.
Alguns potser es prendran tot això que dic, no com una crítica que s'ha d'acceptar com a dret de qualsevol a poder estar equivocat, sinó com una ofensa o una burla intolerable, errors d'ells, senyal que encara no han estat vacunats contra el sectarisme, o encara son presos d´un sentit polític religiós.
Que em de fer? Intentar transformar una societat sense tenir el control de cap fulminant ni detonador? Plegar-nos a processos electorals per assolir uns seients a parlaments que un cop assolits es mostraran traïdors amb l'aparició de pactes i martingales? Quedar-nos a casa menjant patates fregides de bossa amb una Moritz a la mà mentre mirem cada diumenge els partits del Barça com a síndrome adormidora de la nostra opulència?
Potser el millor ara serà deixar pas als mediàtics que potser ens portaran una “independència reality show” que és la única que sembla possible en una societat com la que vivim d'imatges, fets impactants, superficialitat, i sobretot, consumisme popular.
