La crisi econòmica, i tot el que ve amb ella no s'acaba; consolidada entre nosaltres per quedar-se uns quants anys. S'ha aturat uns instants per prendre aire, i estudiar les següents passes que donarà en l'escalada.
Continuarà havent-hi el traspàs de deute privat que s'escapa per carregar-se a les espatlles de la societat, i de les institucions estatals. Això vol dir, continuaran apujant-se els impostos, desmantellant-se serveis públics, i empreses públiques. Cada dia, viure serà més car, perquè pagarem per tot. Per contra, els ajuts socials disminuiran, es gravaran o desapareixeran.
Aquesta musiqueta que ens arriba enllà dels mars, l'anomenat precipici fiscal, serà la següent explosió econòmica. La següent gran explosió econòmica. Tot plegat, ara només s'estan posant pegats, per aplaçar el que inevitablement ha de passar.
Aquesta crisi és pitjor que la de 1929, per la senzilla raó que el món es troba més connectat, més explotat, i més exhaurit. En els anys 30, alguns països no van saber res d'una crisi. Ara pocs escaparan al gran daltabaix.
Veure'm com l'ésser humà ha d'afrontar un estat de supervivència. No n'hi haurà prou amb els fàcil egoismes que em estat suportant al nostre voltant; la mesquinesa, i la gasiveria. Aquest codis de comportament potser han servit per sobreviure en l'abundància, ara no serviran. Entre d'altres coses perquè ningú vol carregar amb mobles vells quan li espera un viatge de proporcions incertes, d'aventures indesxifrables.
Quan els diners no valen res, no cal tenir una muntanya de papers atresorats, Tothom parteix de la mateixa precarietat. No tenir res, comporta teòricament estar més preparat, que no pas el qui confia en una barca que fa aigües, o un flotador rebentat, o un cotxe amb el motor cremat.
Aquí no valdran ni els discursos del proletariat acumulador que fa temps que va deixar de ser proletariat, per convertir-se en esclau de les seves possessions, i diners. Quant la gent s'acostuma que la serveixin repartint bitllets, no deixa de convertir-se en inútil. De que serveix tot plegat, si no se sap canviar una roda punxada, o un motor que treu fum o s'ofega en combustible.
Entrem a l'era de la supervivència.
Sens dubte les societats acostumades a la pobresa, les persones acostumades a la pobresa, les persones acostumades a compartir el poc que tenen, una filosofia que per aquest topants no es coneix gaire. Que tampoc es coneix anant amagar-se darrera les parets d'un hotel amb platja tropical al recinte. Això es coneix convivint, i no ensenyant arreu els dòlars, i els euros. No es coneix predicant programes polítics, però fotent el camp ràpidament per no viure la realitat de les conseqüències del que es predica. Això no prepara hom per res.
Ve la següent part de l'escalada, alguns ens agradaria que no ens agafés en dictadures de la racionalitat com aquesta. Encara que hom tingui també el vernís, veure'm si d'una punyetera vegada és possible, sortir d'aquest camp de concentració abans no tanquin definitivament les portes, i els taüts..
