Del pujolisme al descarrilament del país..

El pujolisme va crèixer gràcies a la llavor social que havia plantat el franquisme, i no parlo només de l'estructura política que va passar a engreixar les seves files: militants i polítics locals de la dictadura. Parlo d'aquesta mentalitat de substituir l'acció política esmerçada en la construcció d'un país lliure, substituïda per l'aixecament de compartiments socials, on hi ha una forma de ser català que es converteix en única i hegemònica: el català pujolista. O sigui, més enllà de la visió conservadora i provinciana d'entendre el país, no hi ha altres catalans. Els que no son així no son catalans, no tenen la condició oficial i autoritzada de ser catalans. Els qui no entraven dins aquest marges o eren immigrants, o eren catalans esbravats, potser contaminats per formes i maneres no pròpies d'aquest país.


Els 23 anys de patriotisme pujolista tenien com a eina fonamental i articuladora la llengua, a la que se sumaven festivitats, músiques, actuacions, i tot tipus de tradicions catalanes. Això darrer no era nou, s'havia mantingut sota la dictadura, refermat i multiplicat com a única mostra de catalanitat autoritzada pel poder feixista espanyol i català. El català a la intimitat, el país a la intimitat, la "pàtria chica";  única existència posible sota la dictadura..

ALIENACIÓ ENVERS UN IDEA CONDUÏDA PER UN LÍDER O UN GRUP POLÍTIC
Sempre he trobat en el militant i votant convergent una similitud amb el militant i votant comunista ortodox.. Desbarres diran alguns.. ara ho raonaré..

Quan van perdre el govern de la Generalitat l'any 2003, vaig pensar: ja s'ha acabat Convergència i Unió, un partit que ha crescut a l'ombra, paral·lelament, i confonent-se amb les institucions de Catalunya, en aquest cas amb la Generalitat. No podrà resistir la seva travessa pel desert de l'oposició.
Vaig pensar erròniament que a CiU li passaria el mateix que UCD, que un cop perdudes les eleccions del 1982, va esclatar en  mil bocins.

Però no fou així, tot i haver passat la vergonya de veure's com a còmplices del nefast govern Aznar, van aguantar el xàfec sense divisions, ni trencaments.

Aleshores vaig interrogar-me en quin podria ser-ne el motiu.. La meva conclusió és la que assenyalava abans; els militants i votants de Convergència i Unió son com els vells militants comunistes ortodoxos. Aquests els era igual la orientació que tingués el partit comunista; primer eren stalinistes, de cop i volta es llevaven anti-stalinistes i pro-sovietics, i uns anys després passaven a eurocomunistes critics amb Moscou..  


Els militants aguantaven. Per què?

Doncs és que la militància comunista tradicional, com la militància i el vot convergent, va més enllà de la política, és un fet religiós. Per comprendre això haurieu de llegir Eric Fromm, però intentarè explicar-ho.. El votant o militant convergent o comunista ortodox, posa la seva raó en una circumstància eterea que el fa convertir-se en membre d'una colectivitat sense capacitat crítica. El comunista parla del proletariat, la classe obrera, l'avantguarda que dirigeix el partit. Abandona la seva determinació personal mitjançat una doctrina de manual, i la posa en mans del partit, es sublima en les idees del partit, creu que aquestes idees estan per sobre de les estratègies;  aquestes estratègies sempre son les correctes doncs les justifica un fi últim. En el cas comunista: el partit sap el que és el millor pel proletariat, per la classe obrera, pel pais socialista. És el mateix mecanisme que un catòlic utilitza envers Deu, es posa en mans de Deu.. El comunista ortodox es posa en mans del partit; el partit com que és una estructura no-democràtica, sotmesa a la direcció d'un comitè central. El comunista es posa en mans del partit, però el partit no és altra cosa que el que el comitè central, o la direccíó  determina com a interès general en cada moment.

El militant i votant convergent, no tots és clar, fa un raonament similar. El paternalisme de l'era Pujol va possibilitar aquest segrest afectiu i psicològic dels individus. Ell va assimilar Convergencia amb Catalunya, Pujol era el pare de tots el catalans; per tant, qui millor que ell havia de saber que era el millor pel pais, per la casa, per la família. La lògica actual d'aquest partit és la mateixa; fem el millor per Catalunya, encara que sembli el contrari..

Evidentemnt el país va millorar econòmicament durat els governs Pujol,  però en això no té res a veure CiU, només cal sortir de Catalunya per veure que va ser tot l'estat espanyol el que va millorar en molts aspectes. Veniem d'una precarietat franquista, tot estava per fer, hi havia diners públics per gastar, o per fotre's a la butxaca, no cal que recordem la Milletocràcia del Palau, i, la seva galàxia nacionalista de para les mans i arreplega..


Per tant, i vull dir que ho conec perquè aquest raonament l'he sentit en boca de votant de CiU.. es parlava de nació, país, una idea abstracta que era conduida per Pujol o per CiU.. El millor per Catalunya..

CiU va ser un bon invent; com a un vestit fet a la sastreria va encaixar molt bé a Catalunya. Evidentment venent tot el que he mencionat abans. Els catalans només poden ser d'una manera: treballadors, responsables, moderats, no-esquerrans, etc.. etc.. Un auntèntic Front Nacional amb cops de vent progressistes en molts aspectes, com correspon a la societat catalana, però en molts d'altres totalment conservador.

RECUPEREM EL QUE HEM CREAT, EL PODER, O EL  QUE ÉS EL MATEIX, EL PAÍS.
La maquinària convergent va aguantar la perdua del poder, però va maniobrar de manera maquiavèlica, amb l'ajut dels grans mitjans de comunicació catalans, i amb l'ajut del poder econòmic, per recuperar el poder polític. La caiguda del primer govern Maragall no és aliena a aquestes maniobres convergents. Recordem que Zapatero es va entendre millor amb CiU que no pas amb el tripartit Maragall. CiU, fins i tot va pactar amb el poder de Madrid un  estatut a la baixa. No son qualsevol cosa els convergents, però sobretot, semblen haver llegit Maquiavel.

La cançó que sempre va sentir-se en contra del govern Triparit va ser: que era un desgavell, que no s'entenien, que era ineficients. El més mínim problema que hi hagués, se'n atribuïa la culpa al govern, des de l'oposició, i a l'hora des dels seus mitjans afins. Es polititzava fins i tot el retard dels trens..

Encara després, amb el segon tripartit, va començar un autència guerra bruta sense miraments.. Despretigiar al govern acusant-lo malbaratar els diners, acusant-lo continuament de ser dirigit per Madrid. És curiós que ho diguessin ells que van pactar amb el PP, i que ara ho han tornat a fer.. Fins i tot, es va arribar a la baixesa de desautoritzar al president Montilla, negant-li la catalanitat, tractant-lo de xarnego o d'estranger. Això. evidentment, només circulava de mans "innocents", entre la vox populi.. Però no era difícil entendre aquest raonament venint d'aquest sector que moltes vegades basa el seu nacionalisme en el menyspreu cap els qui no considera catalans autèntics. Tot i que, oficialment s'ha fet molt per la integració dels immigrants. Però és que en això no hi ha volta de full, ens juguem l'existència del pais.. I al cap i la fi: una cosa és que s'integrin, i una altra és que ens governin.

L'esquerra nacional mai ha pogut contrarestar aquest tàndem CiU-Catalunya. Aquí hi ha varis factors: el primer és que hi ha una esquerra majoritària que té com a fonamental la idea d'una Catalunya només dins de la dinàmica espanyola. I per altre lloc, com que el país sembla tenir-lo segrestat la dreta (CiU), el votant treballador i d'esquerres no se  sent majoritàirament implicat amb aquest model de país.. Em sembla molt fàcil d'entendre. És un peix que és mossega la cua.

Una vegada En Vázquez Montalbán en una entrevista que li vaig fer, i que  no va agradar a Convergència, per això mai es va publicar en el butlleti de la Generalitat al qual anava destinada.. Va dir, encara ho tinc gravat: Pujol té una política tedent a marginar la immigració de les eleccions catalanes.. És a dir, que Pujol sap que si els inmigrants dels barris de Catalunya anessin a votar a les eleccions Catalanes, ell no guanyaria. Va dir més coses que ara no recordo, però aquesta ja era suficient perquè no agradés al govern pujolista, i menys en una publicació destinada  aquests barris.

FEBLE CONSCIÈNCIA NACIONAL QUE ALGUNS VOLEN INCENTIVAR AMB ARGUMENTS CREMATÍSTICS.
Al contrari del que es pensa, i es diu;  els catalans tenen una feble consciència nacional.. Així és.. Això crec que no s'ha analitzat prou, i seria bo que algú treballés aquest tema a fons, sense parcialitats.. Els catalans poden tenir consciència de grup, de llengua, de suposada forma de ser, etc. Però no tenen una consciència global de país o de nació. Una mostra evident és que sempre es movilitzen contra alguna cosa, pero poques vegades per alguna cosa.. Alguns diran que si l'estatut dels setanta, que se l'estatut d'ara, que si tal, que si qual.. Però son casos excepcionals, d'acord que importants.. El pais s'acostuma a mobilitzar com a reacció  atacs determinats, i el pitjor és que quan es mobilitza,  masses vegades, aquesta mobilització és manipulada per sectors polítics o socials, amb interès molt particular..Interesa més un país que reacciona contra, que un país que pensa i qüestiona. Sobretot si qüestiona la dignitat i la coherencia dels qui condueixen aquest país.

Un dels arguments que esgrimiré per assentar la idea de la manca de consciència nacional global, fora d'una minoria és clar, que si que la té; és que per motivar l'acció politica i reivindicativa nacional s'esmenta als diners.. Ens diuen: si fóssim independents seriem més rics, podriem tenir millors serveis, etc.. etc.. Ja és trist això, que una idea d'autodeterminació s'hagi d'aguantar en els diners. Sembla com si no fos suficient apel·lar al sentit pròpi del dret d'autodeterminació com a poble. S'ha de posar un esquer, un caramel per convèncer el país de que val la pena el camí de la llibertat.. I tot i així, ja veiem com ens va; ja s'encarrega CiU de posar els diners per davant barrant tota possibilitat d'accedir al dret d'autodeterminació. Vull dir que amb el peix al cova, ja ens tenen per contents. No és estrany que els altres pobles d'Espanya diguin que els catalans només pensen en el diners De fet, el poder centralista sap que aquest és el camí per conduir Catalunya en la direcció de la submissió, amb l'ajut del partit consevador català, CiU.

No m'imagino ara ni als bascos, ni als gallecs. Ni en el passat: ni Argentina, ni Estat Units, ni Mèxic, ni  Veneçuela, ni  Cuba, ni  Vietnam, etc. etc. Incentivant al seus ciutadans amb l'argument de que si lluitaven per la independència no haurien de pagar diners a les seves metropolis. Això és una cosa que se suposa, pero la majoria de les poblacions, humils, sobretot que van lluitar per la independencia d'aquells països, ho feien convençuts de dotar-se d'un estat lliure, tot el demés era per suposat, o no. Una altra cosa son les avantatges que veiessin les classes opulentes d'aquest països a l'hora de pensar en la independència com un bon negoci.

Per tant, tinc els meus dubtes que mai aquest pais arribi a la independencia, molt han de canviar les coses. Sobretot, s'ha de pensar que si hi ha canvis, vindràn de l'aliança dels sectors menys afavorits amb les classes mitjanes.. Però mai con ara, de l'aliança de les classe mitjanes amb el poder econòmic i les classes altes.

CONSCIÈNCIA NACIONAL MÉS INDIVIDUAL QUE COL·LECTIVA.
El problema de l'independentisme català és que viu en un pais fictici, no aconseguix penetrar en els barris populars de les grans ciutats, ni tampoc té interès, ni punts de convergència amb aquests grups socials.. La majoria dels independentistes es mouen en el sector de l'intel·lectualitat, el funcionariat, i la petita burgesia. Son excepcions els casos de treballadors industrials, o explotats; son anecdòtics, i si els hi ha, mai aconsegueixen vestir un llenguatge que impliqui als seus companys de treball. Fins ara ha estat així. Tampoc el llenguatge radical ha aconseguit sumar adeptes, fora dels joves estudiants i adolescents, en el cami progressista cap la independència. Vist el que hi ha, aquest és l'únic camí possible, però de moment poc transitat.


No acaba de consolidar-se mai una esquerra nacional, doncs mai assumeix espais clars d'enfrontament amb la dreta catalanista-autonomista. Sempre amb l'excusa de salvar la nació, és justifica l'actitut convergent elitista que va contra els treballadors i les classe desafavorides, majoritàries al país. Aquestes classes socials, prefereixen prendre posicions ben allunyades del establishment català burgés i elitista. Com a conseqüència, dins el seu imaginari, els projectes d'alliberament nacional son els d'un enemic que els margina. Aquesta idea es cultiva amb agror gràcies al nacionalisme espanyol i el poder centralista forà.


Fins que no hi hagi una esquerra nacional clarament enfrontada als conservadors catalans, no hi haurà cap projecte de país, o d'autodeterminació amb possibilitats reals. Per molt que amb enquestes, campanyes de referèndums, i comptes fiscals, alguns s'en facin il·lusions..


No li pot passar res pitjor a un país que utilitzin les seves essències i utopies, la necessitat de ser i d'existir sota el sol, per apropiar-se de la voluntat dels ciutadans en el camí al poder. No hi ha res pitjor que s'utilizin les idees d'alliberament per barrar el pas a qualsevol possibilitat d'alliberament, res pitjor que utilitzin la necessitat d'existir junt als altres, per conduír-lo al sometiment i la genuflexió..
No entenc com encara es cotinua doant crédit a aquesta gent, és que no han demostrat repetidament; de sobres al llarg de la història, sobretot la història recent, que el seu camí sempre és la traïció. Perquè en aquest país només sedueix judes? Deu ser per que hi ha un segrest de voluntats, un entramat a sou,  un autoengany constant provocat per la por a ser lliures de veritat.


Potser aquests: CiU; no ho crec. Però potser aconseguiran vestir una alternativa econòmica viable, dins el carreró sense sortida on ens trobem a nivell mundial. Però la seva alternativa serà una alternativa d'elits, de desmantellament social. L'alternativa d'uns que van  molt bé, en front de molts d'altres que sobreviuen, i van molt malament.
És probable que aquest model de país tiri endavant a partir d'ara, però oblideu-vos de la independència, o de la igualtat. Les vostres ànsies nacionals restaran limitades a la llengua, el folklor, el pa amb tomàquet, i el Barça. Però de fet, em sembla que ja fa temps que molts en tenen prou, i de sobres, amb tot això.


Pd. En comptes de pa amb tomàquet podria haver dit escudella, o vi del priorat i el penedés, o vacances a la costa brava, o esquí a Masella, o...