Europa invertida..

Recordo una conversa a Mèxic amb un amic que havia residit molts anys als Estats Units, sobre les diferències estre aquest país i Europa. La seva conclusió era que a nivell de llibertats tant públiques com personals, Estats Units estava molt millor, per contra quant a drets socials, ajuts públics o equilibri econòmic, Europa anava amb molta més avantatge que els Estats Units.
No parlaré dels Estats Units, doncs ignoro la situació, segurament malgrat les lleis restrictives i de control que s'han anat aplicant els darrers anys amb l'excusa del terrorisme, la llibertat encara és "sagrada" per l'individu.. Em centraré a reflexionar sobre Europa i el procés en el que ens estan portant.. Quan dic Europa invertida, em refereixo que en general crec que el sistema Europeu esta prenent com a referent el contrari del que hauria de prendre. I faré una comparació amb els dos models socials que em tingut aquest darrer segle al món. La Nord-Amèrica capitalista i el sistema socialista de l'Unió Soviètica, dos models que van estar contraposats i antagònicament enfrontats durant mig segle.
Tots sabem que Estats Units ha estat i és una societat amb una enorme desigualtat econòmica, on és fàcil caure en la pobresa i la marginació, i on els mecanismes d'equilibri o protecció socials públics son inexistents. Ni sanitat pública, ni assegurança d'atur pública, ni educació pública,  tots aquests serveis que per nosaltres els europeus han estat bàsics durant als darrers anys. Els intents d'aplicar aquest model a Nord-Amèrica sempre han fracassat, o ha tingut com a resultat uns serveis massa limitats. Per contra tal com destacava al principi de l'article, les llibertats individuals sempre han estat intocables, ni tan sols ha existit un sistema d'identificació i control personal de l'estat durant molts anys, doncs es considerava una intromissió en la vida privada de les persones per part del poders públics, que mai havien estat pensats per imposar-se sobre les llibertats dels individus.

La Unió Soviètica, almenys amb la teoria era el model contrari, l'estat oferia tots els serveis a les persones, però en canvi tothom estava sota el seu control, i les llibertats individuals eren pràcticament inexistents, tothom estava subordinat al poder del partit comunista o de l'estat burocràtic. El col·lectiu anul·lava la individualitat, i les persones estaven sotmeses als capricis i decisions dels qui des de dalt de l'estructura jeràrquica decidien la vida de milions d'éssers humans o el destí del país.

Tot plegat vull arribar a definir el que esta passant aquests darrers anys a Europa, des de que s'ha produït l'expansió de la unitat de molts països en una sola moneda i un sol mercat. Europa esta copiant el pitjor d'aquests dos models que abans citava, d'una banda en comptes de copiar l'exemple de les llibertats individuals i de circulació de les persones que té o ha tingut Estats Units, esta copiant un model de control que s'apropa cada vegada més als model soviètic, no tant exagerat de moment, però hi ha passos preocupants en aquest sentit. Les jerarquies polítiques europees utilitzen el discurs de la democràcia per llançar els seus aparells de control sobre els dissidents o els qui no volen acceptar certes imposicions, aquests aparells de control son des de la premsa, passant pel control punitiu econòmic sobre persones o col·lectius, fins a l'ús de les forces públiques i privades de repressió. Tanmateix cada vegada més, Europa copia el model de campi qui pugui a nivell econòmic que impera als Estats Units, desmuntant les xarxes de protecció socials i equilibri o compensació entre les diferents classes socials.
Estats Units sempre ha tingut, per ser un país jove, lliure d'un passat religiós dogmàtic medieval o lliure d'altres condicionaments burocràtics lligats als entorns locals i les costums, i per ser format per immigrants. Ha tingut un facilitat per que els individus poguessis ascendir en l'escala social molt més fàcilment que Europa. Això era la il·lusió de la seva societat, el triomfs, el reconeixement, i la riquesa que teòricament qualsevol podia assolir dins de la societat de la llibertat d'oportunitats. Tot això deixava a l'estacada milers de persones que en el fracàs social quedaven totalment desemparades o desprotegides.

Això és el que esta copiant la nova Europa, el control social i la política de la dictatorial i repressiva Unió Soviètica, i la cruesa econòmica, la dictatorial llei de la selva econòmica dels Estats Units. En comptes de copiar la protecció social de la Unió Soviètica i les llibertats individuals i col·lectives dels Estats Units. Per això estem anant, quant a drets i llibertats, cap una Europa invertida.

Qui son realment aquests?

El galliner "progressista" esta esvalotat, tot ve perquè com diuen els diaris: IU dona el govern d'Extremadura al PP. Ja d'entrada aquesta és una afirmació falsa, però que els mitjans no canviaran,  hauriem de recordar que entre la professió periodística d'Espanya o de Catalunya, hi ha un predomini de la corrent socialista. És molt lògic, els periodistes formen part de la classe mitjana que engloba la majoria, per no dir tots, els professionals des de metges, professors, periodistes, advocats etc..etc.. Aquests grups socials passen per ser progressistes, no esta gaire ben vist ser conservador en aquestes professions, no queda bé, és retrògrad, antic, fins i tot perjudicial pel desenvolupament "just i amable" de la professió.. Entre els periodistes catalans i el polítics socialistes hi ha una bona sintonia i col·laboració, i em sembla que això és així a tot l'estat. Uns i altres depenen d'aquesta bona relació per aconseguir una bona carrera professional.

En això, per qui ho dubti encara, s'hauria de donar compte que tots aquests "progressistes", si bé és possible que no vulguin que les classes populars caiguin al forat de la completa marginació, tampoc mai posaran en riscs la seva carrera o professió per defensar-les contraposant els interessos dels de baix als de les classes dominants. Saben que seria un suïcidi professional, fins i tot de classe, doncs hauriem de definir aquesta classe social com a classe burocràtica. La classe burocràtica és una classe poc estudiada que ve com a mínim de l'època de l'Imperi Romà.. Potser si burxéssim una mica ja trobaríem aquesta classe social, apareguda gràcies a l'acumulació d'excedents, fonamentalment de l'agricultura, en societats com la Persa o la Egípcia, o potser abans i tot, pensant en les societats orientals.

En tot cas la burocràcia sempre s'associa alguna altra classe social per participar en el poder, fins i tot s'ha arribat associar a les classes baixes convertint-se en poder absolut, l'exemple; els països anomenats socialistes, dictadures de partits comunistes que manegaven aquells estats piramidals al seu gust.

Però més que parlar de la burocràcia i dels socialistes espanyols, o dels professionals de classe mitjana, m'agradaria parlar d'un partit que des de fa anys fa un trist paper com a sots-secretari dels socialistes. Em refereixo als antics comunistes que han anat evolucionant des de l'estalinisme, al eurocomunisme, després a verds i alternatius. Iniciativa per Catalunya és l'exemple més clar, que ja d'entrada definiria com a radical-progressites. I quan parlo de radical no ho dic en el terme revolucionari, si no amb la línia dels partits radicals europeus o llatinoamericans.

Què és aquest partit o aquest sector social que ha evolucionat des del comunisme pro-soviètic a el verdisme alternatiu post maig del 68?. Doncs senzillament son gent que també forma part d'un aparell que no te massa sentit d'existència si no va com a complement del partit socialista, sense estar a l'escalfor de les institucions públiques o els sindicats subvencionats per l'estat, no son res. És normal que en el cas de Catalunya, el seu líder Joan Herrera, critiqui que els comunistes d'Extremadura no hagin regalat el poder al socialisme enquistat i corrupte d'aquella regió.. Què farem ara si no ens acostem al calor de les institucions com els polls o la sarna viuen al calor del cos humà? Serem uns buròcrates fracassats de segona fila, funcionaris dels de baix que només tenen poder per estampar segells als documents oficials. Aquesta gent es dedica a fer bo el discurs que el PSOE, o el PSC son partits d'esquerres. Encara que aquests partits es converteixin en braços executors de les polítiques més anti-socials decretades pel poder financer Europeu, els ex-comunistes pensen així: "em d'apuntalar aquestes polítiques perquè ens donen de viure i ens converteixen en algú amb poder, encara que sigui encarragadets de segona fila". 
Aquesta es la lògica de la majoria de la gent Iniciativa o Nova Esquerra a Espanya, o com vulguin dir-se.

En el fons ells ja fa temps es van resignar a ser un partit frontissa, i mentre ells pugin menjar del tiglado no importa massa no sortir de la marginalitat política.

Però tornem per a on hem començat, sense que en cap moment ningú pensi que m'enquadro en les polítiques d'Izquierda Unida de Extremadura. No és veritat que aquest partit hagi donat el govern al Partido Popular, senzillament s'abstindran, cosa que no vol dir donar suport a aquest partit.. Mil vegades el PSOE i el PP pastelegen els seus acords i negocis, i ningú alça la veu per dir la veritat, que el PSOE té d'esquerres el que un conductor anglès. No cal que em diguin que passa a l'administració d'Extremadura amb dècades de poder del PSOE, allò deu ser un camp de putrefacció i corrupteles per afavorir als acòlits del partit i per comprar fidelitats, res diferent del que fan els altres partits en molts llocs. Però els socialistes tenen un art especial per fer reviure el caciquisme burocràtic-institucional.

Ara us deixo a tots amb l'espectacle mediàtic dels buròcrates de la ploma i l'opinió.

La repressió esta servida.

Aquest vespre mentre sopava tenia Catalunya Ràdio sintonitzada, no tant per sentir res en concret sinó per escoltar algunes veus en el silenci que m'envolta. Aquesta hora emetien un programa esportiu que dirigeix Pere Escobar, tot era el mateix rotllo de sempre, si el Barça compra a Cesc per tants milions, o si ven a Thiago, o voltes i voltes sobre temes sempre semblants i un bla, bla, bla dels periodistes esportius que col·laboren al programa. Fins que en un moment donat han connectat amb Nova York amb el periodista Antoni Bassas, que també col·labora en aquest programa com a antic periodista esportiu que era, i culé de pro. I vet aquí que el programa ha donat un gir i ha passat a parlar de política.. Des del primer moment Bassas ha dit que avui era un dia depriment per ell pel que havia vist al Parlament, ha criticat els qui han encerclat als polítics catalans impedint la seva arribada a les sessions parlamentàries, ha criticat la violència concreta d'alguns "indignats", i la violència general de tots aquests en segrestar la voluntat popular que representen uns polítics elegits a les urnes. Ha dit moltes coses més victimitzant els polítics, entre els quals hi ha els qui ell ha votat. També ha fet esment a l'ampli ressò internacional que ha tingut l'encerclament del Parlament de Catalunya, fins i tot als Estat Units.  Entre tant, Pere Escobar anava recolzant la opinió de Bassas, i accentuant les afirmacions, ressaltant la violència que fan servir "els indignats" i gairebé al final ha fet una afirmació que més resulta una sentència: Que tot té els seus riscos, i que els qui participen a aquestes protestes s'exposen a patir-ne les conseqüències.

Que volia dir amb això? Doncs que si es manifesten contra el poder "democràtic"  és lícit que aquest utilitzi la repressió o la violència per defensar" les llibertats".

Però anem per parts, després de dir que si un programa esportiu pren partit d'aquesta manera, ja em begut oli perquè el poder de manipulació de la opinió esta arribant a nivells alarmants.

Aquest matí he estat al voltant de la Ciutadella i he vist algunes coses que m'han fet pensar i sospitar.. La primera ha estat la impressionant quantitat de policia, principalment Mossos d'Esquadra, fins i tot dels qui fan patrulles pel carrer, Guàrdia Urbana i també les habituals Brigades Mòbils tapats i preparats dins les seves armadures.. Per contra, el nombre de manifestants no era tan gran com es podria suposar, no crec que passes dels 2500, insuficients per controlar tot el perímetre de la Ciutadella. Amb això no vull menys preuar la legitimitat dels manifestants. Crec que des del poder, potser des de sectors policials, s'ha exagerat l'actuació, amb l'excés de policies, l'utilització d'helicòpters i furgonetes policials per traslladar als diputats.

Quin sentit té aquesta estratègia d'interior? El primer és prestigiar a la policia que va quedar ben retratada amb les violentes càrregues de la plaça Catalunya emeses arreu del món. Una altra cosa era presentar al poder polític com a víctima d'uns vàndals anti-democràtics que no representen a ningú, i impedeixen el desenvolupament normal de les institucions,  fins i tot agredeixen i insulten als polítics. A més es tractava de convèncer a la població del desgavell que esta produint una minoria "violenta" al normal desenvolupament de la societat democràtica i laboriosa.
 Quines seran les conseqüències futures de tot plegat, gràcies a la col·laboració estratègica entre polítics, policies i periodistes? La via lliure a la repressió sense contemplacions aplaudida per amplis sectors de la societat, que a més aplaudiran el seu propi arakiri amb unes retallades socials que s'imposaran sense pietat.

Quina esperança hi ha? Doncs que les conseqüències del pacte de l'euro, i l'ordre europea pautada pels poders especulatius i financers de desmuntar totes les conquestes socials i de posar els serveis públics en mans dels depredadors privats, a la llarga significa una pressió tant excessiva per a la majoria de la societat, que la  bomba que estan provocant, només farà que el dispositiu de temps la faci  esclatar d'una manera molt més contundent.

 El capitalisme es tan irracional, criminal i avar que pot estar creant les condicions del seu propi extermini. 

Adéu a un salva pàtries.

Carod Rovira és dona de baixa d'ERC, jo li desitjo allò de bon vent i barca nova.

Aquest llicenciat a filologia catalana, fill d'un guàrdia civil aragonès que abans havia estat carrabiner de la república, ben curiosa la passió del pare per l'ofici policial. Carod Rovira va militar en el PSAN, diuen, després va passar a Nacionalistes d'Esquerra, i finalment va aterrar a la casa comuna de l'independentisme, ERC; casa comuna i l'únic lloc on es podia fer carrera política. Carod en aquells anys de restauració monàrquica-autonomista va arribar al funcionariat de la Generalitat, fins i tot amb càrrecs de cap de departament, era l'era Pujol, on la barca del catalanisme era ben gran i encara la gent no havia vist que potser ser funcionari de la Generalitat era una solució per la vida.

Va entrar a ERC a l'època Colomista, ja sabeu Àngel Colom, que va ser qui realment va transformar ERC de ser un partit de vells tradicionalistes, republicans i catalanistes, en un partit d'ampla base, recollint el jovent activista provinent de la Crida a la Solidaritat.  Carod va entrar amb altres runes de Nacionalistes d'Esquerra, un partit que mai va anar més enllà del testimoniatge, que consti que alguna vegada els vaig votar. De seguida es va veure l'ambició d'aquest funcionari en presentar-se com a alternativa a Colom per dirigir el partit.
El desmantellament de l'independentisme radical armat, més d'aparador que de pes polític real, va afavorir Carod dins d'ERC i va omplir el partit republicà de destralers, i posa mines. Colom va saltar al buit, agafant un paracaigudes foradat anomenat Partit per la Independència, i abraçat de Pilar Rahola van esclafar-se contra les urnes. Sort que la casa gran de Pujolisme els va obrir la porta, tot plegat el taumaturg Fèlix Millet tenia les butxaques tan plenes que podia sufragar aventures i aventuretes, encara que acabessin con el rosari de l'aurora. Molts podrien dir que més que una ideologia catalanista el que tenen en comú és haver anat a piular al Palau de la Música, i no pas per cantar al cor.

Dins ERC, Carod-Rovira va tenir via lliure per convertir-se en el gran rei dels republicans, i mentre les coses anessin amunt, tothom content, els destralers i els posa mines amb perspectives de tenir bons seients i sous per satisfer les seves vides i projectes.

I quina sort, hi havia un partit, un president de govern, es deien Partit Popular, i es deia Aznar. Hi havia també uns catalanistes que aquesta vegada se'ls havia vist massa el llautó pactant amb el diable al Majéstic. Quina millor situació, una guerra d'Iraq impopular, un franquisme i catolicisme ranci i agressiu fent ombra sobre les espanyes, uns convergents retratats, aquesta vegada ben bé, contant les quaranta monedes d'Aznar per crucifixar Catalunya. I tants sacs tenen plens de monedes d'aquesta i d'altres vegades als magatzems convergents, que semblen el magatzem d'arques perdudes de Ford Coppola.

Però vet aquí que de cop i volta, com aquell que es pobre i de cop un lladre li diu, guarda'm els diners que la policia en busca. Així es va trobar ERC a les eleccions del 2004, amb centenars de milers de vots prestats. Venien del convergent rebotat, del  fastigejat amb l'espanyolisme ultra d'Aznar, o amb les campanyes de persecució dels qui volien la pau e Euskadi. Carod va veure's amb una força, un capital immens que mai havien ni somniat els vellets ERC després de la dictadura.

I aquí van començar les cagades d'en Carod-Rovira i ERC, encegats pel poder, nous panxa contents de la poltrona, es van deixar tractar com prostitutes pels socis socialistes. Zapatero va convertir el votant prestat radicalitzat d'ERC, en una colla de babaus desencisats. La força per començar a vestir una alternativa nacional d'esquerres, fins i tot independentista, van convertir-se en una discussió de seients i departaments.

Feia anys que no s'havia vist una intervenció tant burda en el govern nacional de Catalunya, en Zapatero decidia fer fora Maragall i posar un Montilla que més que un bon candidat era una bomba per dinamitar el tripartit. Tot això permès per un partit que es deia independentista i d'esquerres, ja no diguem republicà. Com aquell vell concursant de la televisió franquista, ERC i Carod van dir: YO SIGO.  I si, la gent va interpretar, jo segueixo aferrat a la poltrona, al cotxe oficial, i als viatges intercontinentals a compte de l'administració.

Per acabar, com no fer menció al nou estatut, un fracàs torpedinat arreu i per tothom, des d'en Zapatero i els amics de les quaranta monedes, fins el Tribunal Constitucional. Tot plegat enmig de l'avorriment de la població que amb una crisi econòmica a les portes no entenia tantes paraules i paraules, tanta tinta i tinta, o tanta despesa i despesa per una carta estatutària que havia quedat quarterada i aturada a un tribunal reial espanyol.

Per això, a mi no em sap greu que en Carod s'en vagi, però que no vulgui atribuir-se el paper de salva pàtries, de jo o el caos. Ell és precisament un del responsables del gran fracàs de l'esquerra nacional, del fracàs de projecte polític independentista, d'haver retornat el poder a la dreta regionalista, responsable de tot el que ens passarà en els propers mesos amb el retorn de la dreta ultra-espanyolista al poder associada als quaranta moneders.  I els qui pensin que ERC tornarà a tenir una oportunitat com la que va tenir els 2003 i 2004, s'estan equivocant, ara poc a poc i amb pas ferm estant sorgint lentament alternatives d'esquerra nacional independentista, que no passen ni passaran per les martingales, ni pels cants de sirena d'en Carod Rovira.

Àfrica comença als Pirineus.

Amb aquesta frase, que es remunta als segles XVIII-XIX,  possiblement nascuda de la ploma d'algún escriptor romàntic francès o anglès que en aquells anys venien a buscar aventures i  descobrir formes de vida que ells consideraven primitives. Aquesta frase, posteriorment faria furor entre els sempiterns liberals derrotats a totes les batalles i conteses que es van anar donant a l'estat espanyol durant els segles XVIII-XIX- i gran part del XX. Era una declaració que els qui volien canviar Espanya i eren derrotats, una vegada i una altra, solien utilitzar com a recurs de resignació des del silenci de l'exili interior, la presó, o l'exili exterior i la migració cap a Europa o Amèrica.

Però anem per parts, ara som a les portes de una contesa electoral, i tot em fa pensar que una marea conservadora ens ofegarà a tots, àdhuc en llocs on tradicionalment el conservadurisme espanyol ha estat minoritari, posem per cas l'anomenat cituró roig de l'àrea metropolitana de Barcelona on també tindrem sorpreses. Ho dic perquè després, el dilluns, els que ara creuen fermament en les eleccions i les seves possibilitats, no comencin a cagar-se en l'electorat. S'ha de ser conseqüent, si jugues un joc, pots sortir derrotat, després no et caguis amb les regles que tu mateix has utilitzat.

Normalment el votant de l'estat espanyol es molt visceral, això ho facilita la manca de tradició democràtica, els tics feixistes que conserva l'estat, amb aparells hereus de la dictadura. L'endogàmia de moltes institucions i grups. Posem exemples, els jutges, molts son fills de jutges, els policies i guàrdia civils son també de tradició familiar en molts casos, els funcionaris, els membres de partits, els militars, etc..etc.. Així no es fa neteja mai, encara que molts franquistes hagin deixat pas a altres generacions, resulta que molts dels qui tenen la paella pel mànec son fills d'aquells feixistes. Això és conseqüència d'un país poc desenvolupat cultural i econòmicament. Com que no hi ha emprenedors, ni oportunitats culturals, la gent acaba aferrant-se al funcionariat. Molt trist cara a la innovació i a la circulació d'idees noves.

Però tornem a les eleccions, cada cert temps quan es produeixen episodis de crisis econòmiques, polítiques o socials, porten com a conseqüència una marea electoral de vots.. Des de l'any 1982, s'han produït 3 marees o sunàmis electorals.. El socialista de 1982 amb Felipe Gonzàlez al capdavant, el popular que va tenir un episodi més dilatat doncs va de 1996 a 2000 amb Aznar i el Partit Popular com a protagonista  aprofitant la corrupció política i el Gal del Psoe. La reacció de l'any 2004 amb el tema dels atemptats als trens de Madrid i la guerra d'Irak que va portar al poder els socialistes de nou i un Rodriguez Zapatero amb un programa de canvi social i pacte amb Catalunya i Euskadi; un cert to de radicalitat que aviat va xocar amb la vella estructura de poder espanyola.

Ara ve una altre sunami, provocat per la crisi econòmica, la corrupció i les mides antipopulars del govern socialista que afecten principalment als seu electorat. La gent acudirà en massa, els que no es quedin a casa, amb un vot de càstig anti-socialista, la gent manipulada per elements para-feixistes i els seus mitjans, intereconomia, el Mundo, La Razón, La Cope, etc.. Utilitzant des de la xenofòbia, fins el nacionalisme espanyol ranci, un anti-terrorisme que ja perd pistonada, la corrupció dels governs locals enquistats mil anys als ajuntaments, l'enxufisme, la crisi, l'anti-sindicalisme, la falsa gloria del passat feixista, i la culpabilització de l'esquerra, allò de: sempre que governen porten el caos i la misèria, mireu sinó la guerra civil.. Tots aquests fantasmes i/o realitats preparen un vot de càstig a qualsevol lloc on hi hagi una escletxa per posar un vot. No importa massa si son eleccions municipals, autonòmiques, o generals.. Es votarà en clau de càstig, que ningú se sorprengui.

Per altra banda, sectors de l'esquerra descontenta han pres els carrers, una mica imitant el que ha passat al nord d'Àfrica. El descontentament  i el desencís amb les traïcions de l'esquerra, i els tics autoritaris d'un estat que vol regular-ho tot, inclosa la vida privada de la gent. És molt Europeu, això de que l'estat vulgui regular sempre tot, i taxar tot. El problema és que es continua escanyant amb regulacions, imposts i obligacions, i per altra banda es retallen prestacions i beneficis per les classes populars i  pels més desafavorits. Per tot això, i molt més, la gent no anirà a votar a l'esquerra, i els que no vulguin votar els carco-feixistes del Partido Popular, es quedaran a casa.

El problema de la revolta del 15 de maig és que corre el risc de convertir-se en una simple performance, tot dependrà si aconsegueix sumar més sectors socials i s'actua amb més contundència.. Crec que passades les eleccions el poder actuarà amb una lògica de la repressió que no s'ha atrevit a tirar ara endavant degut a la contesa electoral. Una derrota així, davant la marea ultraconservadora, pot suposar un retrocés important i un país vençut, posat en safata dels interessos financers i del capital més cruent.. Tant de bo això no passi.

Reflexions des de la Nova Àgora.

Qui son aquests que protesten? Què volen aconseguir ? Hi ha algun interès ocult darrera? Aquestes i d'altres preguntes son les que és fa molta gent. Per començar, no se si jo tot i haver participat en alguna de les concentracions puc dir que sóc un més, potser ho podré dir d'aquí uns dies conforme la protesta es vagi dilatant en el temps i particularment em vagi sumant a més iniciatives.

En general tots els que varem estar allà i estan allà tenim una queixa: n'estem farts de que el sistema polític governi d'espatlles a nosaltres, que una partitocràcia tingui més en compte els interessos interns dels seus aparells burocràtics que no pas el bé comú. Farts que els qui arriben al poder es converteixin en gestors d'un interessos econòmics que busquen el guany de determinats sectors econòmics dominants.

Crec que tots estem d'acord amb això, i és important en temps com aquests oblidar sectarismes, interessos particulars, o dividir-se en tribus, etiquetes o dogmes teòrics. Estic segur que per la composició del moviment,  on dominen els joves estudiants de classe mitjana o fins i tot, fills de classes baixes, alguns faran una lectura del segle XIX, que no fa més que demostrar la por que tenen a veure's com elements obsolets i caducats.. Vull dir, que molts haurien de veure que l'estructura de les societats ha canviat molt; ja el component obrer i industrial del segle XIX i principis del XX, que va donar pas a les teories marxistes, no és determinant a les societats contemporànies. A més, molts no s'adonen que ja no representen una força revolucionaria, doncs els revolucionaris son uns altres. La gent jove sense feina ni perspectives, les families a les portes de la marginalitat, els treballadors en precari, els jubilats  amb sous miserables, la gent atrapada per deutes i bancs, etc.. etc.. Aquests son els qui han de comandar els canvis, perquè son els qui pateixen aquesta societat injusta amb tota la seva cruesa. 

Potser que d'aquest moviment surtin organitzacions noves, però l'abast dels canvis tindrà a veure en si  hi ha la capacitat de sumar altres sectors socials que van més enllà de la joventut estudiantil cabrejada i els joves aturats. De moment, almenys a Catalunya, encara no s'ha aconseguit. El moviment té un plantejament llibertari que ben aviat xocarà amb sectors de l'esquerra autoritària i burocràtica que intentin manipular-lo, els grans partits o els grupusculs no aconseguiran tancar dins les seves reixes estructurals a la gran majoria dels qui han decidit mobilitzar-se. L'únic que aconseguiran es torpedinar i fer descarrilar el procés si intenten prendre protagonisme per interessos de partit o grup. Feia molt temps  que el carrer no s'havia convertit en un lloc de debat i acció, un lloc on és parla d'idees i de política, un lloc on es lluita i critica una societat que els mitjans de comunicació tenen enganyada i amb la mordassa a la boca. Feia temps que no es generalitzaven actituds de desobediència a l'autoritarisme "democràtic", les seves institucions, i la seves forces repressives.

Potser aquest moviment no es traduirà immediatament en canvis reals, potser serà ofegat o reprimit per les estructures d'aquesta societat falçament democràtica, potser molta gent serà diluïda per estructures polítiques o burocràtiques, però ben segur que alguna cosa important restarà, si més no en els que estan participant en aquestes mobilitzacions. La capacitat de criticar i organitzar-se al marge de les estructures tradicionals i oficials.

Fukushima continua contaminant.

De tant en tant els mitjans de comunicació ens filtren alguna que altra notícia de successos que estan passant a Fukushima, però en general amb el pas de les setmanes, la crisi a la central nuclear japonesa ha deixat de tenir interès, tot i que genera contaminació radioactiva contínuament.

El primer que hem de tenir en compte és que ha estat impossible aturar el procés en els nuclis dels reactors de la central. Gran part d'aquests nuclis estan fosos, com a mínim en un 50 per cent. I evidentment continuaran fonent-se doncs la tecnologia humana actual no ha descobert encara la manera d'aturar aquest procés.. Per posar un exemple una mica exagerat, és com si volguéssim apagar el sol, cosa del tot imposable doncs mentre hi ha energia el procés atòmic i nuclear no s'atura.

Les accions que s'ha portat a terme a la central de Fukushima no ha fet més que estendre encara més la contaminació, per exemple, l'aigua que s'utilitza per intentar refredar acaba filtrant-se cap al subsòl o acaba dins el mar.

Des de que ha esclatat la crisi de Fukushima, la Unió Europea i el Japó han modificat els índex admissibles de radioactivitat, les dosis màximes que pot admetre el cos humà sense resultar perjudicat han estat multiplicades per tres. Això vol dir que sense cap mena de lògica, des de que hi ha la crisi del Japó, ens han augmentat la dosi de radioactivitat que podrem rebre. No hi ha cap estudi que avali aquest augment, l´única raó és que ara podrem rebre més contaminació al cos sense que els organismes oficials ho considerin perjudicial.

Una vegada més es veu que els qui governen el món només segueixen el interessos de multinacionals com la japonesa TEPCO, la tercera empresa d'energia més gran del món.

L'efecte Fukushima només acaba de començar, poc a poc anirem veient com augmenten els diversos càncers relacionats amb l'efecte contaminant de la radiació que ha emès, emet, i ha d'emetre aquesta central nuclear.

Els elements contaminants dits radio-elements que esta emetent Fukushima generats pels nuclis dels reactors son entre d'altres: Iode-131 que emet raig Gamma causant del càncer de Tiroides, és el primer element que atacarà als cossos humans contaminats. La vida mitjana biològica d'aquest element son 138 dies, és a dir que si un cos resulta contaminat als 138 dies quedarà la meitat d'aquesta contaminació. Estronci 90 que emet una radiació Beta, la vida mitjana biològica son 50 anys. Aquest element produeix càncer d'óssos. El Cesi 137 que produeix una radiació Beta, la seva vida mitjana dins el cos 70 dies, que és quan es redueix a la meitat, ataca tot el cos, pot produïr qualsevol càncer. Plutoni-239 que emet una radiació Alfa, és el pitjor contaminant que esta generant Fukushima, ataca els óssos i el  pulmó, te una vida mitjana de 24.400 anys, és un element que no existia a la Terra, si a d'altres llocs de l'univers. Dins el cos, el plutoni te una vida de 200 anys si ataca els óssos o 500 dies si ataca el pulmó.

Ara també em de tenir en compte la contaminació que s'ha generat, i s'està generant en el mar. Els peixos contaminats inicialment, son la primera baula de la cadena tròfica, això vol dir que la contaminació s'estendrà  a altres animals o humans que consumeixin els peixos o plantes contaminades, la contaminació passa de cos a cos segons es vagin consumint els contaminats inicialment, o els qui han consumit els contaminats.

Un altre qüestió que podrà generar Fukushima és el naixement de nadons amb diversos problemes, com poden ser malformacions biològiques que la contaminació hagi anat produint.

Cal doncs estar al corrent del que passa al Japó, perquè de ben segur, conforme passin els mesos, no serà únicament un problema dels Japonesos, cosa que per solidaritat ja ens hauria de preocupar, sinó que podrà arribar a convertir-se en un problema global.