Molt ben preparats..

Una vegada més sento als mitjans de comunicació la següent valoració: En aquest moments els joves són la generació més ben preparada de la història del país. Ho diuen els mitjans espanyols, i ho diuen els mitjans catalans. Per tant es pot aplicar país a Espanya, o es pot aplicar a Catalunya.

Aquesta frase, o valoració, pot analitzar-se des de diferents punts de vista. Encara més quan afegeixen tot seguit, els mateixos mitjans, el qualificatiu de generació perduda o de joves que no troben feina, i que han de marxar del país.

Aquí vull fer una observació, per tot seguit entrar en matèria. Em pregunto quina mena de feines fan tots aquests "joves" tan ben preparats quan són a l'estranger. Vull dir:  dubto molt que la seva consideració, i preparació, els porti al capdavant de les empreses, o  institucions per les quals treballen. Dubto encara més que, essent estrangers en els països d'exili econòmic, aquests "joves preparats, espanyols o catalans", rebin tal consideració social, fins al punt de que s'els situí per davant dels joves dels països que els han acollit. Ho dubto bastant.

Un cop feta aquesta apreciació aniré al gra. És cert que no es pot generalitzar, però si que salvant les excepcions, que hi són, sempre hi ha uns paràmetres que marquen les generacions, que les fan diferents les unes de les altres.

Per això, quan aquests mitjans diuen que estem davant les generacions més ben preparades de la història, a mi em surt una pregunta: Preparats per a què.? Què significa estar preparat..?

Quan em contesto aquestes preguntes, m'adono que hi ha la resposta a la situació: social, política, i econòmica, tant dramàtica que vivim.

Perquè, ja des de fa anys, el que s'anomena joventut ha estat orientada a seguir les pautes que han marcat des de dalt, els interessos de tota mena. Aleshores és quan es veu que som davant d'unes generacions ben preparades per sotmetre's, no pas per qüestionar, i molt menys per participar amb plantejaments propis en la societat, en la política, i en l'economia.

Una vegada, fa anys, vaig trobar-me un professor que havia tingut a l'institut, que encara seguia en els seu lloc. Ja estic parlant quasi vint anys que va passar això. Ell em va comentar aquelles revistes que feien a l'institut a finals dels setanta i principis dels vuitanta, on els alumnes podien parlar des de filosofia, a política, o economia. Em va dir: ara el panorama és desolador, si t'ensenyés el que escriuen a les revistes, que més aviat els obliguem a fer, no pas com vosaltres que la fèieu per ganes, i totalment independents del professorat. Va concloure: ara només parlen de coses infantils, dibuixen cors, fan poemes cursis.. 

I si, aquestes al final han estat les generacions més ben preparades per deixar-se portar pels camins que els han traçat. La carn de canó que espera l'oportunitat que una mà superior els donarà en forma d'almoina.

Sempre que he parlat això amb alguns joves m'han dit el mateix: que si ara no hi ha res en que creure, que si nosaltres ho em tingut tot fàcil, que si tot va molt ràpid avui, que si les idees, i la política són un engany, etc..etc..

Veient aquestes premisses, és plenament justificable que aquestes tropes infantils que perduren més enllà de l'edat de la pubertat, i s'estenen fins les portes de la maduresa. Només, en sentit majoritari, podien donar com a fruït la consagració de l'individualisme anti-intel·lectual, la sacralització de la cultura del consum, la submissió davant la ideologia dominant amb les seves múltiples formes, i la manca total de modèstia per encarar qualsevol projecció social. Una conseqüència, això últim, d'haver estat sotmesos a la disciplina educativa. Disciplina que s'assumeix, i comporta la prepotència de voler situar-se millor dins l'escala social, menyspreant els qui no assumeixen la disciplina social d'una educació, que no oblide'm-ho, és el reflex d'una ideologia, i un divisió de classes socials.

Per tot plegat, i per molt més, el sistema pot estar content de tenir aquestes generacions tan ben preparades que naveguen en mig d'un mar d'insolidaritat, i d'un exèrcit de mà d'obra barata, a la qual aquest sistema no pot donar sortida.

Felicitats a tots els ben preparats, d'Espanya i de Catalunya, tot plegat, de moment, el mateix vaixell que s'enfonsa.
Les generacions joves sempre han d'intentar estirar la societat perquè avanci; des de fa molts anys, això no ha estat així. No és casualitat doncs, que les situacions de retrocés, i desmantellament de les conquestes socials siguin imparables fins a punts tràgics. Estaran preparats els qui aconseguixen, realment, sortir-s'en amb el salvis qui pugui, encara que per a la majoria, aquest salvis qui pugi, no els serveixi de res.