Quan parlo de republicanisme no parlo d'un partit, parlo d'un programa de mínims per il·lusionar la població i construir un estat nou; sota bases més democràtiques..
Fonamentalment el republicanisme pertany a l'esquerra, tots el partits que van des de la socialdemocràcia, el socialisme, el comunisme, l'independentisme, l'esquerra alternativa, son partits de bases republicanes.. I és que a l'estat espanyol, republicà sempre ha estat sinònim de progressisme, llibertat, justícia, igualtat, laicisme, federalisme, confederalisme. També és cert que els períodes de República han estat molt curts i convulsos, dissortadament sempre han suposat períodes d'enfrontaments entre les mateixes forces progressistes. L'explosió d'idees i experiències durant aquests breus períodes d'utopia, l'aflorament de les llibertats després de segles d'obscuritat i opressió, han portat a un sorgiment desordenat de moviments, que de vegades queien en els dogmatismes i els sectarismes; d'altres simplement eren manipulats per afamats dirigents que veien l'oportunitat de sortir del res i obtenir poder. Es allò que fa dir Joan Sales a un personatge a la novel·la Incerta Glòria: N'hi ha molts, moltíssims; que amb l'excusa de l'emancipació del proletariat s'han emancipat ells.I de quina manera! Emancipadíssims!
És de sobres demostrat que els maximalismes en política no porten en lloc, son carrerons sense sortida que provoquen l'aillament social i polític. Ni tant sols cap revolució, per molt radical que hagi estat s'ha fet des de maximalismes estúpids. Sempre han estat fruït de pactes socials, diferents moviments, diferents grups o classes socials s'han unit per canviar l'estat de les coses.
Avui dia hi ha un desprestigi total de la política, sobretot de les esquerres. Car hem de pensar que en general el votant de dretes no és massa reflexiu, per això li és igual escollir als corruptes. El votant d'esquerres té un nivell polític superior, en general, i en molts casos és més crític.. Sempre hi ha una capa de població flotant que s'inclina com el vent, sense criteri, segons els mitjans de comunicació li marquin el camí. Aquests tipus de població no fa més anàisi que els elementals que afecten a cada instant la seva vida.
El desmantellament de l'estat, els problemes de corrupció de la monarquia, la crisi econòmica, la sempiterna ombra de l'església, i els seus privilegis; la subordinació del poder polític a interessos financers, i del gran capital, l'atac sobre les classes mitjanes, l'impossible recuperació d'un exèrcit de mà d'obra en reserva que va camí de la marginalistat, si no hi ha arribat ja. La dictadura de la cultura consumista i virtual que crea prejudicis estètics com únic factor de dissidència; la degradació de la educació, i de l'ensenyament com a elements de socialització; la continuïtat dels privilegis de classes socials de rang aristocràtic, sempiternes en aquest país. El control polític i mediàtic per impedir la democràcia, els límits de la justícia; l'estat de corrupció com acció política, etc. etc..
Tots aquest factors, i molts més, fan necessària la creació d'una alternativa que il·lusioni, més enllà de la queixa i la protesta.. Si els moviments que estan contra aquesta realitat, només és mostren latents i esclaten en protestes puntuals, no sols tindrem molt anys de govern conservador, sinó que aquest acabarà fent bo l'anterior govern de la burocràcia psoe. Un cop més el pèndol tornarà al punt de partida, d'un anar hi venir del que sembla que mai podrem escapar, entre PP i PSOE.
Per això s'ha d'anar a sumar, i sumar no vol dir diluir-se, però tampoc assimilar.. És tant error assimilar com diluir-se. L'esquerra ha de ser lliure i plural, no asfixiar les diferents corrents sota el pes de teories improbables i sectàries.
Per canviar les coses d'arrel hi ha dos camins: la independència, que serà un camí plè de traves i traïcions, sense cap seguretat d'arribar a construir un país progressista, o el republicanisme que canvií la societat i doni oportunitats a tots, inclosa l'autodeterminació, i evidentment aquest és el camí més progressista.
La construcció del republicanisme des del segle XIX va ser un camí lent, que va anar vestint a Catalunya milers de grups locals que van anar construint ideologia i il·lusió, aquests grups no tenien només una visió localista, tot i que eren locals, tenien una visió global de país: de Catalunya i també d'estat.. La ideologia és sinònim de demà, sense ideologia, fent de bomber o infermera, es pot apagar focs i curar ferides, però no tens cap demà, més enllà de l'instant present.
Hauriem d'aprendre moltes coses del passat per sortir de la trampa del present, i avançar cap el futur. Sens dubte fa molts anys que hi ha una amnèsia interessada, no sols fomentada pels poders conservadors, sinó també per la mediocritat d'alguns que volen ser líders imprescindibles. Descobrir darrera els discursos la seva ignorància, i la falta real de voler canviar les coses, seria una sorpresa per a molts. Serà que volen seguir vivint de la nostra amnèsia.
