El president d'Estats Units, Eisenhower va advertir en el seu discurs de comiat l'any 1961, sobre el perill que podia suposar per la democràcia del seu país el creixent poder del complex industrial-militar, que com a conseqüència de la segona guerra mundial, i la posterior guerra freda, s'havia desenvolupat de manera brutal.
Hores d'ara, sabem que aquest advertiment era premonitori sobre el que ha passat aquests darrers anys. El problema s'ha posat de manifest amb el final de la guerra freda, la desaparició de l'enemic tradicional, el bloc soviètic, deixava sense arguments als impulsors de l'armamentisme. Les astronòmiques despeses militars es quedaven sense justificació. Per això Estat Units va haver d'inventar nous enemics, per això el món s'ha convertit en un caos de guerres sense control, i estats fallits.
Sobretot amb l'arribada dels Bush, pare i fill, recordem que el primer Bush havia estat cap de la CIA, per tant la seva estratègia era vestir el món de perills, crear un nou enemic que substituís a la Unió Soviètica i a la Xina; aquest últim país feia anys que formava part del pacte del capital, produint productes barats per sostenir el sistema davant l'evident retrocés dels salaris, i dels marges de benefici del poder econòmic industrial.
L'espetec, o gran cop teatral d'aquesta política de nous enemics que justifiquessin les despeses militars, va ser l'onze de setembre del 2001. Especulacions a part, qui més beneficiat va sortir d'aquells esdeveniments va ser el poder econòmic lligat als interessos militars i petroliers.
L'espetec, o gran cop teatral d'aquesta política de nous enemics que justifiquessin les despeses militars, va ser l'onze de setembre del 2001. Especulacions a part, qui més beneficiat va sortir d'aquells esdeveniments va ser el poder econòmic lligat als interessos militars i petroliers.
I aquí cal citar precisament els interessos petroliers, dels que el clan Bush en forma part, que és, juntament amb la industria militar, un dels grans motors d'acumulació de capital. Un altre seria la droga, però aquest és manté en un situació subterrània paral·lela, ben barrejada amb la legalitat econòmica, però impossible de institucionalitzar-se com a legal.
L'IMPORTANT ÉS ESPECULAR AMB EL PREU PER GUANYAR.
El poder econòmic i polítics es va adonar de la importància que els conflictes podien tenir en el preu del petroli. Jo sempre he sostingut des de l'any 1992, ja ho vaig escriure en un revista local, que contràriament al que pensaven molts, la guerra d'Irak no era per controlar el petroli, car aquest podia aconseguir-se barat pactant amb Sadam Hussein, doncs davant la crisi que vivia Irak aleshores, donava peu a negociar una sortida del preu del petroli a la baixa.. Precisament el que es volia des del poder polític i econòmic d'Estats Units, era retirar el petroli iraquià de circulació perquè davant l'escassetat, el preu del cru mundial pugés.
I es va aconseguir, el preu del petroli, gràcies a la guerra d'Iraq, va pujar de manera brutal. Les fluctuacions en el preu, sovint a l'alça, s'han anat repetint, la més recent amb la guerra de Líbia, on segurament a banda de consideracions d'apropiació de llicencies de les multinacionals, el que hi havia també era incrementar el preu del cru gràcies al conflicte armat en el qual la OTAN va ser decisiva.
Per tant, veiem un paral·lelisme entre conflicte armat que alimenta el complex militar-industrial, i negoci petrolier que guanya amb l'augment dels preus gràcies als conflictes en zones de producció de cru.
Tot fins arribar avui, ens trobem davant un cataclisme imminent, forçat pels lobbys d'armament i petroliers, el capital en definitiva que no te altra especialització que el negoci rendible; aquí entren interessos dels capitals de molts països, des dels potentats d'Aràbia, les multinacionals petrolieres i les empreses que fabriquen armament arreu d'occident.
El FMI ( Fons Monetari Internacional) ha obert la veda advertint que l'embargament que s'acaba de decretar sobre el petroli Iranià, pot suposar l'augment d'un 30 per cent en el preu del cru. I si com ha anunciat Iran, com a represàlia tira endavant el bloqueig de l'estret d'Ormuz, per on passen una important part dels vaixells que porten el petroli de la zona cap els seus consumidors mundials, som davant d'una situació imprevisible, però sens dubte greu, molt greu. A banda del desastrós augment del preu del petroli que ensorrarà les economies mundials dependents del cru, si puja el petroli tot pujarà, també es pot desencadenar una conflicte bèlic de gran abast. De fet el capital ja fa temps que ho te pensat, necessita un conflicte per incentivar l'economia, i el fet d'acabar amb un govern massa imprevisible com el de Gaddafi, era per assegurar-se un punt se subministrament davant el conflicte imminent a la zona d'Aràbia i Iran.
Ens trobem en una d'aquelles etapes pre-tràgiques del capitalisme, com una mena d'assaig general, com els que va haver-hi abans de la segona guerra mundial. Un capital desbocat buscant negoci i rendibilitat sense control, les conseqüències ja les estem veient, però el gran cop de teatre és apunt d'arribar.
