Des dels anys noranta del segle vint, la paraula "revolució" havia estat retirada de la circulació, declarada obsoleta i "demode". Qui, durant aquestes últimes dècades va pronunciar aquesta paraula maleïda, fou condemnat al menyspreu de ser qualificat com a persona fora de temps, fill del segle XIX, boig, i un munt de qualificatius tots negatius. Molta gent va deixar de pronunciar aquesta paraula o la pronunciava a mitja veu i amb vergonya.
Però vet aquí que la paraula "revolució" s'ha posat de moda aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació, podríem dir-los mitjans de manipulació, s'han fet nous conversos de la paraula, l'han rescatada de la marginalitat i li han forjat una nova aureola d'heroisme que no tenia des dels anys seixanta.
De colp s'ha rebatejat com a tirans, individus sàtrapes que fins fa poc eren reputats presidents de governs amics. Ben Ali, Mubarak, un cop han caigut son pels mitjans occidentals els pitjors dictadors que el nord d'Àfrica hagi conegut.
No deixa de sorprendre la celeritat amb la que s'han produït i s'estan produint els esdeveniments, però no em d'oblidar que una revolució no és només la caiguda d'un govern, una revolució és indestriable d'un canvi social i polític profund. Queda per veure si aquest canvi es produirà en els països que han sofert les revoltes que encara continuen estenent-se traspassant fronteres.
Sentirem moltes tonteries, com que aquesta és la revolució del facebook, o la revolució de les xarxes socials. Com sempre interessa infantilitzar la societat, interessa ocultar les veritables raons de les revoltes, sobretot algunes tant importants com l'augment dels preus dels aliments bàsics o la manca de futur de la població, especialment els joves que son la gran majoria en aquests països sacsejats.
Hi ha un altre factor que és important esmentar, el paper dels grans centres de poder occidental que ja es freguen les mans amb les oportunitat d'ampliar mercats i estendre el consumisme en uns moments de crisi als països avançats. Encara no fa deu dies de la caiguda de Mubarak, quan el primer ministre del Regne Unit s'ha presentat a Egipte per firmar contractes que comporten un bons beneficis per les industries Britàniques, entre ells la venda d'armament per l'exèrcit Egipci, que no oblidem és qui governa en aquests moments. D'això se'n diu corre més que la perdiu i aprofitar el moment per col·locar-se en posició avantatjosa per treure un bon rèdit.
Aquest mateix primer ministre Cameron que vol esborrar tot el que faci olor a serveis públics, propietat social, o control estatal, exceptuant els mecanismes repressius i de monopoli de la violència, això és policia, exèrcit i justícia. Aquest nou radical liberal aterra sobre els nous països revolucionaris per fer negocis i estendre la seva revolució conservadora. Potser hauriem de recordar la influència passada i present que han tingut els anglesos en el mon islàmic, només cal esmentar aquell famós agent anglès Lawrence d'Aràbia, que enrolat amb les tribus àrabs va contribuir a l'ensorrament de l'imperi Otomà que va ser substituït per l'imperi Britànic.
Quin paper han tingut o estant tenint el britànics en aquests noves revolucions nord-africanes ? No trigarem en saber-ho.
Ara amb Líbia, un país que fa uns anys era per occident el cau del diable, amb un dirigent que propagava un discurs desafiant i revolucionari, Gadaffi, que alguns posaven al costat dels grans revolucionaris anti-colonialistes o anti-imperialistes. Ara s'ha demostrat que és un sàtrapa com qualsevol altre, però que hàbilment utilitza el discurs revolucionari i anti-imperialista per ocultar un règim corrupte i de elits privilegiades. Ha arribat un conflicte que pot desencadenar una greu crisi que ja esta afectant els preus del petroli, amb el conseqüent guany pels especuladors, i que pot arrossegar altres indicadors econòmics que perjudicaran a la majoria dels ciutadans europeus.
