Democràcia amb tallafocs..

Espanya és una mena de democràcia amb tallafocs, encara que potser seria més encertat anomenar-lo règim polític pseudo-autoritari. La funció dels tallafocs, com a qualsevol ordinador, és evitar que entrin programes, o virus estranys al sistema.

Quins són els tallafocs de la societat espanyola?  Principalment els partits polítics, que ocupen un espai teatral on es tracta de representar un rol que té com objectiu final impedir que realment es produeixin canvis de fons.

Els partits representen unes corrents teòriques, aquí vull fer un incís perquè el cas de Catalunya és totalment assimilable a Espanya. Però anem a la qüestió.

Els partits prenen noms com socialistes, nacionalistes, democràtics, populars, d'aquesta manera s'apropien d'un terme, una definició que suposadament els dona contingut, però que en realitat és un segrest de la paraula, o més aviat del seu sentit, per quedar simplement en una forma buida de contingut real.

Així senzillament sota el que anomenaríem política de pacte o de consens, els partits són els tallafocs per impedir el que la seva etiqueta pregona. Socialistes perquè no hi hagi socialisme, nacionalistes perquè no s'avanci cap a l'autodeterminació, demòcrates per impedir la democràcia, populars per sotmetre la població als designis d'una castes privilegiades.

LA IGNORÀNCIA, UN CULTIU CONREAT DES DEL PODER
La ciutadania espanyola ha demostrat ser en el seu conjunt una massa ingent d'ignorants, però això ha estat un fruït conreat. Vull dir que des del poder sempre s'ha predicat l'odi a la raó, fugir de la cultura, de la reflexió, etc.. Podríem dir que els espanyols són un poble sense dignitat, que sempre està en l'expectativa de recollir les engrunes que els poderosos els llencen. En això va convertir la dictadura a la població espanyola, després d'una brutal neteja política, social, i intel·lectual com pocs països han viscut, i que és una constant a la història d'Espanya. Expulsions, i neteges ètniques són pròpies d'aquesta banda de la península. De fet la Guerra Civil, des del primer moment va prendre el nom de Cruzada "Creuada". I això vol dir guerra religiosa que porta com a objectiu eliminar els qui professen creences diferents. Si en segles anteriors els infidels eren els musulmans, tan peninsulars o més que els cristians; o els jueus, també de sempre habitants de les espanyes. A l'última, l'enemic eren els ateus, terme que englobava: rojos, comunistes, liberals, masons, intel·lectuals, republicans, etc. etc.

ESPANYA SEMPRE BUSCA L'ENEMIC DINS SEU, COM ELS CATÒLICS.
Contràriament al que passa a la majoria dels països, on per justificar el poder autoritari, o dels privilegiats, i per cohesionar la població s'utilitza l'enemic exterior. A Espanya l'enemic és interior sempre, una mena de gangrena que corroeix l'esperit, i que és com un cuc que podreix l'anima, i la població. Però aquesta ideologia té molt a veure amb la cultura catòlica radical que marca l'educació dels pobles ibèrics d'aquesta banda (Espanya). El catòlic sempre tendeix a veure el mal dins seu, parla del pecat, la contricció, la penitència, l'auto-flagel·lació, etc..

En aquesta persecució d'enemic interior té molt a veure la tendència centri-peda que té un estat com l'espanyol, format de pobles molt diferents, units a la força. El poder centralista i uniformitzant, intenta encadenar, i reprimir amb virulència el sentit cap a la separació que tenen els diferents països, forçats a conviure dins una homogeneïtzació legal, política, i fins i tot, cultural.


TÒPICS QUE VENEN ALS ESPANYOLS

Als ciutadans espanyols se'ls ven una sèrie de tòpics que són l'altra cara de la moneda de la seva submissió, i degradació. Tòpics on s'amaguen uns comportaments que tendeixen a educar la població en un sentit que beneficia el poder tradicional, i econòmic, que s'amaga darrera amb els seus intocables privilegis.

Un d'aquests sistemes de control, o de submissió que ja va posar en pràctica la dictadura amb molt d'èxit, és l'esport, concretament el futbol. Hi ha pocs llocs al món on la força del futbol, en aquest cas, arrossegui tanta energia, i passió. 

La ideologia de l'esport no és una cosa nova, al llarg de la història s'ha convertit en un sistema d'entreteniment i de formació de la població. L'antiga Grècia, Roma, Hitler, ja basaven el control, educació, i entreteniment de les masses en l'esport, i la competició. Darrera d'aquesta ideologia esportiva s'amagava l'assimilació del grup, la competència enfront de la solidaritat, la violència enfront la raó. L'esport porta implícita la idea de jerarquia vertical, o submissió a les regles. Però per contra, incentiva, no el canvi de les normes de manera democràtica quan aquestes no son favorables a la majoria, sinó saltar-se les lleis fent trampes.

Així, en un partit de futbol, o de basket sembla que el més important és guanyar, no importa com, si cal enganyant, o perjudicant l'adversari, fins i tot, exercint violència; la victòria és l'única recompensa que importa.

La democràcia espanyola ha convertit en llei aquesta idea: l'importància de triomfar, provar les mels de l'èxit. Tot això, transformat en un sistema educatiu. No cal que us digui que ha estat un èxit, sortiu al carrer, i ho comprovareu.

Altres tòpics que acompanyen la ideologia dels espanyols són: el mite del sexe, i la droga o alcohol. Són curiosos aquests programes que ens ensenyen gent que viatja a d'altres països, i que fan el mateix que podrien fer al seu poble, vull dir emborratxar-se, drogar-se. i practicar sexe depredadorament, si és possible. I aquesta podríem dir que és l'alternativa lliberal dels espanyols; ja no parlem de l'alternativa conservadora, doncs aquí entrarien les pràctiques d'explotació econòmica, o d'alliçonar als altres que són de diferents cultures. Per no dir de les matances que fa el rei d'Espanya, a compte de les nostre butxaques,o de les de les multinacionals com Repsol, i d'altres, on el Rei Borbò té importants interessos. Potser va caure per les escales quan li van dir que Argentina nacionalitzaria Repsol, o potser es tractava només d'un sortida nocturna de les seves amb alguna negreta de Botswana.

Un altre dels tòpics espanyols és el de "Bienvenido Mister Marshall".. Aquest dies ho estem veien vergonyosament  amb el tema de la possible instal·lació d'un casino, un pur negoci especulatiu, i de poca integritat ètica. Sempre s'espera que un inversionista estranger reparteixi felicitat, i diners. Un tòpic que va aparellat a la ignorància, la pobresa, la submissió, la falta de cultura, i sobretot, de capacitat tècnica o emprenedora per crear per hom mateix. És l'efecte dependència que va conrear Franco, i que la democràcia ha seguit explotant.


MENYSPREU DE LES CLASSES ALTES CAP LA POBLACIÓ

Espanya és un pais mai reformat, que té una de les classes altes més despredadores, i despectives cap la seva pròpia població del món. Una mostra dels privilegis intocables és l'atur que sempre es dispara en temps de crisi de manera única i brutal. Aquí com a cap lloc, els  pobres paguen les crisis des del primer moment. Quan apareixen els primers símptomes d'estancament econòmic, s'expulsa del mercat laboral a milions de persones, d'una manera que no és comparable a cap país, almenys occidental.

La ignorància de la població fomentada pels tallafocs del sistema, i per els predicadors moderns: els mitjans de comunicació i d'entreteniment. Porta a ridiculeses tals com: que el qui no te assegurat el plat de menjar, o el sostre, es preocupi abans d'un equip de futbol o de la salut d'un rei, que ja va començar el seu currículum disparant, i matant un germà, això si: accidentalment. Encara que no hi ha cap testimoni que pugui dir com va passar. És curiós, aquest fet fa molts anys, quan jo era petit, i havia  Franco al poder; la meva família ja m'el va explicar. I és una cosa que encara molts espanyols ignoren, o fins i tot, dubten.


PER FINALITZAR

Abans d'acabar m'agradaria tornar sobre el tema dels tallafocs, per mostrar-vos fins on pot arribar la falsetat dels partits polítics. En l'última sessió parlamentaria a Catalunya: Felip Puig, Conseller d'Interior, va dir que es demanaria a la Policia Nacional Espanyola, i fins i tot, la Guardia Civil que intervingués juntament amb els Mossos d'Esquadra per reprimir manifestacions si fos necessari. Vull destacar això perquè hi ha qui té al senyor Felip Puig com del sector independentista de CiU.

No puc deixar tampoc de d'afegir que tant CiU, com PP, estan preparant reformes de les lleis, i del codi penal, que poden posar Espanya en el camí de la desintegració de llibertats fonamentals. Crear una web de denúncies públiques, com va dir Puig. Considerar la convocatòria a manifestació per internet com delicte, si acaba aquesta en violència, i, declarar la resistència passiva com a violència, com va declarar Fernandez Diaz que inclouria al codi penal. Són aberracions contra les llibertats fonamentals. Molt en la línia de les declaracions de Jorge Rafael Videla: Disciplinar a la sociedad anarquizada. I que com declara el genocida dictador: fou un error donar un cop d'estat, aquest és l'únic error. Això vol dir que amb un parallamps de legalitat pseudo-democràtica era suficient per tirar endavant la repressió.
Aquí cal destacar que sembla que els "catalans" han pres l'iniciativa repressiva, i retrògrada dins Espanya: Felip Puig és català, Fernandez Díaz ha nascut aquí. Tots a les ordres de Juan Rossell, cap de la CEOE, un altre català que aplaudeix la repressió social, laboral, i econòmica de les classes populars, i mitjanes.
Potser molta gent no s'adona del embut on ha entrat Espanya. Que aquesta crisi, la misèria, i la repressió que l'acompanyarà, només acaben de començar.


Post Data. Si aneu riu Ripoll amunt, trobareu desenes de famílies que viuen en barraques, i naus abandonades. Aquest és el veritable terror del sistema, no qui crema un  contenidor, o trenca un vidre. I no dieu: això no va amb mi. Qualsevol de nosaltres pot acabar vivint a una cabana, o una nau abandonada.