Amb aquesta frase, que es remunta als segles XVIII-XIX, possiblement nascuda de la ploma d'algún escriptor romàntic francès o anglès que en aquells anys venien a buscar aventures i descobrir formes de vida que ells consideraven primitives. Aquesta frase, posteriorment faria furor entre els sempiterns liberals derrotats a totes les batalles i conteses que es van anar donant a l'estat espanyol durant els segles XVIII-XIX- i gran part del XX. Era una declaració que els qui volien canviar Espanya i eren derrotats, una vegada i una altra, solien utilitzar com a recurs de resignació des del silenci de l'exili interior, la presó, o l'exili exterior i la migració cap a Europa o Amèrica.
Però anem per parts, ara som a les portes de una contesa electoral, i tot em fa pensar que una marea conservadora ens ofegarà a tots, àdhuc en llocs on tradicionalment el conservadurisme espanyol ha estat minoritari, posem per cas l'anomenat cituró roig de l'àrea metropolitana de Barcelona on també tindrem sorpreses. Ho dic perquè després, el dilluns, els que ara creuen fermament en les eleccions i les seves possibilitats, no comencin a cagar-se en l'electorat. S'ha de ser conseqüent, si jugues un joc, pots sortir derrotat, després no et caguis amb les regles que tu mateix has utilitzat.
Normalment el votant de l'estat espanyol es molt visceral, això ho facilita la manca de tradició democràtica, els tics feixistes que conserva l'estat, amb aparells hereus de la dictadura. L'endogàmia de moltes institucions i grups. Posem exemples, els jutges, molts son fills de jutges, els policies i guàrdia civils son també de tradició familiar en molts casos, els funcionaris, els membres de partits, els militars, etc..etc.. Així no es fa neteja mai, encara que molts franquistes hagin deixat pas a altres generacions, resulta que molts dels qui tenen la paella pel mànec son fills d'aquells feixistes. Això és conseqüència d'un país poc desenvolupat cultural i econòmicament. Com que no hi ha emprenedors, ni oportunitats culturals, la gent acaba aferrant-se al funcionariat. Molt trist cara a la innovació i a la circulació d'idees noves.
Però tornem a les eleccions, cada cert temps quan es produeixen episodis de crisis econòmiques, polítiques o socials, porten com a conseqüència una marea electoral de vots.. Des de l'any 1982, s'han produït 3 marees o sunàmis electorals.. El socialista de 1982 amb Felipe Gonzàlez al capdavant, el popular que va tenir un episodi més dilatat doncs va de 1996 a 2000 amb Aznar i el Partit Popular com a protagonista aprofitant la corrupció política i el Gal del Psoe. La reacció de l'any 2004 amb el tema dels atemptats als trens de Madrid i la guerra d'Irak que va portar al poder els socialistes de nou i un Rodriguez Zapatero amb un programa de canvi social i pacte amb Catalunya i Euskadi; un cert to de radicalitat que aviat va xocar amb la vella estructura de poder espanyola.
Ara ve una altre sunami, provocat per la crisi econòmica, la corrupció i les mides antipopulars del govern socialista que afecten principalment als seu electorat. La gent acudirà en massa, els que no es quedin a casa, amb un vot de càstig anti-socialista, la gent manipulada per elements para-feixistes i els seus mitjans, intereconomia, el Mundo, La Razón, La Cope, etc.. Utilitzant des de la xenofòbia, fins el nacionalisme espanyol ranci, un anti-terrorisme que ja perd pistonada, la corrupció dels governs locals enquistats mil anys als ajuntaments, l'enxufisme, la crisi, l'anti-sindicalisme, la falsa gloria del passat feixista, i la culpabilització de l'esquerra, allò de: sempre que governen porten el caos i la misèria, mireu sinó la guerra civil.. Tots aquests fantasmes i/o realitats preparen un vot de càstig a qualsevol lloc on hi hagi una escletxa per posar un vot. No importa massa si son eleccions municipals, autonòmiques, o generals.. Es votarà en clau de càstig, que ningú se sorprengui.
Per altra banda, sectors de l'esquerra descontenta han pres els carrers, una mica imitant el que ha passat al nord d'Àfrica. El descontentament i el desencís amb les traïcions de l'esquerra, i els tics autoritaris d'un estat que vol regular-ho tot, inclosa la vida privada de la gent. És molt Europeu, això de que l'estat vulgui regular sempre tot, i taxar tot. El problema és que es continua escanyant amb regulacions, imposts i obligacions, i per altra banda es retallen prestacions i beneficis per les classes populars i pels més desafavorits. Per tot això, i molt més, la gent no anirà a votar a l'esquerra, i els que no vulguin votar els carco-feixistes del Partido Popular, es quedaran a casa.
El problema de la revolta del 15 de maig és que corre el risc de convertir-se en una simple performance, tot dependrà si aconsegueix sumar més sectors socials i s'actua amb més contundència.. Crec que passades les eleccions el poder actuarà amb una lògica de la repressió que no s'ha atrevit a tirar ara endavant degut a la contesa electoral. Una derrota així, davant la marea ultraconservadora, pot suposar un retrocés important i un país vençut, posat en safata dels interessos financers i del capital més cruent.. Tant de bo això no passi.
