En un més i escaig que portem viscuts d'aquest 2011, ja ens han sorprès dues revoltes que s'han emportat per davant dos governs del nord d'Àfrica. Ningú s'esperava aquests aixecaments populars, que no oblidem, s'han produït en dos països amb règims pro-occidentals. Tan Tunísia, com Egipte tenien governs apuntalats i en el seu moment impulsats per Europa i Estats Units.
Els mitjans de comunicació i les agències informatives, a remolc de les anomenades xarxes socials d'internet, ha permès seguir minut a minut les noticies que generaven les revoltes. Podríem pensar que aquest seguiment ha impedit una brutal i sagnant repressió, ajudant al triomf de la població contra els governs autoritaris i les seves forces policials i armades. Però és erroni pensar que és aquest el motiu, el veritable catalitzador del triomf d´aquestes revolucions. Més aviat ha estat la neutralitat dels exercits a l'hora decantar-se per ofegar les protestes, com en altres ocasions va passar en aquests i en d'altres països, la raó de la caiguda d'aquestes dictadures.
Cal dir que en ambdues revoltes és important el paper de les classes mitjanes, potser més important que el de les classes socials pobres, que en altres ocasions havien pres el protagonisme en les revoltes i havien acabat esclafades.
Quin ha estat el paper dels països occidentals? Doncs podríem dir que han evolucionat des de la neutralitat, trencada en un primer moment per algunes cagades a favor dels governs anacrònics d'alguns polítics, que aviat varen variar de posició per posar-se al costat del procés de canvi.
Per tant, occident ha afavorit la caiguda dels governs autoritaris, incitant la neutralitat dels exèrcits de Tunísia i d'Egipte.
Així doncs, quin tipus de processos s'estan donant al mon islàmic pro-occidental? Podríem definir-ho com a revolucions capitalistes, que impulsaran la modernització de la societat i la entrada sense límits de les formes de vida occidentals. Tant Tunísia com Egipte van tenir en els anys 60 unes revolucions nacionalistes amb més o menys components d'ideologia socialista, que amb el pas del temps havien anat desapareixent, deixant estructures anacròniques i corruptes que impedien l'avanç de la occidentalització econòmica.
És molt sintomàtic que just acabada de triomfar la revolució Tunisiana, 5000 ciutadans d'aquest país hagin aprofitat per saltar els 120 quilòmetres que separen la costa de Tunísia de la illa italiana de Lampedusa, per fugir del seu país amb la intenció de entrar a Europa. La situació recorda la mateixa que va viure Albània després de la caiguda del sistema autoritari comunista, als anys noranta. No cal que recordem quina és la situació econòmica i política d'Albània avui dia, pobresa i corrupció. Si 5000 tunisians aprofiten la desaparició dels controls que impedeixen la immigració és que no confien massa que aquest canvi polític els tregui de la misèria.
Per això, i per la gran publicitat que han donat el mitjans de comunicació occidentals a les revoltes, és lògic pensar que aquestes no aportaran grans canvis socials, almenys no seran canvis que afavoreixin les classes populars.
Els països amb interessos econòmics al mon musulmà, prefereixen incentivar i donar suport a uns canvis controlats que entrin dins els paràmetres d'occidentalizació, que no pas que se'ls escapi la situació de les mans.
