Nous pressupostos del govern espanyol: carregar-se les autonomies per carregar-se els serveis socials.

El govern del Partit Popular va presentar ahir els nous pressupostos de l'any 2013. Sota l'enganyifa de titular com a pressupostos més socials, s'amaguen varies estratègies, o falsedats.

D'entrada s'ha de dir que prop de 40.000 milions del total del pressupost s'els menja el deute públic, o sigui els diners que les entitats bancaries, financeres, i particulars han deixat a l'estat. Ja sabem en quines condicions, pura especulació..

La filosofia de la dreta neo-franquista del P.P. és re-centralitzar el poder, al mateix temps que es dona un cop mortal a la sanitat, i l'educació pública. Els pressupostos carreguen l'esforç de l'austeritat, i del control del dèficit públic sobre els govern autònoms, i els ajuntaments, que són precisament els qui tenen a càrrec gran part de l'estructura del que s'anomena societat del benestar, o serveis públics. Així el govern populista és com si poses les deixalles sota la catifa. O com si passés la grip als altres per treure's el virus de sobre, temporalment és clar. Perquè tard, o d'hora això petarà, i també arrossegarà el govern de Madrid. 
Tot plegat també fa honor el seu espanyolisme patri,  centralitzant el poder.

Entre tant, els seus votants continuen amb la dèria, no tant sols de suïcidar-se, sinó també d'arrossegar-nos a tots amb la seva caiguda al buit.

El govern espanyol diu que apujarà les pensions, vol salvaguardar els vots de la gerontocràcia. La majoria dels partits de la democràcia espanyola se sustenten en el vot de la gent gran, lamentablement educada, i modelada en la seva majoria per la dictadura franquista. La barreja d' educació franquista, més cultura cutre-esportiva de les masses, esta portant les espanyes al lloc que sempre han ocupat: les portes d'Àfrica.

Les masses de carcamals xoquen a la pista d'auto-xoc política, que és aquesta democràcia monàrquic-elitista. Un reflex fidel dels temps de la restauració, on s'alternaven lliberals, i conservadors, tot depenent dels interessos dels cacics, del rei, de la aristocràcia, i de les incipients burgesies perifèriques.
En realitat les pensions no s'apujaran tal com diu el govern, perdran poder adquisitiu com ve passant aquests últims temps. Per tant és allò de: tonto el que lo lea, idiota el que se lo crea.

Convindria que donéssiu una ullada a dos documents que va presentar el govern PP ahir. Un anomenat Estrategia Española de Politica Economica para el próximo semestre. Aquest document deixa veure algunes coses com l'improbització, però el més important és el que no deixa veure: l'espera d'una intervenció econòmica europea que realment donarà les línies fèrries, i contundents de per on anirà, no sols la política econòmica del proper semestre, sinó també la de tota la dècada, i potser més. Em crida l'atenció quan fa referència a la reforma educativa on diu que Espanya dedica 10.094 dòlars a cada alumne. (no diu euros, parla de dòlars, no se per què) I que és un 21 per cent més que la mitja de la OCDE, i la UE-21. Potser ens estant dient que aquí es gasta massa en educació, i per ser justos amb la mitjana cal retallar sense por. Val la pena donar un cop d'ull aquest document. Per veure per on aniran les privatitzacions, la reforma fiscal, i el fantàstic eufemisme de "racionalización" que s'aplica per no dir retallada, davant de tot tipus d'ajuts, prestacions, i serveis. Per no parlar de l'obertura de la veda de caça sobre el funcionariat "adelgazando". No se si aquest "adelgazando" l'administració pública, també és refereix al "adelgazamiento" que patiran els funcionaris degut a la pèrdua del seu poder adquisitiu constant, i que els conduirà potser a haver de menjar un sol cop al dia potser, o menjar més arros, i pollastre.

En fi, aquest document esmentat aquí, s'ha fet per acontentar la comissió europea, i que d'una vegada ens doni "la línia de crédito" o dit d'una altra manera: rescati Espanya, per ofegar-nos definitivament a deutes a tots.

L'altre document que va presentar el govern ahir és el dels pressupostos del 2013, crida especialment l'atenció les previsions que fa el govern del dèficit fins el 2015, allà es on es veu clar que carrega tota l'austeritat sobre les comunitats autònomes, i ajuntaments; a qui no els permet l'endeutament. En canvi el govern central es guarda sempre un marge de més del 2 per cent d'endeutament. Un altre falsedat que podreu observar són les optimistes perspectives de decreixement econòmic. Dic optimistes pel decreixement, perquè els organismes internacionals diuen que aquest decreixement serà superior al que ens calcula el govern espanyol.

Però deixem-ho aquí, millor que mireu vosaltres mateixos aquests documents: jutgeu, o pareu atenció en el que us sembli més escandalós. Al cap i la fi, la meva és una interpretació personal, i subjectiva.

Español es el que no puede ser otra cosa..

El polític conservador espanyol del segle XIX, Antonio Cánovas del Castillo, va dir aquesta famosa frase en un dels seus discursos: Español es el que no puede ser otra cosa. La frase no sols es devastadora, sinó d'una saviesa intemporal. A més, no deixa escapatòria possible. Únicament qui es manega segons uns interessos obscurs, o qui, simplement ignora els fets, pot contradir la subtil argumentació d'aquesta frase tant contundent.

Així és, s'agafa a l'espanyolisme qui no té cap fugida, cap escapatòria d'un estat concebut des del seu naixement con una presó, com la tomba de: pobles, dissidents, fidels no catòlics, liberals, anti-clericals, i progressistes. Però per comprendre això, hem d'anar una mica enrere, i saber el què és Espanya. Sobretot, sense cap mena de passió política, analitzar que hi ha darrera d'aquesta estructura nacional.

Espanya, des del seu naixement va ser concebuda com un imperi, amb una necessitat de conquerir nous territoris, i explotar-los. Tot va començar amb l'impuls de Castella, i l'arrabassament de noves terres als musulmans. Estem parlant dels segles XIV i XV. Evidentment la historiografia nacional, o nacionalista espanyola, explica les coses d'un altra manera. Durant el franquisme es va produir el període de màxima exaltació, i també màxima manipulació frenètica de la història del nacionalisme espanyol. 

Hi un fet important que va aparellat el naixement de la Castella precursora de la nació espanyola: la religió catòlica. Les campanyes d'expansió, extermini, o expulsió que van formar el pilar central de la construcció del argument nacional espanyol, no haguessin pogut argumentar-se sense la fe, i la ideologia catòlica. Ni argumentar-se, ni sostenir-se. La religió es va convertir en l'aparell de conversió a l'espanyolitat.

Durant els segles XVI i XVII,  va estar mantenint-se una mena de unitat confederal dels regnes de la península, molt comprensible si es té en compte que aquells regnes o estats no es basaven en els principis de nacionalitat, o de ciutadania; com van  ser els estats a partir de la revolució francesa. Es tractaven de regnes feudals, per tant, l'estructura harmonitzava perfectament amb una mena de confederació.

L'arribada dels espanyols Amèrica va suposar la gran expansió daurada, i la consolidació del poder de la Espanya castellana. No s'expliquen gaire, avui dia, les conseqüències pels pobles americans de l'arribada dels espanyols, juramentats sota el rei, anomenat: catòlic. Així és, el rei espanyol va passar a ser el principal valedor de l'expansió religiosa a Amèrica. 
Seguint la dinàmica començada en el sud de la Península Ibèrica: les tàctiques de conquesta, repressió, i genocidi van arribar fins a cotes mai vistes a la història mundial. Milions d'indígenes van desaparèixer en unes desenes d'anys. No sols per la mort provocada per les armes espanyoles, i les dels seus aliats, o per l'explotació brutal de poblacions convertides de la nit al dia, de lliures a esclaves. Per no parlar de la política premeditada de violacions de dones, que ha deixat en el llenguatge americà la paraula: coger, com  a sinònim de acte sexual.. 
Hi ha una cosa perversa que poques vegades s'ha explicat: la guerra bactereològica. Tant espanyols, com a Portuguesos, es van adonar que les poblacions es podien derrotar provocant-lis malalties. Si en els primers contactes es va veure, a les super poblades ciutats de Tenochtitlan (capital del imperi Azteca), o Cusco (capital del Tawantinsuyu- Imperi Inca), que les poblacions morien pel contagi involuntari de malalties portades pels conqueridors europeus. Aquests es van adonar que podien estendre les malalties mitjançant objectes contaminats per provocar l'extermini de poblacions aïllades que s'els poguessin resistir.

La conquesta dels territoris americans va suposar eliminar estats, i cultures que en alguns aspectes estaven més avançades que les dels conqueridors. Com exemple: estudiant una mica el Tawantinsuyu-Inca, hom s'adona de la capacitat organitzativa, fins i tot, en treball comunitari, o en el control de la producció agrícola. Coneixements que fan cuare d'esquenes qualsevol biòleg, o simple agricultor. 

Per citar un cas: els Hatún Runa (habitants del Tawantinsuyu-Imperi Inca) coneixien, cultivaven, o havien creat més de 2000 especies diferents de patata;   suma de segles de treball agrícola a l'Amèrica Andina. Sempre es diu que gràcies a la patata, la fam va desaparèixer d'Europa. Així és, històricament Europa sempre va ser un continent amb greus problemes d'alimentació, amb les conseqüents pestes o d'altres plagues mortíferes. En canvi gran part dels territoris americans mai van conèixer la mort per fam. Fins que no van arribar els espanyols, i els portuguesos, és clar. Aleshores, la mort es va convertir en una constant, aparellada a l'opressió, i l'extermini.

Però tornem això que anomenen Espanya.

Una de les conseqüències de la brutal expansió colonial espanyola va ser la sempiterna dependència de l'imperi espanyol dels crèdits dels gran bancs europeus. I tant, no m'invento res. La història es repeteix.

L'imperi espanyol per sostenir la seva bota sobre els pobles americans necessitava comprar tot. Armament, teles, materials diversos. Mil coses. Aquest objectes es compraven amb l'or, i la plata que arribava de l'espoli americà. Fins i tot, hi casos provats que les riqueses ni tant sols tocaven territori peninsular, anaven directament a ciutats o bancs europeus. Això va provocar, encara més, una economia rendista al regne espanyol. No s'invertia en la creació industrial, si exceptuem territoris com Catalunya, que van quedar al marge de la conquesta americana, i que també eren venedors de productes a la corona espanyola. Espanya va créixer amb aquesta mentalitat colonial, d'espoli de les colònies. De no crear, no fabricar, o no inventar res. Només l'agricultura, i les riqueses de l'espoli eren suficient per sostenir el tren de vida d'unes classes altes, i funcionarials que van marcar el modus vivendi d'una forma de ser anomenada espanyola.

Aquesta actitud colonial, d'explotació dels territoris que generen riquesa, ha sostingut el funcionament espanyol fins avui dia. Les situació de desigualtat permanent, i els fracassos per crear un altre model més favorable a la majoria de la població; en condicions de drets horitzontals, i no pas sota poders d'elits explotadores, com ha estat sempre. Fan que la frase de Cánovas tingui un sentit aclaparador, que es tradueix en: és espanyol el qui no pot escapar d'un estat construït amb un principis opressius, d'autoritarisme, monolitisme, i elitisme. Per tant, qui no pot ser altra cosa, o no pot crear una altra cosa.

Màxima teatralització..

Què passaria si anéssiu al teatre, i l'escenari fos buit ? Totes les localitats són venudes, i el pati butaques del teatre; la platea, i les llotges són plenes de gom a gom. Imagineu-vos que passen els minuts, i ningú surt a representar l'obra.
Podrien passar dues coses: la més probable, que la gent sortís en tromba després d'uns llargs minuts de protesta, cap la taquilla per intentar recuperar els seus diners. Si també la taquilla fos deserta, podria passar que l'emprenguessin contra l'instal·lació, destrossant tot el que poguessin, cremant fins i tot, l'edifici.
També podria passar que alguns aprofitessin l'escenari per fer unes proclames, i per organitzar els espectadors, perquè reclamessin els seus drets, i justícia.

SOM ENMIG D'UNA NOVA OBRA TEATRAL..?
La política espanyola, i catalana és una representació teatral, amb uns actors que monopolitzen l'escenari, dignes professionals del món de la faràndula. L'objectiu dels polítics és impedir que les coses s'escapin de les mans; la seva principal habilitat és reconduir les situacions, encara que sigui donant una llarga volta, sortint en el sentit contrari del que realment ells volen anar, contrari de cap on finalment ens portaran. 
Els partits polítics estan plens de gent a sou, i tenen cua d'aspirants a convertir-se en funcionaris polítics, no importa massa la sigla, el que importa és tenir un paper en l'obra.
Tot plegat ho dic perquè ara mateix s'esta representat una obra magistral, digne dels millors autors, dels millors directors, i dels millors actors.

MÉS O MENYS MANIPULATS QUE ABANS, PERÒ DE MANERA DIFERENT.
No sé si és pot dir que en l'actualitat la societat esta més manipulada que en èpoques anteriors. Si hom pensa en l'edat mitjana, i el gran sotmetiment de la població via el control ideològic de l'església. Aquella dictadura d'ignorància, i de misèria que va copar Europa durant segles; que encara es font d'inspiració, i d'ideologia per a molts avui dia. 
Després de períodes de màxim control ideològic, han sorgit etapes d'explosió d'idees, i de dissidències. Avui no és el cas. Hi revoltes, però no hi ha ideologia; per tant, som en un període similar al de la dictadura medieval. Amb l'agreujant del retorn dels conflictes sectaris per qüestions de tradicionalisme religiós. La religió ha matat milions de persones, i sembla que continuaran matant. Per contra els conflictes per avançar cap una societat més igualitària, allò que abans s'aixecava sota la bandera del socialisme, el comunisme, l'anarquisme; esta totalment liquidant de la majoria dels codis de comportament humà.
Però avui hi ha un factor nou en la manipulació de la població: el factor del bombardeig constant de consignes; les quals, en períodes molt curts de temps, passen a ser obsoletes. Fomenten l'oblid constant en la població, fins extrems de que aquesta pot ser víctima de consignes contradictòries i/o oposades en un curt espai de temps.
Tot plegat es complementa amb la teatralització democràtica. Sense teatralització, la situació política no podria sostenir l'entramat d'una societat controlada per les elits econòmiques.

ES PREPARA UN ESCENARI DE DESENCÍS, I DE DERROTA.
Molt en temo que una gran part de la població catalana sortirà molt desencisada d'aquest suposat procés cap la sobirania nacional. Els principals actors que condueixen com a protagonistes l'obra, els polítics del partit governant aquí, no s'amaguen del doble llenguatge, no ho han fet mai. Ara podem veure com en la seva representació branden un discurs retòric, i aflamat, només dirigit a grans veus cap la platea. Però quan parlen entre ells, els diferents actors de l'obra, el diàleg es porta a terme en uns tons de veu més col·loquials, que deixen comprendre que la cridòria només és carnassa pel populatxo.
Evidentment, ells han de monopolitzar l'escenari, sinó potser altres prendrien el protagonisme encarrilant els desitjos de la població cap a ports més utòpics, però desitjats.

ENSORRAMENT DEFINITIU DE LA CLASSE MITJANA.
No sols em sap greu per la gent que es desenganyarà, em sap greu per la classe mitjana catalana que molt em temo té els dies comptats. A Europa anem cap escenaris en els que no hi hauran espais per on, com fins ara, hi hagi grans bosses de població en una situació econòmica equilibrada. Tot es decanta cap un divisió de la societat en dos grups: els  molt rics, i els pobres, i molt pobres. Entre els pobres compto aquells que arriben just a final de mes, i fent cada dia més sacrificis. Aquells qui l'aparició d'una despesa imprevista pot ensorrar encara més. Si voleu podeu utilitzar un altre qualificatiu, o paraula, per definir els qui anomeno com a pobres. Però al cap i la fi, són això, pobres o nous pobres.
La nova situació europea també suposara la desaparició completa de les socialdemocràcies, és qüestió de temps. També l'aparició de grups d'extrema dreta, ja existeixen, però el seu discurs no té res a veure amb el del feixisme tradicional. 
Per últim, hi ha l'esperança que ressorgeixi un esquerra que estigui a l'alçada de les necessitats de la població, i que plantegi alguna alternativa ideològica en un món extingit d'idees.
Només són il·lusions perquè el que veig no invita gaire a l'optimisme, una esquerra que basa el seu treball només en l'anti, no sembla aportar cap ideologia darrera. Els governs anti, només perduren si són dictadures..

Avançaran les eleccions, i després què ?

Mas avançarà les eleccions, i sota l'influx d'una lluita per aconseguir uns suposats drets nacionals, guanyarà per majoria absoluta.. I tant!  

I després què?

Després vindrà la intervenció econòmica europea, i a Catalunya no es podrà viure.. Ho dic per qui no ho vulgui entendre: ens fotran fins les calces, i els calçotets..

Que aconsegueixen les hosts masistes amb l'avanç electoral: ? 

Una majoria absoluta per esclafar la dissidència, i la protesta davant la misèria imperant. Una legitimitat de culpar Espanya de tot el que passi, i sortir nets com una patena. El poble català s'ho empassarà, altres vegades ho ha fet, ara tornarà a fer-ho.
I sobretot, avançaran les eleccions per seguir fent girar el garrote vil sobre la majoria de la població catalana.

El president de La Caixa, en Fainé, ha dit que no hi haurà independència. El president de la patronal CEOE, el pseudo-català Juan Rossell, no cal ni que parli. Ho té ben decidit, només cal observar el lloc que ocupa.

La població fàcilment jutja altres països, per exemple: un català pot dir que no entén com els italians votaven Berlusconi, o els russos Putin, o els espanyols Rajoy, o el mexicans el PRI, o els nord-americans Bush, etc. etc.. 

Potser si s'ho miren des de fora, molta gent d'altres països també pensarà igual de les preferències electorals dels catalans.. 

Són coses que té el discurs nacionalista, arrossega amb tot i amb tots. Àdhuc pot arribar sostenir dictadures amb un grau d'aprovació majoritari: qui qüestionava Hitler, o Mussolini, o els militars argentins quan invadien les Malvines, o la selecció d'argentina guanyava el mundial de futbol.

Hi ha una gran novel·la de l'escriptor paraguaià, Agusto Roa Bastos. El Hijo de Hombre, és diu. La vaig llegir fa molts anys; és sorprenent com descriu els canvis de comportament de la població d'un país en atiar-se l'orgull patri. La novel·la parla de quan Paraguai es va enfrontar en una guerra fratricida, contra Bolívia; la Guerra del Chaco, per uns territoris deserts, i polsegosos. La narració penetra en la psicologia de la gent, i com va transformant-se el seu disgust amb el poder autoritari, fins i tot entre els dissidents més radicals, per passar tots a convertir-se en fervorosos defensors de la pàtria, i del poder. La Guerra del Chacho, va ser una carnisseria que va costar centenars de milers de vides; a canvi el poder va continuar intocable, i encara continua intocable avui a Paraguai. Aquella dreta negociant, explotadora, especuladora, i propietària de bens, i persones.

Salvant les distàncies, no crec que la dreta catalana opti per encapçalar un procés independentista, perquè: primer són els negocis, i primer és salvar els poders econòmics. Ara la població els donarà amb escreix l'aclaparadora capacitat de continuar fent-ho.

Tant de bo m'equivoqui, serè el primer a reconèixer-ho.

S'albira un canvi d'estratègia del món occidental sobre la guerra a Síria....

Cada dia està més clar que els qui van atacar Estats Units l'11 de setembre del 2001, havien estat entrenats per un organisme de les clavegueres del Pakistan, un organisme que va ser creat, i fomentat per la CIA, i els altres serveis d'intel·ligència Nord-americans. Uns atemptats de l'abast d'aquests del 2001, no podien organitzar-se sense un ampli suport. Varies vídues de les víctimes, van aconseguir que el govern d'Estats Units crees una comissió d'investigació, encara en l'època Bush. Malgrat els entrebancs que va posar la mateixa administració des del principi, alguns punts van quedar clars: el primer és la negligència del poder polític davant els continus avisos de que s'estava preparant l'us d'avions civils per atacar objectius en terra. La comissió també va insinuar que tots els indicis anaven cap el servei secret d'en Musarraf, president de Pakistan, un servei que s'havia creat amb l'ajut del govern Nord-americà.

Tot plegat semblen especulacions conspiranoiques, però hi ha un reportatge que gira entorn la dura lluita que van dur a terme un grup de familiars dels morts de l'11 de setembre, que posa en clar que tot plegat no és una especulació sense fonament, sinó que hi ha un munt de proves que apunten en aquest sentit.

Avui dia el món ja no és tant un món d'estats que lluiten pel control dels recursos, sinó que tot plegat és un món on interessos de corporacions, i grups financers, utilitzen els sentiments de les poblacions, en especial la religió, per treure'n profit.

Les grans multinacionals d'armament no volen resoldre conflictes, sinó guanyar diners a costa de crear-ne contínuament. Les grans petrolieres no volen tant el control de nous pous, com l'increment dels preus com a conseqüència dels conflictes mundials. El capital financer, i els bancs, volen fomentar la destrucció, per sotmetre els països els préstecs de les reconstruccions. Aquesta és la dinàmica mundial contemporània.

Els governs occidentals, aliats amb les monarquies medievals del Mig-orient, han estat fomentant a Síria, com ho van fer a Líbia, la revolta contra el govern. Una altra vegada la revolta ha estat encapçalada pel crit d'Alà és gran. No hi havia cap programa polític més enllà d'aquest crit dogmàtic, i sectari. L'anomenada revolució àrab, aquest cop no venia encapçalada per un programa nacionalista, pan-àrab, i socialitzant, com en els anys 60, i 70. Ara venia sota l'impuls del grups confessionals musulmans que tenen la Sharia com a programa de govern. Darrera s'amaga un populisme controlat per grans corporacions del món àrab, amb països com Qatar, i Aràbia Saudita que entenen els negocis com una fusió de poder teocràtic, amb estructures regides per la religió, i la moral; gestionades per families intocables, de privilegis infinits.

Gran part de la població d'aquest països, sotmesa una misèria, i una ignorància perpetues, tenen la religió com única guia per sobre-portar aquest infern en la terra. La religió és l'únic punt de fugida, i d'esperança que els queda. Per tant no és estrany que s'hagin llançat els braços de grups que tenen una ampla implantació històrica, i organitzativa. No comparable a cap altre grup civil, inclosos els sindicats, i els partits polítics.

Però Occident s'ha adonat aquests dies que el control del món musulmà se li ha escapat de les mans, tot i l'aliança que ha compartit a favor de les revoltes, facilitant armes; bombardejant, i implicant mercenaris pagats. Falta saber qui ha encès la metxa per que les multituds ataquin ambaixades occidentals,  però el que està clar és que el món musulmà continua essent un polvorí. Un lloc fàcil de remoure per treure guanys de tot tipus. En el món musulmà, la religió amb més expansió de la terra, s'esta produint una batalla que a la llarga pot ennuegar gran part del món. Sembla que cada cop és més cert que una propera guerra mundial vindrà emmarcada en la carcassa d'un conflicte entre religions, tot i que pel darrera, com sempre, hi hagi forces interessos econòmics enfrontats.

Ara occident comença adonar-se que a Síria esta donant suport sectors radicals musulmans, aquests són els mateixos els quals va ajudar a fer-se amb el poder d'Afganistan.. Occident ha fomentant la destrucció d'estats com Irak, on la guerra civil s'ha convertit en perpètua, i les matances sense fi. Sempre els maximalistes, en el seu odi contra un poder determinat, són encegats pel seu punt de mira limitat, i de manual. I amb tal de veure el seu enemic mossegant pols, no els importa que el terror, i la sang, ennueguin la vida de milions de persones.

Davant l'incendi provocat per inductors obscurs en el món musulmà aquest dies, és probable que Occident es replantegi el seu suport incondicional als radicals islamistes sirians.

La pregunta que em queda és: té alguna cosa veure aquest esclat religiós amb les properes eleccions a la presidència dels Estats Units. Molta gent no veu la diferència de color entre un Obama, i una radicals republicans; però ben segur que hi és. La mateixa que hi ha entre una política cega de liberalisme econòmic com la que determinats grups econòmics han imposat a Europa, en contra d'una política de foment de l'economia per part de l'estat.

Quatre barres i uns quants mils de barruts..

Catalunya ha sobreviscut al llarg de la història per la voluntat de la seva població.. Camperols/es, serfs de la gleva, mares plenes d'heroisme, pobres, pidolaires, petits menestrals, mariners sense nom enrolats en naus a destins propers o llunyans, segadors, temporers etc.. Tants altres que han donat continuïtat a una existència col·lectiva ben definida. Amb pedigrí nacional, o vinguts en les moltes onades de migratòries al llarg dels segles.

El país ha existit malgrat els que sempre l'han utilitzat per fer-ne negoci. I algú encara pensa que les classes altes catalanes han estat diferents al llarg de la història. Res més equivocat qui ho pensi, n'hi ha prou en estudiar la història des l'època dels comptats catalans, fins avui dia. Senyors explotadors, que sotmetien els camperols a l'esclavatge, i les pitjors condicions. Industrials que creaven industries on els treballadors, i les seves famílies eren una propietat més, com qualsevol cavall, gos o porquet.

Però des d'uns anys cap aquí hem estat víctimes dels nacionalistes, que han re-explicat la història de manera tan dogmàtica que ha canviat l'imaginari de moltes generacions de nens, i de nenes. El panorama de la ideologia de la població avui dia ja no és la lluita entre rics, i pobres. Avui la lluita que s'imposa és ser català o no ser-ho. Ser nacionalista o no ser-ho.

Al final s'ha produït un fenomen classista, que ja s'ha manifestat altres vegades a la història. Un fenomen tergiversat per diferents interessos. El ser català s'anat convertint en l'expressió d'una determinada classe social. Això ha interessat a una dreta que s'anomena nacionalista, i una esquerra que no s'anomena, però que és espanyolista.

Ambdós sectors han esborrat el passat d'un país, per construir una dialèctica política que els perpetua en el poder, i les esferes d'influència.

El nacionalisme conservador no serveix els interessos del país, serveix els interessos d'un determinat grup que no té res de nacional. El seu sentit és perpetuar-se en el poder amb l'etern greuge: els convé mantenir l'estatus autonòmic per continuar les palestres, i els negocis amb el poder centralista espanyol. En el fons saben que una Catalunya independent seria d'esquerres, perquè Catalunya sempre ha estat progressista, i d'esquerres.

Ser nacionalista és un bon negoci, i no deixaran la mamella mentre ragí; és més, faran tot el possible:  vendre el país les vegades que calgui per continuar amb el mateix estatus, a la vegada que serveixen unes classes que no volen canvis, doncs no distingeixen nacionalitats, ni estats. El capital no té fronteres, i avui menys que mai.

El rescat autonòmic català..

Per què serviran aquests 5023 milions d'euros que el govern masista ha demanat a l'estat? Quines contrapartides tindran com a conseqüència..?

Contràriament el que molta gent pensa, els 5023 milions no serveixen per continuar fent funcionar l'aparell públic del govern de la Generalitat, vull dir que no són per pagar sous, i  per pagar salaris, subsidis, i serveis. Tot el contrari, aquests 5023 milions seran l'excusa per una nova tanda de retallades que aprofundiran el desmantellament dels serveis públics, per anar-los traspassat gradualment a mans privades que en pugin treure un rendiment beneficiós, quant a guanys econòmics. O simplement, retallades per eliminar serveis que deixaran d'existir com a dret dels ciutadans, i passaran a dret de qui els pugui pagar.

El mateix Mas-Cullell ho va dir: Aquests 5023 milions serviran fer fer front els compromisos de la Generalitat amb els seus creditors. Clarament es referia al venciment del deute públic. Que puguin cobrar tots aquells que tenen obligacions, i bons de la Generalitat, que per cert són una gran negoci pels estalviadors, donat que els bancs no estan funcionant, ni mai han funcionat amb interessos tan alts. Fins i tot, els bancs, i els fons de capitals compren avui bons públics, com a contrapartida imposen el repartiment de beneficis, i d'empreses públiques viables.

Per tant, s'ha de tenir clar que darrera els 5023 milions vindrà una tisorada que molt em temo forma part del pacte sota mà que tenen CiU i PP, per anar liquidant prerrogatives socials que els ciutadans tenen dret a rebre de l'estat o les seves administracions, inclosa la Generalitat.

Darrera al paripè dialèctic sobre el pacte fiscal o l'escalfament de la societat amb el tema del greuges dels espanyols envers Catalunya, cosa ben certa, però que CiU utilitzarà. La traïdoria dels masistes arribarà fins el punt d'utilitzar l'èxit de la manifestació de l'11 de setembre per justificar una nova tanda de retallades socials. S'ho prendran com una mena de plebiscit, i ves  a saber si no s'animaran avançar les eleccions per guanyar-les de nou. Com a bon Maquiavel, Mas tirarà les pilotes fora, l'argument serà: hem de retallar, quina ràbia, la culpa és d'Espanya.

CiU sempre s'atura en l'argument de la culpa és d'Espanya, o del govern espanyol. Quan hi ha un acord per darrera, per transitar junts de bracet cap un model econòmic que beneficiarà uns pocs, siguin espanyols, catalans, suecs o lusitans.

El, no tenim més remeï, és el discurs dels resignats. Realment tant CiU, com PP ho tenen molt bé per fer la seva feina: desmantellar els serveis públics, i entregar tot el que sigui possible a mans privades.

Només cal fer una ullada el currículum del conseller d'economia en Mas Cullell: doctorat als Estats Units, a la universitat de Minesota, professor de Berkeley, i Harvard. Sens dubte una trajectòria ben brillant que ningú li nega, però ja sabem quin tipus d'economia domina, i fa furor als Estats Units. No pas l'economia social, i pública, sinó el predomini del món privat per sobre de tot.