Els lobbys petroliers i armamentistes continuen marcant el pas del món..

El president d'Estats Units, Eisenhower va advertir en el seu discurs de comiat l'any 1961, sobre el perill que podia suposar per la democràcia del seu país el creixent poder del complex industrial-militar, que com a conseqüència de la segona guerra mundial, i la posterior guerra freda, s'havia desenvolupat de manera brutal.

Hores d'ara, sabem que aquest advertiment era premonitori sobre el que ha passat aquests darrers anys. El problema s'ha posat de manifest amb el final de la guerra freda, la desaparició de l'enemic tradicional, el bloc soviètic, deixava sense arguments als impulsors de l'armamentisme. Les astronòmiques despeses militars es quedaven sense justificació. Per això Estat Units va haver d'inventar nous enemics, per això el món s'ha convertit en un caos de guerres sense control, i estats fallits.

Sobretot amb l'arribada dels Bush, pare i fill, recordem que el primer Bush havia estat cap de la CIA, per tant la seva estratègia era vestir el món de perills, crear un nou enemic que substituís a la Unió Soviètica i a la Xina; aquest últim país feia anys que formava part del pacte del capital, produint productes barats per sostenir el sistema davant l'evident retrocés dels salaris, i dels marges de benefici del poder econòmic industrial. 


L'espetec, o gran cop teatral d'aquesta política de nous enemics que justifiquessin les despeses militars, va ser l'onze de setembre del 2001. Especulacions a part, qui més beneficiat va sortir d'aquells esdeveniments va ser el poder econòmic lligat als interessos militars i petroliers.

I aquí cal citar precisament els interessos petroliers, dels que el clan Bush en forma part,  que és,  juntament amb la industria militar, un dels grans motors d'acumulació de capital. Un altre seria la droga, però aquest és manté en un situació subterrània paral·lela, ben barrejada amb la legalitat econòmica, però impossible de institucionalitzar-se com a legal.

L'IMPORTANT ÉS ESPECULAR AMB EL PREU PER GUANYAR.
El poder econòmic i polítics es va adonar de la importància que els conflictes podien tenir en el preu del petroli. Jo sempre he sostingut des de l'any 1992, ja ho vaig escriure en un revista local, que contràriament al que pensaven molts, la guerra d'Irak no era per controlar el petroli, car aquest podia aconseguir-se barat pactant amb Sadam Hussein, doncs davant la crisi que vivia Irak aleshores, donava peu a negociar una sortida del preu del petroli a la baixa.. Precisament el que es volia des del poder polític i econòmic d'Estats Units, era retirar el petroli iraquià de circulació perquè davant l'escassetat, el preu del cru mundial pugés.

I es va aconseguir, el preu del petroli, gràcies a la guerra d'Iraq, va pujar de manera brutal. Les  fluctuacions en el preu, sovint a l'alça, s'han anat repetint, la més recent amb la guerra de Líbia, on segurament a banda de consideracions d'apropiació de llicencies de les multinacionals, el que hi havia també era incrementar el preu del cru gràcies al conflicte armat en el qual la OTAN va ser decisiva.

Per tant, veiem un paral·lelisme entre conflicte armat que alimenta el complex militar-industrial, i negoci petrolier que guanya amb l'augment dels preus gràcies als conflictes en zones de producció de cru.

Tot fins arribar avui, ens trobem davant un cataclisme imminent, forçat pels lobbys d'armament i petroliers, el capital en definitiva que no te altra especialització que el negoci rendible; aquí entren interessos dels capitals de molts països, des dels potentats d'Aràbia, les multinacionals petrolieres i les empreses que fabriquen armament arreu d'occident.

El FMI ( Fons Monetari Internacional) ha obert la veda advertint que l'embargament que s'acaba de decretar sobre el petroli Iranià, pot suposar l'augment d'un 30 per cent en el preu del cru. I si com ha anunciat Iran, com a represàlia tira endavant el bloqueig de l'estret d'Ormuz, per on passen una important part dels vaixells que porten el petroli de la zona cap els seus consumidors mundials, som davant d'una situació imprevisible, però sens dubte greu, molt greu. A banda del desastrós augment del preu del petroli que ensorrarà les economies mundials dependents del cru, si puja el petroli tot pujarà, també es pot desencadenar una conflicte bèlic de gran abast. De fet el capital ja fa temps que ho te pensat, necessita un conflicte per incentivar l'economia, i el fet d'acabar amb un govern massa imprevisible com el de Gaddafi, era per assegurar-se un punt se subministrament davant el conflicte imminent a la zona d'Aràbia i Iran.

Ens trobem en una d'aquelles etapes pre-tràgiques del capitalisme, com una mena d'assaig general, com els que va haver-hi abans de la segona guerra mundial. Un capital desbocat buscant negoci i rendibilitat sense control, les conseqüències ja les estem veient, però el gran cop de teatre és apunt d'arribar.

La crisi actual condueix a la tercermundització del primer món.

Per començar aquest article m'agradaria fer referència a un llibre que alguns haureu llegit, i molts d'altres haureu sentit a parlar-ne. Em refereixo al clàssic: Las Venas Abiertas de America Latina de Eduardo Galeano.

L'esmento perquè alguns processos que em viscut a Europa o els Estats Units, i que encara vivim, recorden molt al que va passar a Llatinoamérica els darrers segles.

Però corroboraré les afirmacions del llibre amb el meu testimoni particular.

De vegades quan hom viatja per aquelles terres, d'en mig del res, d'en mig d'un desert, d'una selva, o d'una puna, apareixen ciutats fantasmagòriques, on el temps passa molt a poc a poc; on es fa present i protagonista la decadència. De cop i volta hom veu coses que foren luxoses fa cent o dos-cents anys, que ara es marceixen amb un aire d'antigualla que indueix a la inspiració romàntica o lírica. Palaus que cauen a trossos, edificis històrics o industrials menjats per la humitat i les plantes. Insospitats teatres que han deixat pas a l'espectacle de la natura, molt després d'aquelles  desenes d'anys que van ser ocupats per artistes reputats, i per obres de primera.

Tot això hom pot trobar-ho tal com Galeano assenyala, son les restes d'un món que es desenvolupà al voltant de l'explotació de riqueses naturals d'aquell entorn, que amb el temps: o bé s'esgotaren, o bé van deixar d'interessar a la industria mundial, substituïdes per nous productes més econòmics, o més efectius.

Aquest desmantellament que al llarg de la història s'ha anat produït esglaonadament en diversos, i remots llocs d'Amèrica, ara es produeix a casa nostra i de manera global. De fet,  ja fa  anys que va començar, però ara amb la crisi s'ha accentuat.

Caldria que alguns tinguessin en compte que ja no som a l'era industrial, i per tant el component de les nostres societats ha variat moltíssim. És un error voler encabir la realitat en velles teories que son fruït, només d'interpretacions polítiques  interessades, d'obres que alguns necessitaven completar per interès sectari, o manipulador.

És com si hom es dediques a llegir resums de les grans obres de literatura en comptes de llegir l'obra original.

La societat actual és abocada a un canvi que comportarà conflictes sens dubte, el més important és el procés d'empobriment de la classe mitjana i l'eliminació o reducció de la classe burocràtica.

Les classes treballadores com sempre, son víctimes de la fluctuació i de la reestructuració de la estructura econòmica; han deixat de ser un cos unit car la mobilitat laboral i la precarietat, sumada a la manca d'estructura relacionada amb l'experiència i l'ordre organitzatiu, han fet desaparèixer la col·lectivitat. Avui tothom va per lliure i aposta per l'individualisme com a forma de desenvolupar les seves aspiracions.

Si estudiem la historia, ens adonem que la majoria dels canvis i de les revolucions han vingut pilotades, des de l'època de l'aparició de les ciutats, pels sectors mitjans i burocràtics. Contràriament al que pensen molts, l'anomenat proletariat sempre ha estat només el combustible de la màquina que feia anar els canvis socials o revolucions, mai qui les dirigia.. Dissortadament, totes les revolucions que no han comptat amb aquests sectors, és a dir classes mitjanes o burocràtiques, no han passat mai de simples revoltes, que un cop esclatades remetien per la repressió, el fracàs, el cansament, o la falta de quadres organitzatius.

Recordo un llibre de l'editorial llibertària uruguaiana Nordan, que em va obrir les portes a noves perspectives socials, doncs era un estudi de la burocràcia al  llarg dels segles. Era impressionant descobrir que aquest grup social era una  classe, no tinguda en compte per alguns estudiosos,  però que havia marcat la pauta dels canvis socials i polítics des de l'Imperi Romà fins a la Revolució Soviètica.

En l'actualitat, tot porta camí  que es produeixi un trencament entre els sectors socials mitjans i el poder econòmic, segons com evolucionin les coses, podem assistir a la defunció de la democràcia, doncs aquesta és clar que se sosté per l'existència d'una important classe mitjana.

Però en el que no tinc cap dubte, és que si la classe mitjana s'enfronta al poder econòmic o polític, realment serem davant d'un conflicte important i trasvalsador. Evidentment, per triomfar en  els canvis, només té el camí d'aliar-se amb altres grups socials. Una aliança exclusiva amb sectors burocràtics podria conduir a règims no desitjats. 

Era tan bon home...

El més còmode és quedar-se en silenci, vull dir: pensar que no hi ha res a fer, que si la opinió discrepant és silenciada, no importa perquè això no canvia la veritat.

Però aquí hem topat amb un concepte que pot ser abstracte, estirar-se com un xiclet, o canviar de forma, per no dir, que és sovint manipulat. Em refereixo al concepte de veritat.

Fa anys parlant amb un regidor local del Partido Popular, fins i tot tinc amics fatxes. Li vaig dir: Tu no series capaç de reivindicar el franquisme o els polítics franquistes, si tan sols se'n hagués jutjat un de sol.

Suposo que el vaig convèncer perquè va callar.. Convèncer de que no podria donar per bona la dictadura públicament, no pas que deixes de creure que era bona. Seria un franquista en silenci, cosa que ja esdevindria un gran pas positiu, des del meu punt de vista.

En llevar-me aquest matí poso Catalunya Informació, emissora pública que funciona gràcies als nostres impostos, per cert, cada cop més onerosos si no us adoneu. Total, que estem mantenint un munt de empleats públics de la informació, perquè ens insultin a la cara. En casos com aquest tinc temptacions de pensar si Milton Freedman no tenia raó, i s'hauria de desmuntar tot el que sigui públic. Però només son temptacions.. Haurem de continuar mantenint imbècils amb els nostres impostos, que ofenen la nostra intel·ligència i ens insulten a la cara. Per això jo no sacralitzo res, em sembla el primer defecte dels mancats d'intel·ligència, sacralitzar idees o posicions. La llibertat no te res a veure amb el sagrat, ans el contrari, el sagrat anul·la la raó.

No esperava altra cosa quan ahir vaig sentir la noticia, vaig pensar: demà tots els mitjans faran sant al dimoni.

I que poc més, em sembla que li devem la democràcia, la constitució, les autonomies, la llibertat, potser fins i tot, li devem la vida. No pas els morts de Vitoria és clar, aquests li deuen la mort.

Parlem d'aquest individu de figura deforme, tant deforme com les seves idees. Passaran a la història les seves frases que ara, mitjans com el que citava abans, i molts d'altres, s'han oblidat de repetir: Nunca ensuciaré mi boca con el nombre de Euskadi; Franco fué un gran hombre, el mayor y más representativo de los españoles del siglo XX,la homosexualidad es una anomalia. O aquella: La calle es mia! Amb que va llançar a la policia als carrers a reprimir quan era Ministre de l'Interior.

Resumint: quan obria la boca d'ella sortien fragàncies amb olors putrefactes.

D'on va sortir aquest personatge frankinstenià? Doncs dels racons més rancis, tradicionals i endarrerits del que s'anomena Espanya. La seva ambició i empenta el va portar a fer carrera a la Falange, el partit feixista de Franco, i després al Movimiento (que no era pas de liberación) sinó la estructura burocràtico-política amb que es va dotar la dictadura per eternitzar el seu poder, des de dalt, el tirà Franco, fins als ajuntaments, passant pels ministeris, i les províncies. No val la pena que resseguim la seva carrera, doncs els mitjans ja s'estan encarregant de lloar-la. Tot i silenciar-ne  les conseqüències tràgiques amb que ens va delectar aquest personatge, furibund, sortit de mare, o sigui desmesurat. Un bon exemple de la Espanya folklòrica, ridícula, i grotesca que tants riures provoca llegint a Valle Inclán. 

Convindria recordar casos com Matesa, un escàndol de corrupció dins el règim franquista que enfrontà els OPUS DEISTES, amb els immobilistes, Fraga un d'ells. La llei de premsa, que ara alguns mitjans inconscients lloen, mostra de la manca de llibertat, i progressisme de la majoria d'aquests.

Caldria recordar les repressions i morts de la transició, aquests si que no podran parlar mai més per dir qui era aquest il·lustre trinxeraire. Caldria recordar aquestes coses i moltes més, perquè sinó resulta que el carrer és d'uns mitjans que parlen amb un sola veu i menteixen com a lladres. O sigui que estan formant una opinió majoritària que impossibilita qualsevol avanç progressista, i que abonarà tot el més reaccionari que vulguin imposar.. Per això cal parlar i opinar.. Alguns creuen que tot s'arregla sortint el carrer, estan molt equivocats perquè tothom els mirarà com a "bitxos rars" i la opinió oficial els convertirà en tot el contrari del que voldrien aconseguir o representar. Molt de compte, el món ha canviat molt, avui en les revolucions acostumen a sortir els trets per la culata, i esdevenen reaccionaries. I més en països de poca cultura o poca tradició democràtica.

Però això és tema per un altre article.

Total, que era tan bon home, però avui s'ha mort, i si les investigacions sobre la dictadura espanyola que es duen a terme a l'Argentina, sol·licitades per alguns familiars de víctimes de la repressió feixista, arriben a bon port. El nostre petit franquestein, se'n ha lliurat de ser citat a declarar, o millor, de ser imputat com qualsevol delinqüent dels qui van formar part de l'aparell de la tirania de Franco. Si les seves creences eren certes, hores d'ara ja l'estaran jutjant a l'infern.

Sempre que Europa pateix una crisi, reapareix el més reaccionari..

Crec sincerament, que molta gent s'equivoca pensant que és durant els períodes de crisi quan s'obren les perspectives de canvi, revolució o avanç. Tot el contrari, a Europa, en general la població es torna més conservadora. S'abraça a tot el que conserva com a últim recurs inviolable.. Potser és un comportament molt lligat a les classes mitjanes que tenen una amplia base social al nostre continent. Les classes mitjanes son les generadores o condensadores d'ideologies com el feixisme o el nacionalisme que sempre van de bracet en l'elaboració del discurs.

Estic segur que alguns faran referències a Karl Marx per intentar sostenir la vigència d'un discurs progressista com a gran recurrència i destí escrit; escrit ! no se on ? Que se sustenta en que les crisi son el camí de les revolucions, i que es precisament quan es veuen més clares les contradiccions del sistema.

Aquest discurs de Marx és cert, però fallit.. Estic segur que si Marx visqués avui rectificaria, doncs s'adonaria que no es suficient amb l'aparició de la crisi i de les contradiccions sistèmiques, perquè els altres també juguen..

Que vull dir que els altres també juguen?

Vull dir que hi ha un munt de factors i no son banals que s'encarreguen de fer descarrilar aquest suposat camí revolucionari.

En tot cas en Marx hi ha una cosa que potser alguns s'han encarregat de silenciar.. Segons ell, les primeres revolucions es produirien en països on el capitalisme s'hagués desenvolupat totalment. Ell cita el cas d'Anglaterra, com el lloc on creia que floriria la seva anhelada revolució.  El primer error, que només és aparent, va fer que la història contradigues a Marx. La primera revolució va ser en un país endarrerit, semi-feudal, Rússia. I dic error aparent perquè a la llarga va resultar que Marx tenia raó, i l'Stalinisme se'n va encarregar de donar-li, doncs el que va acabar imposant-se és una acceleració cap el capitalisme. Així és, Stalin a costa de sang, repressió, i bestialitats de tota mena; va accelerar el naixement del capitalisme a l'anomenada URSS. Evidentment sense la revolució soviètica, probablement el camí hagués estat el mateix al final. Potser el criminal dictador Stalin va comprendre millor a Marx que no pas d'altres..

O sigui que per Marx, per fer evolucionar o revolucionar una societat cap el socialisme, primer ha d'haver arribat a altes etapes del capitalisme.. Aquest podria ser l'argument del Partit Comunista Xinés, que amb mà de ferro ha imposat un capitalisme ferotge i explotador a la República Popular Xina.. Seran ironies del destí, o és que els comunistes xinesos, sempre grans amics d'Stalin, al final han seguit la seva senda: construir el capitalisme sota la direcció del partit comunista.

Però tornem a la Europa d'avui.. És evident que hi ha un renaixement del nacionalisme, i no entès en el sentit de construir un país de ciutadans iguals, sinó en el sentit tribal, de defensar una societat establerta.. És veritat, en general la població és poc crítica amb el seu brou de cultiu, s'arrapa a uns principis tornant-se conservadora; no importa que hom es declari progressista, revolucionari, alternatiu o el que sigui; l'etiqueta no és important, si la manera d'utilitzar l'eina és reaccionaria; no se si senten això.. Hauré de posar un exemple; hom pot dir, per exemple, jo sóc anarquista o llibertari, però per canviar la societat imposaria la meva llei a la força.. Aquí és on rau l'error; la imposició converteix una ideologia vàlida i avançada en reaccionaria. Penso que això ja ho vam patir fa 80 anys en aquest país, l'any 1936 és una mostra dels grans errors que va cometre l'esquerra anomenada revolucionaria. Errors que van suposar un xec en blanc per presentar davant del món els canvis socials, i la república d'aleshores, com un lloc de barbàrie, i d'extermini revolucionari.. En el fons la guerra no la van guanyar els feixistes, la van perdre els republicans o les esquerres; les conseqüències les va pagar la població.

Des d'uns anys cap aquí, les conquestes socials van en retrocés, els sindicats, els partits d'esquerres, els grups socials es troben a la defensiva, intentant salvar un suposat estat del benestar; que molts fa anys criticaven, justament, com a insuficient, mediocre, i amb  molts d'altres qualificatius. Aleshores sembla evident que això és com una batalla, i quan hom esta a la defensiva no guanya res, intenta no perdre més.

Aquest és un dels grans triomfs dels sistema neo-lliberal, ens ha posat a tots a la defensiva. No hi ha ningú que parli de construir un societat nova, més justa, més igualitària. I qui ho fa, sona  a falç perquè ningú se'l creu.

Poca gent s'ha preocupat d'intentar crear un nous paràmetres de pensament, el consumisme ha arrasat amb tots el principis edificats durant segles. Pocs individus escapen a la contaminació consumista, amb tota la ideologia que comporta, que s'expressa de moltes maneres; des de les relacions entre les persones, fins als gustos culturals, o amb el motor que desenvolupa l'acció de la vida; tot gira al voltat del posseir, usar, malbaratar i llençar..

Així doncs, som en una crisi, Europa es gira de nou cap el reaccionarisme i el feixisme. Apareix un retorn a les creences supersticioses, com  la religió, el nacionalisme reaccionari étc. Tothom es gira cap els focs encesos donant l'espatlla als qui no son de la tribu, o a la crítica, i a les idees no tradicionalistes. Fins on portarà això ? Ho veure'm en els propers mesos. De moment, la indústria dels conscienciadors: la premsa silencia el que fa uns dies era un escàndol.. Vull dir que fa uns dies tots els mitjans parlaven dels atacs especulatius, el deute, ètc.. Ara es continuen produint, però sembla que pels mitjans hagin perdut la gravetat.  No és estrany, tenim en aquest país uns mitjans comunicació manipuladors, i reaccionaris com cap lloc. No en va, van néixer sota la dictadura, o deuen els seu poder i grans capitals a la impunitat d'aleshores.. Però a banda de la manipulació, hi ha la idiotització premeditada a la que els mitjans ens sotmeten. Donades les circumstàncies, qualsevol cosa pot passar, des de la suspensió de llibertats, la persecució de dissidents, la creació d'enemics ficticis, i fins i tot, l'adveniment d'un feixisme no tant dissimulat com el que ara patim. 
Sens dubte, clarament veiem amplies capes de població que estan desapareixent sota la catifa, com si fossin deixalles socials escombrades, cal ocultar la pèrdua de drets massiva. És un feixisme silenciós que avança de la mà de la por i la exclusió, beneït per la legalitat d'una societat amb totes les seves estructures compintxades.

És un bon moment per ressucitar el republicanisme..

Quan parlo de republicanisme no parlo d'un partit, parlo d'un programa de mínims per il·lusionar la població i construir un estat nou; sota bases més democràtiques..

Fonamentalment el republicanisme pertany a l'esquerra, tots el partits que van des de la socialdemocràcia, el socialisme, el  comunisme, l'independentisme, l'esquerra alternativa, son partits de bases republicanes.. I és que a l'estat espanyol, republicà sempre ha estat sinònim de progressisme, llibertat, justícia, igualtat, laicisme, federalisme, confederalisme. També és cert que els períodes de República han estat molt curts i convulsos, dissortadament sempre han suposat períodes d'enfrontaments entre les mateixes forces progressistes. L'explosió d'idees i experiències durant aquests breus períodes d'utopia, l'aflorament de les llibertats després de segles d'obscuritat i opressió, han portat a un sorgiment desordenat de moviments, que de vegades queien en els dogmatismes i els sectarismes; d'altres simplement eren manipulats per afamats dirigents que veien l'oportunitat de sortir del res i obtenir poder. Es allò que fa dir Joan Sales a un personatge a la novel·la Incerta Glòria: N'hi ha molts, moltíssims; que amb l'excusa de l'emancipació del proletariat s'han emancipat ells.I de quina manera! Emancipadíssims!

És de sobres demostrat que els maximalismes en política no porten en lloc, son carrerons sense sortida que provoquen l'aillament social i polític. Ni tant sols cap revolució, per molt radical que hagi estat s'ha fet des de maximalismes estúpids. Sempre han estat fruït de pactes socials, diferents moviments, diferents grups o classes socials s'han unit per canviar l'estat de les coses.

Avui dia hi ha un desprestigi total de la política, sobretot de les esquerres. Car hem de pensar que en general el votant de dretes no és massa reflexiu, per això li és igual escollir als corruptes. El votant d'esquerres té un nivell polític superior, en general, i en molts casos és més crític.. Sempre hi ha una capa de població flotant que s'inclina com el vent, sense criteri, segons els mitjans de comunicació li marquin el camí. Aquests tipus de població no fa més anàisi que els elementals que afecten a cada instant la seva vida.

El desmantellament de l'estat, els problemes de corrupció de la monarquia, la crisi econòmica, la sempiterna ombra de l'església, i els seus privilegis; la subordinació del poder polític a interessos financers, i del gran capital, l'atac sobre les classes mitjanes, l'impossible recuperació d'un exèrcit de mà d'obra en reserva que va camí de la marginalistat, si no hi ha arribat ja. La dictadura de la cultura consumista i virtual que crea prejudicis estètics com únic factor de dissidència; la degradació de la  educació, i de l'ensenyament com a elements de socialització; la continuïtat dels privilegis de classes socials de rang aristocràtic, sempiternes en aquest país. El control polític i mediàtic per impedir la democràcia, els límits de la justícia; l'estat de corrupció com acció política, etc. etc..

Tots aquest factors, i molts més, fan necessària la creació d'una alternativa que il·lusioni, més enllà de la queixa i la protesta.. Si els moviments que estan contra aquesta realitat, només és mostren latents i esclaten en protestes puntuals, no sols tindrem molt anys de govern conservador, sinó que aquest acabarà fent bo l'anterior govern de la burocràcia psoe. Un cop més el pèndol tornarà al punt de partida, d'un anar hi venir del que sembla que mai podrem escapar, entre PP i PSOE.

Per això s'ha d'anar a sumar, i sumar no vol dir diluir-se, però tampoc assimilar.. És tant error assimilar com diluir-se. L'esquerra ha de ser lliure i plural, no asfixiar les diferents corrents sota el pes de teories improbables i sectàries.

Per canviar les coses d'arrel hi ha dos camins: la independència, que serà un camí plè de traves i traïcions, sense cap seguretat d'arribar a construir un país progressista, o el republicanisme que canvií la societat i doni oportunitats a tots, inclosa l'autodeterminació, i evidentment aquest és el camí més progressista.

La construcció del republicanisme des del segle XIX va ser un camí lent, que va anar vestint a Catalunya milers de grups locals que van anar construint ideologia i il·lusió, aquests grups no tenien només una visió localista, tot i que eren locals, tenien una visió global de país: de Catalunya i també d'estat..  La ideologia és sinònim de demà, sense ideologia, fent de bomber o infermera, es pot apagar focs i curar ferides, però no tens cap demà, més enllà de l'instant present.

Hauriem d'aprendre moltes coses del passat per sortir de la trampa del present, i avançar cap el futur. Sens dubte fa molts anys que hi ha una amnèsia interessada, no sols fomentada pels poders conservadors, sinó també per la mediocritat d'alguns que volen ser líders imprescindibles. Descobrir darrera els discursos la seva ignorància, i la falta real de voler canviar les coses, seria una sorpresa per a molts. Serà que volen seguir vivint de la nostra amnèsia.