Sempre és millor passar-se la resta de la vida llepant-se les ferides que no pas intentar aprofitar els espais que se'ns donen per crear alternatives que veritablement vagin contra l'stablishment català. De fet, per què anar contra aquest stablishment si molts viuen dins el seu imaginari?
Per què una vegada més l'extrema dreta coincideix amb l'extrema esquerra? Bé, ja ho deia Lenin quan parlava de l'infantilisme de l'extrema esquerra. I darrera de tot hi ha un pòsit religiós, un sentit d'afrontar la política, i la seva projecció social de manera religiosa.. Son coses que s'aprenen des de l'infància, i, mai es posen en qüestió, doncs qüestionar-les, és qüestionar-se hom mateix.
Ha d'haver-hi sempre la figura d'un endimoniat; els occidentals, i en general la majoria de les cultures es basen en un sentit d'oposició. És més fàcil refermar-se contra el diable, contra el mal, que fer propostes per edificar una nova dinàmica social. Em recorda una mica els sempiterns trotskistes, que amb tal d'anar contra Stalin s'aliaven amb qui fos. Sempre la figura del mal és més encisadora que la d'un bé que no se sap per on agafar.
El pitjor d'aquestes concepcions és que no saben fer distincions, viuen en un dogma, que és la seva raó d'il·luminats, repartint malediccions, qui no s'enquadra amb les seves concepcions totalment, és un enemic més. Qui fa qüestionaments, qui fa pensar que potser no tenen tota la raó, acaba sent pitjor que el mateix centre personificat de l'odi.
De fet, ja puc imaginar-me les conclusions que trauran d'aquestes meves paraules: Satanàs, defensor de Garzón, d'Stalin, anti-patriota, anti-obrer, i no se quants antis mes..
Fa molts temps que tinc clar que el veritable enemic d'aquest país és Convergència i Unió, perquè és la dreta pura i dura, que té com objectius clars convertir als catalans en espanyols domesticats, afavorint el poder d'un capital català cada cop més explotador. Sempre ho ha sigut d'explotador el capital català; el que passa és que molta gent mai ha tingut "la sort" de treballar per aquests negrers. Vull dir, pels capitalistes catalans, coneguts en temps passats a Cuba, com els més ferotges dels traficants d'esclaus.. És clar, com han de saber aquestes coses si sempre han estat vivint de l'aparell burocràtic-institucional que l'autonomia pujolera va crear.. I ja sabem quines son les concepcions ideològiques d'aquest entramat burocràtic-nacionalista. Sobretot, l'objectiu pujolista era esborrar el passat, alçar-se mitjançant uns tòpics nacionals on totes les concepcions dels treballadors, del país, dels internacionalistes, dels progressistes, dels "xarnegos", fossin anorreades, o ridiculitzades.
Tant de bó aquests "emboinats" i "emboinades", o millor dit barretinaires i barretinateses, donessin un cop d'ull a l'existència de la història de la humanitat, per adonar-se que no hi ha pobles escollits, ni molts menys eterns. Que mentre ens barrinen el cap amb les seves dèries personals, s'obliden que l'univers té una existència dinàmica que fa que res sigui per sempre, ni tant sols ells, malgrat es posicionin al centre de la galàxia, veient com tots girem al seu voltant.
Però tornem al punt inicial. Resulta que hi ha un jutge que s'ha envoltat d'enemics, les seves actuacions com les d'un bulldozer, s'han emportat cases, selves i matolls. Hi ha oportunisme, hi ha encegament, hi ha també odi, i no se quantes coses més en aquestes actuacions..
Però ara mateix, posar-se a desbarrar contra una persona que esta contra les cordes, és afavorir tot un seguit de poders que no son precisament millors que ell. Per mi, l'estratègia correcta hagués estat callar, que és la que porto endavant. Però com que l'odi pot més que l'amor, això és, el que odia perd el control de si mateix, el que estima construeix ponts amb els altres..
I aquest país hi ha gent que només viu de l'odi, només aconsegueix motivar-se amb l'odi.. Ben bé que ho saben el convergents, i elaboren el seu imaginari nacional-racista; vuit de contingut real de país, sobretot obscurament elitista, que porta com a resultat sotmetre tot el país a la dictadura del rendible, del treball com a fi de l'existència pròpia dins l'entramat social, on alguns son a dalt, tocant-se les pilotes, rient-se de tots nosaltres pobres imbècils, com ens fan anar d'un cantó a l'altre per sobreviure.
Sempre en els països nacionalistes, l'encesa del llumí, ràpidament provoca l'incendi devastador. No se perquè les coses més banals i simples, tocant les fibres adequades, provoquen un odi mai raonat.
Garzón és sàviament utilitzat per sectors del poder, que se'ls en fot el que pensin els ciutadans de Catalunya, perquè saben que Catalunya ja fa temps que esta sota control, i va hàbilment conduïda cap on la volen portar.
Treie-vos del cap que els catalans son més intel·ligents, o més enrotllats, més no se què.. Son tan brètols com tots els pobles despolititzats que han caigut en mans alguna vegada del populisme. Aquí el populisme és deia nacional-pujolisme. D'un pare tirànic i assassí, varem passar a un pare d'espardenya i modernitat.
Buf, tots els que s'han criat sota aquesta paternitat, buf tots els que s'han convertit en peons assalariats d'aquest pare adoptiu.
A mi em sap molt greu, després de 10 anys fent coses per dignificar la memòria d'uns temps molts més agosarats, progressistes, i polititzats. Em refereixo a l'època republicana. Em sap greu que ara sembli que hi ha gent que desperta enviant arxius i papers electrònics per signar a favor d'un jutge que s'ha avingut a última hora a abraçar aquests plantejaments, sigui per interès o pel que sigui. Em sap greu que ara acabi de nàixer aquesta sensibilitat, quan fa tant temps que alguns ens em estat esforçant per transmetre la realitat d'un passat que contravenia l'ordre d'un present cada cop més conservador i burgés.. Em sap greu que la gent en aquest país sigui tant de figures, deu ser el catolicisme, la visió de l'imatgeria que tothom ha mamat dins les esglésies o dins les families catòliques.. El bé té cara de persona, i el mal també, com un absolut..
Fa temps quan es va començar a suscitar aquesta polèmica, en una manifestació a la plaça Sant Jaume, li vaig dir a Manuel Perona, que ara ha testificat en el judici a favor de Garzón, que no era pas un personatge sa, compromès des del principi amb el que anomenen memòria històrica. I que havia tingut actuacions molt polititzades contra bascos i catalans.
Però que per altre lloc, si que s'ha admetre que seu judici posa en evidencia tota una farsa dins l'estat espanyol que s'arrossega des de la dictadura.
I doncs, jo no signaré cap d'aquests papers personalizadors d'una lluita que fa temps que molts portem endavant des de l'anonimat, o des de donar la cara, rebent boicots i insults públics en mitjans... Ara no em vingueu, ni amb sants Garzons, ni amb dimonis Garzons.. Però tan debò, tot això alguns els serveixi per despertar-se, i sobretot, no deixar-nos tant sols quan volem explicar les coses que van passar fa 70 o 80 anys abans.
Si voleu personalitzar, potser millor intentar rememorar la cara d'aquests milers i milers de persones que els va tocar viure, o morir, afrontant una realitat devastadora. La d'un feixisme que no deixava espai a cap discrepància o manera de viure diferent.
No sigueu vosaltres com ells, l'important no és l'eina, si no l'ús que se'n fa.
