Què passaria si anéssiu al teatre, i l'escenari fos buit ? Totes les localitats són venudes, i el pati butaques del teatre; la platea, i les llotges són plenes de gom a gom. Imagineu-vos que passen els minuts, i ningú surt a representar l'obra.
Podrien passar dues coses: la més probable, que la gent sortís en tromba després d'uns llargs minuts de protesta, cap la taquilla per intentar recuperar els seus diners. Si també la taquilla fos deserta, podria passar que l'emprenguessin contra l'instal·lació, destrossant tot el que poguessin, cremant fins i tot, l'edifici.
També podria passar que alguns aprofitessin l'escenari per fer unes proclames, i per organitzar els espectadors, perquè reclamessin els seus drets, i justícia.
SOM ENMIG D'UNA NOVA OBRA TEATRAL..?
La política espanyola, i catalana és una representació teatral, amb uns actors que monopolitzen l'escenari, dignes professionals del món de la faràndula. L'objectiu dels polítics és impedir que les coses s'escapin de les mans; la seva principal habilitat és reconduir les situacions, encara que sigui donant una llarga volta, sortint en el sentit contrari del que realment ells volen anar, contrari de cap on finalment ens portaran.
Els partits polítics estan plens de gent a sou, i tenen cua d'aspirants a convertir-se en funcionaris polítics, no importa massa la sigla, el que importa és tenir un paper en l'obra.
Tot plegat ho dic perquè ara mateix s'esta representat una obra magistral, digne dels millors autors, dels millors directors, i dels millors actors.
MÉS O MENYS MANIPULATS QUE ABANS, PERÒ DE MANERA DIFERENT.
No sé si és pot dir que en l'actualitat la societat esta més manipulada que en èpoques anteriors. Si hom pensa en l'edat mitjana, i el gran sotmetiment de la població via el control ideològic de l'església. Aquella dictadura d'ignorància, i de misèria que va copar Europa durant segles; que encara es font d'inspiració, i d'ideologia per a molts avui dia.
Després de períodes de màxim control ideològic, han sorgit etapes d'explosió d'idees, i de dissidències. Avui no és el cas. Hi revoltes, però no hi ha ideologia; per tant, som en un període similar al de la dictadura medieval. Amb l'agreujant del retorn dels conflictes sectaris per qüestions de tradicionalisme religiós. La religió ha matat milions de persones, i sembla que continuaran matant. Per contra els conflictes per avançar cap una societat més igualitària, allò que abans s'aixecava sota la bandera del socialisme, el comunisme, l'anarquisme; esta totalment liquidant de la majoria dels codis de comportament humà.
Però avui hi ha un factor nou en la manipulació de la població: el factor del bombardeig constant de consignes; les quals, en períodes molt curts de temps, passen a ser obsoletes. Fomenten l'oblid constant en la població, fins extrems de que aquesta pot ser víctima de consignes contradictòries i/o oposades en un curt espai de temps.
Tot plegat es complementa amb la teatralització democràtica. Sense teatralització, la situació política no podria sostenir l'entramat d'una societat controlada per les elits econòmiques.
ES PREPARA UN ESCENARI DE DESENCÍS, I DE DERROTA.
Molt en temo que una gran part de la població catalana sortirà molt desencisada d'aquest suposat procés cap la sobirania nacional. Els principals actors que condueixen com a protagonistes l'obra, els polítics del partit governant aquí, no s'amaguen del doble llenguatge, no ho han fet mai. Ara podem veure com en la seva representació branden un discurs retòric, i aflamat, només dirigit a grans veus cap la platea. Però quan parlen entre ells, els diferents actors de l'obra, el diàleg es porta a terme en uns tons de veu més col·loquials, que deixen comprendre que la cridòria només és carnassa pel populatxo.
Evidentment, ells han de monopolitzar l'escenari, sinó potser altres prendrien el protagonisme encarrilant els desitjos de la població cap a ports més utòpics, però desitjats.
ENSORRAMENT DEFINITIU DE LA CLASSE MITJANA.
No sols em sap greu per la gent que es desenganyarà, em sap greu per la classe mitjana catalana que molt em temo té els dies comptats. A Europa anem cap escenaris en els que no hi hauran espais per on, com fins ara, hi hagi grans bosses de població en una situació econòmica equilibrada. Tot es decanta cap un divisió de la societat en dos grups: els molt rics, i els pobres, i molt pobres. Entre els pobres compto aquells que arriben just a final de mes, i fent cada dia més sacrificis. Aquells qui l'aparició d'una despesa imprevista pot ensorrar encara més. Si voleu podeu utilitzar un altre qualificatiu, o paraula, per definir els qui anomeno com a pobres. Però al cap i la fi, són això, pobres o nous pobres.
La nova situació europea també suposara la desaparició completa de les socialdemocràcies, és qüestió de temps. També l'aparició de grups d'extrema dreta, ja existeixen, però el seu discurs no té res a veure amb el del feixisme tradicional.
Per últim, hi ha l'esperança que ressorgeixi un esquerra que estigui a l'alçada de les necessitats de la població, i que plantegi alguna alternativa ideològica en un món extingit d'idees.
Només són il·lusions perquè el que veig no invita gaire a l'optimisme, una esquerra que basa el seu treball només en l'anti, no sembla aportar cap ideologia darrera. Els governs anti, només perduren si són dictadures..
