Visca la crisi, i que no s'acabi..

Alguns deuen pensar que m'he tornat boig, però res més lluny, almenys en el sentit que va el titular. S'em pot acusar de ressentit, i potser en això no tinc tants arguments per defensar-me.

I bé: algú és pensa que la corrupció que ara sura arreu, i es deixa veure amb tota la seva cruesa, és una cosa d'ara..?

Doncs diria que no, un no rotund, i absolut. Només que ara ens hem adonat de l'abast de la podridura que afecta Espanya o l'estat espanyol. Ara flota arreu, ara es denúncia, ara és d'escàndol.

Sempre ha estat d'escàndol, potser denunciada sempre, però tapada sota un pacte de silenci, i una mena de tolerància per part de la majoria de la població.

La corrupció sempre ha estat part de l'Espanya franquista, i la post franquista. Si el mateix cap de l'estat vitalici, d'avui, és l'exemple principal de com es fan els negocis sense tenir massa en compte les mínimes normes de transparència, i d'ètica.

Ara es veu ben clar: No és pot renunciar a l'exercici de la justícia per sustentar pactes de convivència; perquè es renúncia a la transparència, i s'imposa la impunitat dels qui poden determinar fins on arriben els límits de la justícia.

Ara preocupa a molts la corrupció, us preocupa a molts la corrupció, i abans es tolerava com un mal menor. Per què ? Preocupa, us preocupa per què ara us toca la butxaca? Per què som en crisi econòmica, i les retallades us afecten? Ara lligueu els efectes econòmics sobre vosaltres al funcionament pervertit, i podrit de les institucions públiques?

És clar, abans denunciar o lluitar contra la corrupció era una qüestió ètica o ideològica. Ara és una qüestió de supervivència econòmica, o fins i tot, de supervivència existencial (no parlo de filosofia parlo de vida). Molt malament doncs. Aleshores vosaltres no heu fet res, senzillament ho ha fet la crisi per vosaltres.

Em viscut tots aquests anys en una societat farta, consumista, explotadora, anti-ideològica, anti-reflexiva, competitiva, insolidària, d'aparença, de moda, de silenci, de conformitat, de passivitat, d'antipolítica, d'imatge sense res, de no m'escalfis el cap amb la política, de s'em foten els altres, de ramat, de cultura colonitzada; d'artistes, i universitaris que miren els altres per sobre l'espatlla, de professionals guanyant diners a carretades, de pilotada urbanística, d'enriquir-se venent propietats, i immobles. Per què seguir..? On era la ètica aleshores ? On era la renúncia a formar part de tot el fariseisme? 

Així doncs, benvinguda la crisi. El que no ha fet la voluntat dels individus per lluitar per una societat millor, i un estat o un país més just, ara ho farà la crisi. O millor dit, la crisi us obligarà a fer-ho. Tant de bo, sigui així, i tot plegat no quedi només en una reestructuració econòmica momentània, que a la llarga torni a fer oblidar l'ètica, i la necessitat de justícia; encara que la justícia no ens afecti directament. Perquè la justícia ha de ser una qüestió de principis, no pas només de sentir dolor quant hom sent que el trepitgen..

Un aclariment final.

La paraula crisi ve del grec antic: κρίσις. El seu significat és judici o decisió. S'emprava també com a terme mèdic, i el seu significat era: mutació. Les crisi són consubstancials a la societat humana, i potser més; inherents a l'existència de l'univers. La gran lliçó d'una crisi és que qui no es renova o s'adapta a les noves situacions, indefectiblement sucumbeix amb el passat. Evidentment, conservador és el que no vol que res canvii, per això hi ha molta gent amb els rols canviats que no s'adona del paper que esta fent.

El PER, i la Virgen Maria, dogmes sacre-sants del sud d'Espanya..

El govern espanyol del Partido Popular és en totes les seves polítiques econòmiques, ultraliberal. Menys en una cosa. 

Avui el consell de ministres de Madrid ha aprovat facilitar l'accés al PER als jornalers dels camps d'Andalusia, i d'Extremadura. Ara per cobrar el subsidi de 426 euros durant 6 mesos, no caldrà justificar haver-ne treballat 35, com fins ara, sinó, només 20.

Per qui no sàpiga que és el PER, les sigles PFEA li aclariran l'objectiu teòric d'aquesta paga: Plan de Fomento del Empleo Agrario, que se sol simplificar amb les sigles PER, Plan d'Empleo Rural.

En realitat, sota el PER, o el PFEA, no s'amaga, en absolut, el foment de l'ocupació agrària- fomento del empleo agrario. Ans el contrari, darrera el PER s'amaguen els fraus. El des-incentiu de: la recerca de treball, la creació de riquesa, la creació de cooperativisme, o la lluita per canviar les coses en el camp, i en la política.

Les xifres diuen que 150.000 jornalers d'Andalusia, i d'Extremadura cobren el PER cada any. És fàcil que el que s'enganxi un any al PER, ja s'enganxi tota la vida. Així va passant els anys, treballant un dies oficials, i cobrant un subsidi 6 mesos cada any. És de suposar, que el PER també fomenta el treball en negre; perquè seria de brètols no aprofitar-lo per treballar d'estranquis, i completar el subsidi amb altres guanys no subjectes a impostos.

El PER és la vergonya de l'esquerra espanyola. Mentre fora d'Andalusia, i d'Extremadura, feus de conservadorisme esquerranós, la població paga impostos fins i tot per respirar. I el pitjor encara: quan arreu estan tancant serveis públics, limitant els ajuts, despatxant empleats públics. A Andalusia, i Extremadura, aquesta vergonya que fomenta el servilisme, el clientelisme, i el conformisme, és manté intacta.

El PER va ser l'invent de l'Espanya post-franquista per allunyar els fantasmes del passat. Les tradicionals revoltes d'Andalusia, les reclamacions de la reforma agrària., etc.. etc..

Evidentment, l'esquerra andalusa, i extremenya; i les esquerres pro-andaluses, i pro-extremenyes. No oblidem que els descendents d'andalusos, i d'extremenys han poblat amb massives onades d'immigració les zones industrials de la península; motiu pel qual s'ha fomentat una expansió cultural, i sociològica que domina amplies zones de l'estat. I, no oblidem, un gruix important de la militància dels partits tradicionals d'esquerres esta formada per aquest component, que no sols re-alimenta el folklorisme sureny, sinó que té com a cavalls de Troia, els tòpics de l'esquerra post-franquista, un d'ells l'intocable PER.

Per estudiar els tòpics, i l'andalutització d'Espanya, ens hauriem de remuntar a Fernando VII. Que com un dels personatges més reaccionaris, i cruels de la història espanyola; va escombrar el liberalisme a sang,  i foc, i va començar conrear els tòpics de la Fiesta, els toros, la bona vida sota el sol, el catolicisme de romeria, i verge; i sobretot, la servitud al poder de l'aristocràcia, i dels "señoritos".

L'esquerra d'Andalusia, i d'Extremadura, els sindicats d'allà, hores d'ara reclamen un PER indefinit. No els sembla bé que hagin rebaixat tant poc. Per ells hauria de cobrar tothom, sense justificar ni una "peonada". I el cert és que hi ha com una mena de pressió sobre el govern espanyol; una falsa pressió revolucionaria, d'encendre les zones del sud. Però tot plegat el que amaga és precisament seguir amb el paternalisme dels partits. Els partits, una de les coses més podrides de l'estat espanyol. Tot recorda molt l'època del caciquisme d'abans de la segona república. Avui les agrupacions locals del PSOE i d'IU, els alcaldes, els funcionaris endollats pels partits, les obres públiques, etc.. etc. I sobretot el vot.  

Vet aquí un dels exemples de l'Espanya estancada que no va veure ni la reforma protestant, ni la revolució laica, ni la revolució industrial, ni la reforma agrària, ni res de res.

Espanya sempre expulsa els que més valen, des de l'edat mitjana quan es va instituir un primitiu estat catòlic-feudal. Els musulmans cultes, i innovadors en ciència, en agricultura, i ves a saber en quantes coses més: Expulsats!! 

Els jueus, generadors de la industria, i el comerç, la cultura i la cuina; la navegació també: Expulsats!! 

Els liberals, i els innovadors, expandidors de les idees polítiques democràtiques, de l'educació laica, de la reforma anti-clerical: Expulsats!! 

L'esquerra dels canvis socials, la igualtat, la reforma agrària, la cultura per tothom, la república, etc. etc.: Expulsats!! 

I avui, la gent preparada, els joves creatius, els que no volen viure de la sopa boba, i del servilisme, etc.. etc. : Explusats!!

Per sort, Espanya es repoblarà amb gent vinguda del nord d'Àfrica. Per desgràcia no seran els musulmans expulsats del segle XV, doncs molts tenen uns principis bastant conservadors, i retrògrads. Però algú ha de repoblar Espanya, ja que els qui valen s'en van.. Malgrat tot, el PER és aquí per contenir les passions, i sobretot per mantenir el servilisme, la partitocràcia, el sindicalisme neo-vertical, i com no, el poder de les classes altes..

Atur..

Les xifres de l'atur a l'estat espanyol són aclaparadores. En aquest mapa es pot veure que Espanya és la rèmora de l'Europa Occidental quant nivells d'atur. Dins l'estat només hi ha dos comunitats que tenen un nivell d'atur europeu: Euskadi i Navarra. Ens hauriem de plantejar, si el fet que aquestes dues comunitats tinguin règims econòmics, i fiscals propis, no administrats pel poder central espanyol, té alguna cosa a veure amb que la seva situació econòmica sigui millor. Jo fa temps que ho he dit aquí, la meva opinió és que Espanya és una estructura estatal corrupta impossible de regenerar dins el marc polític. Però, a més hi ha un factor que fa impossible el canvi d'estructures a l'estat espanyol; es tracta d'un equilibri de forces, i de servituds que imbriquen el poder polític, les estructures públiques, i el poder econòmic. Una part de la població espanyola esta atrinxerada en uns privilegis que venen de dècades enrere, que es fonen amb el componen polític de la dictadura. De fet no podem oblidar mai que el dictador Franco va refundar Espanya, a sang i foc, i amb una sèrie de pactes que anaven: des de l'església, el poder econòmic rendista, i terratinent, el poder financer, i les grans empreses. Sense deixar de banda el funcionariat tradicionalista, i militar. La premissa de governar per afavorir els més poderosos, i l'església, no sols és vigent en l'actualitat. Sinó que és part dels mites educatius dels espanyols. Al final sempre, inevitablement, nacionalisme espanyol acaba confluint amb franquisme.

Molt ben preparats..

Una vegada més sento als mitjans de comunicació la següent valoració: En aquest moments els joves són la generació més ben preparada de la història del país. Ho diuen els mitjans espanyols, i ho diuen els mitjans catalans. Per tant es pot aplicar país a Espanya, o es pot aplicar a Catalunya.

Aquesta frase, o valoració, pot analitzar-se des de diferents punts de vista. Encara més quan afegeixen tot seguit, els mateixos mitjans, el qualificatiu de generació perduda o de joves que no troben feina, i que han de marxar del país.

Aquí vull fer una observació, per tot seguit entrar en matèria. Em pregunto quina mena de feines fan tots aquests "joves" tan ben preparats quan són a l'estranger. Vull dir:  dubto molt que la seva consideració, i preparació, els porti al capdavant de les empreses, o  institucions per les quals treballen. Dubto encara més que, essent estrangers en els països d'exili econòmic, aquests "joves preparats, espanyols o catalans", rebin tal consideració social, fins al punt de que s'els situí per davant dels joves dels països que els han acollit. Ho dubto bastant.

Un cop feta aquesta apreciació aniré al gra. És cert que no es pot generalitzar, però si que salvant les excepcions, que hi són, sempre hi ha uns paràmetres que marquen les generacions, que les fan diferents les unes de les altres.

Per això, quan aquests mitjans diuen que estem davant les generacions més ben preparades de la història, a mi em surt una pregunta: Preparats per a què.? Què significa estar preparat..?

Quan em contesto aquestes preguntes, m'adono que hi ha la resposta a la situació: social, política, i econòmica, tant dramàtica que vivim.

Perquè, ja des de fa anys, el que s'anomena joventut ha estat orientada a seguir les pautes que han marcat des de dalt, els interessos de tota mena. Aleshores és quan es veu que som davant d'unes generacions ben preparades per sotmetre's, no pas per qüestionar, i molt menys per participar amb plantejaments propis en la societat, en la política, i en l'economia.

Una vegada, fa anys, vaig trobar-me un professor que havia tingut a l'institut, que encara seguia en els seu lloc. Ja estic parlant quasi vint anys que va passar això. Ell em va comentar aquelles revistes que feien a l'institut a finals dels setanta i principis dels vuitanta, on els alumnes podien parlar des de filosofia, a política, o economia. Em va dir: ara el panorama és desolador, si t'ensenyés el que escriuen a les revistes, que més aviat els obliguem a fer, no pas com vosaltres que la fèieu per ganes, i totalment independents del professorat. Va concloure: ara només parlen de coses infantils, dibuixen cors, fan poemes cursis.. 

I si, aquestes al final han estat les generacions més ben preparades per deixar-se portar pels camins que els han traçat. La carn de canó que espera l'oportunitat que una mà superior els donarà en forma d'almoina.

Sempre que he parlat això amb alguns joves m'han dit el mateix: que si ara no hi ha res en que creure, que si nosaltres ho em tingut tot fàcil, que si tot va molt ràpid avui, que si les idees, i la política són un engany, etc..etc..

Veient aquestes premisses, és plenament justificable que aquestes tropes infantils que perduren més enllà de l'edat de la pubertat, i s'estenen fins les portes de la maduresa. Només, en sentit majoritari, podien donar com a fruït la consagració de l'individualisme anti-intel·lectual, la sacralització de la cultura del consum, la submissió davant la ideologia dominant amb les seves múltiples formes, i la manca total de modèstia per encarar qualsevol projecció social. Una conseqüència, això últim, d'haver estat sotmesos a la disciplina educativa. Disciplina que s'assumeix, i comporta la prepotència de voler situar-se millor dins l'escala social, menyspreant els qui no assumeixen la disciplina social d'una educació, que no oblide'm-ho, és el reflex d'una ideologia, i un divisió de classes socials.

Per tot plegat, i per molt més, el sistema pot estar content de tenir aquestes generacions tan ben preparades que naveguen en mig d'un mar d'insolidaritat, i d'un exèrcit de mà d'obra barata, a la qual aquest sistema no pot donar sortida.

Felicitats a tots els ben preparats, d'Espanya i de Catalunya, tot plegat, de moment, el mateix vaixell que s'enfonsa.
Les generacions joves sempre han d'intentar estirar la societat perquè avanci; des de fa molts anys, això no ha estat així. No és casualitat doncs, que les situacions de retrocés, i desmantellament de les conquestes socials siguin imparables fins a punts tràgics. Estaran preparats els qui aconseguixen, realment, sortir-s'en amb el salvis qui pugui, encara que per a la majoria, aquest salvis qui pugi, no els serveixi de res.

Vivim en una societat d'enunciats i titulars..

Canvis socials progressius..?

Difícilment els hi haurà. La raó és que vivim en una societat totalment dirigida des de dalt. El present recorda molt la societat que va dibuixar George Orwell a la seva novel·la 1984; en molts casos la supera.

La majoria de la cultura urbana global és una cultura que es basa en consignes.. En realitat, les consignes, que per citar-les d'una manera menys radical anomenaré: enunciats, i titulars. Són el combustible que alimenta constantment la ideologia de la societat. Encarrila els desitjos, les preferències. Margina altres propostes, i crea individus incapaços per la llibertat.

Aquí hi han un punt que vull aclarir amb una pregunta: Què és la llibertat? És una acció realitzada pels individus, i les col·lectivitats amb espontaneïtat ?. O és una acció, i uns desitjos creats d'antuvi..?

Em baso en el segon plantejament. L'acció, i els desitjos són previament creats per interessos que engreixen el mecanisme social.

Així veiem, internet ho ha afavorit més encara, com es torna a una cultura, i una opinió primitiva. Si no en teniem prou amb l'imposició de la dictadura de la imatge, que al final ens ha retornat a una cultura cavernària. Apareix com complement, per contenir les masses: l'enunciat, i els titulars. D'aquesta manera, un cop produïda l'infantilització de les societats, cal contenir l'estat de sense llei, amb les consignes, i els titulars. 

Imagineu-vos una classe de nens sense ordre, això seria el que imposà la cultura de la imatge. Aquest despullament filosòfic, i ideològic, s'ha de controlar d'alguna manera. Per això s'imposen les consignes, o sigui: els enunciats, i els titulars.

L'individu tendeix a pensar que és únic dins la massa. Pensa que és independent, autònom, no dirigit, lliure.. El més patètic és que utilitza els enunciats, i els titulars per encabir la seva vida dins d'ells. Vivim en una cultura d'envasos vuits, sense contingut. La societat de la imatge, i del consum es basa en això: envasos buits, i amb l'us, i l'abús d'aquests envasos.

La majoria, incapaç de crear la seva llibertat, el seu camí de llibertat; encabeix la seva vida dins les consignes. La moda, no sols tèxtil, sinó tribal-musical, esportiva, turística, alimentària, etc..etc. és el resultat d'aquestes consignes. Aquesta majoria busca un sentit propi, i acaba empresonada en aquests enunciats, i titulars. Com si d'un cos ple de greix es tractés, que s'encabeix amb calçador, a la força dins els enunciats, i els titulars.

Per això els canvis davant d'una situació de crash social, com la que vivim avui dia, tenen tots els números per ser uns canvis dirigits. Es probable, si tenim en compte que des de fa anys s'ens han estat fent retrocedir amb la subcultura de la imatge, i les consignes. El que ens espera és un greu retrocés social, i  formes polítiques, i econòmiques imposades per unes elits, com així esta essent.

Certs llenguatges que s'apliquen, i certes estratègies heretades del passat són un passaport pel fracàs. La transmissió de les idees, quant hi és, no encaixa amb el present. Però, el pitjor és que ni tan sols s'apliquen idees al discurs, perquè qui pretén enfrontar-lo al present, i al poder, esta també emmotllat per la cultura dels enunciats, i dels titulars.

La gran tragèdia és la impossibilitat de canalitzar llenguatges diferents. La consciència de les masses depèn totalment de que vingui de canals autoritzats. És dir: la població s'adona de que una cosa existeix quan li fan present mitjançant els mitjans de propaganda. Només veu una cosa amb els ulls de les consignes, i dels titulars.

Quan més urbana és una societat, quan més central (països desenvolupats), més dirigida, i manipulada esta.

Hom s'adona d'això quan circul·la pels extrems del món, aquells llocs que no són sota tanta pressió d'enunciats, i titulars. La realitat és real, no inventada.

En els centres de la globalitat, en les cultures urbanes globals, de vegades els individus resulten patètics perquè repeteixen definicions que els han arribat elaborades per canals autoritzats. Així és sorprenent com per exemple: alguns s'adonen que existeix un desert com el d'Atacama, o una Patagònia, només perquè hi passa una rally d'esportistes colonitzadors. O que els països àrabs són diversos, perquè hi ha una moda de parlar de suposades revoltes. Al final, tristment, tots estan ben desinformats; presoners de les consignes, i dels titulars.

Si la realitat és infantil, no tenim perquè estranyar-nos que les masses busquin el consol, i aixoplug en succedànis de la religió. Al cap i a al fi, per a la majoria continua essent cert que la vida és més suportable si s'esta alienat per unes idees, una filosofia, una religió, o un vici. Per això en temps de descreguts han inventat els enunciats, i els titulars.
En molts sectors es comença olorar la transpiració d'una necessitat de populismes, i de paternalismes..Això també és molt preocupant.

La crisi s'atura a descansar en l'escalada..

La crisi econòmica, i tot el que ve amb ella no s'acaba; consolidada entre nosaltres per quedar-se uns quants anys. S'ha aturat uns instants per prendre aire, i estudiar les següents passes que donarà en l'escalada. 

Continuarà havent-hi el traspàs de deute privat que s'escapa per carregar-se a les espatlles de la societat, i de les institucions estatals. Això vol dir, continuaran apujant-se els impostos, desmantellant-se serveis públics, i empreses públiques. Cada dia, viure serà més car, perquè pagarem per tot. Per contra, els ajuts socials disminuiran, es gravaran o desapareixeran.

Aquesta musiqueta que ens arriba enllà dels mars, l'anomenat precipici fiscal, serà la següent explosió econòmica. La següent gran explosió econòmica. Tot plegat, ara només s'estan posant pegats, per aplaçar el que inevitablement ha de passar.

Aquesta crisi és pitjor que la de 1929, per la senzilla raó que el món es troba més connectat, més explotat, i més exhaurit. En els anys 30, alguns països no van saber res d'una crisi. Ara pocs escaparan al gran daltabaix.

Veure'm com l'ésser humà ha d'afrontar un estat de supervivència. No n'hi haurà prou amb els fàcil egoismes que em estat suportant al nostre voltant; la mesquinesa, i la gasiveria. Aquest codis de comportament potser han servit per sobreviure en l'abundància, ara no serviran. Entre d'altres coses perquè ningú vol carregar amb mobles vells quan li espera un viatge de proporcions incertes, d'aventures indesxifrables.

Quan els diners no valen res, no cal tenir una muntanya de papers atresorats, Tothom parteix de la mateixa precarietat. No tenir res, comporta teòricament estar més preparat, que no pas el qui confia en una barca que fa aigües, o un flotador rebentat, o un cotxe amb el motor cremat.

Aquí no valdran ni els discursos del proletariat acumulador que fa temps que va deixar de ser proletariat, per convertir-se en esclau de les seves possessions, i diners. Quant la gent s'acostuma que la serveixin repartint bitllets, no deixa de convertir-se en inútil. De que serveix tot plegat, si no se sap canviar una roda punxada, o un motor que treu fum o s'ofega en combustible.

Entrem a l'era de la supervivència.

Sens dubte les societats acostumades a la pobresa, les persones acostumades a la pobresa, les persones acostumades a compartir el poc que tenen, una filosofia que per aquest topants no es coneix gaire. Que tampoc es coneix anant amagar-se darrera les parets d'un hotel amb platja tropical al recinte. Això es coneix convivint, i no ensenyant arreu els dòlars, i els euros. No es coneix predicant programes polítics, però fotent el camp ràpidament per no viure la realitat de les conseqüències del que es predica. Això no prepara hom per res.

Ve la següent part de l'escalada, alguns ens agradaria que no ens agafés en dictadures de la racionalitat com aquesta. Encara que hom tingui també el vernís, veure'm si d'una punyetera vegada és possible, sortir d'aquest camp de concentració abans no tanquin definitivament les portes, i els taüts..