Sempre que Europa pateix una crisi, reapareix el més reaccionari..

Crec sincerament, que molta gent s'equivoca pensant que és durant els períodes de crisi quan s'obren les perspectives de canvi, revolució o avanç. Tot el contrari, a Europa, en general la població es torna més conservadora. S'abraça a tot el que conserva com a últim recurs inviolable.. Potser és un comportament molt lligat a les classes mitjanes que tenen una amplia base social al nostre continent. Les classes mitjanes son les generadores o condensadores d'ideologies com el feixisme o el nacionalisme que sempre van de bracet en l'elaboració del discurs.

Estic segur que alguns faran referències a Karl Marx per intentar sostenir la vigència d'un discurs progressista com a gran recurrència i destí escrit; escrit ! no se on ? Que se sustenta en que les crisi son el camí de les revolucions, i que es precisament quan es veuen més clares les contradiccions del sistema.

Aquest discurs de Marx és cert, però fallit.. Estic segur que si Marx visqués avui rectificaria, doncs s'adonaria que no es suficient amb l'aparició de la crisi i de les contradiccions sistèmiques, perquè els altres també juguen..

Que vull dir que els altres també juguen?

Vull dir que hi ha un munt de factors i no son banals que s'encarreguen de fer descarrilar aquest suposat camí revolucionari.

En tot cas en Marx hi ha una cosa que potser alguns s'han encarregat de silenciar.. Segons ell, les primeres revolucions es produirien en països on el capitalisme s'hagués desenvolupat totalment. Ell cita el cas d'Anglaterra, com el lloc on creia que floriria la seva anhelada revolució.  El primer error, que només és aparent, va fer que la història contradigues a Marx. La primera revolució va ser en un país endarrerit, semi-feudal, Rússia. I dic error aparent perquè a la llarga va resultar que Marx tenia raó, i l'Stalinisme se'n va encarregar de donar-li, doncs el que va acabar imposant-se és una acceleració cap el capitalisme. Així és, Stalin a costa de sang, repressió, i bestialitats de tota mena; va accelerar el naixement del capitalisme a l'anomenada URSS. Evidentment sense la revolució soviètica, probablement el camí hagués estat el mateix al final. Potser el criminal dictador Stalin va comprendre millor a Marx que no pas d'altres..

O sigui que per Marx, per fer evolucionar o revolucionar una societat cap el socialisme, primer ha d'haver arribat a altes etapes del capitalisme.. Aquest podria ser l'argument del Partit Comunista Xinés, que amb mà de ferro ha imposat un capitalisme ferotge i explotador a la República Popular Xina.. Seran ironies del destí, o és que els comunistes xinesos, sempre grans amics d'Stalin, al final han seguit la seva senda: construir el capitalisme sota la direcció del partit comunista.

Però tornem a la Europa d'avui.. És evident que hi ha un renaixement del nacionalisme, i no entès en el sentit de construir un país de ciutadans iguals, sinó en el sentit tribal, de defensar una societat establerta.. És veritat, en general la població és poc crítica amb el seu brou de cultiu, s'arrapa a uns principis tornant-se conservadora; no importa que hom es declari progressista, revolucionari, alternatiu o el que sigui; l'etiqueta no és important, si la manera d'utilitzar l'eina és reaccionaria; no se si senten això.. Hauré de posar un exemple; hom pot dir, per exemple, jo sóc anarquista o llibertari, però per canviar la societat imposaria la meva llei a la força.. Aquí és on rau l'error; la imposició converteix una ideologia vàlida i avançada en reaccionaria. Penso que això ja ho vam patir fa 80 anys en aquest país, l'any 1936 és una mostra dels grans errors que va cometre l'esquerra anomenada revolucionaria. Errors que van suposar un xec en blanc per presentar davant del món els canvis socials, i la república d'aleshores, com un lloc de barbàrie, i d'extermini revolucionari.. En el fons la guerra no la van guanyar els feixistes, la van perdre els republicans o les esquerres; les conseqüències les va pagar la població.

Des d'uns anys cap aquí, les conquestes socials van en retrocés, els sindicats, els partits d'esquerres, els grups socials es troben a la defensiva, intentant salvar un suposat estat del benestar; que molts fa anys criticaven, justament, com a insuficient, mediocre, i amb  molts d'altres qualificatius. Aleshores sembla evident que això és com una batalla, i quan hom esta a la defensiva no guanya res, intenta no perdre més.

Aquest és un dels grans triomfs dels sistema neo-lliberal, ens ha posat a tots a la defensiva. No hi ha ningú que parli de construir un societat nova, més justa, més igualitària. I qui ho fa, sona  a falç perquè ningú se'l creu.

Poca gent s'ha preocupat d'intentar crear un nous paràmetres de pensament, el consumisme ha arrasat amb tots el principis edificats durant segles. Pocs individus escapen a la contaminació consumista, amb tota la ideologia que comporta, que s'expressa de moltes maneres; des de les relacions entre les persones, fins als gustos culturals, o amb el motor que desenvolupa l'acció de la vida; tot gira al voltat del posseir, usar, malbaratar i llençar..

Així doncs, som en una crisi, Europa es gira de nou cap el reaccionarisme i el feixisme. Apareix un retorn a les creences supersticioses, com  la religió, el nacionalisme reaccionari étc. Tothom es gira cap els focs encesos donant l'espatlla als qui no son de la tribu, o a la crítica, i a les idees no tradicionalistes. Fins on portarà això ? Ho veure'm en els propers mesos. De moment, la indústria dels conscienciadors: la premsa silencia el que fa uns dies era un escàndol.. Vull dir que fa uns dies tots els mitjans parlaven dels atacs especulatius, el deute, ètc.. Ara es continuen produint, però sembla que pels mitjans hagin perdut la gravetat.  No és estrany, tenim en aquest país uns mitjans comunicació manipuladors, i reaccionaris com cap lloc. No en va, van néixer sota la dictadura, o deuen els seu poder i grans capitals a la impunitat d'aleshores.. Però a banda de la manipulació, hi ha la idiotització premeditada a la que els mitjans ens sotmeten. Donades les circumstàncies, qualsevol cosa pot passar, des de la suspensió de llibertats, la persecució de dissidents, la creació d'enemics ficticis, i fins i tot, l'adveniment d'un feixisme no tant dissimulat com el que ara patim. 
Sens dubte, clarament veiem amplies capes de població que estan desapareixent sota la catifa, com si fossin deixalles socials escombrades, cal ocultar la pèrdua de drets massiva. És un feixisme silenciós que avança de la mà de la por i la exclusió, beneït per la legalitat d'una societat amb totes les seves estructures compintxades.