Eleccions o cops d'estat..?

Espanya, a banda de tenir la classe política més impresentable d'Europa: normalment individus ignorants que provenen de l'administració pública. Que són a la política perquè com a funcionaris de segon ordre, han destacat. O perquè formen part com a funcionaris d'un dels clans polítics que donen accés, i control, dins l'administració de l'estat. Només cal pensar en el govern actual, 14 dels seus ministres són funcionaris de carrera de l'administració pública. Això diu molt de quins són els mecanismes interns de la democràcia espanyola, i dels "cotos" privats anomenats: partits polítics.

Però no volia aprofundir en aquest tema, sinó parlar de les eleccions. Tot i que, evidentment, la composició dels partits polítics té molt a veure en el que a continuació explicaré.

PILOTANT LA TRANSICIÓ.

Des de la mort del dictador Franco l'any 1975, hi han hagut 4 canvis de tendència política fruit de les urnes..
El primer va ser el pas d'UCD a PSOE, l'any 1982; el segon de PSOE a PP, el 1996; el tercer de PP a PSOE, l'any 2004; i el quart, i més recent, de PSOE a PP, l'any 2011. Com és fàcil observar, a partir de l'any 1982 és va inaugurar l'era del bipartidisme espanyol. Un nova versió del període de la restauració del segle XIX, i principis de XX. Un bipartidisme que ara com abans, té la monarquia com a nus, o si es vol, com estructura bàsica que aporta la carcassa, i marca el marges polítics.

Alguns diran que el bipartidisme és el sistema que tenen la majoria dels països del món, siguin democràcies lliberals, o fins i tot, sistemes autoritaris que es legitimen en una democràcia aparent. Si és cert, i potser: la democràcia aparent que s'escuda en el bipartidisme, és més majoritària del que pensem, i molt més aparent del que creiem.

CANVIS DE GOVERN INDUÏTS PER FORCES INTERNES DE L'ESTAT.

Però els canvis de govern espanyols han tingut una característica potser única. Han estat propiciats o accentuats per forces lligades al poder econòmic, o estatal. Analitzem-ho:

El primer canvi de govern espanyol de l'any 1982, va enterrar definitivament un partit (UCD) que s'havia creat a l'ombra de la mateixa dictadura, per pilotar un canvi controlat: l'anomenada transició. Per conduir el sistema polític, social, i econòmic, cap on els sectors dominants volien. Però, un cop el procés d'obertura s'havia engegat, calia aturar-lo. La mateixa dinàmica social, política, i econòmica amenaçava d'anar massa lluny; en alguns aspectes potser havia anat massa lluny. Aquí va sorgir finalment, després d'anys, i anys de sorolls de sabres que ens amenaçaven a tots amb una escabetxina: el cop militar del 23 de Febrer. No vull profunditzar en el que aquest cop va portar, a banda de la consolidació monàrquica que tothom sap, però van haver-hi tot un seguit de frenades que van desembocar en el triomf del "cambio" de Felipe González, i del PSOE.

En teoria l'esquerra arribava al poder, els fills de la derrota republicana, els lluitadors anti-franquistes.. Però, la realitat era una altra. En resum: venia a significar la renúncia total de l'esquerra a seguir en el camí de la recuperació democràtica, el camí de la justícia,i el camí de les reformes profundes en l'economia. La renúncia frenar el poder de les classes altes que han dominat Espanya des del segle XIX, si exceptuem el període republicà, on van veure en perill els seus privilegis abusius. El "cambio" va ser més: el canvi de la mateixa esquerra, que no pas el canvi del sistema. La societat va seguir amb una dinàmica modernitzadora, però sense tocar els privilegis. Avui veiem el resultat d'aquest canvi de la forma, sense canviar el fons.

Per tant, un cop d'estat va incitar el canvi polític de 1982..

L'any 1996, un altra mena de cop d'estat, conduït principalment pel funcionariat, va provocar l'ensorrament del govern felipista, després de 14 anys al poder. Semblava impossible que Felipe González perdés algun dia el poder, i així va ser. Els escàndols de la guerra bruta, i  de la corrupció, van provocar la derrota del PSOE.. Una vegada més, l'estructura de l'estat es va desempallegar d'un govern. 
El govern PSOE havia seguit els passos, i accentuat la guerra bruta anti-terrorista, pactada només arribar al govern amb els sectors militars, policials; la monarquia, i la caverna institucional franquista. Aquí em de recordar que un dels principals motius de l'Alzamiento Nacional, va ser l'argument de la unitat de la pàtria. Per tant, Franco va basar la seva dictadura en el nacionalisme espanyol, unitari, repressor de les minories nacionals o ètniques. Aquesta ideologia ha quedat impresa a l'estat, és la seva empremta a tots els seus aparells polítics, burocràtics, o armats. I ningú ha intentat mai arrencar-la. Forma part de l'intrínseca existència de l'estat espanyol, i potser d'Espanya en si.

Així doncs, el 1996 és un nou cop d'estat que provoca: com si es tractés d'un insecte que es converteix en papallona, que l'antiga carcassa resti obsoleta, i desprestigiada. Amb la vella carcassa, s'ensorra el govern PSOE, esquitxat pels escàndols, i les corrupteles pactades l'any 1982 en entrar al govern.

El nacionalisme espanyol més dretà, i radical, surt obertament a governar l'any 1996. Primer amb la suposada moderació d'uns pactes amb el conservadorisme català. Més endavant, mostrarà la seva faceta sense dissimul. En el fons, el govern d'Aznar, i del PP és el surar del franquisme, ocult a l'administració pública. Sota la forma de neo-franquisme democràtic, nacionalista espanyolista. Ja no cal ocultar-se més, no hi ha perill de ser tatxats de feixistes, som europeus. Tot és permès, mentre no sigui mostrant la brutalitat nacionalista o feudal. El govern d'Aznar va donar via lliure a liberalisme extrem. La carretada de diners que aportava Europa, i Estats Units, sigui en forma de fons estructurals, o sigui en milionàries inversions especulatives. Van convertir Espanya en un país pràcticament des-industrialitzat, on tot es jugava a les cartes: immobiliària, financera o turística. Complementades totes, o per separat; el model Aznarista va aconseguir enganyar la població, i fomentar la des-culturització, l'adoració del consumisme compulsiu, de l'aparença; l'esport com a cultura dels prepotents.

EL CARRER TORNA A PARLAR.

Però, l'agressivitat de l'Aznarisme va provocar la reactivació de la societat, fins un punt que el sistema no s'esperava. De colp i volta, la societat va despertar de l'apoliticisme. Les dinàmiques, i les iniciatives socials, polítiques, i econòmiques. Van aparèixer com amenaça per l'estat, i pel nacionalisme espanyol armat, i funcionarial. La riquesa de vegades crea més revolució que la pobresa.

La solució era un nou cop de timó. Els atemptats de l'onze de març van acabar de donar l'estocada al govern aznarista, que ja havia previst una successió daurara, i corrupta.

Arribava el PSOE de nou, amb un president: Zapatero, que omplia de promeses la societat. Ràpidament l'embranzida és va veure menys impetuosa del que semblava. Zapatero va aconseguir reconduir la societat cap els marges estipulats després de l'any 1975. Algunes concessions van fer aturar l'ona participativa. D'altres, la majoria, van restar pel camí: Plan Ibarretxe, Estatut de Catalunya, Memòria Històrica, etc. etc..

La crisi econòmica, i l'herència del model econòmic intocable, van atrapar el govern PSOE, entre l'espasa, i la paret; o més aviat, en la impossibilitat d'afrontar la caòtica realitat. Aquell govern que semblava haver arribat amb la força de l'acció social, més que no pas els vots; recordem que no va tenir la majoria absoluta. Estava, feia temps, desinflat, i sense els suports socials dels que anteriorment va gaudir, car moltes promeses  havien estat incomplides.

Així, amb el carrer pres per un nou moviment, publicitat per tots els mitjans. L'anti-política tornà prendre el carrer, però aquest cop activament. Els moviments reaccionaris es van fregar les mans, la dreta es va fregar les mans. El moviment portava el germen del desencís, i molts no s'en adonaven. Ho podríem resumir en: quan hi ha canals polítics, feina política a fer, premisses per organitzar-se. No es pot donar l'esquena al treball polític anterior, i abocar-se en un moviment anti-polític; és el suïcidi. La falta de formació política de la majoria, la feia manipulable: si ja és així en unes eleccions, que no serà en assemblees de carrer. En comptes d'usar mecanismes socials, i polítics que puguin canalitzar les demanes, i les esperances, tot s'atura en el anti, i en la protesta. Mai l'anti, ha estat una opció viable, perquè la seva càrrega de negativitat, el converteix en víctima del fracàs. L'esser humà es mou pel desig d'aconseguir objectius, no només per enderrocar. Darrera de l'enderrocament sempre hi ha d'haver una proposta clara, i transparent. Si no hi és, tot plegat resulta una manipulació.

El 2011 significa el triomf del capitalisme barbàric, especulatiu, medieval, gairebé feixista. Però el carrer no ha quedat sembrat de progrés. El carrer es sembrat de premisses perilloses que poden conduir al retorn de vells fantasmes. Tot es veurà.

Per rematar arriba el Bad Bank-Banc Dolent.

Si no estàvem fotuts, amb clares previsions d'empitjorar de manera radical els propers mesos. Cada dia sembla més clar que el govern espanyol, sota indicacions del poder europeu, crearà el Bad Bank-Banc Dolent.

Això que en diuen Espanya, no sols és un país amb unes carències democràtiques escandaloses, sinó que els qui manen oculten els acords, i les decisions que es prenen; els compromisos que ens afecten a tots no són transparents. És la continuïtat de l'estructura de poder franquista, on un dictador, i la seva casta aristocràtica, prenien les decisions sense cap necessitat de fer-les públiques , doncs no calia. Total, el poble, els ciutadans, no tenien cap poder d'influir en les actuacions del govern autoritari. Aquí, des del feixisme-franquisme, sempre s'ha considerat a la ciutadania com una serie de menors d'edat, incapaços de decidir per si mateixos el seu futur. Es tractava d'entretenir la població abans i ara, amb el pa i circ, avui dia l'esport, el consum, i la tele-escombraries. Això de l'esport ja ho posava en pràctica la dictadura franquista, com element, no sols d'esbravament de les passions, desmantellament de les classes socials, i cohesió nacionalista. Sinó com entreteniment, i diversió.

Aquesta frase que continua ara la repetiré moltes vegades més. Quan hom és dins el mar, i és travessat per un tsunami, no s'adona que és dins, li passa desapercebut. Els processos socials, i la manipulació política són similars. Els rols que prenem, influïts per la situació real, són reconduïts per la manipulació política amb l'intenció d'aconseguir l'efecte contrari al que en aparença es vol. Això és el que ha passat amb el moviment dels indignats: es va produir una explosió controlada, per encarrilar la població cap la desmobilització, l'apatia, i el derrotisme. Els actors que creien estar fent la revolta, amb paràmetres positius, i de lluita avançada, van acabar essent utilitzats pels poders més reaccionaris per mantenir la situació, o encarrilar-la cap on aquests poders volien.

Si va quedar clar en el seu moment, i avui ho veiem amb perspectiva, que el 23 F de 1981, va ser un clar triomf dels sectors més reaccionaris de l'estat que volien re-conduir la situació, i aturar una democratització social, i política. És interessant recordar com a partir de 1981, va començar a produir-se la desmobilització política, i social, que va donar pas a la presa de poder per un PSOE, sotmès a les directrius d'Alemanya, i Estats Units.

Avui els indignats han fet el mateix procés, desmobilitzar la població, i fer-nos entrar en un dinàmica reaccionaria, on tot el que no sigui canalitzat es perillós de ser anti-democràtic, o fins, i tot feixista. Quan precisament és el poder el que s'ha convertit en extremadament reaccionari.

Els indignats va sorgir en un moment, just quan es preparaven eleccions municipals. Les eleccions municipals espanyoles sempre han suposat un perill pel poder polític, en temps de crisi. Recordem per exemple que la república va venir fruit d'unes eleccions municipals. Recordem que durant la transició, el poder franquista, i post-franquista (UCD) va esperar fins l'any 1979 per convocar eleccions municipals, van ser pràcticament les últimes, si exceptuem les autonòmiques..

Aquestes municipals de l'any passat, gràcies els anomenats indignats, es va produir una marea blava que va ofegar totes les estructures del poder. Els indignats va fomentar l'abstenció de la gent d'esquerres, i el vot massiu de la gent dretana, i conservadora.

Suposo que la societat en el seu subconscient s'adona d'això, i per aquest motiu el moviment dels indignats, el 15-M, i tots els soleares, es poden declarar morts, i enterrats, perquè ja han acomplert la seva funció. Com la va acomplir Tejero, i  Milans del Bosch.

Els indignats eren enemics dels moviments independentistes per exemple, eren enemics dels canals de treball social tradicional, eren enemics de la positivació del món polític progressista, eren enemics del sindicalisme, de fet la composició dirigent d'aquest moviment estava molt lligada al funcionariat, amb tots els moviments para-estatals, com ONG, i tots aquells qui viuen de l'almoina pública. Eren enemics del treball que han portat endavant les organitzacions memorialistes, i de justícia històrica. Ens diran que no, que tots aquests moviments en formaven part, però aquí esta la trampa. Utilitzar tots aquest moviments que han treballat sense protagonisme durant molts anys, i ara posar-los sota paràmetres d'organitzacions o entitats fantasmes assembleàries, on al final el que no ha fet res, ni te cap formació política, acaba decidint el futur de tots plegats. Les decisions acostumen a ser sempre  decisions induïdes pels poders mediàtics dominants. No em d'oblidar que aquest moviment va tenir força mentre els grans mitjans de comunicació el van estar promocionant, o parlant d'ell. Això dona  una pista del tipus de societat on vivim, totalment dirigida: Orwellana.

Si estàvem fotuts, ara ve el govern, i posarà en marxa un banc dolent, que no és altra cosa que carregar les cagades del sistema financer sobres les espatlles de la majoria de la població, classe mitjana, i treballadora.

Amb el banc dolent es tracta d'agafar els actius tòxics, o sigui, tot el que els bancs no poden assumir per ruïnós, i carregar-los a compte de l'estat. El súmmum de la política ultra-lliberal: no hi ha diners per serveis socials, escoles, etc.. Però si  qui n'hi han per garantir la continuïtat del poder econòmic especulatiu, i financer; assumit-ne tots plegats les sever pèrdues.

Mai l'actual govern ens ha ensenyat els pactes firmats amb la UE: el famós memoràndum de condicions imposat per el poder europeu, a l'estat espanyol. Si el govern ens ha estat ocultant això, es que deu ser ben prejudicial, i impopular per la majoria. A penes hi ha veus que parlin d'aquest tema, una mostra més de com sota control estat en aquest país la premsa, i els mitjans de comunicació. Com per estar promocionant moviments que siguin perillosos pel poder: impossible. Aquí quan es promociona un moviment, cal preguntar-se quin maquiavel·lisme hi ha al darrera, a qui l'interessa beneficiar-se de la publicitat, i de l'acció d'una iniciativa social.

Alguns diran que les idees del moviment indignat eren molt positives, i avançades. Però tot plegat només són idees, i paraules escrites algun lloc. La realitat del carrer es la desmobilització absoluta en uns moments on la població hauria d'estar controlant, i exigint transparència a cada pas, i en cada acord secret que aquest govern ultra-reaccionari du endavant. Tot i que és una mica tard, doncs les coses ja s'han canalitzat de tal manera que difícilment, si no hi ha una explosió social que faci tremolar el poder, no s'aconseguira cap reculada en aquesta aplanadora ultra-lliberal. Però tot i així, si es produeix una explosió social, el poder sempre tindrà els indignats per reconduir la situació, i esbravar-la. D'aquí uns anys molts s'adonaran de tot plegat, i si tenen una mica de raonament, es penediran del rol que han estat  duent a terme, afavorint el contrari del que volien afavorir. Afavorint el que suposadament combatien.

Primer i tercer món dins la UE..

La Unió Europea s'ha convertit en un planeta terra a petita escala, si bé en el període on l'economia no tenia grans problemes aparents, aquesta situació no es notava. Ara, que des de fa uns anys hem caigut en una profunda recessió econòmica, aquesta diferència entre països desenvolupats, i països subdesenvolupats, s'esta posant de manifest amb tota la seva cruesa.

Apareix l'eterna dicotomia Nord-desenvolupat, Sud-endarrerit. En  realitat aquesta dicotomia dins la UE, sempre ha existit, el que passa és que mentre no hi havia crisi, el sud entrava dins l'espiral de desenvolupament del nord. El nord invertia en el sud per desenvolupar el mercat immobiliari. El sud era el lloc on el nord havia de venir a descarregar les seves passions, i onirismes. El sud era on els jubilats podien gaudir d'una eterna primavera. El sud era el mercat per drogar-se, per la prostitució, per la disbauxa. El sud era el complement per les empreses del nord, el que s'anomenen empreses auxiliars. 

L'anomenada Espanya, no sols va transformar-se econòmicament gràcies aquest ràpid desenvolupament via talonari, on molts van caure en la síndrome del nou ric. El crèdit, "el pelotazo" de la construcció, l'expansió del  negoci de l'oci, i de l'hostaleria (no he vist mai un país que tingui ni la meitat de bars i restaurants que hi ha aquí). L'arribada de la immigració també va suposar un corriment social, ara hi havien uns nous vinguts que no sols llogaven vivendes, i consumien, sinó que feien les feines per quatre rals. Era fàcil treure profit d'aquesta nova força de treball disposada a fer el que calgués per guanyar diners, per això desembarcaven: amb el somni de guanyar molts euros.

Però havia d'arribar el moment en que la màquina especulativa, el consumisme, el constant augment dels preus, el fàcil accés al crèdit, i les hipoteques; tot el que rutllava de manera infernal, com una locomotora sense frens, perdés força, s'aturés, o fins i tot, descarrilés.

Ha passat, i el discurs que se sent és el dictat monologant dels països del nord, que diuen que el sud és malgastador, corrupte, mandrós, inconscient, viciós, inferior.. Si senyors, hem arribat a un punt que el discurs dominant dins la UE és un discurs racista, xenòfob, obertament feixista. I sembla que molts no s'en adonen, i com sempre comencen a donar-se cops de pit, amb la lletania del "mea culpa".

Què té el sud que sempre es l'ase dels cops ? 

El sud té una economia necessàriament més agrària, marcada per una climatologia més tòrrida que incita la gent a la relació exterior. Però el sud també té uns lastres que venen d'unes polítiques sempre dependents dels grans imperis del nord. El sud ha passat per dictadures interminables, i per monarquies corruptes, subvencionades pel nord. Que consti que parlo del sud d'Europa, no del sud del món, que també podria entrar en aquests paràmetres.

Avui sentim Finlandia, un país que fa poc no era res, fins i tot va ser part de l'Unió Soviètica. El govern Finés, com ho diuen els alemanys, o els luxemburguesos, o d'altres alumnes avantatjats de la UE. Diu que no vol donar més diners al sud malgastador, que fins i tot seria una possibilitat acabar amb l'euro perquè aquesta moneda imposa masses obligacions amb el sud "mandrós".

I què passa doncs? 

Resulta que al nord l'interessa comprar el sud a preu de saldo, i així serà. Compraran el sud a preu de saldo. Ara que ja han fet els capitals amb les finances,  els préstecs, les promocions immobiliàries. Comprant els polítics del sud perquè facin les dispeses més absurdes possibles, sempre que signifiquin endeutament, i malbaratament (d'això s'en diu corrupció) El partits espanyols, amb la dreta al davant, han estat transmissors de la cultura de l'especulació, i de la corrupció. Els mitjans de comunicació han fet també la seva gran labor: conscienciar la població sobre el model únic de depredació, i "desarrollimo". La cultura de la superficialitat, la negació de la consciència, i el passat.  El diner ràpid, i la vida sempre és una festa.

La societat espanyola ha parit un engendre cultural, que nega l'esperit crític tradicional en els països del sud. Almenys durant uns anys es va silenciar aquest esperit crític, ara es combat amb l'extensió de la consciència d'auto-culpabilitat.

El nord després de comprar el sud a preu de saldo, un sud endeutat pels diners que s'han demanat prestats. Quan ja no tingui res més a esprémer aquí baix; posarà al descobert uns països del sud sotmesos al treball per quatre xavos, que hauran de pagar, no sols els deutes, sinó que es veuran obligats a tornar comprar de nou al nord, i als grans capitals del sud, tot el ara estan comprant, i compraran aquests a preu de saldo. Aquestes compres barates del nord, comprades al sud, ja s'hauran multiplicat per mil en el preu de venda. 

Només es qüestió de que els qui governen les finances de la UE, decideixen que és l'hora de posar en marxa la fàbrica dels bitllets.  Així, els préstecs, i l'endeutament podran tornar a començar el seu cicle.. Ara no pot funcionar perquè la gent no pot pagar el que ja va demanar abans.

El nord fa els deures, és aplicat, compleix amb els objectius del dèficit: si, és veritat, però ho fa a costa del sud. D'això s'en diu explotació.

El govern espanyol dona un cop de mà als sindicats i al PSOE, amb el rei pel mig..

Suposo que aquest titular us estranyarà. No tenia pensat escriure res aquí en uns dies, però el bombardeig mediàtic, i la maniobra que acabo de veure, m'impedeixen restar en silenci.

En l'anterior article posava en evidència aquesta estranya aposta dels sindicats en favor de la pròrroga de 6 mesos d'una paga de 400 euros, que només es pot cobrar una vegada. No entenia que els sindicats posessin aquest tema per davant; aquest nyap o "chapuza" que no soluciona la vida de mils de famílies que no tenen cap ajut, ni prestació. Era evident que tant CCOO i UGT, tractaven de justificar-se davant la impotència o la renúncia pactada, a enfrontar-se amb els grans problemes que s'estan presentant amb la crisi, i amb l'enfocament que hi donen els governs conservadors de l'Europa de les finances, i dels gran capitals. Castigar la classe mitjana, la classe treballadora i, rematar als pobres, afavorir els rics, i els especuladors.

Però vet aquí que el govern espanyol surt a salvar el sistema, amb el rei al davant, amb els sindicats, i el partit PSOE, que són les potes que aguanten tot plegat. Es prorroga el plan PREPARA, i tots ho venen com un triomf al que han contribuït. Es tracta d'apagar focs, es tracta de mantenir la cultura del subsidi, que no és més que un sinònim de la caritat. Ha estat una maniobra perfecta, desviant l'atenció, i utilitzant l'extintor davant els greus problemes que es presentaran a partir de setembre, que sens dubte sobrepassaran de sobres aquest sindicats comprats, i venuts, i aquest partit socialista a l'ordre de Berlín.

L'altre dia, un vell militant comunista em deia que la cosa estava magra, que els sindicats estaven plens d'individus del PP, que s'havien fet amb el control de les directives. No és estrany pensar-ho; els sindicats viuen dels diners de l'estat. Aquest vell militant comunista, mai l'havia tingut per un radical, per això em va sobtar que ho tingués tan clar, i les seves paraules donaven crèdit a una realitat que molts pensem respecte aquestes estructures burocràtiques, que són un braç més de l'estructura de l'estat des de fa anys.

El teatre que s'han muntat aquests dies entre tots plegats, a costa de la ignorància de la població, i del plan PREPARA. Tot plegat, amb el bombardeig dels mitjans, que no són més que els fabuladors d'una realitat fictícia fabricada per ocultar una realitat molt més tràgica, i pudent. El teatre redimeix alguns, els dona un triomf quan no ja no en tindran cap més en perspectiva, salva la cara d'altres. I sobretot, pretén ofegar qualsevol tipus de protesta, i de mobilització que en el futur proper pugi sortir espontània o escapant-se'l de les mans.

Falta veure si en tindran prou, però si cal s'esforçaran perquè tots anem en pau, i sense masses escarafalls, cap l'escorxador que ens tenen preparat.

El pacte de la distracció..

Començaré amb una pregunta: Sabeu en que consisteix la paga dels 400 euros? Aquesta que sembla haver desencadenat una amenaça de declaració de guerra dels sindicats, si el govern espanyol deixa de pagar-la.

És tan important aquesta paga per la supervivència de les families en situació de precarietat?

Per començar explicaré en que consisteix aquesta paga de 400 euros, que va implantar el govern de Rodríguez Zapatero, tot i que en un principi era de 426 euros. Al final amb l'excusa de la crisi, el govern del PSOE, la va rebaixar als 400 actuals. Una rebaixa simbòlica que es podia haver estalviat. Però com els polítics ho fan tot de cara a la galeria, rebaixar-la donava una mena d'aparença de compromís del govern amb l'austeritat. Austeritat que s'ha de dir, només es projecta sobre alguns, els de baix.

La paga de 400 euros és una paga que només es pot cobrar una vegada, té una durada 6 mesos improrrogables.. Aquesta és la realitat de la paga del 400 euros.

La pregunta que em faig, i us faigs és aquesta: Amb sis mesos cobrant 400 euros un cop a la vida, ja es soluciona el problema de la misèria d'algunes famílies? 

Em sembla que es ben clar que no.. Primer perquè és una quantitat de diners més aviat simbòlica, i segon perquè després dels 6 mesos: què?

Però darrera d'aquesta discussió s'amaguen moltes "perversitats" que convenen tant a la dreta que fomenta la xenofòbia, i el menyspreu cap els pobres, i els treballadors en atur. Aquella ideologia més aviat Nazi, fonamentada en Nietzsche: el menyspreu a les debilitats, i als dèbils. Hi ha d'altres perversitats que convenen a l'esquerra, i els sindicats oficials. La principal és la proposició de la impotència: parlem, i emfatitzem sobre la qüestió dels 400 euros, per evitar profunditzar en altres problemes que amenacen en incendiar la societat.

Al llarg de la història els socialistes a Europa han fet de bombers, la seva funció ha estat sempre apagar focs socials, tot i que al final aquesta actitud timorata ha acabat abonant el terreny a la barbàrie, i el feixisme. Camí  que torna portar Europa en l'actualitat. Hi ha molts indicis d'això, com són: esborrar els pobres,  els immigrants, el malalts, i els marginats de la nostra societat. En aquest sentit, el Partit Popular s'ha convertit obertament en un partit feixista. El seu entorn ideològic: fundació FAES, Església, Intereconomia, La razón, ABC, etc.. Ja fa molts anys que treballa per implantar un punt de vista feixista a la societat espanyola. Idees com: assimilar delinqüència amb immigració, pobre amb aprofitat i mandrós, dissident amb fora de la llei, terrorista o anti-sistema, autonomies en dilapidació dels diners, ( cal dir que les comunitats autònomes són les que aguanten la majoria del pes dels serveis socials, i públics: com sanitat, educació, benestar social, etc.) En el tema de les autonomies es veu com el feixisme disfressa el desmantellament social de l'estat, argumentant-ho a l'idea patriòtica d'Espanya, i l'efectivitat i estalvi administratiu. Una maniobra que els ha sortit molt bé. Amb l'ajut de la corrupció que abasta els sectors polítics espanyols des de fa dècades, especialment dins la dreta conservadora que té en aquesta corrupció, el seu sentit d'existència.

Aquí vull retornar a un exemple que sempre utilitzo, i ho faig perquè conec bastant bé aquella societat, i perquè penso que va ser un lloc on es van fer experiments amb èxit. Parlo de la societat xilena pinochetista. Aquesta va aconseguir implantar la sinonímia de pobre igual a delinqüent. Com aquí esta passant, el pobre perd la seva condició legal de ciutadà, i es converteix en un individu que cal eliminar, real o estadísticament. L'estat ha de servir només per ajudar els poders econòmics, i les families oligàrquiques. Aquesta és la idea del Partit Popular. El feixisme dels oligopolis, dels bancs, de l'església, i dels poders financers.

Tornant a l'esquerra, per contra, quan realment es plantegen conflictes que desafien el poder. Com el que està passant aquest dies a Andalusia amb Sànchez Gordillo, i els sindicalistes camperols. El poder polític, sindical, i econòmic es llença amb tot el seu pes contra aquestes iniciatives. No es poden permetre desafiaments que escapin a les mans d'aquests tres poders. Hi ha una cadena de comandament que com si fossin les tripes d'una bèstia o una màquina, ha de digerir, i esbravar; reconduir, i controlar. No es pot permetre un societat amb iniciatives, i menys si aquestes planten cara a l'estatus, o l'organigrama social. Els més radicals en aquest tema són els mateixos sindicats, o el partit socialista. Perquè accions d'aquest calibre entren de ple en el seu camp de control. Ells són allà per ocupar un espai que impedeixi la democràcia, el sindicalisme alternatiu; un socialisme, o una autogestió. 

Els senyors de la guerra espanyols, com  per exemple Roig, el propietari de la cadena Mercadona, toquen a l'ordre als polítics. Els quals una vegada més han de demostrar al servei de qui estan.  Espanya és un estat de corrupció, que perdona l'atracament dels de dalt. De fet les grans fortunes des del franquisme s'han fet o han crescut, fins avui, sota la premissa de l'abús de poder, i d'influència, i amb el negoci de la corrupció. El que normalment anomenen: Pelotazo.  

A Espanya, des de sempre val allò de: qui roba una gallina per menjar, veu caure sobre si tot el pes de la llei. Qui roba amb connivència amb el poder polític, o utilitzant la seva influència, ni tant sols se li toca un pel. Exemples en tenim a grapats: Bankia, Urdangarin, Millet, etc..etc..etc.. I els que no  sabem perquè utilitzen de pantalla caps de turc.

Si he començat amb una pregunta acabo amb una altra: Què li ha passat als sindicats que amenaçaven en menjar-se el món el setembre amb una vaga general  per mils motius més que de sobres? Què ha passat que ara rebaixen el seu argument combatiu a un tema menor d'una paga de 400 euros que dura sis mesos a la vida? Tan crucial és això, per posar-ho per davant de tot el demés ?

La revolució capitalista..

El que anomenen Espanya està en període revolucionari, però no precisament el tipus de revolució que molts entenen. No es tracta d'un esclat que transforma la societat, la política, i l'economia cap la justícia, la igualtat, la redistribució de la riquesa, i tot això. Som en plena revolució capitalista, quan abans ho entenguin els qui pretenen situar-se, opinar o protestar sobre la situació actual, millor. El que està passat avui a la península és només una escena d'una obra que fa dècades que s'ha repetit en altres llocs, tot i que s'ha de tenir en compte les característiques particulars de cada situació, país o estat.

El govern espanyol conservador pressionat per sectors forans, que en són l'excusa principal per escometre la revolució, i servint els interessos de grans empreses, i oligopolis locals. Ha posat en marxa una acció de govern que no amaga l'actitud autoritària, i dictatorial a l'hora d'escombrar totalment la realitat anterior: social, econòmica, política. Una autocràcia que governa a base de reials decrets a una velocitat de vertigen, fa miques els drets, les conquestes, i els acords que s'havien anat construint les últimes dècades. La lenta transició social, i econòmica, a nivell de repartiment social de la riquesa, s'han liquidat d'un cop.

Convé tenir en compte totes aquestes coses a l'hora d'enfocar noves propostes, perquè aquestes noves propostes polítiques, a partir d'ara, perquè siguin creïbles han d'anar acompanyades d'un trencament polític.

No hi haurà una evolució enrere, no es tornarà a implantar una societat de consens social, i econòmic. Perquè, quan aquest govern hagi acabat amb tot el que pretén fer, l'estructura política de l'estat serà insignificant. Segurament es mantindrà intacte la part armada de l'estat, és a dir: l'exèrcit, la policia, la justícia. Els típics elements dissuasoris, i repressius. La part social, digueu-li: sanitat pública, educació, assistencial, ètc.. Tot això restarà liquidat, en gran part mentre no afavoreixi uns sectors "draculians", elitistes, rendistes, o negociants.

Tot plegat el que passa ara aquí, salvant les distàncies, és el mateix que va passar a Xile després que el militars pautats per Washington derroquessin el govern democràtic, i d'esquerres de Salvador Allende. Un cop liquidada l'Unitat Popular, Pinochet va engegar un nou experiment, assessorat pels economistes de l'anomenada Escola de Chicago, els ultra liberals amb Milton Freedman al capdavant, i amb la vigilància del departament d'estat nord-americà. La revolució capitalista de Pinochet va necessitar la força d'un exèrcit, un estat de terror, i de violència,  per imposar un nou Xile. El Partit Popular no necessita un exèrcit perquè actua amb el principi filosòfic de que és l'únic camí possible. Un principi que s'ha conreat al llarg d'aquests anys amb l'argument de ser europeus. Qui pot contradir l'europeisme després de tants anys d'aïllament espanyol?  Quan sempre en aquests territoris es mirava cap Europa com el lloc on lligaven els gossos amb llonganisses, la gent era culta, avançada, rica, etc.. Per això no li cal al Partit Popular donar un cop d'estat militar, tot i que governa a cop de decret, sense passar pel principal òrgan de representació democràtica, el parlament.

Quin és el futur espanyol?

No sóc endeví, però si la situació que es viu en aquests territoris és similar a la d'altres llocs abans, és normal pensar que el resultat serà el mateix.

Hi hauran molts anys de crisi, i de misèria, desmantellament de tot l'aixoplug social, dels drets. Molta gent morirà sense adonar-se que es per culpa de la nova situació, i la misèria. Com sempre els camps d'extermini quedaran ocults darrera els murs, tot i la pudor a carn cremada que invadirà l'aire patri.

Un bon dia vindran els economistes, i diran als que hi hagi per aquí en aquell moment, que els nostres paràmetres econòmics han començat a créixer. Fins i tot, pot passar com amb Xile, que a partir d'un moment es va posar aquest país com exemple per a la resta, per la seva gran tirada econòmica, i el seu imparable creixement. Tot plegat només reflectirà, com allà, les xifres de negoci d'uns quants, mentre el país cau en una situació d'estrés de supervivència, on la gent aguanta a base de narcòtics, i antidepressius. Qui no tingui una mútua privada, no tindrà ni cobertura social, ni sanitat. No importa massa si es tracta d'un cas de malaltia greu. Qui no tingui diners per pagar una educació, que s'ha convertit en negoci, i on no hi ha cap igualtat, tot depèn del nom que tingui la escola o universitat. Vull dir: no és el mateix una universitat pública que una dels jesuïtes o del OPUS. Una no porta enlloc; ser un manat. L'altra porta al triomf, i manar.

Aquesta va ser la revolució capitalista de Pinochet, i aquesta és la revolució capitalista de Mariano Rajoy. Evidentment m'oblido de moltes coses, com tot el tema de precarietat salarial, i drets dels treballadors. M'oblido del desmantellament sindical, i tantes, i tantes coses que vindran o cauran pel seu propi pes. Però una cosa que tinc clar és: si voleu veure el futur d'aquí estudieu els països que ja abans van passar per això.

La caritat ocuparà l'espai de la solidaritat, una cosa horrible per la societat. És curiós, els sectors dretans que ara s'oculten en les esglésies amb la idea tradicional conservadora de que gràcies a la dreta es podrà tornar al domini catòlic de l'època del nacional catolicisme. No saben que ara els paràmetres són uns altres, no saben que caminen cap els seu suïcidi. La religió catòlica anirà en decreixement, encara més radical, perquè és una religió que fa nosa al nou capitalisme. El catolicisme, sobretot l'espanyol, ha sobreviscut amb la vella dinàmica inaugurada en l'imperi romà d'orient. Convertint-se en una religió adherida a l'estat polític. En el futur, potser no deixaran de tenir el seu poder econòmic, però socialment, altres religions, i confessions més adaptades a una radical realitat capitalista, com evangelistes, protestants, etc.. ocuparan l'espai d'un catolicisme que va camí de ser enterrat amb els seus últims vells feligresos. Així està passant, per exemple, a Xile: un país d'una tradició catòlica molt profunda..

El canvis socials ja s'estan produint, condueixen cap una descomposició de les relacions, els paràmetres d'interès, i supervivència marquen, i marcaran encara més el pas de les relacions humanes. És la revolució capitalista. De moment.