Avui fa 30 anys que es va produir l'anomenat intent de cop d'estat del 23 de Febrer. Un diari estranger, crec que Britànic, titulava en aquells dies tal com encapçalo aquest article. Una visió bastant ridícula d'un succés que l'Europa dels anys 80, feia temps havia deixat bastant lluny; els cops militars. Donava una imatge d'Espanya com a país de pandereta, toros, flamenc. O sigui, una visió primitiva, i pintoresca, que per cert alguns encara no s'han tret de sobre, i n'han fet una causa nacional. El cert és que molts nacionalistes de vegades, siguin del signe que siguin, cauen en un ridícul espantós en fer bandera de certs aspectes del que anomenen tradició.
Aquell dia de l'assalt al Congrés dels Diputats molts el recordem, car ens va quedar gravat a la memòria com un sobresalt; tot i que d'intents de cop d'estat durant la transició n'hi van haver-hi uns quants, però aquest del 23 de Febrer va resultar més espectacular, doncs va anar més enllà de l'habitual moviment de tropes o reunions secretes castrenses.
Jo recordo que estava a l'Institut de Montcada, a l'habitació de la revista que fèiem: De Bat a Bat. Sobtadament va entrar un membre de la revista que ja no estudiava a l'institut, que venia de la UAB, va obrir la porta de cop com una tromba i va dir: Hi hagut un cop d'estat, l'exèrcit ha sortit al carrer. Fins i tot va dir, això no era veritat, que l'exercit havia pres la Autònoma. No se com va corre tant la imaginació de la gent aquell dia, si de fet, el que passava davant la tele ja era prou greu. Jo pensava que tot plegat era una broma. De seguida vaig anar cap el bar de davant de l'Institut on tenien la tele posada, allà un amic m'explicà els successos. Mentre, aquell company que venia de l'Autònoma anava avisant classe per classe tothom. La gent sortia de les aules, els més sorpresos eren el professors, tot i que s'ha de tenir en compte que a les classes de nocturn, torn on estudiàvem, l'edat era superior al normal d'un institut diürn, i el nivell de consciència, i implicació política era molt gran. Alguns no ho podran comprendre perquè no han conegut aquella època. Gran part dels estudiants era gent que estudiava després de la seva jornada laboral, i no pas de mitja jornada, sinó de torn complert, com qualsevol altre treballador.
En aquells anys la militància ja començava a anar de baixa, però la majoria de la gent implicada políticament simpatitzava o militava en organitzacions situades a l'esquerra del partit comunista.
En el meu cas, no militava aleshores en cap organització, doncs feia menys de dos anys que m'havien suspès la militància a les Joventuts Socialistes de Catalunya. Vull aclarir que els socialistes dels primers anys de transició tenien poc a veure amb els d'ara, doncs en molts aspectes mostraven unes posicions més compromeses que no pas el Partit Comunista. També cal dir que a Catalunya hi havia tres partits socialistes que van acabar unit-se, i el meu, el Partit Socialista de Catalunya ( Congrés ) i les seves joventuts MJSC, eren molt diferents de la Federació Catalana del PSOE, però la unitat els va portar a ser el mateix que és avui, PSOE.
Així doncs, tornem al 23 F, recordo que amb un amic varem anar fins la caserna de la Guàrdia Civil de Montcada, per veure que feien. Els carrers eren foscos i deserts, a la caserna no es veia cap moviment, només una llum que deixava veure's a través del porticons de la finestra. La caserna tampoc era massa important, m'imagino que el parell de guàrdies que hi havia aleshores, estarien pendents de la ràdio i de les ordres.
Quan tornàrem a l'institut, la gent ens preguntava si hi havia algun moviment, dèiem que no havíem vist res especial. Al final, després d'aplegar-se tot l'alumnat al Hall de l' institut, es van decidir suspendre les classes i tothom marxà cap a casa. Fet que a mi em va contrariar, doncs pensava que havíem de coordinar-nos per si el cop triomfava, doncs havíem d'organitzar accions de resistència, o almenys, supervivència a la clandestinitat.
Interiorment pensava que si el cop triomfava era una oportunitat per lluitar per una revolució i superar aquella transició hereva de la dictadura. No nego que patia d'una certa ingenuïtat, potser si hagués triomfat el cop ens haguessin esclafat als primers en resistir.
Però al final, l'intent de cop va servir per apuntalar encara més la legitimitat de gran parts dels elements sorgits de la dictadura. Com la monarquia, els sectors conservadors, l'esquerra moderada, i pactista, la visió unificadora de l'estat.
Avui sentia els discursos de personatges com el president del Congrés, Bono; cantant la dignitat dels demòcrates que van resistir el cop. M'ha semblat ridícul, doncs aquells que eren dins el Congrés, la classe política, no va resistir res. Si els haguessin posat un avió per sortir del país, sens dubte haurien fugit. Ara, molts es volen presentar com herois; el mateix Zapatero, que va entrar a militar al PSOE l'any 1982, quan ja el partit gaudia de les mels del poder.
Tot plegat, amb aquests desplegaments, i celebracions commemoratives és tracta de netejar la cara a un sistema amb crisi. Ocultar les infinites carències democràtiques, contraposant-les a un suposat perill dictatorial que fa bo el que no ho és. Al final es vol netejar la imatge d'una classe política privilegiada, i plena de corrupteles.
