Alguns deuen pensar que m'he tornat boig, però res més lluny, almenys en el sentit que va el titular. S'em pot acusar de ressentit, i potser en això no tinc tants arguments per defensar-me.
I bé: algú és pensa que la corrupció que ara sura arreu, i es deixa veure amb tota la seva cruesa, és una cosa d'ara..?
Doncs diria que no, un no rotund, i absolut. Només que ara ens hem adonat de l'abast de la podridura que afecta Espanya o l'estat espanyol. Ara flota arreu, ara es denúncia, ara és d'escàndol.
Sempre ha estat d'escàndol, potser denunciada sempre, però tapada sota un pacte de silenci, i una mena de tolerància per part de la majoria de la població.
La corrupció sempre ha estat part de l'Espanya franquista, i la post franquista. Si el mateix cap de l'estat vitalici, d'avui, és l'exemple principal de com es fan els negocis sense tenir massa en compte les mínimes normes de transparència, i d'ètica.
Ara es veu ben clar: No és pot renunciar a l'exercici de la justícia per sustentar pactes de convivència; perquè es renúncia a la transparència, i s'imposa la impunitat dels qui poden determinar fins on arriben els límits de la justícia.
Ara preocupa a molts la corrupció, us preocupa a molts la corrupció, i abans es tolerava com un mal menor. Per què ? Preocupa, us preocupa per què ara us toca la butxaca? Per què som en crisi econòmica, i les retallades us afecten? Ara lligueu els efectes econòmics sobre vosaltres al funcionament pervertit, i podrit de les institucions públiques?
És clar, abans denunciar o lluitar contra la corrupció era una qüestió ètica o ideològica. Ara és una qüestió de supervivència econòmica, o fins i tot, de supervivència existencial (no parlo de filosofia parlo de vida). Molt malament doncs. Aleshores vosaltres no heu fet res, senzillament ho ha fet la crisi per vosaltres.
Em viscut tots aquests anys en una societat farta, consumista, explotadora, anti-ideològica, anti-reflexiva, competitiva, insolidària, d'aparença, de moda, de silenci, de conformitat, de passivitat, d'antipolítica, d'imatge sense res, de no m'escalfis el cap amb la política, de s'em foten els altres, de ramat, de cultura colonitzada; d'artistes, i universitaris que miren els altres per sobre l'espatlla, de professionals guanyant diners a carretades, de pilotada urbanística, d'enriquir-se venent propietats, i immobles. Per què seguir..? On era la ètica aleshores ? On era la renúncia a formar part de tot el fariseisme?
Així doncs, benvinguda la crisi. El que no ha fet la voluntat dels individus per lluitar per una societat millor, i un estat o un país més just, ara ho farà la crisi. O millor dit, la crisi us obligarà a fer-ho. Tant de bo, sigui així, i tot plegat no quedi només en una reestructuració econòmica momentània, que a la llarga torni a fer oblidar l'ètica, i la necessitat de justícia; encara que la justícia no ens afecti directament. Perquè la justícia ha de ser una qüestió de principis, no pas només de sentir dolor quant hom sent que el trepitgen..
Un aclariment final.
La paraula crisi ve del grec antic: κρίσις. El seu significat és judici o decisió. S'emprava també com a terme mèdic, i el seu significat era: mutació. Les crisi són consubstancials a la societat humana, i potser més; inherents a l'existència de l'univers. La gran lliçó d'una crisi és que qui no es renova o s'adapta a les noves situacions, indefectiblement sucumbeix amb el passat. Evidentment, conservador és el que no vol que res canvii, per això hi ha molta gent amb els rols canviats que no s'adona del paper que esta fent.
