25 milions de tones vaguen per l'oceà Pacífic..

El tsunami de l'11 de març de 2011, del qual aviat farà un any, va arrasar una part de la costa japonesa, es va emportar en el seu retorn cap el mar uns 25 milions de tones de deixalles, runes, i cossos humans i animals. Aquestes deixalles, encara a dia d'avui suren escampades per l'oceà Pacífic. Les que no han acabat al fons del mar continuaran viatjant durant molt de temps. Però les conseqüències d'aquest tsunami aviat és faran sentir, lluny d'aquell onatge amenaçador posterior a terratrèmol. Unes 7 milions de tones amenacen les costes d'Estats Units, i no trigaran gaire en atracar sobre les platges i les roques de la riba de Nord-Amèrica. Les costes de Califòrnia son les principals candidates a patir aquesta invasió, com una conseqüència catastròfica aplaçada del desastre de fa un any. Això posa de manifest quan pitjors poden ser les conseqüències d'una catàstrofe sísmica si aquesta s'abat sobre un país desenvolupat, que d'entrada pot suposar un amortiment de la tragèdia, pel fet de estar teòricament més ben preparades les infraestructures. Però si aquestes es veuen sobrepassades per la fuetada de la naturalesa desbocada, generen una quantitat de residus, i contaminació molt superior a si la catàstrofe assola una regió menys desenvolupada.

Del pujolisme al descarrilament del país..

El pujolisme va crèixer gràcies a la llavor social que havia plantat el franquisme, i no parlo només de l'estructura política que va passar a engreixar les seves files: militants i polítics locals de la dictadura. Parlo d'aquesta mentalitat de substituir l'acció política esmerçada en la construcció d'un país lliure, substituïda per l'aixecament de compartiments socials, on hi ha una forma de ser català que es converteix en única i hegemònica: el català pujolista. O sigui, més enllà de la visió conservadora i provinciana d'entendre el país, no hi ha altres catalans. Els que no son així no son catalans, no tenen la condició oficial i autoritzada de ser catalans. Els qui no entraven dins aquest marges o eren immigrants, o eren catalans esbravats, potser contaminats per formes i maneres no pròpies d'aquest país.


Els 23 anys de patriotisme pujolista tenien com a eina fonamental i articuladora la llengua, a la que se sumaven festivitats, músiques, actuacions, i tot tipus de tradicions catalanes. Això darrer no era nou, s'havia mantingut sota la dictadura, refermat i multiplicat com a única mostra de catalanitat autoritzada pel poder feixista espanyol i català. El català a la intimitat, el país a la intimitat, la "pàtria chica";  única existència posible sota la dictadura..

ALIENACIÓ ENVERS UN IDEA CONDUÏDA PER UN LÍDER O UN GRUP POLÍTIC
Sempre he trobat en el militant i votant convergent una similitud amb el militant i votant comunista ortodox.. Desbarres diran alguns.. ara ho raonaré..

Quan van perdre el govern de la Generalitat l'any 2003, vaig pensar: ja s'ha acabat Convergència i Unió, un partit que ha crescut a l'ombra, paral·lelament, i confonent-se amb les institucions de Catalunya, en aquest cas amb la Generalitat. No podrà resistir la seva travessa pel desert de l'oposició.
Vaig pensar erròniament que a CiU li passaria el mateix que UCD, que un cop perdudes les eleccions del 1982, va esclatar en  mil bocins.

Però no fou així, tot i haver passat la vergonya de veure's com a còmplices del nefast govern Aznar, van aguantar el xàfec sense divisions, ni trencaments.

Aleshores vaig interrogar-me en quin podria ser-ne el motiu.. La meva conclusió és la que assenyalava abans; els militants i votants de Convergència i Unió son com els vells militants comunistes ortodoxos. Aquests els era igual la orientació que tingués el partit comunista; primer eren stalinistes, de cop i volta es llevaven anti-stalinistes i pro-sovietics, i uns anys després passaven a eurocomunistes critics amb Moscou..  


Els militants aguantaven. Per què?

Doncs és que la militància comunista tradicional, com la militància i el vot convergent, va més enllà de la política, és un fet religiós. Per comprendre això haurieu de llegir Eric Fromm, però intentarè explicar-ho.. El votant o militant convergent o comunista ortodox, posa la seva raó en una circumstància eterea que el fa convertir-se en membre d'una colectivitat sense capacitat crítica. El comunista parla del proletariat, la classe obrera, l'avantguarda que dirigeix el partit. Abandona la seva determinació personal mitjançat una doctrina de manual, i la posa en mans del partit, es sublima en les idees del partit, creu que aquestes idees estan per sobre de les estratègies;  aquestes estratègies sempre son les correctes doncs les justifica un fi últim. En el cas comunista: el partit sap el que és el millor pel proletariat, per la classe obrera, pel pais socialista. És el mateix mecanisme que un catòlic utilitza envers Deu, es posa en mans de Deu.. El comunista ortodox es posa en mans del partit; el partit com que és una estructura no-democràtica, sotmesa a la direcció d'un comitè central. El comunista es posa en mans del partit, però el partit no és altra cosa que el que el comitè central, o la direccíó  determina com a interès general en cada moment.

El militant i votant convergent, no tots és clar, fa un raonament similar. El paternalisme de l'era Pujol va possibilitar aquest segrest afectiu i psicològic dels individus. Ell va assimilar Convergencia amb Catalunya, Pujol era el pare de tots el catalans; per tant, qui millor que ell havia de saber que era el millor pel pais, per la casa, per la família. La lògica actual d'aquest partit és la mateixa; fem el millor per Catalunya, encara que sembli el contrari..

Evidentemnt el país va millorar econòmicament durat els governs Pujol,  però en això no té res a veure CiU, només cal sortir de Catalunya per veure que va ser tot l'estat espanyol el que va millorar en molts aspectes. Veniem d'una precarietat franquista, tot estava per fer, hi havia diners públics per gastar, o per fotre's a la butxaca, no cal que recordem la Milletocràcia del Palau, i, la seva galàxia nacionalista de para les mans i arreplega..


Per tant, i vull dir que ho conec perquè aquest raonament l'he sentit en boca de votant de CiU.. es parlava de nació, país, una idea abstracta que era conduida per Pujol o per CiU.. El millor per Catalunya..

CiU va ser un bon invent; com a un vestit fet a la sastreria va encaixar molt bé a Catalunya. Evidentment venent tot el que he mencionat abans. Els catalans només poden ser d'una manera: treballadors, responsables, moderats, no-esquerrans, etc.. etc.. Un auntèntic Front Nacional amb cops de vent progressistes en molts aspectes, com correspon a la societat catalana, però en molts d'altres totalment conservador.

RECUPEREM EL QUE HEM CREAT, EL PODER, O EL  QUE ÉS EL MATEIX, EL PAÍS.
La maquinària convergent va aguantar la perdua del poder, però va maniobrar de manera maquiavèlica, amb l'ajut dels grans mitjans de comunicació catalans, i amb l'ajut del poder econòmic, per recuperar el poder polític. La caiguda del primer govern Maragall no és aliena a aquestes maniobres convergents. Recordem que Zapatero es va entendre millor amb CiU que no pas amb el tripartit Maragall. CiU, fins i tot va pactar amb el poder de Madrid un  estatut a la baixa. No son qualsevol cosa els convergents, però sobretot, semblen haver llegit Maquiavel.

La cançó que sempre va sentir-se en contra del govern Triparit va ser: que era un desgavell, que no s'entenien, que era ineficients. El més mínim problema que hi hagués, se'n atribuïa la culpa al govern, des de l'oposició, i a l'hora des dels seus mitjans afins. Es polititzava fins i tot el retard dels trens..

Encara després, amb el segon tripartit, va començar un autència guerra bruta sense miraments.. Despretigiar al govern acusant-lo malbaratar els diners, acusant-lo continuament de ser dirigit per Madrid. És curiós que ho diguessin ells que van pactar amb el PP, i que ara ho han tornat a fer.. Fins i tot, es va arribar a la baixesa de desautoritzar al president Montilla, negant-li la catalanitat, tractant-lo de xarnego o d'estranger. Això. evidentment, només circulava de mans "innocents", entre la vox populi.. Però no era difícil entendre aquest raonament venint d'aquest sector que moltes vegades basa el seu nacionalisme en el menyspreu cap els qui no considera catalans autèntics. Tot i que, oficialment s'ha fet molt per la integració dels immigrants. Però és que en això no hi ha volta de full, ens juguem l'existència del pais.. I al cap i la fi: una cosa és que s'integrin, i una altra és que ens governin.

L'esquerra nacional mai ha pogut contrarestar aquest tàndem CiU-Catalunya. Aquí hi ha varis factors: el primer és que hi ha una esquerra majoritària que té com a fonamental la idea d'una Catalunya només dins de la dinàmica espanyola. I per altre lloc, com que el país sembla tenir-lo segrestat la dreta (CiU), el votant treballador i d'esquerres no se  sent majoritàirament implicat amb aquest model de país.. Em sembla molt fàcil d'entendre. És un peix que és mossega la cua.

Una vegada En Vázquez Montalbán en una entrevista que li vaig fer, i que  no va agradar a Convergència, per això mai es va publicar en el butlleti de la Generalitat al qual anava destinada.. Va dir, encara ho tinc gravat: Pujol té una política tedent a marginar la immigració de les eleccions catalanes.. És a dir, que Pujol sap que si els inmigrants dels barris de Catalunya anessin a votar a les eleccions Catalanes, ell no guanyaria. Va dir més coses que ara no recordo, però aquesta ja era suficient perquè no agradés al govern pujolista, i menys en una publicació destinada  aquests barris.

FEBLE CONSCIÈNCIA NACIONAL QUE ALGUNS VOLEN INCENTIVAR AMB ARGUMENTS CREMATÍSTICS.
Al contrari del que es pensa, i es diu;  els catalans tenen una feble consciència nacional.. Així és.. Això crec que no s'ha analitzat prou, i seria bo que algú treballés aquest tema a fons, sense parcialitats.. Els catalans poden tenir consciència de grup, de llengua, de suposada forma de ser, etc. Però no tenen una consciència global de país o de nació. Una mostra evident és que sempre es movilitzen contra alguna cosa, pero poques vegades per alguna cosa.. Alguns diran que si l'estatut dels setanta, que se l'estatut d'ara, que si tal, que si qual.. Però son casos excepcionals, d'acord que importants.. El pais s'acostuma a mobilitzar com a reacció  atacs determinats, i el pitjor és que quan es mobilitza,  masses vegades, aquesta mobilització és manipulada per sectors polítics o socials, amb interès molt particular..Interesa més un país que reacciona contra, que un país que pensa i qüestiona. Sobretot si qüestiona la dignitat i la coherencia dels qui condueixen aquest país.

Un dels arguments que esgrimiré per assentar la idea de la manca de consciència nacional global, fora d'una minoria és clar, que si que la té; és que per motivar l'acció politica i reivindicativa nacional s'esmenta als diners.. Ens diuen: si fóssim independents seriem més rics, podriem tenir millors serveis, etc.. etc.. Ja és trist això, que una idea d'autodeterminació s'hagi d'aguantar en els diners. Sembla com si no fos suficient apel·lar al sentit pròpi del dret d'autodeterminació com a poble. S'ha de posar un esquer, un caramel per convèncer el país de que val la pena el camí de la llibertat.. I tot i així, ja veiem com ens va; ja s'encarrega CiU de posar els diners per davant barrant tota possibilitat d'accedir al dret d'autodeterminació. Vull dir que amb el peix al cova, ja ens tenen per contents. No és estrany que els altres pobles d'Espanya diguin que els catalans només pensen en el diners De fet, el poder centralista sap que aquest és el camí per conduir Catalunya en la direcció de la submissió, amb l'ajut del partit consevador català, CiU.

No m'imagino ara ni als bascos, ni als gallecs. Ni en el passat: ni Argentina, ni Estat Units, ni Mèxic, ni  Veneçuela, ni  Cuba, ni  Vietnam, etc. etc. Incentivant al seus ciutadans amb l'argument de que si lluitaven per la independència no haurien de pagar diners a les seves metropolis. Això és una cosa que se suposa, pero la majoria de les poblacions, humils, sobretot que van lluitar per la independencia d'aquells països, ho feien convençuts de dotar-se d'un estat lliure, tot el demés era per suposat, o no. Una altra cosa son les avantatges que veiessin les classes opulentes d'aquest països a l'hora de pensar en la independència com un bon negoci.

Per tant, tinc els meus dubtes que mai aquest pais arribi a la independencia, molt han de canviar les coses. Sobretot, s'ha de pensar que si hi ha canvis, vindràn de l'aliança dels sectors menys afavorits amb les classes mitjanes.. Però mai con ara, de l'aliança de les classe mitjanes amb el poder econòmic i les classes altes.

CONSCIÈNCIA NACIONAL MÉS INDIVIDUAL QUE COL·LECTIVA.
El problema de l'independentisme català és que viu en un pais fictici, no aconseguix penetrar en els barris populars de les grans ciutats, ni tampoc té interès, ni punts de convergència amb aquests grups socials.. La majoria dels independentistes es mouen en el sector de l'intel·lectualitat, el funcionariat, i la petita burgesia. Son excepcions els casos de treballadors industrials, o explotats; son anecdòtics, i si els hi ha, mai aconsegueixen vestir un llenguatge que impliqui als seus companys de treball. Fins ara ha estat així. Tampoc el llenguatge radical ha aconseguit sumar adeptes, fora dels joves estudiants i adolescents, en el cami progressista cap la independència. Vist el que hi ha, aquest és l'únic camí possible, però de moment poc transitat.


No acaba de consolidar-se mai una esquerra nacional, doncs mai assumeix espais clars d'enfrontament amb la dreta catalanista-autonomista. Sempre amb l'excusa de salvar la nació, és justifica l'actitut convergent elitista que va contra els treballadors i les classe desafavorides, majoritàries al país. Aquestes classes socials, prefereixen prendre posicions ben allunyades del establishment català burgés i elitista. Com a conseqüència, dins el seu imaginari, els projectes d'alliberament nacional son els d'un enemic que els margina. Aquesta idea es cultiva amb agror gràcies al nacionalisme espanyol i el poder centralista forà.


Fins que no hi hagi una esquerra nacional clarament enfrontada als conservadors catalans, no hi haurà cap projecte de país, o d'autodeterminació amb possibilitats reals. Per molt que amb enquestes, campanyes de referèndums, i comptes fiscals, alguns s'en facin il·lusions..


No li pot passar res pitjor a un país que utilitzin les seves essències i utopies, la necessitat de ser i d'existir sota el sol, per apropiar-se de la voluntat dels ciutadans en el camí al poder. No hi ha res pitjor que s'utilizin les idees d'alliberament per barrar el pas a qualsevol possibilitat d'alliberament, res pitjor que utilitzin la necessitat d'existir junt als altres, per conduír-lo al sometiment i la genuflexió..
No entenc com encara es cotinua doant crédit a aquesta gent, és que no han demostrat repetidament; de sobres al llarg de la història, sobretot la història recent, que el seu camí sempre és la traïció. Perquè en aquest país només sedueix judes? Deu ser per que hi ha un segrest de voluntats, un entramat a sou,  un autoengany constant provocat per la por a ser lliures de veritat.


Potser aquests: CiU; no ho crec. Però potser aconseguiran vestir una alternativa econòmica viable, dins el carreró sense sortida on ens trobem a nivell mundial. Però la seva alternativa serà una alternativa d'elits, de desmantellament social. L'alternativa d'uns que van  molt bé, en front de molts d'altres que sobreviuen, i van molt malament.
És probable que aquest model de país tiri endavant a partir d'ara, però oblideu-vos de la independència, o de la igualtat. Les vostres ànsies nacionals restaran limitades a la llengua, el folklor, el pa amb tomàquet, i el Barça. Però de fet, em sembla que ja fa temps que molts en tenen prou, i de sobres, amb tot això.


Pd. En comptes de pa amb tomàquet podria haver dit escudella, o vi del priorat i el penedés, o vacances a la costa brava, o esquí a Masella, o...

Units contra Garzón..

Sempre és millor passar-se la resta de la vida llepant-se les ferides que no pas intentar aprofitar els espais que se'ns donen per crear alternatives que veritablement vagin contra l'stablishment català. De fet, per què anar contra aquest stablishment si molts viuen dins el seu imaginari?

Per què una vegada més l'extrema dreta coincideix amb l'extrema esquerra? Bé, ja ho deia Lenin quan parlava de l'infantilisme de l'extrema esquerra.  I darrera de tot hi ha un pòsit religiós, un sentit d'afrontar la política, i la seva projecció social de manera religiosa.. Son coses que s'aprenen des de l'infància, i, mai es posen en qüestió, doncs qüestionar-les, és qüestionar-se hom mateix.

Ha d'haver-hi sempre la figura d'un endimoniat; els occidentals, i en general la majoria de les cultures es basen en un sentit d'oposició. És més fàcil refermar-se contra el diable, contra el mal, que fer propostes per edificar una nova dinàmica social. Em recorda una mica els sempiterns trotskistes, que amb tal d'anar contra Stalin s'aliaven amb qui fos. Sempre la figura del mal és més encisadora que la d'un bé que no se sap per on agafar.

El pitjor d'aquestes concepcions és que no saben fer distincions, viuen en un dogma, que és la seva raó d'il·luminats, repartint malediccions, qui no s'enquadra amb les seves concepcions totalment, és un enemic més. Qui fa qüestionaments, qui fa pensar que potser no tenen tota la raó, acaba sent pitjor que el mateix centre personificat de l'odi.

De fet, ja puc imaginar-me les conclusions que trauran d'aquestes meves paraules: Satanàs, defensor de Garzón, d'Stalin, anti-patriota, anti-obrer, i no se quants antis mes..

Fa  molts temps que tinc clar que el veritable enemic d'aquest país és Convergència i Unió, perquè és la dreta pura i dura, que té com objectius clars convertir als catalans en espanyols domesticats, afavorint el poder d'un capital català cada cop més explotador. Sempre ho ha sigut d'explotador el capital català; el que passa és que molta gent mai ha tingut "la sort" de treballar per  aquests negrers. Vull dir, pels capitalistes catalans, coneguts en temps passats a Cuba, com els més ferotges dels traficants d'esclaus.. És clar, com han de saber aquestes coses si sempre han estat vivint de l'aparell burocràtic-institucional que l'autonomia pujolera va crear.. I ja sabem quines son les concepcions ideològiques d'aquest entramat burocràtic-nacionalista. Sobretot, l'objectiu pujolista era esborrar el passat, alçar-se mitjançant uns tòpics nacionals on totes les concepcions dels treballadors, del país, dels internacionalistes, dels progressistes,  dels "xarnegos", fossin anorreades, o ridiculitzades.

Tant de bó aquests "emboinats" i "emboinades", o millor dit barretinaires i barretinateses, donessin un cop d'ull a l'existència de la història de la humanitat, per adonar-se que no hi ha pobles escollits, ni molts menys eterns. Que mentre ens barrinen el cap amb les seves dèries personals, s'obliden que l'univers té una existència dinàmica que fa que res sigui per sempre, ni tant sols ells, malgrat es posicionin al centre de la galàxia, veient com tots girem al seu voltant.

Però tornem al punt inicial. Resulta que hi ha un jutge que s'ha envoltat d'enemics, les seves actuacions com les d'un bulldozer, s'han emportat cases, selves i matolls. Hi ha oportunisme, hi ha encegament, hi ha també odi, i no se quantes coses més en aquestes actuacions..

Però ara mateix, posar-se a desbarrar contra una persona que esta contra les cordes, és afavorir tot un seguit de poders que no son precisament millors que ell. Per mi, l'estratègia correcta hagués estat callar, que és la que porto endavant. Però com que l'odi pot més que l'amor, això és, el que odia perd el control de si mateix, el que estima construeix ponts amb els altres..

I aquest país hi ha gent que només viu de l'odi, només aconsegueix motivar-se amb l'odi.. Ben bé que ho saben el convergents, i elaboren el seu imaginari nacional-racista; vuit de contingut real de país, sobretot obscurament elitista, que porta com a resultat sotmetre tot el país a la dictadura del rendible, del treball com a fi de l'existència pròpia dins l'entramat social, on alguns son a dalt, tocant-se les pilotes, rient-se de tots nosaltres pobres imbècils, com ens fan anar d'un cantó a l'altre per sobreviure.

Sempre en els països nacionalistes, l'encesa del llumí, ràpidament provoca l'incendi devastador. No se perquè les coses més banals i simples, tocant les fibres adequades, provoquen un odi mai raonat.

Garzón és sàviament utilitzat per sectors del poder, que se'ls en fot el que pensin els ciutadans de Catalunya, perquè saben que Catalunya ja fa temps que esta sota control, i va hàbilment conduïda cap on la volen portar.

Treie-vos del cap que els catalans son més intel·ligents, o més enrotllats, més no se què.. Son tan brètols com tots els pobles despolititzats que han caigut en mans alguna vegada del populisme. Aquí el populisme és deia nacional-pujolisme. D'un pare tirànic i assassí, varem passar a un pare d'espardenya i modernitat.

Buf, tots els que s'han criat sota aquesta paternitat, buf tots els que s'han convertit en peons assalariats d'aquest pare adoptiu.

A mi em sap molt greu, després de 10 anys fent coses per dignificar la memòria d'uns temps molts més agosarats, progressistes, i polititzats. Em refereixo a l'època republicana. Em sap greu que ara sembli que hi ha gent que desperta enviant arxius i papers electrònics per signar a favor d'un jutge que s'ha avingut a última hora a abraçar aquests plantejaments, sigui per interès o pel que sigui. Em sap greu que ara acabi de nàixer aquesta sensibilitat, quan fa tant temps que alguns ens em estat esforçant per transmetre la realitat d'un passat que contravenia l'ordre d'un present cada cop més conservador i burgés.. Em sap greu que la gent en aquest país sigui tant de figures, deu ser el catolicisme, la visió de l'imatgeria que tothom ha mamat dins les esglésies o dins les families catòliques.. El bé té cara de persona, i el mal també, com un absolut..

Fa temps quan es va començar a suscitar aquesta polèmica, en una manifestació a la plaça Sant Jaume, li vaig dir a Manuel Perona, que ara ha testificat en el judici a favor de Garzón, que no era pas un personatge sa, compromès des del principi amb el que anomenen memòria històrica. I que havia tingut actuacions molt polititzades contra bascos i catalans.

Però que per altre lloc, si que s'ha admetre que seu judici posa en evidencia tota una farsa dins l'estat espanyol que s'arrossega des de la dictadura.

I doncs, jo no signaré cap d'aquests papers personalizadors d'una lluita que fa temps que molts portem endavant des de l'anonimat, o des de donar la cara, rebent boicots i insults públics en mitjans... Ara no em vingueu, ni amb sants Garzons, ni amb dimonis Garzons.. Però tan debò, tot això alguns els serveixi per despertar-se, i sobretot, no deixar-nos tant sols quan volem explicar les coses que van passar fa 70 o 80 anys abans.

Si voleu personalitzar, potser millor intentar rememorar la cara d'aquests milers i  milers de persones que els va tocar viure, o morir, afrontant una realitat devastadora. La d'un feixisme que no deixava espai a cap discrepància o manera de viure diferent.

No sigueu vosaltres com ells, l'important no és l'eina, si no l'ús que se'n fa.

El curt camí cap l'escorxador..

No es para de sentir en veu de polítics, de periodistes i d'economistes, que Espanya és un alumne aplicat,  que esta fent els deures a nivell econòmic, els deures que les institucions europees, els mercats, i, els governs manaies de França i Alemanya exigeixen com recepta per sortir de la crisi. Però tot plegat és una mentida, sempre que un país ha estat pressionat per institucions estrangeres, sigui el FMI, BM, o els mercats internacionals, plegant-se aplicadament a les imposicions i els reclams d'aquests grups o institucions econòmiques, ha acabat a la misèria.

Qui no em cregui que faci un repàs la història recent de molts països.

El govern espanyol del Partido Popular acaba d'aprovar "manu militari" una reforma laboral que no té altra sentit que precaritzar encara més el treball, i afavorir el guany dels empresaris. Ens acostem cada dia més a un malson neo-liberal, on la majoria de les persones no seran més que una mercaderia d'usar i llençar. I no sols afectarà a les classes baixes, sinó també a les classes mitjanes que seran les úniques que hauran de sostenir l'estructura de l'estat, a banda d'haver de pagar cada cop més serveis que aquest mateix estat deixarà de prestar,  com a conseqüència de la privatització generalitzada dels serveis públics i socials.

Ja fa temps que vaig dir que no tenia sentit facilitar l'acomiadament a un país on s'ha estat acomiadant  centenars de milers de persones, fins a elevar les xifres de l'atur a més de cinc milions de persones.

A nivell Europeu esta passant un autèntica aberració econòmica; resulta que els Banc Central Europeu no presta diners als estats però si als bancs privats, aquests préstecs es fan a un interès de l'u per cent.. Però resulta que els bancs privats que reben els préstecs del BCE, estan prestant els diners als estats, fins i tot, jugant amb les agències de qualificació per obtenir més beneficis  en aquests préstecs.

És a dir, els diners del Banc Central Europeu estan servint als capitals privats per fer negocis que estan ensorrant els estats en deutes interminables, i cada cop més grans.

Totes aquestes maniobres de les agències de qualificació, tenen al darrera els grans grups de financers i inversors internacionals, inclosos els europeus, per obtenir més benefici dels préstecs gràcies a la pèrdua de valor de la qualificació dels bons. La baixa de qualificació dels bons, significa que els estats han de pagar més interessos per obtenir préstecs.. Això vol dir que tots els ciutadans perdem, doncs els estats han de retallar despeses, i augmentar impostos per poder pagar aquestes diferències en l'augment del capital que és deu, degut creixement dels interessos que s'han de pagar als inversors.

Així doncs, la funció del Banc Central Europeu, no és ajudar als estats o als ciutadans d'aquests estats, la seva funció és afavorir el benefici dels grans grups bancaris i financers. Per llei, la normativa europea ja esta feta per afavorir aquesta política, doncs prohibeix als Banc Central prestar diners als estats.

Però no hi ha una sortida, entre d'altres coses perquè gran part de la població europea ha perdut la seva capacitat crítica i d'iniciativa, l'opinió només és acceptada si els grans mitjans de comunicació l'expandeixen.

Un exemple el vàrem tenir en el fenomen dels anomenats indignats, mentre els grans mitjans va estar propagant el moviment, aquest va créixer i sumar mobilitzats, però quan els mitjans van deixar de parlar-ne, el moviment va caure en l'acció minoritària.

Darrera hi havia un clar interès electoral, que afavorís la desmobilització electoral, i l'arribada de governs conservadors de manera aclaparadora. A més, es va utilitzar el moviment per desprestigiar els serveis públics, creant una opinió favorable als acomiadaments de funcionaris, les retallades i les privatitzacions..

És evident que els qui entraven a les mobilitzacions amb uns plantejaments progressistes, mai van saber veure la lectura que en feia una gran part de la població, víctima de les manipulacions mediàtiques, i de la imponent des-culturització que s'ha produït en aquest país les darreres dècades.

Sempre és important saber que els moviments són com les eines, poden servir en un sentit o en altre.. Són com, per exemple, un martell; es pot utilitzar per a clavar claus, o per a trencar-li el cap a algú. S'ha de saber veure el doble fil de les coses, alguns només s'enceguen en veure el que volen veure o el que volen creure; això moltes vegades no coincideix amb el que pensa la majoria, i menys si aquesta esta sota control dels mass media.

Habemus Papa!

Tot just la fumarola blanca, fumata blanca per ser més exactes, s'ha convertit en pal·li sobre els caps dels delegats al congrés socialista de Sevilla, contravenint les més estrictes normes anti-tabaquistes dictades pel passat govern Zapatero. Govern socialista passat a la història, el president del qual ha sortit per la porta del darrera, deixant en mans de dos ex-ministres seus l'aparença de renovació del partit (PSOE).  Albirem que les coses  no canviaran massa malgrat els discursos ens ho facin pensar.

Dels discursos, ja se sap, les papereres en son plenes, i tractant-se de polítics, on vaig dir Blanc, ara no em recordo, però volia dir Negre,

Els discursos no ens els podem perdre si volem viure unes mutacions més importants que les de l'evolució animal, sobretot per la rapidesa amb que es produeixen aquestes mutacions.


UN CONGRÉS EN CLAU DE SALVAR LES ÚLTIMES RESTES DEL NAUFRAGI: ANDALUSIA, RESERVA ESPIRITUAL SOCIALISTA.

La Chacón, ara Carmen, amb l'ena que feia temps que no se sentia; va fer un discurs que semblava d'extrema esquerra. Coses com la dictadura dels mercats, la dreta nacionalista alemanya que ens imposa la seva política, els especuladors que guanyen sense esforç a costa de la nostra suor, la manca de control del capital financer, etc.etc. En fi un discurs que qualsevol "anti-sistema" podria subscriure, i que molts que senzillament pensem que aquesta és la veritat del que passa al món, també subscrivim.

L'altre, el Rubalcaba, qui finalment ha guanyat, ha posat l'accent en el nacionalisme espanyol, perquè en aquests moments el nacionalisme és el que tira arreu, fins i tot a les files socialistes. És normal, quan els estats i els polítics han perdut tota capacitat de sobirania i decisió, enfront del poder econòmic trans-nacional, o dels països poderosos que decideixen cap on va Europa.

Al final el que es jugava en aquest congrés no era un canvi de política, sinó com el PSOE es posicionava davant del desastre electoral que va patir recentment.

Tot i que els discursos semblin albirar grans canvis, no hi ha res d'això, és només adaptar el llenguatge per afrontar una llarga temporada a l'oposició, però no és previsible un canvi massa important a l'hora de la veritat. Ambdós candidats eren membres de l'aparell des de fa molts anys, res a veure amb l'anterior congrés de l'any 2000 que va suposar un relleu important, almenys generacional, en jubilar part de la dirigència que conduí el partit durant la transició, i l'ús del poder, des de la victòria de 1982, fins al la derrota l'any1996, el Felipisme.

S'ha de recordar que entre la sortida del poder l'any 1996, fins l'arribada de la renovació de Zapatero, van passar 4 anys de desorientació i fracassos.

Tot i així, la caiguda del partit d'aquest últim any des de les municipals i autonòmiques fins a les generals, l'ha fet retrocedir a les quotes més baixes de poder, mai assolides des de la restauració monàrquico-democràtica.
S'aplaça probablement una crisi interna que potser per aplaçada pot ressorgir amb més força si els resultats electorals no acompanyen. Ja se sap, molta gent viu d'això.

Dissortadament a l'estat, no s'endevina una alternativa política als socialistes; com ja he dit altres vegades, vivim atrapats en un situació pendular, i serà difícil que després dels desgast del Partit Popular, no tornin de nou els socialistes, tot dependrà de l'evolució de la situació econòmica catastròfica, o de la mobilització d'una part de l'electorat que ha deixat de confiar en la política i els polítics. Ben normal si el que es veu és que aquests han estat hostatges dels interessos dels poders econòmics locals i forans.

Espanteu-vos que la Generalitat vetlla per vosaltres..

En plena guerra civil, durant els terribles bombardeig que va patir Barcelona per part de l'avió feixista italiana i espanyola, quan es detectava la presència dels temibles bombarders procedents de Mallorca, a Ràdio Barcelona, la més important d'aleshores, se sentia un avís que deia: hi ha perill de bombardeig, aneu tranquil·lament als refugis que la Generalitat vetlla per vosaltres. 

Bé, exactament no era així, perquè era més llarg, però la frase: la Generalitat vetlla per vosaltres, si que era tal com la cito.

Però aquí no vull parlar pas de la guerra, ni de la història d'aquest avís radiofònic, que en té molta i anecdòtica. Vull parlar d'ara, d'avui.

Els mitjans de comunicació catalans un cop més demostren la seva barroera mesquinesa, la total dependència dels poders conservadors del país. Des de fa dies que s'han dedicat espantar la gent amb l'arribada d'una onada de fred siberià, fins al punt de fer que molta gent s'hagi tancat a casa, cosa normal si fa fred i no has de sortir per cap obligació. Però a més, els mitjans han aconseguit que un cop més el poder polític entri a casa nostra, i ens doni consells; molts dels quals son del que s'anomena vulgarment, sentit comú. Els mitjans seguint les instruccions de la Generalitat convergent, ens tracten a tots plegats com idiotes, com menors d'edat. Funcionaris que no han fet altra cosa a la seva vida que llepar el cul de qui els manava. Molts d'ells, instal·lats a la seva franquícia institucional des de l'època Pujol, inútils que mai no han fet res més que moure's per la ciutat entre papers i reunions, ara ens donen estúpids consell de supervivència rural o climatològica.

Aquesta és la mentalitat que té la dreta catalana, fortament imbricada amb unes classes socials benestant, "pijas", que des de fa segles maneguen aquest país, i es barregen entre elles com si fossin guàrdia civils a una casa "cuartel", endogàmics que tenen com a única religió el benefici, i la gasiveria.

El seu braç ideològic, Convergència i Unió, ens ensenya com son els catalans: viuen per treballar, estalviadors que només pensen en el demà, son del Barça, i quan cal parlen castellà per no fer malveure's en el negoci.

I dic jo: qué sabran aquesta colla de la felicitat ? si precisament la felicitat és no pensar sempre en el que et falta per demà, o el que has d'esforçar-te per arribar-hi.

Però deixem-ho, ja se que aquest tarannà té molts simpatitzants al nostre país, fins i tot entre molts que dels qui es consideren molt avançats, moderns, i, progressistes. Tot plegat s'ho prenen com si aquestes "qualitats" conservadores fossin el que ens distingeix com una raça diferent. Quan una ideologia arriba al moll de l'os, un país esta condemnat a repetir com el mite de Sísif els mateixos errors una i altra vegada, fins a convertir-se en grotesc, patètic i ridícul, si les tres paraules no son sinònimes.

Tornem a la tempesta, i els mitjans que ens tenen amb la por al cos tancats a casa sota l'atenta vigilància d'un dels consellers més destralers que tenim al govern dels Mas-destralers. Tots es fan competència a veure qui la fa més grossa, però entre el Felip Puig i Boi Ruiz, porten uns cossos d'avantatge sobre la resta, que també fan el seu "esforç" per no quedar endarrerits.

Al final el dictador; té un tarannà autoritari que no pot amb ell Puig, catapultat pels mitjans de comunicació vol aparèixer com l'heroi que condueix el país contra les plagues bíbliques de l'onada de fred siberià. Amb moltes ganes de comparar la seva diligència i saber fer, amb el desgavell del tripartit en la nevada anterior.

Sens dubte ho aconseguirà, gràcies als mitjans de comunicació que tenen ben comprats i compintxats.