dimarts, 27 de novembre del 2012

De la cultura, al retrocés en els codis superficials..


Poc se'n ha parlat, de fet la majoria de la població ignora un treball tan important com aquest, el qual, després va ser model per altres processos d'expansió cultural, sobretot a Llatinoamèrica, i també a d'altres països que van passar per processos d'alliberament o revolucions socials.

Durant la Segona República espanyola el govern va establir un projecte educatiu anomenat Misiones Pedagógicas, inspirat en la filosofia de l'Institución Libre de Enseñanza.
No cal dir que aquest puntal d'educació, i de cultura, va ser un dels principals objectius a aniquilar pel feixisme espanyol, i no sols això. Durant la dictadura, i la democràcia, hereva del pacte amb aquella, el model de les Misiones Pedagógicas havia de quedar ocult, condemnat a l'oblit, perseguit. Doncs el que interessava era crear una mena d'al·lèrgia a la cultura en els espanyols. Administrats sempre per una programació ideològica dirigida, i una filosofia anti-raó, molt d'acord amb els dogmes nacional-catòlics.

Sens dubte el model d'anti-cultura, de dogma filosòfic, és el que acabà dominant les espanyes, i encara és el puntal fonamental d'un règim d'elits corruptes, amb privilegis exagerats per a un règim que s'anomena democràtic.

No cal citar tots els intel·lectuals que durant la Segona República es van posar a treballar desinteressadament per fer arribar la cultura a racons oblidats de la península. Darrera de la proposta de Giner de los Rios, amb el ministre català d'Instrucción Pública y Bellas Artes: Marcel·lí Domingo. El mateix 1931 començà caminar aquest mecanisme d'expansió cultural. Grans figures de la cultura, i de la intel·lectualitat, com els poetes: Jorge Guillén, Gerardo Diego, Miguel Hernández, Federico Garcia Lorca, Carmen Conde, Rafael Alberti o Luis Cernuda. Filòsofs com Maria Zambrano, etc. Escriptors: Ramon Gaya, Alejandro Casona, Antonio Oliver, etc..Professors, i juristes com Melquiades Alvarez, pedagogs com: Angel Llorca o Rodolfo Llopis, Manuel Bartolomé Cossio. Bibliotecaris com: Maria Moliner. Músics com Oscar Esplà. És impossible citar tots els intel·lectuals, artistes, pintors, cineastes que es van implicar amb la idea de fer arribar la cultura a qui no sabia el que era un llibre, una obra de teatre, una pel·lícula, una simfonia musical, un quadre.  S'arribaren a treure quadres del Museu del Prado per acostar-los amb tota cura a llocs llunyans, i perduts de la Península Ibèrica. El teatre universitari de La Barraca dirigit pel citat abans: Garcia Lorca; i moltes més accions culturals s'acostaren al poble.

En un primer moment les Misiones Pedagógicas van ser dirigides per Manuel Bartolomé Cossio.
Cossio, com a pedagog tenia una premissa: No anem a la gent a donar-los cultura, sinó  perquè treguin la cultura que ells porten dins. Perquè no us equivoqueu, el poble té la seva cultura adormida.
Potser no són aquestes les paraules exactes, però si que reflecteixen molt la idea: que la població tenia una cultura heretada de segles de treball, i relació social. Una cultura que havia estat reprimida pels poders caciquils espanyols tradicionals, i per l'església.

Tot aquell procés que va venir de la mà de la república, i que en el nostre cas, a Catalunya, va donar uns fruïts importantíssims, amb les escoles de la Generalitat, i els diferents programes culturals estesos a les classes populars. Tenint en compte que Catalunya, ja aleshores, tenia una societat més desenvolupada, i urbana, per tant culturalment molt més avançada. Aquí hauriem de fer palesa l'estructura de la nostra societat, no tant víctima del caciquisme, o de la submissió agrària. Per alguna cosa som un país diferent, encara que molts intentin negar-ho.

Però no és això el que volia fer constar en aquest article, amb tant llarga introducció.
Volia fer esment del gran retrocés cultural en el que es troben les nostres societats respecte aquell passat més engrescador.
És cert que a partir del final de la dictadura, l'estat, i les seves institucions es van fer càrrec de programar, i fomentar la cultura, dins una societat que havia deixat de ser agrària. L'escolarització avui és completa, les xarxes de biblioteques, teatres, cinemes - comercials o no-, els mitjans que arriben arreu, estenent totes les vessants de la cultura. La riquesa de la societat actual facilita l'accés a qualsevol forma de cultura; ja no és com abans que era impossible accedir-hi; sempre quedava lluny. Ara qui vol, té a l'abast la cultura.  És només una qüestió de voluntat, i prou.
Per això, precisament, ens adonem que el problema cultural és molt més greu ara que abans. Si abans com deia Cossio: el poble ja té cultura, només cal ajudar-lo a que la manifesti. Avui ens trobem en infinites masses de persones víctimes de la desculturització, amuntegades en barris sense singularitat -podrien ser de Londres o de Santa Coloma de Gramanet-. Però, encara pitjor, s'han trencat les corretges de transmissió, perquè s'han imposat uns referents superficials que creen una cultura superficial, més simbòlica o de moda, d'aparença; absents de profunditat.
Avui la majoria de la població es queda només en una cultura de consignes, incapaç d'entendre els simbolismes de la poesia, de la filosofia, la literatura, la música més enllà del comerç. Tot es torna superficial, perquè en l'absència de pòsit intel·lectual, els actes que la majoria de la població manifesta són sense massa contingut profund. Les relacions avorreixen aviat perquè no hi ha codis d'expressió, o de profundització en els sentits, i en els sentiments. Ningú nega que els sentiments hi son, i els sentits també, però es impossible profunditzar-hi perquè és com tirar-se un pou fosc, o d'un avió sense paracaigudes.

Som en la societat totalment dirigida, al servei del poder, i del consum. Fins i tot, les eines d'oposició es converteixen en variants de l'acció del poder, i del consum. Hi ha una absència de reflexió, i és tendeix a l'acció mancada d'ideologia. Per tant, és la necessitat que imposa l'acció.
Recordo aquella frase que deia: el pensament mata l'acció. Platejada des de sectors de l'esquerra en el segle XX. El problema avui és que l'acció no condueix a la revolució, sinó a la revolta que s'acaba extingint sense aplicar canvis profunds. Si observem les revoltes produïdes en el món aquestes tres últimes dècades, és impossible recordar alguna que hagi acabat amb el triomf de noves propostes socials. La majoria han servit per anar enrere, imposant polítiques més brutals, que aniquilen la cultura social de solidaritat.

És probable que poc a poc es vagin reconstruint processos socials solidaris, progressistes o revolucionaris a l'Europa del futur; potser ja són en marxa amb la crisi. Però contràriament al que he vist a Llatinomèrica, on encara resta una cultura arrelada al passat que mira d'enfrontar-se a la predica consumista que ve de dalt. Una propaganda que ve a través dels mitjans, propagant la imatge d'uns països del nord: consumistes, on suposadament la gent viu molt bé, sense treballar gaire (és la falsedat que es ven).
Aquesta visió, en societats amb gran pobresa, i sense esperança, ofereix l'alternativa a la lluita per canviar la societat, per fer-la més igualitària. Aquesta ha estat la coartada del sistema per intentar posar fre els canvis socials. L'argument de: si no vius bé aquí, marxa un altre lloc on la riquesa floreix dels arbres. Una gran coartada per aturar el canvis socials als països pobres, que poc a poc esta essent arraconada. Més quan la crisi que ofega les societats desenvolupades d'occident, deixant veure  a la població del món del sud, que tot no era com els ho pintaven.

Però, si a occident, on som, la crisi pot obligar la gent a conrear els camins de la profundització existencial, i cultural; més enllà de l'immediatesa, i l'us monetari de la voluntat. Noves forces reaccionaries s'estan preparant, per ser venudes a les majories, víctimes de pòsits culturals poc profunds. Per imposar un món, on la llei de la força bruta pugui continuar determinant la continuïtat d'uns privilegis econòmics minoritaris.